forts i febles

“Les dones eren més fortes que els homes. Coneixien totes les jugades. Ell no en coneixia cap”. Bukowski

No sé a qui se li acudí la metàfora. Suposo, a una dona. Sempre tindria més sentit i repercussió que aquesta idea l’hagués ideat una fèmina, però no podria posar-hi la mà al foc, ho admeto. Ho vaig llegir abans de tenir la mania aquesta d’apuntar a petites llibretes les frases o màximes que llegia o escoltava. Sovint queden les idees que et volen fer entendre però no el camí emprat perquè aquestes arribin al cervell. I com que no recordo ni l’autor o autora ni la frase exacta – ho sento, sincerament – no puc citar-lo o citar-la. Només puc forçar-me a sintetitzar el que en quedà. La idea – crec recordar – anava així: “Catalunya és el més semblant a una dona maltractada”.

I es que sense la necessitat de recordar una vegada més els tempestuosos temps que estem vivint en qüestions polítiques, la semblança és temptadora. Posem l’exemple de la Catalina, una dona que volta la trentena, mare – o no - d’un fill o filla de quatre, sis, dotze, vint, trenta anys... té estudis – o no, això és indiferent –, i és casada amb en Pepe, un home de professió incerta – perquè no es pugui dir que apunto a cap sector en concret -. La seva única mancança li ha donat la natura, doncs nasqué amb un trenta o quaranta per cent menys de massa muscular que la mitjana del gènere masculí. Tot apunta que, aquest dèficit, acabarà essent clau perquè l’evolució desenvolupi més la matèria gris, el raonament, les idees, la fantasia...
A en Pepe, el seu marit, no cal descriure’l. Entraria en el perillós joc de classificar, cosa que prefereixo no fer. L’única teòrica avantatja li ha donat la mateixa natura: nasqué amb un trenta o quaranta per cent més de massa muscular que la mitjana del gènere femení, però a diferència de la majoria, se’n aprofita. Tot apunta que, aquesta teòrica avantatge, acabarà essent clau perquè l’evolució enxiqueixi encara més la seva escassa matèria gris, el raonament, les idees, la fantasia...

La única desgràcia és que la natura no resol els conflictes instantàniament. La única sort és que nosaltres podem arribar a adaptar-nos a les deficiències de la natura en certs casos. Perquè en Pepe no s’aprofiti de la seva teòrica avantatge, perquè la Catalina no pateixi el resultat de les mancances musculars. Si ha d’haver igualtat, hi ha d’haver mesures per no diferenciar forts de febles.

El fort que pega al feble guanyarà una batalla, però no la guerra. El feble al que el fort no pot matar exprimirà al màxim el seu enginy, la seva imaginació i la seva ment per, d’una forma o altra, guanyar la guerra encara oberta. El més fort només compta amb una arma que creu definitiva: es confia de la seva força fins a punt de menysprear al feble, fins al punt de no valorar-lo, fins al punt de creure’s superior. Això és supèrbia, i la supèrbia és una factura que es paga tard, però que CAL pagar. I el que és feble odiarà al fort, al brutal, al aprofitat, fins al punt de jurar una venjança eterna, tal és la seva obligació de tornar-li la jugada, però el feble no emprarà les mateixes armes que el fort. Ha après a detestar-les. El feble només vol fer-li pagar la factura pels prejudicis, pels serveis no pagats. I així ha de ser.