d'un glop

Havia deixat de beure. No tenia sentit. Ni la feina ni el banc donaven prou calés per enviar-ho tot a pastar fang. Tot just el mínim per sobreviure. Quan tenia quatre duros me'ls fonia ràpidament i quan no en tenia en devia a tercers ràpidament per quan en tenia i tot tornava a començar. Comprava necieses que mantenien la meva moral just en la línia de flotació. Petits però caríssims capritxos que aparentaven canviar prou el dia a dia per no fer-se insofrible. Però el pitjor era el món real, perquè la feina em mantenia viu i mort a la vegada. L'hora de dinar era l'únic repòs aparentment real a l'edifici, i encara i així, era un descans contaminat, fals i irritable. Ningú et deixava en pau quan sorties a dinar al restaurant perquè volien acompanyar-te i HO FEIEN. I quan duies carmanyola, ells també en duien o es feien dur el dinar del restaurant xinés de tres blocs enllà. No hi havia escapatòria. Si almenys hagués existit una mica de silenci!! Però no, tots eren sangoneres, simples sangoneres afamades de vitalitat i armades amb metralladores carregades de paraules buides. Tenien por al seu buit, al seu silenci. I aquesta por seva te la llençaven a la cara amb l'esperança de que tu els hi retornessis embolicada amb un llacet fins l'endemà, quan tornaven als seus caus, desfeien el regal i retrobaven la mateixa merda buida i te la llençaven altra vegada a la cara.
Quan cada dia, fos a la sala o al restaurant, s'acabaven les quatre paraules de rigor respecte al nou programa informàtic o la nova becària o la nova vida de tal o pasqual, començaven a disparar-te indiscriminadament les seves neures, com si sabessin que te'n faltaven ben poques per investigar on es trobava el mercat negre de pistoles, aconseguir-ne una amb diners prestats i re-decorar la paret del teu estudi de vint metres quadrats amb gris cerebral.

Així que bé, calia que escoltessis al teu superior parlar-te del seu cony de vaixell aparcat al port del Masnou, o de totes i cadascuna de les prestacions del seu nou Mercedes o de l'odi a tal o qual subdirector o de que l'aconsellessis sobre possibles sortides airoses que dir a la seva esposa quan sospitava que es veia amb una universitària de belles arts que la llepava com un àngel afamat. Mamarratxades, les mil i una mamarratxades que poblaven el seu cap corcat i malaltís. I si no era ell era en Gustau, o en Marcel o la Bàrbara o el mateix porter de l'edifici amb cara de gripau. Jo era sempre el seu blanc, perquè tenia cara de xitxarel·lo i ells ho sabien i no els hi importava que els xitxarel·los fossin empesos al suïcidi per les seves pròpies depressions, crisis d'identitat, augments de pes o perversions sexuals variades. Trobaves tots els graus de bogeria de la humanitat a deu metres a la rodona del teu escriptori. Era un lloc de bojos, i com a tal només
més bojos i tocats de l'ala entraven i sortien per les portes de l'ascensor, perquè cadascú buscava per inèrcia els llocs i les persones que li eren més semblants.
Es clar que jo tenia molts defectes també, però eren més difícils de descobrir si només escoltaves les paranoies dels altres. A més, jo estava encegat amb la idea de partir-me els collons cada dia perquè la meva feina sortís i rutllés mentre em distreien els bojos. I tot això només servia per a que em baixessin el sou en època de crisi pel – segons ells -, bé comú. I a mi el bé comú m'importava ja una merda, perquè aquell grapat de dimonis sortits del manicomi m'estava fent gastar massa calés en psicòlegs, que a la vegada es gastaven els que jo els hi donava en psiquiatres que els hi receptaven antidepressius que no funcionaven, així que acabaven escrutant el mercat negre cercant pistoles i alhora acabaven en caixes de fusta envernissades i els floristes seguien vius venent rams de flors. Sí, m'importava tres merdes ningú, perquè a ningú li importava tres merdes jo, i no veia perquè havia de ser jo el primer humà que s'havia de preocupar dels demés.

Les meves tasques de conseller van conduir-me a exigir un augment de sou. El subdirector va mirar-me com si jo fos una rata xiuladora que s'havia posat a tocar el violí al seient de davant del seu despatx Va obrir un calaix de l'escriptori, treure'n una ampolla de conyac i servir-ne dos gots.
Torni a beure – va dir ell enduent-se el seu als llavis-. Pel seu bé, torni a beure d'una puta vegada, amic meu.

Volia sobreviure. Vaig beure-me'l d'un glop.