Son, malson

No m’acostuma a passar que un somni aconsegueixi desvetllar-me a mitja nit, però quan així succeeix puc recordar-lo bé, fins i tot alguns detalls amb força claredat. No així quan un somni és passatger, de rutina, dels que no signifiquen precisament una sacsejada important en plena nit.
Però bé, era un quart de sis d’aquesta matinada quan el meu subconscient se n’ha afartat d’aquest somni-malson. Suposadament ha activat l’alarma dins meu i ha donat pas a una nova foscor; la real, la que permetien discernir els meus ulls ja completament oberts. Era la fosca habitual, ho sabia perquè hi havia tots els elements coneguts i habituals envoltant-me; em refereixo a les línies dels mobles de sempre, a la primera imatge d’anys seguits de llevar-se al mateix lloc, al tacte conscient i restablert de les mateixes mantes de sempre, al so de la ràdio que acostumo a deixar endegada i també, es clar, a aquella més que coneguda cortina blanca que es torna quasi totalment ataronjada a les nits des de fa quatre o cinc mesos, quan alguna mena d’il•luminat va decidir canviar-la per aquella llum blavosa i freda a la que estava acostumat, la que s’havia mantingut inamovible durant més de vint-i-vuit anys a l’altra banda del carrer.

Però a veure, el somni: instants abans de desvetllar-me estava destrossat per haver mal completat alguna mena d’examen. Pel que es veu feia temps que preparava aquell moment tan important. Era un punt d’inflexió en la meva vida i l’estava vivint a la fi. Jo em trobava assegut en un pupitre, dins una classe irregular, canviant cada dos per tres. Tan bon punt era més ample que llarga com més llarga que ampla, tan bon punt hi havia dos professors als que consultar com un de sol, tan bon punt hi havia molts alumnes com pocs, tan aviat hi havia molts pupitres com només el meu. Però això sí, sempre hi havia boirina als extrems d’aquella aula sense finestres, i aquest era l’únic element fix, doncs tot variava: l’aula, els professors o vigilants, els alumnes, els presents, els fulls, les preguntes i també l’hora d’entrega.
Tot just començar - ull! -, m’adono que tinc tres preguntes de matemàtiques al meu davant, quan jo m’he preparat a consciència expressió escrita, ortografia, anglès i història. Pregunto al professor si és lògic que, per accedir a un curs de llengua l’examen general sigui de matemàtiques. Em diu que sí, molt seriós, i endevina a la primera a quina carrera vull accedir i me l’esmenta, com culpant-me del meu desvari al menysprear les matemàtiques i el sistema llargament provat com a vàlid. I m’assegura que sí, que cal fer matemàtiques per passar. I bé, torno capcot al full. Les matemàtiques mai han estat el meu fort però m’hi he d’enfrontar. Miro la primera pregunta, que recordo anava de mesurar la hipotètica distància existent entre un núvol blanc i una paret mitjançant una corda. No la trobo descabellada ni res per l’estil aleshores, sinó que en aquell moment sé que no m’he preparat res de fórmules matemàtiques i que ho tinc més aviat magre per aprovar.
Aleshores apareix a l’acte, rere meu i a la dreta i, igualment assegut en un pupitre un altre personatge. És un antic company d’institut del que no tinc notícies des de fa prop de deu o onze anys. Em demana ajuda per la primera pregunta, si l’hi puc fer cinc cèntims. Li dic que no en tinc ni “flowers”, que jo ni tan sols sabia que hi entraven matemàtiques i que s’haurà d’espavilar ell solet. Però aleshores canviem màgicament d’ambient, sóc a una classe diferent i, davant meu, aliè a l’examen i com sortit del no-res, hi ha el meu germà; al que pregunto amb veu quasi imperceptible si em pot fotre un cop de mà. Ho prova, mou fils, però s’esvaeix de cop i volta abans que l’ajuda arribi. Estic perdut i m’estresso. Començo a donar voltes en els diners gastats i el temps emprat per preparar aquell examen. No puc esperar més, no tinc prou energia per començar altra vegada. He d’aprovar com sigui.
I l’antic company d’institut que no para de preguntar-me coses. I jo preocupat perquè el professor no para d’escrutar els rostres dels assistents per tombar - amb molt de plaer - al primer atrevit a copiar o a parlar amb el company. Així passa una hora i deu minuts – l’examen dura una hora i mitja -, i descobreixo a la fi la solució a la primera pregunta; una senzilla regla de tres. La completo i aleshores, m’adono que rere l’examen hi ha dos fulls més; les típiques preguntes que jo m’havia preparat i que sempre m’havien anat bé; les d’enrotllar-se perquè siguin valorades tan en expressió escrita com l’ortografia. Ni anglès ni història, però tan se val, em desespero igual. Són un total de sis preguntes llargues i em queden ja només quinze minuts. Tothom – fins i tot l’ex company d’institut – entrega i jo sóc el darrer que queda a l’aula. Provo de contestar-ne dues a corre-cuita, sense deixar de pensar que si hagués descobert aquells fulls a les primeres de canvi tot hagués anat rodat. Si tingués mitja horeta més!, penso, ho tindria al sac! Però no hi ha treva, ara s’ha quedat només un professor, i diu que abans de deu minuts serà a l’escola – pel que es veu està a un altre lloc d’on es fa l’examen-, i que li he de portar allà l’examen acabat. Del no-res – altra vegada - apareix un amic íntim al meu costat, li dic que si em pot baixar amb cotxe fins a l’escola, ben a poc a poc, mentre completo les parts que em falten i tingui així oportunitat d’aprovar. Em diu que no pot, que ha d’anar a recollir el gos al camp de maduixers o alguna burrada per l’estil. M’emprenyo, però no li ho dic. Em desespero fins al límit. No puc més! Tot em surt al revés!

Més pressionat que descansat obro els ulls, discerneixo el so de la ràdio, miro l’habitació, descobreixo les cortines ataronjades i m’alegro d’estar sota les mantes, d’haver despertat d’aquell maleït malson. Prenc el telèfon mòbil de damunt la tauleta. Un quart de sis del matí. Massa aviat per quedar-se llevat, massa tard per pensar en dormir altra vegada d’una tacada. Però m’aixeco estressat, surto al balcó, miro el fanal ataronjat i no sé perquè penso en comprar una escopeta de balins. No fa vent, no fa fred. Hi ha humitat. Encenc un cigarret. Penso en el cabró d’en Freud. M’oblido de tot allò. Torno al llit.

Un equip, un tot: la glòria, l'eternitat

"Si perdeu continuareu essent els millors del món; però sí guanyeu sereu eterns". Pep Guardiola

Res del que jo pugui escriure avui des d’aquí podrà fer honor a aquest 2009 en tots els seus vessants. Ni les lletres seran mai tan tristes per descriure el càncer d’una Terra agonitzant, ni prou reals per escriure sobre aquesta crisi econòmica i social, ni prou dures per reflectir la ràbia i impotència als ulls dels milions de treballadors que no disposen de mitjans de subsistència per als seus. Igualment, tampoc puc aconseguir que quatre frases seguides i elogioses facin prou justícia per esdevenir el mirall final de la insuperable gesta històrica i heroica del club que dins meu batega amb força i que arriba a cada artèria, a cada minúscul capil•lar i, retorna amb la mateixa força i vitalitat per cada vena. No puc, no puc deixar de pensar i buscar equivalències amb l’èxit del Barça i la derrota del món. Què s’esdevindrà de bracet amb aquestes misterioses paraules del líder, del nostre picapedrer del futbol, aquelles que diuen que “el futur es presenta ara negre”.

A tot exèrcit o conjunt d’homes i dones li cal una peça fonamental per fer-los treballar plegats; sigui el seu capità, el seu coronel o el seu líder carismàtic i indiscutible. I és damunt les espatlles de líder on recau l’obligació de conduir les seves tropes pel sender de l’horror contra les inclemències del temps i dels infinits enemics. El líder ha de conèixer l’horror, per trobar el camí de sortida, el camí que condueix a l’èxit o la derrota després de la batalla, el camí de la glòria. L’admiració de moltes grans gestes de la humanitat va sovint lligada a un líder inoblidable, irrepetible, inintercanviable. Un líder que aconseguí i aconsegueix en cert moment de la història la tasca més difícil de totes i alhora la més admirable: aconseguir, assolir, culminar la unió del món, d’una nació gran o petita, d’una comunitat, d’un equip, d’un petit o gran grup d’homes o dones. Res és ni serà mai més difícil que trobar aquella petita peça que aconsegueix que la maquinària funcioni a les mil meravelles. Res és més impossible que ser aquella peça rígida i flexible alhora, aquell líder que, sense lligar-se al treball i la confiança d’un grup d’homes i dones disposats a treballar plegats, no seria res més que un home o dona més

No val a desmerèixer MAI el treball dels que són liderats, com no val a vanagloriar MAI un element sobre l’altre. En un grup, en un equip, en un exèrcit victoriós la glòria no és tan sols d’una peça concreta que fa l’escac i mat contra el rei, doncs abans d’això els peons, els alfils, les torres, els cavalls i la reina han treballat plegats per idear l’estratègia global, la que és beneficiosa per a tots, la que condueix a la glòria anhelada per tothom.
Alhora, MAI es desmereixerà una peça pel seu teòric poc valor, ni es vanagloriarà una altra igualment pel seu teòric major valor damunt la primera. El grup, la unió, l’exèrcit invencible és el conjunt, és l’equip a una, és tots per a tot. I és també la mirada dirigida al triomf, a la il•lusió, sense pedanteria però també sense reserves i amb confiança en si mateix; perquè és el triomf l’únic que busca el conjunt del grup, líder inclòs. És per això que crec que esportivament molts culés hem vibrat com mai aquest 2009 amb aquest equip, perquè és perfecte, perquè ha sabut trobar l’equilibri perfecte per ser considerat el millor EQUIP del món. Però també hem patit tots en l’any de la crisi, en la misèria del dia a dia, en aquesta grisa silueta diària la falta de líders vàlids, líders que simplement vulguin ser això; la peça que falta a una societat madura, lluitadora i treballadora. On són els líders de veritat per la vida real?

un parell d'apunts i me'n vaig a gaudir

No tinc forces per contar-vos tota la història d'aquestes fotos ara. He dormit massa poc. Espero poder-ho fer d'aquí uns dies perquè tinc ganes d'escriure-ho. Només agraïr des d'aquí a en P, en M, l'A i tota la resta de la immensa i desinteressada ajuda que hem rebut per aconseguir que un petit projecte utòpic, el projecte que iniciàrem al marge de la coordinadora fa una setmana, arribés a bon port.

Deixe'm estar això.

Crec que avui toca gaudir al màxim d'aquest dia. Avui toca decidir i actuar en coneqüència amb els propis sentiments. No importa si és o no vinculant la consulta, el que importa és que ens hem unit tots per a tot, al marge de colors, al marge de petites diferències per seguir aspirant, per segir aconseguint poc a poc que la il.lusió torni als nostres rostres. I si ja tenim aquesta petita gran victòria, aquest petit i grandíssim 13D, no hi haurà fita que se'ns resisteixi mai. Serem el que voldrem ser, sempre i quan desitgem de debó ser alguna cosa.

Bon diumenge i més bon desembre per a tots.

13D a Berlín

Un voluntari de Canetdecideix ens ha passat aquestes fotografies. El més curiós, és com ja sabreu, que aquestes parets no són res més que les restes del mur de Berlín.

L'altra opció

Sortia ahir a la nit del Frankfurt del costat de casa extenuat. La meva idea era fondre’m l’entrepà, dutxar-me, rentar-me les dents i estirar-me al llit fins l’endemà. Els carrers per on passava eren els habituals de tornada a casa. També ho eren els depriments fanals i la majoria dels cotxes aparcats. Jo duia damunt les espatlles una mescla d’esgotament i satisfacció per la feina ben feta de molts dies seguits, feina d’aquesta que no em permetia continuar amb la meva tranquil•la vida de lletraferit. Res de res. Ni una línia havia llegit ni escrit durant dies. A més i per acabar-ho d’adobar, m’havia afegit a un nou i ambiciós projecte amb un grupet del poble, un pel que valia la pena sacrificar-se més hores fins al dia 13, un que no podia sortir malament de cap de les maneres, un que m’obligava a no disposar de més hores lliures que les dedicades a menjar i a dormir.
Però ja us dic, que tornava del frankfurt quant a pocs metres del meu portal els vaig veure: quatre cartells. Estaven enganxats damunt la tapa metàl•lica i negra del transformador elèctric de l’edifici, situats en forma de rombe. Eren taronges, cridaners, amb una lletra negra impactant i un monosíl•lab perfecte i clar imprès al bell mig. Allà estaven els molt cabrons: Quatre cartells DIN-A4 dient-me que votès NO el proper 13-D. El primer que em passà pel cap fou arrencar-los, estripar-los, fer-los miques. Havien agafat amb la guàrdia abaixada a un partidari del “Sí”.

Però evidentment vaig pensar-ho millor i desdir-me de l’acció directa. Allà estava jo, aturat davant els cartells, com un imbècil, mirant-los, odiant-los, més contrariat per la gosadia de penjar-los que sorprès perquè haguessin aparegut a la zona on visc, on ja sabia de quin peu calçaven molts veïns. I bé, sincerament, tots sabíem que no podien trigar a aparèixer cartells com aquells. Era qüestió de temps. Dies enrere n’havien aparegut d’Esquerra i de Reagrupament demanant el Sí. Molts havien estat arrencats, però el dia “D” s’acostava, i els partidaris de la resposta negativa no podien trigar a aparèixer, doncs també hi havia, segurament, raonaments que desitjaven expressar i que els impulsaven a desitjar un “No”. Aquelles (a hores d’ara) 170 consultes del 13-D no eren respectades per tothom, però era indubtable que estaven movent alguna cosa. Sí, alguna cosa movien, canviaven quelcom, a la fi. Era clar que canviaven aquell immobilisme etern al que estàvem acostumats, aquella realitat que alguns pocs s’entestaven en no voler canviar mai. Sí, alguna cosa cuejava, alguna cosa coïa, alguna cosa es movia. La gent tornava a parlar d’aquell tema a casa, a la feina, als bars, a la botiga, al restaurant, amb la família, amb els amics, amb els coneguts, amb desconeguts... I el tema no era la política pura i dura, doncs la política era massa complicada i avorrida per a quasi tothom. El tema era una simple pregunta que molts encara no s’havien ni plantejat a hores d’ara. Aquella pregunta, aquell primer petard d’Arenys de Munt havia encès una traca, havia creat un ambient on l’intercanvi d’opinions no era ja quelcom tabú, havia creat un ambient dins el qual la gent repetia les idees dels columnistes i amics ficats en l’all fent-se’ls seus, havia creat un ambient on a la fi es parlava clar d’aquell tema, s’havia creat un corrent d’opinió i de reafirmació personal. S’havia creat l’ambient ideal, s’havia creat el clima adequat perquè un tema que es creia únicament d’exaltats separatistes i radicals sense res al cap estigués ja en boca de tothom. A la fi es posaven les cartes de tots damunt la taula, a la fi es discutia sobre aquell tema pendent que a tots ens recorria les venes i calia solucionar d’una vegada per totes.

Jo seguia davant els cartells, i me’ls mirava amb certa repulsió. Els quatre cartellets taronges! Allà estaven a quatre passes del meu portal. Taronges i sense anagrama o sigles de cap partit o entitat o associació a la que remetre’t per comprovar i informar-te de les seves raons per dir “NO”. Simplement era un “NO”, res més. Si hi hagués hagut les sigles del PP hagués sabut que simplement eren nacionalistes espanyols i que no valia la pena entrar en joc, si hi haguessin hagut les sigles dels ciutadans, hagués sabut també que eren aquells hipòcrites que es deien no nacionalistes per tot el referent als Països Catalans però que no actuaven d’igual manera en el referent a tot allò espanyol. Esclar que també hagués pensat i raonat alguna excusa si hi hagués trobat quelcom del PSOE, quelcom dels Falangistes, quelcom de qualsevol de qui pogués conèixer vagament el seu ideari, les seves fites, el seu comportament, la seva llengua, les seves maneres... Però no podia pensar res prou profund per aquells quatre cartells taronges sense firma. Simplement eren allà, immòbils, perduts, sense un missatge on aprofundir, sense una firma, sense una direcció electrònica. No res. Un simple “NO”, allò eren aquells quatre cartells. No tenien res més, potser, que la ràbia de la desesperació absoluta pintada al damunt, el suport en paper d’aquell que no sap explicar perquè dir “No”.

Però calia respectar-los als “No”, i no els vaig ni tocar. Jo m’havia enfurismat infinitament quan després d’encartellar una zona un dia, dos dies, tres dies; l’endemà, amb prou feines quedaven cartells sencers que simplement defensaven el dret a votar. A qui li pot agradar que destrueixin la seva feina? A nosaltres ens la fotia enlaire sovint una senyora segons deien alguns, també un grup de xavals en ciclomotor, i molts més anònims conciutadans que no creien en el dret a decidir de la resta. Però a veure, sincerament, què més donava qui fos? De veritat, ahir a la nit, a la fi, vaig sentir una mica de respecte per aquells quatre cartells anònims. Segurament seria l’emprenyada d’algun veí amb impressora quan ens veié, em veié algun dia carregat de cartells, probablement es tractava d’algun partit que, es sentiria culpable, incòmode, d’afegir les seves sigles en el moment de defensar aquell “No”. Potser perquè no tenien més raonament que la simple negativa. En aquells instants vaig voler tenir vint, cinquanta, cent fulls per escriure milers de raons pel Sí, però estava massa cansat i l’endemà seguia la moguda.

Finalment me’n vaig anar cap a casa, fondre’m l’entrepà, dutxar-me, rentar-me les dents i ficar-me al llit. Quan ja aclucava als ulls ho vaig saber del cert, només el “Sí” tenia raons, el “No” era, simplement, l’altra opció. Respectable, esclar, però res més que l’altra opció.

Constitució, peculiaritats, personatges i bajanades variades

“No crec que cap català hagi de ser altra cosa que catalanista, sense que això l’obligui a decidir entre Catalunya i Espanya”.
“(...) en general el catalanisme s’ha sentit majoritàriament europeista. Per què no pot sentir-se també espanyolista?”
Montserrat Nebrera, diari Avui, 7-12-2009

Tenia quasi decidit cagar-me ahir en l’aniversari de la constitució sense que es notés gaire. Després ho vaig pensar millor, i vaig suposar que fet i fet no està tan malament aquest full de trenta anys si el que un desitja és la independència. El raonament per afirmar aquesta hipotètica bajanada, és el mateix que el emprat per altres raonadors o tertulians de debò. Si aquest full és el sostre, és que cal construir una casa nova a mida. Així que, una vegada més, servidor no ha descobert el mediterrani, sinó que simplement senyala les rutes dels descobridors.

Deia algú de qui no he descobert el nom aquest matí a RAC-1 que, “Potser no ens interessa als catalans que es modifiqui la constitució”. Aquest senyor exposava – amb altres paraules -, que si des d’aquí s’instés a modificar la carta magna aquesta per fer una Espanya més oberta, menys reaccionaria i més plural, no ens penséssim pas que en sortiríem nosaltres – els catalans, i les minories -, ben parats; doncs si finalment es modifiqués, els dos grans partits espanyols (els florits i els de l’au marina), aprofitarien, alhora, per retocar o fer desaparèixer els articles que ara, trenta anys més tard, encara els produeix urticària. I no s’hi posarien precisament en favor de més autonomia, pluralitat o de l’utòpica idea del federalisme espanyol o de llengües minoritàries. Més aviat seria tot a l’inrevés. Ja fa anys que sabem que els del partit de l’au marina són la bufetada directa a la cara i els florits els fidels practicants de la hipocresia somrient. Podríem fer un estudi exhaustiu per saber de primera mà quin dels dos partits produeixen més independentistes, però el que és segur és que tots dos, indistintament de qui estigui ocupant la poltrona del poder, acaben per esgotar la immensa paciència de la que sempre han fet gala els malnomenats “moderats” catalans, els adoradors radicals de la doctrina de la “bona fe eterna”.
Parlant de moderats o dels que no saben què ser quan es fan grans: l’Artur Mas afirmava aquesta mateixa setmana que no era l’hora d’un referèndum si no volíem descobrir, dolorosament, que Catalunya volia ser Espanyola. Les “seves” dades, segons ell, deien que així quedaria reflectit. Però també treia ferro ràpidament l’endemà mateix a l’assumpte dels resultats d’una enquesta de la UOC. En aquesta s’afirmava que més del 50% dels catalans votarien afirmativament, i el que és més important; que també el 83% estaven d’acord en que TENIEN EL DRET a decidir sobre aquesta qüestió, que és potser el rovell de l'ou. Fou aleshores quan, una vegada més i com tot polític d’avui dia, es tragué un altre conill de l’americana afirmant: “El que tenim detectat és que amb nivells de participació no molt alts pot guanyar el sí, però si creix la participació (el resultat) s’inclina al no”. I – tot i que no el vaig veure afirmar això – dono per fet que l’amplitud del seu somriure seria l’usual.

Un altre personatge genèric en que he estat pensant és aquell que sempre anteposa certes prioritats als moviments independentistes o a una simple consulta sobiranista. Hi ha molts altres clixés o trets que els diferencien i que els fan especialment odiosos per a molts, però darrerament, ha arrelat amb força la frase: “Hay cosas más importantes de que preocuparse que no de eso”. En primera instància ens desarmen, però aquestes frases, que fins a cert punt apunten a una senzillesa i humanitat tan profunda, ens pot fer creure estar al davant de algú amb una profunda consciència social i preocupat sincerament per els problemes “REALS” de la gent, algú apolític, algú lliure; així que se li dóna una altra oportunitat. I aleshores, la seva frase, perd tot el seu vigor quan mostres la carpeta immensa d’informes econòmics, plans socials de progrés, de reactivació, de reducció immediata d’impostos, ensenyament i – sobretot - la força global d’un nou estat que SÍ estaria del nostre costat. Aleshores, són ells els que no tenen més recursos i més armes a l’abast, i cauen a la trampa. Et contesten amb qualsevol frase que lliga amb el verb “ser” i “espanya”. És a dir, que li pots explicar el que sigui, fent tombarelles o la vertical, per exemple com en sortirien guanyant tots i ell mateix (això darrer és el que més els hi interessa), i aleshores et contesten “Pero España es una y no cincuenta y una”, o “Esto es España”. I aleshores ja els hi has tret la disfressa que amagava el seu nacionalisme amb banyes, la repulsa amagada rere “les coses més importants”. És quelcom semblant a la primera frase de la Nebrera de dalt de tot, que dóna a entendre – potser a mi, que sóc el malalt -, que el “normal”, “l’acceptable”, el “comprensible” és ser català, però no independentista, que el “normal” és no haver de decidir entre Catalunya i Espanya perquè això ni tan sols s’ha de plantejar, que ja ho hauríem d’haver superat. Amb una simple frase ens dóna a entendre que no som res més que una regió, i que orgullosos n’hauríem d’estar de ser titllats amb aquest apel•latiu. En altres paraules, ens està dient que JA som federals, que aquest és el nostre límit, que ja no podem aspirar a treure’ns més sangoneres del damunt, doncs això és el que hi ha i que més ens val callar d’una puta vegada i deixar fer als que realment en saben, als que pensen, que són ells i no nosaltres. Una cosa així com amb allò de PENSA MCFLY!, PENSA! Però bé, jo crec que ni tenen memòria, ni constància del món en el que viuen...



Em sembla, que res és més demagog que intentin, una vegada i una altra, fer-nos creure que ells són, a sobre, els incompresos i els agreujats. Exemple: Post "Espanya unida" del partit de l'au marina local

L'estatut assassí

Una nova paranoia.

L’estatut és el “perillós monstre assassí”, i els cavallers són els espanyols de bé (polítics, TC, feixistes, caverna i tota la trepa).

Vesprada

Vesprada interessant. Deixem-ho així. M’estalviaré les cabrioles, corredisses i maldecaps derivats amb l’acte d’aconseguir la clau del local per plantar la televisió, el DVD, els papers varis, el moneder, el cava, les samarretes i la resta de material per la paradeta. Però siguem sincers, si m’ho estalvio és perquè JO en tinc una gran part de culpa de tot això, per la simple condició d’imbècil rematat, i no m’agrada gaire la condició de culpable, la d’imbècil no m’importa tant, això ho sap tothom, però la de culpable... Ja m’enteneu. Prefereixo ser declarat culpable i defensar-me que no esbudellar-me jo mateix.

Però bé, seguint en tema, canviant de paràgraf i centrant-nos ja en aquesta malnomenada “vesprada interessant”, he de dir sobre aquesta que ha estat tal per dues raons. Una, per la meva estupidesa i anormalitat mental eterna, que m’ha portat a presentar-me allà sense anorac i, per tan, amb el pensament dirigit en la calidesa de l’interior del bar rere meu, els seus cafès, infusions i cacaolats calents. Dues: perquè algunes reaccions dels que hi passaven mentre sostenia gots de cacaolat em deixaven glaçat, com el d’aquella senyora amb cara de corb, nas de lloro, mirada d’àliga i cames d’estruç que ha fumut una estrebada del braç del nen que l’acompanyava quan el menut s’ha quedat eclipsat uns segons davant la pantalla i, la coronel de torn ha sabut de seguida el que en ella s’hi reproduïa. N’hi ha hagut més de reaccions negatives, però cap de tan evident i – diguem-ne- “de tan mal gust”. M’ha fet sentir una mena de leprós pel simple fet d’estar allà, de jueu, de negre, d’homosexual de les seves respectives èpoques. Algú odiat per simple ignorància i falta de tolerància. Refusat, maleït, fet blanc de tots els mals del món. El dimoni pelut en estat pur. No ho he acabat d’entendre, i això m’ha travessat el cor, m’ha enfurismat. M’he vist obligat a seguir pensant igual, a reafirmar el meu punt de vista, a seguir lluitant a pesar de saber del cert que mai podràs ser comprès per tothom. Per simple orgull.

Però m’he auto-complagut sarcàsticament deixant per impossible, per uns moments, el fet que tots els contraris a aquests ideals meus pensaven més, i que m’havien decebut del tot a la fi. Ells mai serien capaços de pensar, de cercar la porta del darrere, la trampa legal per sorprendre’ns i potser apunyalar-nos definitivament sense aparentar ser simple odi i intolerància. Eren ells els que bordaven, i no nosaltres com havien apuntat dècades enrere i encara ara apuntaven. No, no els he respectat per uns instants, perquè per respectar de veritat algú abans cal sentir-se respectat, una cosa que no notaves en la seva mirada. No hi havia respecte en aquells ulls d’àliga, ni en molts altres ulls que per allà passaven. No hi havia curiositat, ni aparent interès en conèixer un punt de vista amplament acceptat per molts catalans. Es limitaven a ignorar-nos, a refusar-nos, a menysprear-nos, a maleir-nos, a no voler entendre’ns. Creien en una cosa, això era innegable i no es podia criticar. Tothom tenia dret a creure en alguna cosa, però jo creia que també era necessari dubtar a vegades. I ells no dubtaven mai, no pretenien dubtar ni fer-se preguntes. Per a ells les seves creences eren una religió, quelcom sagrat, la gran merda adorada sense dret a dubte ni a moció. Tenien la seva pròpia manera d’entendre el món, però no volien contrastar-la amb cap altra. Ells es limitaven a odiar-nos sense més ni més, això els hi ensenyaven i així es comportaven. No tots eren així, esclar que no!, però aquests eren, precisament, els que donaven mal nom a la immensa majoria que sí era humana, comprensible, oberta i tolerant. La minoria eren radicals defensors de l’estat de l’estat de les coses, simples reaccionaris. Es sentien atacats quan la resta es defensava, sent ells sempre els atacants. No ho entenia. No ho entendria mai, i potser tampoc li faria entendre mai a ningú. Cadascú a la seva.

Notícies surrealistes

A hores d’ara tothom sabrà que la Falange (qui vulgui l’enllaç que se'l busqui) pretén manifestar-se a tots i cadascun dels cent seixanta i pico pobles que faran la consulta per la independència el 13D. Estalviaré reproduir certs comentaris que he llegit a fòrums d’Internet, per ser probablement (ehem), repetitius i poc seriosos ( almenys així ho podrien apuntar alguns).
El resum vindria a ser que els organitzadors de les consultes celebraran amb cava l’arribada d’aquests estranys personatges, doncs està provat que creen en el ciutadà de a peu l’irreversible impuls d’anar a votar immediatament. És per això que cal evitar les disputes i baralles entre les diferents organitzacions dels 162 pobles per, repartir-se de forma equitativa els manifestants. Pel que es veu molts analistes de gran prestigi (entre ells matemàtics), no veuen gaire clar que un moviment tan minoritari com la falange aconsegueixi sobrepassar els 0,3 representants falangistes per poble, doncs si es té en compte l’enorme rebombori i “l’excel.lent” nombre de 58 falangistes que es reuniren a Arenys de Munt el passat 13-S, considerarien bona idea convidar alhora al grup “Ciudadanus”, que també prepara actes similars per defensar la democràcia existent, la única gran, lliure i veritable en contraposició dels absolutistes, mal nascuts, radicals i demagogs dels independentistes catalans

Me'n he assabentat a Racocatalà

Ouuch!!

Estimat mossèn, bisbe, cardenal, papa de Romà... El que sigui! Abans de res voldria deixar-li clar que pertanyo al seu club, això és molt important que ho tingui present, doncs els meus pares van decidir batejar-me abans de tenir ús de raó i també em van comprar nou anys després un vestit de grumet per embarcar-me amb garanties en el camí del cel.. No, no m’he confirmat encara, li ho prometo, li ho confirmo jo mateix. Però vull confessar, fa temps que no ho faig. Però és que he seguit el mal camí, he pecat company!, he pecat com un verro, com un animal més. M’he desviat de la rectitud! Tot i que també abans hauria de recordar-li que durant uns mesos vaig portar-me molt bé. Anava a la mateixa escola religiosa del papà... anava a missa tot sol els caps de setmana... em confessava... encenia ciris i no mastegava xiclet a la classe. Abans jo era un bon cristià, sí, fins que nostre senyor em posà a prova de debò. Aleshores començaren els canvis en el meu cos. Pèls per tot arreu, hormones, la veu greu... Sí!, els problemes arribaren després... Ja sap el que vull dir... Detalls? Oh!, no foti home!, quina vergonya dir-li ara aquí, amb tants ulls al damunt... Segur que no ens sentirà ningú? Val, val. Però no digui pas res vostè eh! Bé, suposo que tot va començar quan sentia aquell formigueig... aquell irrefrenable impuls de remenar-me l’entrecuix... Ai sí! Ho confesso, ho confesso molt amargament... Com me’n penedeixo! No sabia ben bé què fer-ne d’allò d’allà sota, però un sentia xerrameca... un xerrava amb els amics... buscava definicions a la enciclopèdia...un trobava revistetes... Aquí començà tot! Cincs contra un! MOLTS, sí, MOLTS i molt gaudits! Ara porto ulleres, la vista m’empitjora, crec que comença a passar-me factura. Després diu? No, no me’n faci parlar, ja sap com acaben aquestes coses, ja se’n pot imaginar el final... Sí, sí, sí, d’acord... Tocaments, ho admeto. Tocaments severs. Tocaments de mosses també (de tan en tan i només a la discoteca eh!). Sí sí, com qui no vol la cosa, així, sense voler, de forma innocent, la discoteca plena, colzes amunt i avall, gent ballant, carn bella per tot arreu, una mà que s’escapa i un disculpa no sentida després... En defensa meva diré que ja vaig pagar amb alguna que d’altra ceba directa a la cara, quan la maniobra era molt evident. No, no n’he sabut mai gaire jo de dissimular, i les noies ja ho tenen això, que se’n adonen i que són molt seves!, molt orgulloses amb els frescos com jo! Què diu? Pensaments impurs? Ah, sí sí. També hi he caigut en això, en vaig tenir tota una col•lecció d’aquests! De fet encara en tinc. M’assalten per les nits. És una malaltia, què li haig de dir que no sàpiga vostè. Un fotimé! I després d’això? Després ja arribaren els contactes directes... Ai, calli, calli... Ho veu? El dimoni és dins meu, em diu que és cosa normal! Però sí, fregaments consentits sí, curiositat, pràctiques inicials, llengües amunt i avall, també!, també!! El que vulgarment se’n diu fotre mà sense remordiments! I és clar, això portà de seguida allà on vaig, a la fornicació... Fornicació amb condó... Ai, sí, sí, sí... ja m’entén... Què!? Què sóc un degenerat!? Però no volia problemes jo; sóc poruc, malalties de transmissió sexual, ganes de gresca, joventut... Sóc progressista jo! Ei, estarà amb mi que qui inventà el sexe sabia perfectament el que es feia, oi? Què!? Com que pecat mortal això del condó!!? Més pecat que la pròpia fornicació? N’està segur? Escolti, es clar que no, no estic pas casat! Que em vol mal? Què no m’ha vist la pinta saníssima que faig encara? Déu me’n lliu... No, res, res. No he dit res. Així què? Em perdona o què? Ei, que va trempat o què!? Que no, que no em desvio del tema, però em sembla què... Com!? Cinc-cents pare-nostres i cent Ave Marias en mitja hora!!? Recitar tot Sant Pau cap per avall? Què!? I sinó donatius quantiosos i generosos!!? Escolti, que sóc jove hòstia! Estic pelat. QUÈ!!? Com que pantalons fora!? I els calçotets també!? Ei, no foti! Aquí dins? Segur que això m’obrirà les portes del cel? Ah, que si és sense condó segur!? Val, val... doncs res, qui digué por? Ei, però amb cura eh!? Eh!!? Eh!!!? OUUCH!!!!

Dignitat del gos o de l’amo?

“Bé, aquí és on el vell Groucho, expert en res, treu forces de feblesa i descobreix la seva ànima a un món hostil”. Groucho Marx, a “Groucho y yo”.

Ja vaig aplaudir des d’aquí el gest aquell de l’editorial dels diaris, que em semblà fantàstic per un únic motiu: que tingué el mateix efecte que el que faria un bon petard en una sala en els que uns molts no paren de xerrar i uns pocs no poden fer-ho mai (Algú digué que aquell que molt xerra poc pensa i aquell que molt pensa poc xerra). I com que els que molt xerren tampoc esperen ni estan gaire acostumats a escoltar més opinions que les pròpies, la resposta de l’oest no ha estat precisament el raonament intel•ligent que diuen des d’aquí es reclamava per seguir essent amics, sinó la mossegada visceral i rabiosa dels que creuen saber-ho tot. I que es pensaven? Ni traduint al castellà les nostres propostes, els nostres punts de vista i les nostres editorials entendran mai res de res del que aquí es respira. Si comencem a estar tots d’acord que existeix el malnomenat tret diferencial, sabrem d’entrada que no tractem amb gent de la nostra mateixa classe i que com digué Thoreau: “No l’hagués pogut jutjar un tribunal de la seva mateixa classe, perquè no hi havia més persones de la seva classe”.

Però fou un gest agosarat i respectable el dels diaris (una vegada més ho torno a repetir), una bona idea per, com a mínim, disposar la nostra premsa (el gran poder) dels minuts de glòria i l’altaveu que li calia per no ser tots nosaltres menyspreats, per acabar amb una mica de dignitat tal i com resava o pretenia fer creure l’escrit. Però tot i així, tot i aplaudir el gest, no puc pas fer el mateix amb aquells que es planten a defensar ara la caseta del gos quan el que es pactà inicialment era viure al pis. No puc defensar ni aplaudir a aquell que apunta amb la mà l’electricitat, el gas, la calefacció, una cuineta i una part dels matolls del jardí per considerar digne el que ja és indigne: la caseta de gos. Doncs amb l’altra mà titlla de “radicals” els que encara volen el pis, el que inicialment es va pactar i votar.

I jo això darrer no ho entenc. Com es pot tractar de radical a aquell que simplement reclama defensar allò que va votar? I com es pot insinuar que un independentista és un radical si per a ell – i cada vegada més i més - és precisament l’única sortida digna que ens queda a hores d’ara? Es que no acabo d’entendre. Vol dir que els radicals tenen un concepte de dignitat massa elevat o que els moderats el tenen massa baix? Què volen dir? Senyors, ens estan dient que aquesta és la línia del terra que no es pot sobrepassar?, que ara ja no es pot consentir una rebaixa més de les centenars que ja ha patit “l’estafatut”? Perquè si tot procés estatutari es tracta de pactar i votar, aquí, els únics que hi han sortit perdent i que de cap manera consideren digne el que s’està discutint són els catalans, siguin o no independentistes, perquè en aquest anys què ha pactat Espanya? No ha pactat RES de RES, només ha llimat. En tot aquest temps nosaltres, en canvi, ens hem deixat robar TOT. I això es la dignitat de Catalunya?

Ara és el moment de ser digne i no fa tres anys i escaig?

Jo ja en tinc prou de que qualsevol columnista o col•laborador de diari ajunti o simplement insinuï el terme “radical” amb els independentistes. Per a ells, els independentistes no són res més que les seves dents, la seva força per amenaçar quan diu coses com “la que se avecina” o un simple “hartazgo de los catalanes”. Només els tenen en compte quan necessiten una excusa per demanar i amenaçar: “Ei, que jo sóc amic dels llops radicals. Els conec. Els hi has de donar una mica de carnassa cada cert temps...”. Ens posen a la mateixa alçada que a simples rapats nazis, que són el que tenen i entenen ells allà com a “radicals”. I torno a dir: com es pot tractar de “radicals” a tots aquells que no volen defensar allò que no van votar inicialment? No serien precisament els més assenyats, intel•ligents i dignes? Precisament, els que volen anar per feina d’una vegada, els que volen aprendre dels errors passats i els que lògicament estan fins als santíssims pebrots són els més dignes. Crec, cada vegada més, que els radicals són vostès, els que prefereixen radicalment el masoquisme existent, els que prefereixen seguir com estan a l’estat on estan i prefereixen ser uns simples gossets falders. Aquells que després d’haver alçat la veu i activat l’alarma (torno a dir per última vegada: molt bé el gest!), ara critiquen que els de l’oest no volen ser ensenyats. Però si vostès són iguals! Tampoc volen ser ensenyats pels d’aquí! Es que tenim uns mestres... Ningú vol aprendre de ningú pel que es veu. Ni els d’allà, ni els d’aquí que volen seguir estan alhora a tot arreu. No diré res més senyors, pensant-ho una mica més bé, crec que vostès m’indignen més que ells.

Interferències

Des del portal del bloc la Laia havia deixat d’observar els autos passar. Una vegada i una altra, mentre feien voltes buscant aparcament, creia endevinar les vegades que un mateix motor havia passat per allà. La Laia esperava dreta. S’havia recollit els cabells ondulats en una cua i calçat unes vambes blanques. No feia un fred excessiu, però tenia les mans enfundades a la butxaca central de la dessuadora, on jugava a repel•lir els nervis de l’espera amb un clauer ple de picarols. Era un quart de nou del vespre i ja era fosc, però el carrer era càlid. La llum taronja dels fanals regalimava damunt l’asfalt, damunt les façanes, damunt els autos metal•litzats i damunt els caps dels que tornaven a casa carregats de bosses de plàstic o amb una simple barra de pa. Entre les persianes de la casa del davant s’hi filtrava llum freda, de fluorescents. Quan els cotxes s’allunyaven sentia feinejar dins aquella casa, una claríssima remor de cuina; a tothora una flaire dolça de sofregit li recordava que no havia sopat. I la Laia esperava, esperava davant el portal del bloc armada amb una motxilla plena de cartells, dos rotllos de cinta adhesiva, unes tisores, i el seu temps lliure. Algú havia arrencat, destrossat, estripat, cremat, ultratjat, interferit... la feina de la setmana anterior. Calia tornar a començar, així que esperava la resta del seu grup.

Començaments de novembre i ni gota de fred. Era un vespre de dijous fosc i sense estels. Bé, d’estels n’hi havia segur, pensava ella. Sempre hi havia estels allà dalt, així com galàxies llunyanes, planetes brillants i, amb sort, satèl•lits artificials dibuixant línies perfectes al voltant de la terra. Però sota els fanals del carrer era impossible veure res de res allà dalt. S’havia de conformar amb tenir els peus a terra i observar el món que els homes havien idealitzat. Des de qualsevol carrer podies mirar enlaire, entre dues fileres de cotxes aparcats a tocar de la vorera i l’únic que discernies, amb sort, era una mena de camp de força entre la llum i la foscor absoluta. Allà dalt estava aquella barrera, aquella teranyina sense fils blanquinosa, opaca i boirosa... Et mantenia la vista controlada, no et permetia veure més enllà, no et deixava somniar ni visitar altres possibilitats. Potser veies un o dos estels si t’hi fixaves, els més brillants i sempre en nits molt clares, sempre en zones obertes i obscures; però de cap de les maneres gaudies d’aquell fosquíssim sostre esquitxat de minúsculs punts brillants, de petits somnis; de cap de les maneres podia observar aquell quadre infinit que la feia sentir estranya sense pensar en res, que la neguitejava alhora que la tranquil•litzava, que la feia sentir sola encara i estar amb la millor companyia. Era finit i infinit, fred i bell, i tenia l’estranya particularitat de fer-la sentir preciosa i grandiosa, alhora que molt i molt minúscula. Sentia descobrir i perdre alhora alguna cosa sempre que l'observava sense interferències. Era contradictori.

Però calia anar a algun lloc sense interferències com aquelles si es volia sentir així. Un lloc apartat i agradable per fer-ho era, per exemple, aquella taula prop del parc, a tocar de la font del Drac. Era millor les nits sense lluna, negra nit. Doncs tot just estirant-se damunt el banc descobria un meravellós món entre les copes dels arbres. Un racó discret i humil entre branques i fulles que ocultava l’esplèndid sostre del món, l’autèntic cel negre negre de la nit sense interferències. Allà havia vist caure estels fugaços, havia vist passar satèl•lits artificials i havia contemplat, enroscant els braços damunt els genolls, les més belles, minúscules però grandioses llums de la història. Ella pensava aleshores, que només lluny del seu món de sempre, del món que calia sempre trepitjar, podia arribar a formar-ne part.

gattaca

Guerra sense bales

No sé si és un pecat o quelcom del que estar-ne orgullós, si és avorrible o trist... Però vaig començar a plorar per una cosa que no sóc capaç d’explicar.
Yukito Kishiro


Vull ser simplement i d’una puta vegada d’esquerres, o de dretes, o de centre, o progressista, socialista o verd. Vull dedicar tot el temps lliure i tots els meus esforços a Càritas, per exemple, a Greenpeace potser, o a pallassos sense fronteres, on segurament hi encaixo millor. Però tan se val el què, el que vull és deixar d’enarborar banderes per defensar-me d’altres banderes. Vull oblidar-me de la bandera d’una vegada. Perquè si tens una opinió i idees que creus justes, és el teu deure defensar-les i lluitar si els temps així ho requereixen.

Però ara no puc deixar de lluitar. No puc fer res d’allò que també m’agradaria fer. No puc fer-ho perquè encara no sóc lliure. La guerra no va acabar quan el darrer soldat deixà el fusell a l’armeria, quan el darrer tanc va tornar al garatge de la caserna, quan l’última bomba va caure de l’avió. Ho discerneixo en l’opacitat dels ulls savis que ho van viure. Encara ara es palpen les ninetes, recordant les manilles. I és que encara noten el foc de les fuetades a l’esquena, segueixen tenint por d'aquell passat, perquè senten que no és tan diferent del present. No els culpo. No culparé ningú que estigui fart de la guerra.

Però també nosaltres tenim temes a resoldre, també ens necessitem els uns als altres, també lluitem en una altra guerra. Aquesta guerra sense bales no s’acaba mai! N’estic fart de tanta lluita, de tanta guerra. Voldria abandonar, voldria viure de veritat i preocupar-me de tot allò que m’he vist obligat a deixar de banda per veure'm obligat de cuidar del meu racó de trinxera. Voldria començar a construir sense el temor a veure’ls a ells enderrocar-ho segons més tard. Voldria alçar la meva casa, per gaudir de veritat de la vida, dels meus projectes reals, dels que m’he vist obligat a abandonar en favor d’aquesta maleïda ferida sempre sagnant, d'aquest tema eternament pendent. N’estic fart, vull que s’acabi ja. Vull viure d’una vegada!

Quan les lletres fan mal ( a la fi!)

“I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d’acord. Però si ets a l’altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc”.
J. D. Salinger.
“Una vez más me pregunto: pero, ¿a esos usurpadores de España, qué coño les hemos hecho?” Joan Barril, 27-11-09, El periódico.
“Si aconsegueixes colpejar un paio una vegada, li pots fotre un altre cop”.
Bukowski
“Mostradme a un estado libre y un auténtico tribunal de justicia y lucharé por ellos si es necesario; pero si me mostráis a ( … ), le negaré mi lealtad y le manifestaré mi desprecio por sus tribunales”.
Thoreau


A hores d’ara, la majoria ens hem adonat que les circumstàncies han aconseguit apujar la temperatura del fogó i que l’olla catalana comença a fer xup-xup. També sabem que del mateix sofregit que sempre preparen a Madrid com a base a tots els plats que cuinen, comença a sorgir un tuf repugnant i una fumera negra negra negra...

Oh sí!, ahir, tots els diaris catalans van compartir editorial. És un gest que val la pena destacar, valorar i admirar. Què n’aprenguin els polítics! Perquè on s’és vist que 12 editorials (el mateix nombre de fòssils del TC, per cert), i vull dir editorials conservadores, liberals, centrades, agosarades, reprimides, en castellà, en català, independentistes, comarcals i internacionals, 12 diaris!, sí!, siguin capaços d’anar de bracet, d’expressar amb simples lletres l’opinió DE TOTES les sensibilitats del nostre petitíssim, humil però alhora immortal, lluitador, pacífic i democràtic país? És precisament el que molts reclamàvem i reclamem encara des de les ombres, des de l’abstenció, des de l’escepticisme que està invocant fa anys la política; que simplement anteposin els polítics d’una puta vegada el país als partidismes, la gent als vots, la dignitat al servilisme etern i la justícia al poder. Ens mereixem no ser titelles, ens mereixem la il•lusió robada i tornar el cop de tan en tan.

Alguns periodistes destacaven avui a les seves humils columnes que estaven, per un dia, orgullosos de la seva professió, d’haver trobat les paraules adequades per expressar la opinió general i lliure de tots ells. Els periodistes de Madrid, en canvi, opinaven (diuen que també lliurement) de forma molt contraria. Potser s’ensenyen coses diferents a les facultats de la nostra nació i del seu trencaclosques de regions obligades eternament a nació única. A El mundo mentien, que és el que millor se’ls hi dóna: “Es imposible decir más falsedades con peor intención”; a la Cope – més del mateix -, deien que “Es el momento más grave desde el 23F”; al ABC que cal “hacer frente a los que presionan al Tribunal constitucional”; i en Losantos? Què deia l’estimat Losantos? No ens falla aquest tòtil, segueix en la seva línia d’amargat calavera; ha deixat anar alguna de les seves cèlebres frases que incloïa: “judios españoles” i “nazis catalanes”. Sense comentaris. “No s’ha de jugar amb la bogeria, la bogeria no juga”, que deia l’escriptor americà.
I des d’aquí (potser perquè ells són molt lluny), les seves notícies partidistes, les seves editorials i comentaris rancis ens fan, evidentment, l’efecte de lladrucs i rabietes arrebossades amb odi i enveja. No són paraules, sinó insults, desgreuges, ignorància i testosterona. És odi en estat pur, és ignorància suprema. Es diuen a si mateixos defensors a capa i espasa de l’ordre, el joc democràtic, les lleis, les regles del joc... Ha! Companys, malfieu sempre quan observeu que els que alcen la bandera de la llei o de les regles del joc sempre són els mateixos, perquè no vol dir res més que les lleis, les normes i les refotudes regles aquestes que procuren preservar i refregar-nos per la cara a cada ocasió que se’ls hi presenta no són iguals per a tots! Què en són de difícils d’empassar les petites derrotes per als que no coneixen res més que les grans victòries!
Així que nois, noies, companys... recordeu: “Borden, doncs cavalquem”. Fa l’efecte que a la fi els hi hem clavat l’estaca al cor. Què temen a les terres fantasmals de les Espanyes immortals? La nostra unió, el agreujat que decideix deixar de ser-ho, la nostra majoria avançant amb pas valent. Quantes més raons i veritats els hi diem a la cara, més borden, més mal els hi fa i més els despulla als nostre ulls. Esperen violència, disturbis i divisió per seguir encantant les seves serps, els seus seguidors abduïts, però ah!, no passa res d’això i es troben ara amb lletres i unitat. La pitjor manera d’enfurismar-los és la nostra unió, la nostra repulsa al seu control i a les seves males maneres. Prou nedar i guardar la roba! Que es despullin, que diguin el que realment pensen aquests xitxarel•los quan posem els nostres collons i el nostre “prou!” damunt la taula. Estan acostumats a sortir-se sempre amb la seva, i que l’equació els hi falli ens els presenta com el que realment són, nacionalistes, absolutistes i feixistes camuflats de federals.

Però no vull enganyar-vos. No ens enganyem mútuament companys. Ara no. Reconec que aquesta unió de la premsa ha estat espatarrant, collonuda, majestuosa i infinitat d’adjectius favorables més. M’agenollo davant vostre. Un deu. No!, un onze per als diaris, per als periodistes. Ens han retornat a la fi un xic d’allò que ens prenen cada dia a l’oest: dignitat. Aquestes burdes, primitives i amateurs lletres són per vosaltres nois i noies. Però això sí, no mentiré: jo no sóc partidari de despenjar l’escut de la paret ara, posar-me el casc i armar-me amb la llança per defensar aquest estatut que ens hem posat a defensar. Només us aplaudeixo, només animo, perquè crec recordar que l’únic que s’està defensant és un munt de papers que JA ESTAN retallats, que ja estan desprestigiats i MOLT ribotats. Si ara obrim els ulls, és perquè altres vegades ens han donat pel darrere sense ni tan sols la gentilesa d’oferir vaselina. No ho oblideu, sisplau, no ho oblideu mai. No ha estat una negociació, ha estat un desgreuge, una humiliació en tota regla i encara en volen més. Quantes humiliacions més hem d'empassar abans d'afrontar l'únic camí vàlid?, l'única sortida realment digna que ens queda? I sí, ja sabeu, ja sabem quina és aquesta sortida.
Tot i així, als seus peus senyors periodistes, per una vegada, als seus peus des d’aquest forat negre. Quin gest, quin cop d’efecte nois! Què n’aprenguin d’una refotuda vegada, sí senyor! Amos de les lletres, armats amb bolígrafs i teclats...

forts i febles

“Les dones eren més fortes que els homes. Coneixien totes les jugades. Ell no en coneixia cap”. Bukowski

No sé a qui se li acudí la metàfora. Suposo, a una dona. Sempre tindria més sentit i repercussió que aquesta idea l’hagués ideat una fèmina, però no podria posar-hi la mà al foc, ho admeto. Ho vaig llegir abans de tenir la mania aquesta d’apuntar a petites llibretes les frases o màximes que llegia o escoltava. Sovint queden les idees que et volen fer entendre però no el camí emprat perquè aquestes arribin al cervell. I com que no recordo ni l’autor o autora ni la frase exacta – ho sento, sincerament – no puc citar-lo o citar-la. Només puc forçar-me a sintetitzar el que en quedà. La idea – crec recordar – anava així: “Catalunya és el més semblant a una dona maltractada”.

I es que sense la necessitat de recordar una vegada més els tempestuosos temps que estem vivint en qüestions polítiques, la semblança és temptadora. Posem l’exemple de la Catalina, una dona que volta la trentena, mare – o no - d’un fill o filla de quatre, sis, dotze, vint, trenta anys... té estudis – o no, això és indiferent –, i és casada amb en Pepe, un home de professió incerta – perquè no es pugui dir que apunto a cap sector en concret -. La seva única mancança li ha donat la natura, doncs nasqué amb un trenta o quaranta per cent menys de massa muscular que la mitjana del gènere masculí. Tot apunta que, aquest dèficit, acabarà essent clau perquè l’evolució desenvolupi més la matèria gris, el raonament, les idees, la fantasia...
A en Pepe, el seu marit, no cal descriure’l. Entraria en el perillós joc de classificar, cosa que prefereixo no fer. L’única teòrica avantatja li ha donat la mateixa natura: nasqué amb un trenta o quaranta per cent més de massa muscular que la mitjana del gènere femení, però a diferència de la majoria, se’n aprofita. Tot apunta que, aquesta teòrica avantatge, acabarà essent clau perquè l’evolució enxiqueixi encara més la seva escassa matèria gris, el raonament, les idees, la fantasia...

La única desgràcia és que la natura no resol els conflictes instantàniament. La única sort és que nosaltres podem arribar a adaptar-nos a les deficiències de la natura en certs casos. Perquè en Pepe no s’aprofiti de la seva teòrica avantatge, perquè la Catalina no pateixi el resultat de les mancances musculars. Si ha d’haver igualtat, hi ha d’haver mesures per no diferenciar forts de febles.

El fort que pega al feble guanyarà una batalla, però no la guerra. El feble al que el fort no pot matar exprimirà al màxim el seu enginy, la seva imaginació i la seva ment per, d’una forma o altra, guanyar la guerra encara oberta. El més fort només compta amb una arma que creu definitiva: es confia de la seva força fins a punt de menysprear al feble, fins al punt de no valorar-lo, fins al punt de creure’s superior. Això és supèrbia, i la supèrbia és una factura que es paga tard, però que CAL pagar. I el que és feble odiarà al fort, al brutal, al aprofitat, fins al punt de jurar una venjança eterna, tal és la seva obligació de tornar-li la jugada, però el feble no emprarà les mateixes armes que el fort. Ha après a detestar-les. El feble només vol fer-li pagar la factura pels prejudicis, pels serveis no pagats. I així ha de ser.

La gran trampa

“Si quieren una predicción acerca del tiempo, le preguntan al Phil equivocado. Yo les daré una predicción del invierno: Va a ser frío... va a ser gris... y va a durarles el resto de su vida”.

Ahir fou un dia altament estrany. Del positivisme radiant del matí a la paradeta dels quatre cantons vaig passar al desencant a les hores fosques. De cap manera us hagués anunciat la xerrada aquella de la tarda a l’escola de Teixits de punt si arribo a saber que les conclusions de la primera part eren capaces de destrossar anímicament l’ànima més forta. Perquè sovint m’he omplert la boca del cas aquest de l’estatut, de la estafa del segle, de la gran merda que és però que tot i així desitjo i desitgem molts es solucioni d’una refotuda vegada, si més no per anar tirant mentre arribem a destinació final. Si he de ser sincer, criticar, es critica molt sovint sense coneixement de causa. “Es creu vostè que ha arribat fins al fons i ni tan sols ha esgarrapat la superfície”, deia un personatge en una peli de la que no recordo el títol. I això mateix fou el que em passà pel cap quan era allà escoltant.

I es que les primeres intervencions foren les crucials en el desànim. Foren fetes per un representat de la plataforma ARAÍTACA, que tot i mostrar un coneixement extensíssim del tema, i que admiro bastament des d’aquest raconet, em reafirmaren en que la única via vàlida per tal que el nostre país abandoni els entrebancs i segueixi amb pas ferm és la via que ens faci sobirans. Amos i senyors de nosaltres mateixos, sense concessions, sense ser simples administradors o gestors de les ordres de l’oest. Això no és tan dolent, pensareu, si de per si ja sóc favorable a la independència sense concessions. Però quan un està fart de comprovar dia rere dia el camí que està seguint aquest estatut que el mateix Saura qualificà amb un 8,2, doncs simplement es sorprenent quan ARAÍTACA li posa xifres a tanta lletra. És d’admirar, francament, el valor d’analitzar aquesta estafa, aquesta merda que encara reclamem des d’aquí.

No val a caure en pensament viscerals, està bé fer-ho de tan en tan amb ironies o sarcasmes, amb metàfores. Així ens esbravem, però si teniu realment curiositat per saber QUÈ votàrem el 2005 els catalans, COM quedà després de les “negociacions” amb Madrid el 2006, i COM ha de quedar teòricament després de la sentencia del TC del que ja se senten campanes i s’escriuen centenars d’editorials, feu-ho amb tranquil•litat; amb un paquet de cigarrets al costat si fumeu o amb molts xiclets de nicotina si ho heu deixat. Afegiu-hi una tassa de til•la o qualsevol tranquil•litzant no psicotròpic, passarà més bé. Les xifres que ARAÍTACA ens posà damunt la taula fan posar els pèls de punta, et fan adonar que a Madrid no negocien, sinó que simplement retallen. No hi ha contraprestacions que s’hagin guanyat per retalls d’altres aspiracions. No hi ha res que haguem guanyat després de perdre. No ofereixen res de res. El ribot de Madrid és més gran i poderós dels que alguns suposen, i el teòric autoodi dels catalans – crec -, està perfectament argumentat i comprès quan s’adona que la seva voluntat no cap a la constitució, la trampa que alguns no volen modificar per por a que perdi preses.
Vaig quedar-me amb una frase del noi que presentava aquells informes, quan tot just acabava i que anava així si fa no fa: “ Després de comprovar el grau de desplegament de l’estatut i els retalls, qui segueixi donant suport a aquest estatut, a la via autonomista, és que no dóna suport al benestar del seus ni del lloc on viu.”

De la segona part, de la xerrada d’en Carles Móra i d’un tal Agustí que l’acompanyava, res a dir. Ens van deixar l’optimisme, les consignes i el full de ruta pel final (bona feina). Ells dos van remuntar anímicament la cinquantena – o més – de persones que presenciaren i escoltaren la primera part, la carnisseria soferta per l’estatut. No perdeu l’oportunitat – si teniu prou entranyes –, de visitar el seu WEB, i comprovar de primera mà això que us dic, l’enorme trampa en la que estem agonitzant. Sempre ha estat igual, cada dia comença la mateixa història per nosaltres, la història d’estar atrapats, com presoners, com a la pel•lícula aquesta de la marmota.

Perquè si per a ells això és negociar i donar-nos allò que volem, vol dir – com llegia aquest matí al Avui de la lletra de Patrícia Gabancho -, que “La sentència del Constitucional deixarà fora de l’envàs tota la matèria que sobra, perquè la realitat és massa gran per a tan poc espai”. I no es tracta ja només del TC, sinó que estan decidint ara mateix sobre un text deslegitimat, sobre un text que ja no és el que votàrem nosaltres, sobre un text que ja és entre el quaranta i el cinquanta per cent més xic del que va sortir d’aquí. Una trampa, una maleïda trampa.

(canvieu mentalment "Marmota" per "Estatut").

Massa vida

1

Els regals havien de ser especials, perquè els meus amics també ho eren. Portava prop d’una setmana preparant totes les peces estratègicament. M’havia dutxat desprès de la ferum de vuit hores seguides de feina, m’havia empolainat, desodorat, perfumat i emprat una pinta pel cabell que ja creia extraviada. Havia demanat prestat a algú un GPS, havia comprat “Llenos de vida” d’en John Fante per al recent pare, havia encarregat un ram de flors formidable a la floristeria i copiat un poema d’en Maragall per a la nova mare, havia comprat també un parell de presents útils i nyonyes per la nouvinguda i, escrit la nit anterior una carta perillosament ensucrada sorgida directament del meu cor i plasmada damunt tres fulls blancs mitjançant el meu puny. En aquelles lletres hi havia la meva autèntica il•lusió, no la que ara expresso. La vaig gastar tota allà, per als ulls que m’importaven. No m’agradava gaire això de despullar-me davant els altres fent servir la boca. Existeixen poques ocasions al llarg de la vida que es mereixen l’esforç de fer-ho, però també suposava que aquella n’era una.
A l’hospital no hi vaig arribar fins passades les set de la tarda. M’havia perdut gràcies a les immenses avingudes, la bogeria del mar de semàfors, els milers de clàxons fàcilment irritables i la meva neciesa, ineptitud e inexistent sentit de l’orientació. No entenia el GPS, l’odiava; així que em dedicava a insultar-lo cada vegada que el sentia. Però vaig arribar, esclar, tot i que tres quarts d’hora més tard del previst. Abans d’entrar a la clínica vaig pensar-ho: Ves quin lloc on anar a néixer! El coi de ciutat!!

L’habitació era majoritàriament blanca. Vull dir que la roba del llit era blanca, les parets, els aparells i fins i tot la camisa de dormir i la cara de la mare, a la qual havien obert en canal set hores abans. Tot blanc. Blanc, senyal de puresa i de tranquil•litat... Però trencaven amb l’esquema d’excés de blanc els visitants i les seves flors a les mans, vestits amb jerseis de colors, faldilles grises, caçadores de cuir negre, bambes psicodèliques, botes de mosqueter amb taló i cinturons immensos e inútils a la cintura. També els peluixos, els regals i els antics embolcalls de colors et feien oblidar que allò era un hospital, una mena de lloc on es reunien malalties, cares llargues, ploreres i mort. Davant el llit hi havia la figura d’un paio amb corona d’espines en la seva creu personal. Allò no et feia oblidar de cap de les maneres el lloc on estaves, d’on havies sortit, i on molt probablement acabaríem.

2

Presentacions, oferiment de presents, salutacions, petons, copets a l’esquena, felicitacions, encaixades... A tot arreu deu de ser igual, penso jo. Però la protagonista de la història no hi era, sí els actors secundaris, que comencen a explicar tota la història fil per randa. Ja sabeu: de quina hora a quina hora ha estat patint i parint, com de guapa és la nena, a qui s’assembla més, com de sana diuen els metges que és, com ha anat la cessaria, més detalls de la cessaria, la llevadora fent servir la mà com una cullera dins el ventre de la mare... Detalls, detalls, detalls... Alguns prescindibles pel meu gust. Vull fer-los callar, però se suposa que en aquests casos simplement aguantes, poses cara d’interès en aquella carnisseria prèvia a la vida i penses en el ratolí Mickey i l’ànec Donald.
Una infermera apareix per la porta empenyent el bressol amb rodes i de parets transparents. “Aquí te la deixo”, diu la gràcil, morena i ben formada mossa en bata blanca. I se’n va per on havia entrat. Penso en seguir-la, però me’n desdic de seguida pel fet aquest d’oferir bona imatge. Les dones de l’habitació competeixen per prendre posicions al voltant de la nena i els homes queden en segon terme. “Ai la meva nena!”, “Què fas, maca?”,“Ai que és guapa!”, repeteixen amb veu aguda de falset. Faig una ullada. Descobreixo un ésser petit tapat amb la manta rosa. És extremadament rosada però alhora fosca, i de maca no en té gaire cosa. Té una closca que tot i tenir l’adjectiu idoni al cap, no vaig esmentar aleshores ni esmentaré ara, perquè la mare sap on visc i a vegades es passa per aquí a llegir. Sóc una persona habitualment sincera, però també em preocupo molt pels óssos de les meves cames. Llavors miro la cara de la mare, despentinada, abatuda al llit i eclipsada davant el seu nadó. Recordo els comentaris que aquest mateix any, amb aparença d’interès per la meva persona, m’ha clavat com espasses: “I tu no en voldries un?”, “Tu series un bon pare”, “Busca’t una noia, seràs més feliç, mira’ns a nosaltres!”, “I aquella noia que...”. Mare de Déu! Resulta increïble que les parentes i les dones d’amics íntims es comportin totes igual. Insisteixen tan en aquest tema que te’l fan odiar. Deuen pensar que els que estem sols som amargats, desgraciats o frisem del control que exigeix el gènere contrari quan t’hi compromets. Deuen pensar que l’enveja ens recorre el cos, quan no és res més que alleujament i plaer de sentir-nos lliures d’obligacions extres. Collons! Qui voldria el meu ADN sinó per modificar-lo?
Però no tot s’acabava en el monòleg interior. Menjo un parell de bombons que m’ofereix el pare. Parlo amb ell, el felicito, li ho dic de debò. Fa temps que no és el meu col•lega ja, sinó un amic llunyà que ha triat un camí diferent. Suposo que ell pensa que encara ho som, però no, tot acaba igual; un resol la seva vida i s’oblida dels suports en els que ha basat gran part d’aquesta. És comprensible i trist, però estic feliç per ell, perquè sé que ha canviat i realment sent la responsabilitat que li acaba d’arribar en braços junt amb la seva dona.
I les dones van burxant el nadó, li ofereixen el xumet, li col•loquen l’índex a la minúscula i rosadeta maneta i l’acaricien per allà on poden. La nena ni plora ni diu res. Ho diria, penso jo, però deu estar massa cansada, farta i sorpresa del món que acaba de conèixer. Necessita temps per començar a criticar i dir el que realment pensa. La mare somriu com somriuria una nena petita esgotada i sense perdre de vista la seva nina preferida. Els ulls de la parenta d’un altre col•lega estan concentrats en el nadó, i només els aixeca de tan en tan per escrutar la cara del seu xicot. Ell no se’n adona, i sort en té, sinó començaria a tremolar. No he estat mai a la ment d’una dona, però el meu cervell atrofiat comença a lligar caps i a suposar quin futur imaginen aquells ulls, que en les properes hores i per mitjà d’uns llavis als que no pots dir que no traurà una sentència: “Jo en vull un. Ara no, però jo en vull un o dos. Tard o d’hora”. Ens tenen enganxats pels pebrots. Als homes ens agrada la pràctica, no el resultat d’aquestes coses. Per acabar escolto les comparacions odioses amb els nadons sorgits d’altres parts a les habitacions adjacents. Queda clar, després d’uns minuts, que la que tenim aquí és la més guapa, preciosa, sana i intel•ligent de tots els nadons que han triat néixer el 21 de Novembre. Això afirmen tots. Jo hi estic d’acord, evidentment, perquè tampoc no n’he vist cap altre per comparar amb ella.

Tothom s’acomiadava, i jo també. Darreres felicitacions, darreres tandes de petons, darreres abraçades. Fins arribar a l’ascensor els comentaris giraven envers la criatura i la feliç parella. Vam pujar, baixar i sortir en processó. Els comentaris al carrer, entre nosaltres, giraven aleshores en trivialitats tals com l’aparcament, el sopar, el cap de setmana i la feina. Ens acomiadàrem. Vaig pagar l’aparcament i pujar al cotxe. S’havia fos la màgia d’aquella habitació blanca, però era bonic, pensava. No ho nego, era bonic, però em fallava alguna cosa, em fallava alguna cosa de tot aquell afer. No sabia què era, però alguna cosa fallava, això era segur. Havia perdut per sempre aquells amics excepcionals des que es casaren. Res havia tornat a ser igual entre nosaltres. Era això? Sí, això em grinyolava, això em guillotinava, això em corrompia per dins, això em fallava... Jo era un egoista. No estava fart de la vida, m’agradava la vida, però buscava un sentit a tot allò quan no n’hi havia cap. Sempre havia estat així i no calia donar-li massa voltes. Diferents decorats, diferents llevadores, diferents amics i diferents nadons. Molta vida, massa vida.

Xerrada

No és que aquest raconet sigui conegut per tot déu ni que tingui una difusió de can collons, però aquí va el meu granet d’arena per totes aquelles ànimes en pena que un diumenge al matí es poden entrebancar amb Nohoinentis. Així que si no sabeu què fer aquesta tarda per Canet, una idea:

A les sis, Canetdecideix ha organitzat una xerrada informativa a l’escola de teixits de punt. Carles Móra – alcalde d’Arenys de Munt – i la plataforma ARAÍTACA, que s’ocupa del seguiment i avaluació del desplegament de l’estatatutet aquest que votàrem fa molt i molt i molt de temps, en seran els ponents.

Una bona oportunitat per, després de la migdiada, saber de primera mà si són útils o no els papers retallats i convertits en llufes pels de l’oest i rememorar i saber més de l’experiència d’Arenys de Munt en l’organització de la primera consulta el passat 13 de Setembre.

Altres idees per aquesta tarda a l’agenda? També podeu mirar la fantàstica programació de la televisió el diumenge a la tarda, o passar pàgines i pàgines dels milers de dominicals, o jugar a la consola, o llogar una peli, o anar al cinema, o fer un clau, o un cinc contra un, o llegir un bon o mal llibre, o... bé, el que us roti. La decisió és vostra, com sempre.

Avui fa trenta-quatre anys

Avui fa trenta-quatre anys...



... no afegiré res més.

Miserables

Si tingués que escriure fil per randa tot el que m’indigna d’aquest estat en el que visc, em faria falta més espai del que estaria mai ningú disposat a llegir. Tinguem en compte les meves limitacions a l’hora d’exposar idees, que en sentit pràctic són variades i profundes: Ni sóc escriptor professional ni sóc polític, ni sóc predicador ni filòsof, ni sóc orador ni visionari i tampoc tinc la paret empaperada de títols i diplomes que em donarien el prestigi necessari per ser més llegit. Jo no sóc res més que un xerrameques, vagi això per endavant, però de queixar-se sap fer-ho fins al més inútil.

Ara, i entrant d’una vegada en temàtica: el temps està demostrant que aquest sistema és un joc d’ous, tan el que tenim aquí i sentim com a nostre com el que remena totes les cireretes del cistell comunitari. Tots dos són una merda, però difícilment una persona amb dos dits de front es queixarà de la merda de plat que té al davant si sap per endavant que és una merda perquè la mà que remena el cistell li ha posat al davant coma única opció possible. Sé que ja ho he dit altres vegades, però no me’n cansaré de repetir-ho i de queixar-me’n, doncs assumeixo solet el risc que em prenguin per més pesat del que ja sóc, que difícilment per boig: Com es pot entendre que un grapat de senyors i alguna senyora – aquesta colla de fòssils vivents i partidistes -, ocupin una poltrona, un tribunal, una mena de cort de porcs al que li correspon l’únic dret de decidir què és i no legal? Des de quan una carta de drets i deures que serveix als ciutadans ha de ser un mur de formigó infranquejable i no un ampli ventall de portes que ofereixin opcions?
Em rebenta, sí, per què negar-ho? Em rebenta aquest full de ruta que sembla establir que ens hem d’arrossegar primer per caminar un xic més decentment després. És hipocresia en estat pur des del moment en que aquí ens fotem hòsties a tort i a dret entre nosaltres durant anys per arribar a un consens, des del moment en que amb la cara inflada ho sotmetem a votació i surt favorable, des que l’enviem als remenadors de cireres, el retallen, el retallen més, el retenen, el retenen i el retenen per retallar-lo més i no veure-hi més que problemes, però no problemes per a nosaltres, els que ens n’hem de beneficiar i a qui ha d’anar dirigit el nou estatut!, sinó problemes per a ells, per als seus vots i problemes per aquest full anomenat constitució on hi ha escrites aquest seguit de mamarratxades probablement cagades des del cel, doncs si no es tracta d’un cagarro diví, única prova de l’existència sagrada de nostre senyor, no s’entén que no es pugui tocar o modificar per adaptar-la als nous temps.
I jo em pregunto: Són aquesta colla de dropos els que han de treballar perquè les lleis beneficiïn al poble? O bé treballen per a l’estat, per mantenir el màxim possible aquest estatus quo? Una frase d’en Thoreau: “Penseu què passaria si es deixés a la decisió d’un tribunal del país si més de tres milions de persones, en aquest cas la sisena part de la nació, tenen dret a ser lliures o no!” Val, les xifres no són equiparables al nostre cas, però la idea és la mateixa, la que diu que un grapat d’homes acaba tenint més poder que milions d’ells. És molt lògic que aleshores nosaltres recordem també un simple raonament de Nietzche: "(...) com que allò que els hi sembla útil és precisament el contrari del que és útil als seus compatriotes, admeten que els seus principis són perillosos; diuen i pensen així: No poden tenir raó perquè ens fan mal”. Ja ho tenim emmerdat. Potser s’entendrà millor des de la metàfora que algú ha dit aquest matí a la ràdio: “Catalunya i Espanya juguen cada dia un partit de futbol, que lògicament es pot perdre o guanyar; però el que no s’entén de cap de les maneres és que l’àrbitre xiuli a favor d’Espanya”. Jo crec que des del moment en que les lleis deixen d’emprar-se per fer lliures als homes i dones que les impulsaren i, s’utilitzen únicament per afavorir l’estat, han deixat de ser lleis justes i encara cal canviar-les amb més urgència.

I doncs, per què ens va servir aquella gran obra de teatre que es va endegar per votar un estatut que després no serà allò amb el que estàvem mínimament d’acord? Si les coses funcionen així, més hagués valgut enviar-los un full en blanc als de l’oest i que ens concedissin ses senyories el que estiguessin disposats a cedir-nos. Ens haguéssim lliurat de molts maldecaps i d’aquesta mala llet que ens recorre a tots el cos. Però no, la gentussa aquesta amb la que tractem diàriament, són com el típic subjecte rancorós i desconfiat que et dóna una cosa amb la intenció de vendre’t la moto i prendre’t el pèl, i quan te’n vas feliç però enganyat amb allò a les mans i et noten satisfacció al somriure, són ben capaços de córrer al teu darrere, aturar-te de camí a casa i assegurar-se una vegada més que no s’han equivocat, que no t’ha donat de més i que realment t’han venut la moto. Són completament incorregibles. El seu sentit de justícia i llibertat és ben miserable.

Salta

Una persona pensa en canviar de món. La idea li ronda pel cap d’ençà que té ús de raó. Mira contínuament a l’altra banda d’aquella tanca que separa els dos móns; mira aquell infinit sense camins marcats, mira damunt aquella gespa verdíssima i esquitxada de llum del sol, mira aquell bosc bell, misteriós i probablement perillós al fons i somnia, somnia desperta.
Però aquesta persona mai s’atreveix a saltar la tanca, doncs creu saber molt bé tot el que deixarà enrere si ho fa. Pren consciència de tot allò que pot perdre per sempre a causa d’un desig, d’un somni egoista, d’una simple ambició.
Així que aquesta persona passa molts anys fent fora aquesta idea de saltar, provant de resistir-se al desig. Creu que és el seny qui actua amb raó, creu que és el sentit comú el que la aconsella a fer-se enrere cada dia, i li fa cas. Aleshores, aquesta persona pensa que ha de valorar més allò que té i no embrancar-se en aventures sense camins, sense un final clar, pensa que ha de retenir-se, que això és el correcte i, per tan, torna cada dia al seu món sospirant en aquell món de l’altra banda de la tanca.

Però a mesura que passa el temps, a aquesta persona no l’abandona la idea de canviar de món. Fa cada dia allò que ha de fer, allò que s’ha vist obligada a valorar. Però la idea d’aquella tanca, d’aquell camp verd i brillant sense camins marcats, d’aquell bosc bell però alhora misteriós i probablement perillós... Tot aquell nou món l’acompanya en cada instant dins seu, a cada alè que exhala al seu món gris, a l'únic que realment coneix.
Així que cada dia, a totes hores, pensa en l’altre món i en aquells instants perduts en que l’observa per damunt de l’alta tanca. Sospira, doncs tot i que va dir-se a sí mateixa de no ser egoista i ambiciósa, no pot desfer-se de la idea de saltar aquella tanca, i s’adona que, se sent com aquella que cada dia ha de valorar la gàbia en la que se sent atrapada i dir, a contracor, que fet i fet no són tan incòmodes les manilles.

Però tard o d'hora ha de passar, i aquesta persona, un dia, perd la vergonya en els seus propis somnis davant la tanca. Observa aquell món bell i anhelat al seu davant, observa el seu món gris i vulgar al seu darrere i, fixa de nou la vista al nou món amb dues guspires als ulls. Creu aleshores que seguir el seny o la raó no té perquè ser sempre el correcte. Pensa que potser, si ha estat feta de tal manera per anhelar aquell nou món és perquè també està feta per saltar, anar-hi i perdre-s’hi. Creu que, si al cap de molts anys, morís al seu món sense ni tan sols haver trepitjat el nou, amb aquella gespa brillant sense camins, aquell llindar del bosc bell però misteriós, aquella aventura del desconegut... No s’ho perdonaria. El cor, què diu el cor? Què li ha dit el cor durant tants anys?

El cor li diu que salti, que no el fereixi eternament, que no faci cas al seny, que no s'hi pensi més. El cor li diu que salti, així que aquesta persona, SALTA.