Algú va bufar la cendra

Alguna cosa em va fer prendre consciència de que estava dormint. Alguna cosa em va treure de l'estat de son que no sabia encara era perllongat o no. Dues veus feien, des de l'envà de la porta obrint-se i tancant-se, obrint-se i tancant-se, obrint-se i tancant-se, a compàs, persistents, pesades; dues golesconegudes feien:

-BLELBLEBLEBLEBULBUELB...beubleubleubleubleubleubleub....BLELBLEBLEBLEBULBUELB....beubleubleubleubleubleubleub....BLELBLEBLEBLEBULBUELE!!!!!
Em sonava d'alguna cosa. Les veus eren de dos amics, amics d'aquells dels que un sap que en condicions favorables i amb vent a favor etílic, es desboquen feliços i necessites d'alguna manera desbocar-te amb ells. Una estona abans també ho havia estat fent jo.
N'érem més, però desperts només tres. Vaig obrir els ulls de cop i volta mentre escoltava aquella melodia infernal de l'altra banda de la porta; obrint-se, tancant-se, obrint-se, tancant-se i obrint-se més amb aquells bèsties cridant d'alguna manera a xafarranxo, com salvatges. Vaig mirar a l'altra banda i trobar-hi un dia de juliol trencant ombres de la matinada passada, que era el darrer record que en tenia del món exterior i d'aquella frenètica setmana. La part més freda del matí trencant ombres. Al costat de l'edifici de vint o trenta plantes d'apartaments, d'aquells centenars de finestres, el dia de juliol desenlleganyant-se blau i tebi al fons, damunt la mar que no veia però sabia també blava i tèbia a l'estiu. Els ulls m'esclataven, el cap em feia voltes. Vaig saber que de fet només m'havia preparat per dormir, i que encara anava força borratxo. Haurien passat trenta, quaranta minuts potser, una hora a tot estirar, d'ençà de caure com un conillet sense piles duracell damunt les rajoles fredes, just al costat del llit.

Però ara estava més bé i ells se'n fotien d'haver-me molestat, d'haver-me despertat. Reien com hienes, com les ments entremaliades que eren però amb alguna cosa tèbia en un racó del seu interior. Rialles desenfrenades, de crio, imparables com punys de criatures desbocades. Jo vaig riure amb ells. El seu riure se'm contagiava sempre. Estava rebentat de son, de cansament, del ritme d'aquella bogeria de setmana seguint el joc del propi grup sense poder parar mai. Un grup que sempre havia tractat d'entendre en la totalitat perquè la xarxa sempre m'havia semblat molt senzilla i fina i trencadissa; molt fràgil. Les diferències entre nosaltres eren abismals, perquè érem humans, però tot i així sempre acabàvem aplegant-nos en un sol batalló. Que de tan en tan se'ns anés la flepa, també era humà. Irracional, però humà.
I aquelles rialles se'm van contagiar, i vaig riure també com una hiena més que se n'anava a fer el que fos que fes un grup de hienes afamades també de vida. Vaig saltar del terra sostenint-me al llit, i perseguir-los un cop segur de tenir estabilitat. Havien sortit cridant i bramant, jo havia sortit cridant i bramant imaginant les trompetes que anunciaven el meu judici final. No passava sovint, així que les vaig escoltar.
Recordo els seus, els meus peus nuus sortint disparats en direcció a la sortida de l'apartamentot aquell impregnat i ofegat de nosaltres ja. Ells no ho esperaven, que jo saltés tan ràpid, perquè jo no saltava mai. Però ells estaven preparats per si algú els hi seguia el joc. Els altres dormien, i jo els hi oferia en safata de plata la meva participació. La porta de sortida estava oberta, i ells corrien en direcció al passadís, que seguia xop dels nostres rastres tot tornant una estona abans a l'apartament. I es que ens havíem volgut relaxar a la piscina, i ens hi havíem acabat colant pel jardí i havíem acabat tornant a les habitacions igualment desenganyats.

Així que amb aquella idea improvisada intentàvem oblidar el pla fet aigües per tot arreu, el pla imperfecte. Tot era oblidar la mala nit, doncs volíem pensar que tot podia acabar, en certa manera, bé si hi posàvem prou enginy, però cap de nosaltres era però enginyós. A la piscina havíem parlat del mal-nascut hipòcrita del porter de la discoteca que odiava totes les xancletes que no eren menorquines. No podien, no podíem oblidar-lo, a aquell que ens havia cardat la nit. En certa manera era una nit important per nosaltres, doncs quan t'importa alguna cosa sempre t'importava que aquella cosa anés bé, aconseguís ser feliç al teu costat sense xuclar-li la existència. T'importarà que la poca vida que tenim sigui plena de bones sensacions, i no de mals records. D'alguna manera crec que tots tres ja ho sabiem, tot això; però el problema és que no érem enginyosos, no érem genis, només érem nosaltres.
Sovint no movíem ni una cella quan l'havíem de moure, perquè moure la cella en el moment en que l'has de moure és paradoxalment, molt sovint, on existeix diversitat d'opinions entre moure-la o no. Era complicat. Al final el que buscaves era simplement riure quan volguessis riure, afartar-te'n irracionalment de moviments de celles qualsevol dia per sorpresa, i que allò t'ompli d'alguna manera prou com per suportar els moments en que sembla estar més bé “no moure ni una cella”.

D'alguna manera em va fer molta gràcia tot allò. Em va semblar que necessitaven acció, i que jo també i que m'importava tot tres raves si sabia desconnectar certs judicis morals, relativitzar-los, excusar-los d'alguna retorçada manera interiorment, excusar-me abans de deixar-me anar, moral o immoralment, permetre'm el luxe, de viure una estona com si tornés a ser un salvatge que ha deixat la corbata a l'armari de casa.
I com mules colpejaven cada porta de l'hotel. Després de fugir uns segons escapant-se de la meva corredissa, es van aturar, oblidant-se del que suposadament fugien i dient un d'ells a l'altre: “No, no... l'extintor no home... No la liem tampoc, eh!”. Jo ni tan sols esperava aquesta contenció, aquest límit auto-imposat. L'esperit de sempre hi era, flotava, es notava, però les accions havien canviat una mica. I jo que ja m'imaginava travessar el núvol de pols carbònica que m'haguessin llençat...

Ara ja n'érem tres i un dels meus amics feia de pregoner absurd i cantava i cridava consignes buides i estúpides pels passadissos, davant cada porta, gutural i escatològic, buit de contingut; tota mena de coses sense límit. Per a mi allò eren els tambors de guerra. Poesia a l'ombra, càntics guerrers; i se li donava bé. Nosaltres el seguíem, repartint llei i ordre a cada porta amb els punys i els peus, nuus, idiotitzats, ebris totalment. Haguéssim alçat la bandera d'un cargol i una pilota de tenis en fons blau matí de juliol, si ens hagués suposat prou absurd i momentàniament digne de ser abanderat per la nostra cohort. Allà amb ells jo em contagiava d'alguna cosa que sabia que no tenia, i llavors oblidava per un moment que no estava sol al món. Tots tres obràvem en conseqüència i cridàvem i cantàvem des de grans èxits de Shakira a la planta 4a com havaneres a la sisena i la setena i a les escales que les unien. També Ska, rock i consignes patriòtiques cantades molts i molts anys enrere en situacions similars, però en circumstàncies més favorables... Tots els arguments i tots els pols i extrems possibles era en totes les tonades a cor, sentides, o no, però estranyament acompanyades d'alguna cosa.

Colpejàvem i escridassàvem totes les portes possibles. Dèiem: “Ho haveu vist?”, “matafaluga!”, “ximple!”, o un simple i gutural “mosses!!, mosses, mosses, mosses....”. No sabíem mai perquè cridàvem el que cridàvem perquè el que cridàvem era per simple sonoritat, pensava jo. Ni tan sols, crec, sabíem perquè estàvem fent tot allò. Jo almenys no ho vaig saber mai, perquè ho odiava tant com ho estimava. Jo em sentia com un sobre més de la generació instantània. Suposo que com jo, ells també que imaginàvem al llit, en silenci, quan tot just comença a treure el nas el sol per la línia del mediterrani, matiner, puntual. Suposo que imaginàvem la placidesa del llit, del somni, del descans i, de sobte, una veu trencada com un fregall fent “MATAFALUGA!!”, o “Ximple!”, “Ruc, ruc..”... o “colló!”, o “Vergonya te n'hauria de fer!”, o “Porquissons!”, i rèiem, simplement. No sé perquè.
Algú va imitar també el so dels coloms en zel al passar prop de la porta de les de la piscina d'aquella tarda. La porta no es va obrir, potser no havien tornat encara, però d'altres portes si que s'obrien i els que s'amagaven rere aquestes ens veien de lluny i ens enviaven a prendre pel sac i ens maleïen en les seves llengües -comprensiblement-, i nosaltres rèiem i fugíem corrents fins on hi hagués prou paret per cobrir-nos del seu judici, feliços de seguir fent trastades com la quitxalla, perquè no teníem somnis i el món sencer s'obria al nostre davant.

La nostra improvisada idea de sortir al terrat de l'hotel va fallar, perquè la part alta eren totes les portes de les habitacions en petites terrassetes individuals cadascuna. Hi havia una sortida general, però estava barrada i ningú volia anar a demanar-li permís al guarda de l'entrada de l'hotel. I ningú va voler obrir-nos tot i abanderats de la bona fe i el bon rotllo com sabíem nosaltres érem. En certa manera: no-perillosos. D'alguna manera, tots tres volíem compartir amb l'hotel la nostra alegre i saludable borratxera. L'embriaguesa ja ho té això, que passat cert punt ja no notes el sabor de licor.
Però vam despertar tota la planta, i quan ja teníem pensat d'anar-nos-en, un home GRAN realment, que en feia dos com nosaltres tres plegats, que ben probablement podia beure dues vegades més que tots tres plegats, esclafar-te amb la panxa, perforar-te amb el cap pelat, menjar per sis, matar sis homes d'una bufada, va sortir-nos al darrere. Jo vaig tenir POR. Recordo que havia memoritzat, no sé perquè, el número d'aquella habitació, el seu cartellet metal·litzat clavat damunt la fulla de fusta feta en sèrie s'havia quedat també clavat a la meva ment: 1011. A aquell i havia cridat “GANGANÀS!”.

Però de seguida se'n va cansar de perseguir-nos i vam respirar. L'havia vist aquella tarda amb una tia de nassos, a la piscina, i l'hauríem molestat just quan ell descansava d'haver-li mostrat el sentit de la vida sota els llençols. Vaig pensar que tanta potència concentrada no podia ser sana; no et permetia ser ràpid i flexible com els crios amb barba i mòbil i tarja de crèdit i compromisos que atendre, partícules que per comptes d'estabilitat es troben en un univers que coneixent massa bé els far botar i rebotar per totes les parets possibles.

A la planta sisena vam aturar-nos, cansats, suats. Vam obrir una finestra i encendre uns cigarrets. Un de nosaltres havia pensat de dur-los, i el pla era tan innocent i estúpid i simple com nosaltres: un cop ens va semblar recordar el número d'habitació de la resta del nostre grup, una de les “altres” habitacions amb paios receptius a liar-la, doncs vam decidir acostar-nos-hi després de fumar. Simplement per veure “què passava” a continuació. Cap pla, cap idea, només viure el “què passava?”.

Vam tancar la finestra i ocultar les proves. Vam llençar els cigarrets per les escletxes del cau de l'ascensor. Algú va bufar la cendra que havia caigut al terra, i aquesta es va escampar fent-se quasi imperceptible. Vam saltar escales avall com granotes felices de ser imperfectes.
Aquell havia de ser un bon pla. No en teníem cap altre.