rere la finestra

El 23 d'Abril vaig demanar festa. No fou el dia que esperava, però d'alguna manera em va semblar treure'n cert profit.
A primera hora del matí vaig comprar tres roses per les úniques dones que, sense dir-te mai res, no et perdonaven amb la mirada no rebre-la. Elles són les meves dues àvies i la mateixa mare cridanera que em va dur al món. Però fet això vaig sentir-me completament lliure amb el meu dia de festa. Hores per endavant! No hi havia una quarta rosa que entregar ni ningú amb qui et sentissis obligat a compartir el dia i jo mateix podia voltar-la fins trobar un llibre que valgúes la pena comprar.... Allò era llibertat!
Vaig decidir agafar el tren fins a Mataró. M'acompanyava un llibre de Fante i la llibreta nova. Però no era un viatge de repòs; esperava trobar alguna paradeta de llibres de segona mà a la plaça Santa Anna, però la seva inexistència o la meva ineptitud per trobar-la o l'excés de societat allà combregada o tot plegat, ho evità. Fet i fet, vaig pensar, tenia encara molts llibres per llegir a l'habitació. A més, em feia falta una bandolera nova, i després de triar-ne una a certa botigueta del carrer Barcelona – crec-, vaig desfer altra vegada les meves passes fins a l'estació.
I Fante era meravellós. Podies jugar a billar amb el seu pare, podies notar el perfum dels llargs cabells de la seva mare, podies veure clares les fotografies impúdiques del seu germà petit sota el coixí i olorar la flaire de la crema al braç esquerre de Dominic Molise, el millor pitcher del món.

Però les esperes es feien llargues, i el llibre acabà per ser substituït per la llibreta. No sóc persona de pensar, ja ho sabeu, però m'agrada pensar que de tan en tan alguna cosa passa per aquí dalt o que sóc capaç de discernir somnis i apuntar-los. Sigui com sigui, després d'algun intent, va arribar el tren de la via 1, direcció Blanes. Vaig enfilar-m'hi, conscient que aquell seria un dia més, un dia perdut.

Però hi havia música. Algú cantava amb un dolcíssim accent sud-americà el final d'una cançó. Vaig seure. No els vaig mirar. No volia donar ni un cèntim, perquè viatjava amb la meva pròpia música endollada a les orelles. A més, sóc massa tímid per mirar ningú que pugui tornar-me la mirada. Aleshores, algú d'ells va dir que cantarien l'última abans de canviar de vagó. Cantarien: “Al otro lado del rio”, de la pel·lícula “Diarios de motocicleta”. Vaig parar esment i apagar l'mp3. No recordava aquella cançó, perquè havia vist la peli un dia de l'estiu passat després de treballar dotze, tretze o catorze hores i m'havia adormit abans d'acabar de veure-la.
Deia així:



I vaig apuntar:

M'afligeix la falta de temps. Sóc un egoista del temps perquè sóc pobre de vida viscuda i ric de somnis per viure. No vull regalar-lo, el meu temps. Vull que me'n regalin a mi. Em mereixo recuperar tot el temps que he regalat a tots!
Vull caminar, vull admirar, vull encantar-me, vull oblidar-me del temps que perdo, per quan el perdi, no ser conscient d'haver-lo perdut.

La idea de viatjar contínuament dins un tren m'atrapa, m'agrada. Aquesta és la meva vida: trobar la vida, discernir la vida mentre em condueixen a l'última estació. La mar i les plantes dansant, les roques traient el cap de l'aigua, els pins joves i tristos restar corbats a causa dels vents passats. Homes i dones solitaris passejant amb les mans encreuades a l'espatlla, perduts, sols... reflexius?
Els gossos corrent lliures sense amo que els lligui. Els ports d'Arenys i Llavaneres són un quadre immòbil. Un horitzó. El mateix horitzó, la mateixa llibertat: un espai sense façanes ni carrers... Espai obert on construir somnis. Alliberador. I jo, al pas del túnel, reflectit rere una finestra, em veig com una closca buida. Un ésser covard i insignificant que es mou empès pel que d'ell esperen per comptes d'escapar o que s'escuda en fer allò del que ell s'espera per no arriscar-se a fer allò que anhela.

Vaig donar tota la ferralla que em quedava.
I vaig tornar a desitjar fugir.