rere la finestra

El 23 d'Abril vaig demanar festa. No fou el dia que esperava, però d'alguna manera em va semblar treure'n cert profit.
A primera hora del matí vaig comprar tres roses per les úniques dones que, sense dir-te mai res, no et perdonaven amb la mirada no rebre-la. Elles són les meves dues àvies i la mateixa mare cridanera que em va dur al món. Però fet això vaig sentir-me completament lliure amb el meu dia de festa. Hores per endavant! No hi havia una quarta rosa que entregar ni ningú amb qui et sentissis obligat a compartir el dia i jo mateix podia voltar-la fins trobar un llibre que valgúes la pena comprar.... Allò era llibertat!
Vaig decidir agafar el tren fins a Mataró. M'acompanyava un llibre de Fante i la llibreta nova. Però no era un viatge de repòs; esperava trobar alguna paradeta de llibres de segona mà a la plaça Santa Anna, però la seva inexistència o la meva ineptitud per trobar-la o l'excés de societat allà combregada o tot plegat, ho evità. Fet i fet, vaig pensar, tenia encara molts llibres per llegir a l'habitació. A més, em feia falta una bandolera nova, i després de triar-ne una a certa botigueta del carrer Barcelona – crec-, vaig desfer altra vegada les meves passes fins a l'estació.
I Fante era meravellós. Podies jugar a billar amb el seu pare, podies notar el perfum dels llargs cabells de la seva mare, podies veure clares les fotografies impúdiques del seu germà petit sota el coixí i olorar la flaire de la crema al braç esquerre de Dominic Molise, el millor pitcher del món.

Però les esperes es feien llargues, i el llibre acabà per ser substituït per la llibreta. No sóc persona de pensar, ja ho sabeu, però m'agrada pensar que de tan en tan alguna cosa passa per aquí dalt o que sóc capaç de discernir somnis i apuntar-los. Sigui com sigui, després d'algun intent, va arribar el tren de la via 1, direcció Blanes. Vaig enfilar-m'hi, conscient que aquell seria un dia més, un dia perdut.

Però hi havia música. Algú cantava amb un dolcíssim accent sud-americà el final d'una cançó. Vaig seure. No els vaig mirar. No volia donar ni un cèntim, perquè viatjava amb la meva pròpia música endollada a les orelles. A més, sóc massa tímid per mirar ningú que pugui tornar-me la mirada. Aleshores, algú d'ells va dir que cantarien l'última abans de canviar de vagó. Cantarien: “Al otro lado del rio”, de la pel·lícula “Diarios de motocicleta”. Vaig parar esment i apagar l'mp3. No recordava aquella cançó, perquè havia vist la peli un dia de l'estiu passat després de treballar dotze, tretze o catorze hores i m'havia adormit abans d'acabar de veure-la.
Deia així:



I vaig apuntar:

M'afligeix la falta de temps. Sóc un egoista del temps perquè sóc pobre de vida viscuda i ric de somnis per viure. No vull regalar-lo, el meu temps. Vull que me'n regalin a mi. Em mereixo recuperar tot el temps que he regalat a tots!
Vull caminar, vull admirar, vull encantar-me, vull oblidar-me del temps que perdo, per quan el perdi, no ser conscient d'haver-lo perdut.

La idea de viatjar contínuament dins un tren m'atrapa, m'agrada. Aquesta és la meva vida: trobar la vida, discernir la vida mentre em condueixen a l'última estació. La mar i les plantes dansant, les roques traient el cap de l'aigua, els pins joves i tristos restar corbats a causa dels vents passats. Homes i dones solitaris passejant amb les mans encreuades a l'espatlla, perduts, sols... reflexius?
Els gossos corrent lliures sense amo que els lligui. Els ports d'Arenys i Llavaneres són un quadre immòbil. Un horitzó. El mateix horitzó, la mateixa llibertat: un espai sense façanes ni carrers... Espai obert on construir somnis. Alliberador. I jo, al pas del túnel, reflectit rere una finestra, em veig com una closca buida. Un ésser covard i insignificant que es mou empès pel que d'ell esperen per comptes d'escapar o que s'escuda en fer allò del que ell s'espera per no arriscar-se a fer allò que anhela.

Vaig donar tota la ferralla que em quedava.
I vaig tornar a desitjar fugir.

dues lectures

d'avui:
una rosa...
i un llibre...
una altra rosa,
i un altre llibre.
Roses i llibres i,
una llibreta,
rosa.
Feliç 23 d'abril



d'avui, també:
Alimenta't de restes d'esperances,
i vomitaràs grans fracassos.

Mai era el temps de l'amor
allà on em trobava
ni de les roses pansides
ni de les lletres reals.
Mai era l'hora de confessar,
mai era l'hora,
d'arriscar.



"No podia començar amb una declaració completa: hagués significat la camisa de força o la cadira elèctrica". Miller

prou

Quan ja tenia escrit un paràgraf i escaig, he mirat la pantalla de forma diferent. He llegit el que havia escrit, i m'he dit: per què? Per què et maltractes així? Per què caus al mateix parany que la majoria? Ja prou. No hi tornem. Almenys no ara, fins que se'n sàpiga més. El darrer que vas escriure anava del mateix tema. Dóna un descans, dona't un descans!
I he premut la tecla corresponent. Tot s'ha tornat blanc, tot ha quedat clar.

és el dia... una altra vegada!

Em fa tan poca gràcia escriure d'això de l'estatut com a tu, company lector perdut que t'atures – o t'has trobat travat - en aquest atzucac electrònic de llegir-ho. Penso: "una altra vegada!?" I sí, una altra vegada, i si tu segueixes, serà molt probablement més pel morbo de saber si se m'escalfarà la boca com se li escalfava al mateix Rubianes o, per confirmar una vegada més la idea generalitzada que més val desentendre's de tota aquesta merda de política que ja pots llegir sempre que vulguis d'entesos de debò – polítics, professors, escriptors, periodistes, teòlegs i demés –. Però quan ho facis, quan al teu navegador hi introdueixis “estatut” i premis l'enter, o quan paguis 1,20 euros per un diari qualsevol, tindràs una altra confirmació: Que nosaltres, els catalans tan inclinats a mirar-nos el melic, si que som únics arreu del món en alguna cosa i campions en una altra: som únics en patir el més surrealista sistema d'autogovern i els campions de la subnormalitat al permetre-ho. Vaja, així ho veig jo, amb tots els respectes; que no hi ha al món prou manicomis per tancar-nos, i això és tot un repte superat.

La veritat sigui dita; m'hauria d'importar tres parells de collons això de l'estatut, perquè com bé m'han inculcat molts savis anònims que faig veure que ignoro cada dia, passi el que passi ningú em privarà de l'obligació d'anar a la feina l'endemà, o de buscar com boig un lloguer digne, o d'enganyar de tan en tan alguna mossa per fotre un simple clau o de guaitar de cua d'ull el calendari esperant el dia 1 per cobrar. De què collons ha de servir l'estatut a efectes pràctics per al ciutadà corrent? Alguns es pensen que amb aquest grapat de fulls o l'anhelada independència l'endemà les burilles i les caques de gos hauran desaparegut de la vorera, que tots els bàrmans de Barcelona t'entendran quan demanis un tallat per comptes d'un cortao, que als peatges només et faran aturar per retornar-te els teus calés d'anys i panys en forma de cafè calentet al gust, donuts i “bon viatge's”, que el fill de puta del cap o encarregat o director que tinguis haurà fugit al planeta del que ja sospitaves procedia i que, a tothora, cada carrer, botiga, plaça, banc, bústia, colom, gos, fanal i persona o projecte d'aquesta semblaran vistosos a través de la teva retina, talment com si t'haguessis empassat un grapat de bolets al·lucinògens – amb molts colors distorsionats i tal -. Però NO! L'endemà passaria més del mateix però amb ressaca de cava: que sonaria el mateix despertador de sempre, escoltaries la mateixa música al reproductor portàtil, aniries a la teva mateixa i odiada feina, entraries al mateix tren que arriba tard i sempre a punt de petar, maleïres també pels teus endins al mateix imbècil de cambrer brut i desagradable de l'hora de dinar, al mateix cap o director o encarregat superb i pujat de l'infern, pagaries els mateixos peatges, els mateixos preus al supermercat i pagant l'oro i el lloro per sobreviure a final de mes; i et trobaries aquella mateixa nit, a casa, al mateix porc o lloro o cotorra o morsa amb qui et vas casar... TOT IGUAL! Per què? Perquè l'estatut és una cosa terrenal i feta per espanyols, per tan no se li poden demanar miracles ni equitat i molt menys justícia. Hi ha amos i esclaus, no s'és igual, que deia el poeta italià.

Ja ho sabeu: a hores d'ara m'és ben igual el que en facin del cony d'estatut. Personalment m'agradaria que se'l fotessin pel cul, però no tindré ni tindrem aquesta sort. Ni tan sols m'agradava com era abans que els del partit de l'au marina carronyaire s'hi llencessin al damunt en forma de recursos infinits per donar-nos pel sac i fer valer als seus precursors. És més, sí que és cert que fa cosa de tres anys i mig que els incompetents aquests del tribunal constitucional se'l miren com un filòleg es miraria una bomba de rellotgeria plena de cables multicolors, però també ho és que abans d'això ja es va discutir entre els incompetents d'aquí, els partits que afamats de protagonisme concedien i reclamaven i es repartien bufes per fer la seva llei i quedés del color més proper del seu partit. No només portem tres anys i mig de merder; s'està acabant la legislatura d'en Monti – d'aquí a ben poc hi haurà eleccions -, i això fou una Maragallada; és a dir, de la legislatura anterior. Tres anys i mig? Merdes! En portem sis o set o vuit ballant el vals de l'estatut dels pebrots! I no analitzaré ara ni ètica ni moralment de què cony serveix fer el circ del referèndum si després uns altres que no viuen ni viuran mai aquí fan el que els hi surt de la soca dels ous. Tampoc recordaré la frase d'aquell malabarista inútil i presumptuós que comença amb: “aprovaré el estatuto...” Per mi, de tot això, se'n diu prendre el número al personal i n'estic fart de repetir el que ja repeteix la majoria.

Acabaré dient que tothom hauria de saber el per què de la importància d'aquest text, doncs tot Catalunya ha girat entorn a aquest durant anys, i encara que no ens ho escoltéssim ni a la tele ni a la ràdio ni ens ho llegíssim als diaris, sabem que els nostres avis i pares si ho feien i que desgraciadament ja estan criant malves i que s'estan partint la caixa des del cel o l'infern. L'estatut, l'estafa aquesta, cada vegada que la sento anomenar, em recorda a tots els que omplen el cementiri des de fa anys i se'n foten de nosaltres, vius amants d'auto-fustigar-nos en companyia de tota aquesta colla de sonats de l'oest. Cada dia sento la veueta dels morts aquí, a cau d'orella; els sentiu? Ens diuen: Subnormaaaaalssss...

(una altra vegada... repeteixo vídeo)

un himne

d'un glop

Havia deixat de beure. No tenia sentit. Ni la feina ni el banc donaven prou calés per enviar-ho tot a pastar fang. Tot just el mínim per sobreviure. Quan tenia quatre duros me'ls fonia ràpidament i quan no en tenia en devia a tercers ràpidament per quan en tenia i tot tornava a començar. Comprava necieses que mantenien la meva moral just en la línia de flotació. Petits però caríssims capritxos que aparentaven canviar prou el dia a dia per no fer-se insofrible. Però el pitjor era el món real, perquè la feina em mantenia viu i mort a la vegada. L'hora de dinar era l'únic repòs aparentment real a l'edifici, i encara i així, era un descans contaminat, fals i irritable. Ningú et deixava en pau quan sorties a dinar al restaurant perquè volien acompanyar-te i HO FEIEN. I quan duies carmanyola, ells també en duien o es feien dur el dinar del restaurant xinés de tres blocs enllà. No hi havia escapatòria. Si almenys hagués existit una mica de silenci!! Però no, tots eren sangoneres, simples sangoneres afamades de vitalitat i armades amb metralladores carregades de paraules buides. Tenien por al seu buit, al seu silenci. I aquesta por seva te la llençaven a la cara amb l'esperança de que tu els hi retornessis embolicada amb un llacet fins l'endemà, quan tornaven als seus caus, desfeien el regal i retrobaven la mateixa merda buida i te la llençaven altra vegada a la cara.
Quan cada dia, fos a la sala o al restaurant, s'acabaven les quatre paraules de rigor respecte al nou programa informàtic o la nova becària o la nova vida de tal o pasqual, començaven a disparar-te indiscriminadament les seves neures, com si sabessin que te'n faltaven ben poques per investigar on es trobava el mercat negre de pistoles, aconseguir-ne una amb diners prestats i re-decorar la paret del teu estudi de vint metres quadrats amb gris cerebral.

Així que bé, calia que escoltessis al teu superior parlar-te del seu cony de vaixell aparcat al port del Masnou, o de totes i cadascuna de les prestacions del seu nou Mercedes o de l'odi a tal o qual subdirector o de que l'aconsellessis sobre possibles sortides airoses que dir a la seva esposa quan sospitava que es veia amb una universitària de belles arts que la llepava com un àngel afamat. Mamarratxades, les mil i una mamarratxades que poblaven el seu cap corcat i malaltís. I si no era ell era en Gustau, o en Marcel o la Bàrbara o el mateix porter de l'edifici amb cara de gripau. Jo era sempre el seu blanc, perquè tenia cara de xitxarel·lo i ells ho sabien i no els hi importava que els xitxarel·los fossin empesos al suïcidi per les seves pròpies depressions, crisis d'identitat, augments de pes o perversions sexuals variades. Trobaves tots els graus de bogeria de la humanitat a deu metres a la rodona del teu escriptori. Era un lloc de bojos, i com a tal només
més bojos i tocats de l'ala entraven i sortien per les portes de l'ascensor, perquè cadascú buscava per inèrcia els llocs i les persones que li eren més semblants.
Es clar que jo tenia molts defectes també, però eren més difícils de descobrir si només escoltaves les paranoies dels altres. A més, jo estava encegat amb la idea de partir-me els collons cada dia perquè la meva feina sortís i rutllés mentre em distreien els bojos. I tot això només servia per a que em baixessin el sou en època de crisi pel – segons ells -, bé comú. I a mi el bé comú m'importava ja una merda, perquè aquell grapat de dimonis sortits del manicomi m'estava fent gastar massa calés en psicòlegs, que a la vegada es gastaven els que jo els hi donava en psiquiatres que els hi receptaven antidepressius que no funcionaven, així que acabaven escrutant el mercat negre cercant pistoles i alhora acabaven en caixes de fusta envernissades i els floristes seguien vius venent rams de flors. Sí, m'importava tres merdes ningú, perquè a ningú li importava tres merdes jo, i no veia perquè havia de ser jo el primer humà que s'havia de preocupar dels demés.

Les meves tasques de conseller van conduir-me a exigir un augment de sou. El subdirector va mirar-me com si jo fos una rata xiuladora que s'havia posat a tocar el violí al seient de davant del seu despatx Va obrir un calaix de l'escriptori, treure'n una ampolla de conyac i servir-ne dos gots.
Torni a beure – va dir ell enduent-se el seu als llavis-. Pel seu bé, torni a beure d'una puta vegada, amic meu.

Volia sobreviure. Vaig beure-me'l d'un glop.

un gran any

Feia fred, i no podia posar-me la ma a la butxaca perquè sostenia una copa de cava mig buida. Però jo volia posar-me la mà a la butxaca, així que vaig acabar d'un glop el que em quedava de cava i pensar en estavellar la copa damunt l'asfalt. Però finalment vaig desistir i deixar-la tranquil.la damunt la vorera. Vaig seure al seu costat i mirar enlaire, amagat rere un Hiunday, esperant descobrir-hi què?
Hi havia un cel de collons allà dalt. Joder! Vull dir que era un cel nocturn preciós que no veus mai o al que no prestes atenció al llarg de la teva vida perquè estàs massa ocupat en entendre tota la merda que et queda davant el nas. Allà, entre tanta foscor, hi havia un estel molt brillant. Una estrella solitària descoberta entre boirines blancoses que estranyament es distingien a plena matinada d'any nou. El meu cap donava voltes tempestoses i el meu estomac salts mortals, la terra era plana, els escarabats piloters una idea estúpida i efervescent i aquell cel nocturn un forat negre que m'engolia. A qui li importava res de tot allò? A mi no, però m'agradés o no era un cel collonut el d'aquella nit, un immens quadre d'esquitxades blanques, blaves i taronges pàl·lides que, tot i així, restava negre amb un simple punt miraculós al mig. I jo era l'únic imbècil en tot el món que l'estava mirant precisament llavors, quan tothom s'introduïa a pubs i discoteques i vomitava el sopar de fi d'any. No sentia la glòria allà sota, ni tan sols un trist miracle, ni merda de profunditat de persona ni res amb que guarnir tot això que us dic. Simplement mirava enlaire i m'agradava estar allà sol, sense que em toquessin els pebrots. La veritat és que no sentia res de veritat, perquè per sentir cal estar enamorat de la vida, i jo no ho estava i les meves raons tenia per no estar-ho.

Jo era massa simple i estava massa borratxo aquella matinada per pensar en res més profund. Simplement flipava mirant-me tot allò. Volia observar-ho durant molt i molt de temps, però alguna cosa em deia que tard o d'hora caldria alçar-se, anar a casa i vomitar al lavabo. Tornar a la realitat. Vaig recuperar la copa i fer un imaginari glop més, just com faria qualsevol home o dona de la Terra amb consciència del que era ella o el lloc on vivia. I jo em vaig sentir el que era, un microbi, una minúscula partícula, una llum intentant travessar els núvols i vèncer aquella foscor absoluta. Una fosca i freda foscor al noranta-nou per cent. Amb aquell cel i aquella copa de cava buida i aquell vent gelat que feia dansar les maleïdes palmeres del passeig m'ho vaig dir: Per Déu!, què collons esperes que succeeixi? Aquell era el meu món i aquell cel entre els núvols de colors una cosa que mai entendria ni valdria la pena entendre. Em sentia tal i com s'havia de sentir una merda damunt la vorera que intenten no trepitjar i intenta no ser trepitjada. Jo era un menyspreable i molest gra de pus al cul de l'Univers i alhora d'altres microbis com jo. Una confirmació més del que ja em suposava: que jo estava sol entre milers de milions de solitàries ànimes, que jo era foscor al noranta nou per cent, que tothom era foscor i que si mai ningú mirava enlaire per trobar el seu punt brillant, era per descobrir que la brillantor es descobria precisament per estar envoltada de foscor.
Me'n vaig anar a casa, fent tentines. Segur que aquell acabava essent un gran any.

"L'única regla heroica: restar sols, sols, sols..."
Pavese?, o Bukowski? No ho recordo...

"El aislamiento es el premio..."
Bukowski

Corrent de la vida

Fa un grapat de setmanes que una notícia anava de boca en boca. Aquestes coses que passen als pobles petits i que tothom acaba per saber. La notícia era que un jove canetenc de vint-i-sis anys havia desaparegut entre Pineda i Blanes sense deixar cap mena de pista de què havia decidit fer o què li havia passat... No vull semblar insensible, però us mentiria si no confessés que de seguida vaig pensar: “Bé, i què? Aquestes coses passen cada dia. Pot ser aquí, a Arenys, a Barcelona, als Abruzzos o a Austràlia; no hi puc fer res, ja sortirà, coi. Una desgràcia, sí, però una desgràcia que desgraciadament és ben possible arreu, allà on siguis i d'allà d'on vinguis”.
Però se'n anava parlant i parlant, i després que se'n parlés i parlés i jo escoltés a casa i a la feina detalls i detalls de la vida del noi -i no tots publicables i segurament no tots reals de debò -, dues coses van cridar-me l'atenció: que llegia i escrivia i que “feia una ruta d'uns dies en bicicleta”.

Hòstia!, vaig dir per a mi mateix. Això darrer m'encurioseix. I de seguida vaig pensar en la història de cert americà i d'alguns dels seus principis i ideals que van tenir-me absorbit durant un parell d'anys, doncs a partir del que aparentava ser una simplíssima pel·lícula a la prestatgeria del videoclub va passar a fer-me pensar i re-visionar-la dues vegades més. Aleshores, quan en vaig prendre uns quants apunts, va dirigir-me com endut pel dimoni a un llibre anomenat: “Hacia rutas Salvajes” de John Krakauer; aquest grapat de fulls va conduir-me també a Tolstoi i al meu petit Déu personal; al gradíssim Thoreau i a la vegada, aquest segon, a causa de la potència d'un sentidíssim pròleg, al immens Henry Miller.
No és cap secret nou dir-vos que intento llegir tot allò que sé ha agradat a totes aquelles persones o escriptors o cinèfils que a mi m'han agradat. Vull saber com pensen o han pensat, com han arribat a prendre les decisions que han pres i què els hi ha marcat el caràcter. Descobrir per mi mateix quin efecte tenen en mi a cada frase escrita que prèviament va passar pels seus ulls. El mateix Bukowski va conduir-me a Fante, i aquest a Shopenhauer i Nietzche; Murakami a “La muntanya màgica”, i així amb molts més que ara no recordo.
El que passa amb tot això, és que descobreixes línies i paràgrafs que esclaten i brillen amb llum pròpia. Et fa replantejar moltes coses, com ara els dos mesos que tinc promesos a la feina per a començaments del 2011, dos mesos en que tenia pensat fer una cosa semblant a la que feu McCandless. I vaja, que llegir enganxa, no a tots, però a alguns sí, i quan llegeixes quelcom i estàs enganxat necessites no només la teva dosi de sempre, sinó també la que va col·locar als demés i, ja pujant un graó més, replantejar-te coses i si en tens oportunitat, posar-les en pràctica.

Però bé, ahir va arribar a les meves mans com per casualitat una suada revista Àmbit, i a una de les pàgines, entre altres detalls, es deixava caure al final la notícia i més detalls del succés, com ara que el jove estava ben influenciat per la lectura del llibre de Krakauer a més d'un altre llibre que personalment no he llegit. Va xocar-me, perquè tot i no conèixer personalment a aquest noi, entenc que certs llibres i pel·lícules – i sobretot les basades en fets reals -, poden tocar-te profundament i dirigir-te a altres autors diferents, com m'ha passat a mi i segurament a vosaltres. Així que bé, vas creant el teu propi món, aquell que no trobes al físic i que idealitzes i anheles.
No és aquest l'únic i penós món, ni la de la majoria l'única i lineal i tediosa vida, però sí és la única que fa replantejar-te a cada minut “què hi tinc a fer aquí?, Què m'hi espera?, A què aspiro?, És això tot?”. Aquest tediós món malalt i cruel al que cada dia ens enfrontem quan tot just obrim la porta de sortida del cau. Per posar-vos un exemple de tot això, us confessaré que jo no hagués anat mai a passar completament sol nits a la muntanya, o a passejar per aquesta quan tinc festa o pels mateixos rials perduts o viaranys humits del bosc o descobrir totes i cadascuna de les fonts fins que el cos em diu prou. Tampoc m'embadaliria davant una posta de sol o quedaria de pedra al compàs d'un aparentment patètic i solitari bri d'herba que el vent fa dansar si no hagués arribat d'una forma o d'altra a les meves mans, ulls i cor Walden, Colores de Otoño, Los bosques de Maine, Pasear o el mateix títol de Krakauer que es cita a l'article. Evidentment que jo estic influenciat. Tothom ho està, d'una forma o d'altra. Sigui per aconseguir escalar graons a una vida que ens complau o acceptem o per canviar-la. Jo per una banda, vosaltres per una altra. Quin és el vostre món?

I tornant al tema que m'ocupava i ja acabant. M'agradaria pensar, vull creure, que ell està bé, repeteixo: ESTARÀ BÉ i, simplement, espero hagi decidit desaparèixer de la vista de tothom i viure com McCandless; fer valer tot allò en el que creu, potser amb una de tantes màximes idealistes al cap reflectides en la mirada i que han de contenir tanta veritat concentrada, tanta bellesa i profunditat, que simplement són refusades o oblidades o silenciades per nosaltres, uns malalts merdosos que creuen que la seva forma de vida és l'única possible, que no pensen en res més que intentar sobreviure abans que dedicar-se a viure de debò.

“He decidido que voy a dejarme arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La llibertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlo”. Christopher McCandless.