Recordar i encaixar

La meva mala memòria m’obliga a asseure’m davant un full en blanc o una llibreta armat amb un bolígraf. La pantalla em resulta també molt vàlida, però també massa fàcil de fer-te enrere. I si apunto és per recordar, per submergir-me al meu interior i no perdre de vista les marques del camí, que inevitablement crec d’entrada, han de conduir-me a algun lloc inexplorat fins aleshores, a alguna nova criatura que no he vist mai i que sé del cert s’amaga a algun lloc.

Resulta que, quan – involuntàriament - se’m exciten les neurones, m’oblido ràpidament de tot. Un pensament inicial apareix allà dins i, abans de treure’n l’entrellat s’encadena amb un de nou, que et veus obligat també a explorar. És una mena de malaltia. Les persones normals no semblen perdre el temps a divagar, però sí que el dediquen a pensar en coses concretes. Escolto sense voler un comentari o una discussió, llegeixo una notícia o un llibre, escolto una cançó, veig una situació que em crida l’atenció i les quatre filles de puta aquestes d’aquí dins de la closca pretenen aprofundir, treure’n alguna mena de conclusió o analitzar quelcom mentre han de prestar atenció a si la cassola ha quedat neta o no, a si s’enganxa el sofregit o si el bistec és al punt. Em sento atrapat entre dos móns, el que desitjo i el que odio però em permet seguir desitjant. A vegades són dos o tres els camins o les noves idees a seguir, i cal decidir quina enllaçar i a quina atorgar importància per tal de donar-li voltes i seguir avançant fins a la nova sensació. En cas de que això passi necessito apuntar-ho, i si no puc fer-ho (que també sol passar), maleeixo enormement la meva poca capacitat de retenció. Perquè puc trobar la criatura més bella que hagi vist fins aleshores i, no poder recordar més tard quins camins he seguit per arribar fins aquesta i tornar a visitar-la. És més, hi ha vegades que sé del cert haver descobert hores abans un camí vàlid, una frase que podria donar força joc i no la recordo. Recordo el colors que l’envoltaven, el moment en que ha aparegut i la sensació (d’1 a 10) de plaer que n’he sentit. En aquest cas és la mateixa frustració que un té quan es lleva segur d’haver gaudit amb un somni però sense el plaer de recordar-lo.

En canvi, quan m’assec a una taula qualsevol o m’estiro al llit amb totes les andròmines a mà i aliat amb la manca d’obligacions immediates, i ja en puc treure’n algun partit, no acostuma a aparèixer res. No hi ha res nou que faci sorgir un interrogant a les neuronetes. Més sovint del que voldria no serveix per a res, i no deixo de sorprendre’m quan comprovo el baix nivell dels resultats que produeix la meva matèria gris quan no l’excita la necessitat d’oblidar la realitat. Sí apunto algunes marques del camí que segueixo, però l’elecció aquella vegada no té perquè ser encertada del tot. És possible que relatis una cerca concreta i que al final, la història sigui no trobar-la. Això em passa molt sovint. Així que bé, acabo d’apuntar quelcom i em reafirmo amb la idea que millor em dediqui a una altra cosa, però que potser, dedicant-hi una mica més d’atenció i disposant de més temps, i saltant-te el sopar, pugui canviar-li prou la forma perquè tingui alguna mena d’interès (sempre relatiu). Aleshores ja no puc parar i el darrer obrador d’idees absurdes és el teclat, davant la pantalla, on no existeix el guixot i on cada frase escrita obre infinites possibilitats cap a direccions que el 99% de vegades no sé com acabaran. S’obre un nou camí, un camí inexplorat. Les frases acoloreixen l’escrit de formes diferents, distreu en una direcció o altra, et transporta a algun lloc i no saps com sortir-ne, però que te’n sortiràs... Escriure, és per a mi és com pretendre inventar des de zero una cadena d’ADN. Obro una caixa amb infinitat de peces de Tente (totes diferents però semblants) i les vaig encaixant. En retiro llargues cadenes que m’havien semblat vàlides però que sé que poden ser interpretades com a monstruositats més tard. Aleshores, quan ja tinc la nova criatura davant meu decideixo fer retocs. Li repasso la longitud dels pèls que li surten del nas, el color dels ulls i com mirarà el món. Decideixo si vull els peus més damunt els que es subjectarà més petits o més grossos, si les ungles s’han de repassar o si queden més autèntiques brutes i llargues, si correrà lliure o si l’encadenaré decidint els metres de lligada perquè no s’escapi massa o, també, si el disfressaré per l’ocasió o si despullat ja tapa suficientment les vergonyes que bé podrien escandalitzar al veïnat.

És jugar, bàsicament és jugar. Jugues a construir una idea a partir d’una altra i la creació acaba essent molt diferent a com la imaginaves al començament. És divertit, és molt divertit! Ningú sabrà, per exemple, quan els hi mostris aquell dimoniet entremaliat i lleig que, inicialment, pretenies crear una angelical papallona. Que de fet és lleig, però que també tindrà alguna virtut. Et miraran malament, et diran que pateixes una malaltia greu, que no t’hi acostis, que es podria encomanar. Llavors se’n van. Aleshores, al final, un dia, la criatura es farà capoll. La gent la mirarà sortir, i dirà que és bella, que fa patxoca, que els seus colors són com mai els havien vist fins llavors. Voldran veure-la volar, tu també, però només tu tindràs el plaer de saber que abans havia estat un monstre. Ells miraran el cel quan alci el vol, tu miraràs el capoll d’on va sorgir i tornaràs a visitar els camins que et van portar fins a ella, els seus orígens, l’aventura de trobar-la.