Qui pica per l'esquena...

A les deu del matí d’un dia qualsevol d’Octubre algú truca per telèfon al senyor A, que en aquells moments sosté una tasseta de cafè, fuma un puret i apura un article d’opinió del diari que compra cada dia al costat del bar on esmorza. El senyor A es molesta, és clar, com es molestaria qualsevol mortal al que li agrada esmorzar tranquil i allargar uns minuts una plàcida lectura mentre fa la digestió. Així que el senyor A, enfurismat, deixa la tasseta de cafè mig buida damunt el platet i furga a la butxaca dreta dels pantalons i pensa, alhora, que el primer que hauria de fer quan torni a casa fora canviar aquella cançó endiablada i que en dues setmanes ja ha passat de moda. Aquest matí n’ha sentit un parell – de cançons -, força ben parides i que s’ajusten perfectament a la seva imatge de persona seriosa però sempre actual. “És renovar-se o morir”, pensa per a si quan ja amb el telèfon a les mans mira la pantalla.
El senyor A veu aleshores que no pot fer un lleig a aquell qui el truca, doncs és un bon amic, precisament el senyor B, un company de partit. El senyor B és el fidel company que el va introduir en aquell mundillo de la política, el mateix que l’informa de les minúcies que a ell se li escapen i que alhora li escriu comentaris favorables al bloc quan publica un bon article, que s’ha afegit al seu faisbook i amb qui es troba sovint per prendre algun cigaló i amb qui va a caçar sempre que en tenen oportunitat.
- Hola senyor B – diu el senyor A -. Què t’expliques?
- Hola senyor A – contesta el senyor B. Què?, com anem? Esmorzant? Com cada dia?
- Caram i tan! Es que sinó el cos no funciona eh! Cal començar amb energia!
- Esclar, esclar... I què? Què tal la dona? I els negocis?Tot bé a la fàbrica?
- Home, bé no hi va ningú ara per ara, ja ho saps. D’aquí a mitja horeta o així m’hi arribaré, a veure si algú ha trucat a fer alguna comanda... Què puc dir-te jo que no sàpigues? La crisi!, la crisi noi! Ai, mare de déu, on anirem a parar amb tan de mandrós... – el senyor A nota com dos estudiants que fan campana a la taula del costat se’l miren, així que baixa una mica la veu – Com et deia, B, no sé pas què en farem d’aquesta colla de vermellosos que ens governen. Això està ple de ganduls, poca-soltes i radicals... Ens portaran a tots pel camí de l’amargura, t’ho dic jo! Si més no nosaltres som serens i rectes, no com aquesta gentussa.
- Sí noi, i per això et trucava precisament... T’he enviat un correu electrònic. Sé que el partit recomana no caure en les provocacions d’aquesta gentussa, però ja m’entens, a un li bull de la sang quan s’adona de certes coses i el meu cunyat, el somiatruites aquell, ja el coneixes oi?
- Sí, sí, sí... El tinc vist. Aquell que és dels grocs o dels blaus oi?
- Exacte! Doncs això que et deia; que em refregava l’altre dia per la cara certes coses que estan muntant darrerament al poble... fes una ullada al correu si tens una estona lliure. Et fa treure el fetge per la boca, creu-me. Indigna a primer cop d’ull. Em sap greu posar-te de mala llet a primera hora, però n’hauries d’estar al corrent tu, ja m’entens...
- Gràcies B, tot i que saps que no tinc mai mandra ni escrúpols per aquestes coses. Van de bracet amb el càrrec.
- D’acord A. Fes-li una ullada. Ja en parlarem després.
El senyor A penja i s’adona que ja no pot continuar llegint l’article del seu diari. Està intrigadíssim pel que li ha dit el senyor B. Sí, es que el senyor A, a banda de ser un reputat dirigent d’un sector que aquí deixem com a industrial per garantir el seu anonimat, és també – segons ell mateix – enrotllat però alhora culte, autoritari però demòcrata, impactant però ben informat, plural però també – i per damunt de tot – un patriota com els d’abans. Així doncs, amb aquesta allau de virtuts no és d’estranyar que faci ja temps que decidís cercar foradets del seu temps lliure per dedicar-se a la política i servir de la millor manera que ell coneix allò que més estima: el seu país. Sí, el senyor A és l’alcaldable del partit de l’ocell marí d’un petit poblet costaner a Catalunya. Un partit minoritari – val a dir-ho -, però també un partit de primera línia política a molts altres llocs. I es que ell es decidí pel partit que ha donat el bo i millor a l’estat amb rigor, serietat impol•luta i una saviesa que ja voldrien tenir els mamarratxos dels seus acèrrims enemics: els maleïts, els odiats i els afortunats de la flor al cul dels vermells. Quina una n’hauran muntat ara aquesta colla de pocavergonyes i els seus aliats?, es pregunta. El senyor A no es pot esperar, la impaciència el corromp per dins i se la juga a patir cor agre força hores. Així que no li dóna gaire voltes. Demana el compte al cambrer, paga i torna a encendre el puret quan surt a fora, camina uns metres i prem el botó del comandament a distància de la berlina alemanya que l’espera aparcada al carrer. Se’n va a la fàbrica a fer una ullada i a endegar l’ordinador del despatx. Allà hi estarà tranquil.


El senyor A arriba a la fàbrica, encén l’ordinador i s’asseu davant la pantalla. Es fa amo i senyor del ratolí, el qual fa girar a ritme frenètic i nerviós. Va!, va!, va!, es repeteix per a si en veu baixeta mentre mou amunt i avall el genoll dret sota la taula. Segons després comprova com a l’ordinador hi apareix un globus que li indica que s’ha connectat correctament a la xarxa. No perd el temps, fa rutllar el navegador i, acte seguit, obre Shitmail, tecleja nom d’usuari i contrasenya i obre el correu que li ha enviat el seu company.
Ohhhhhhh!, ohhh ohh oh! !quins nassos!, quins barruts!, quins poca-soltes!, exclama indignat quan s’adona que els groguencs, els blavosos, els verds i d’altres radicals sense color s’han unit per celebrar la primera reunió a un local propietat del bisbat de Girona. El senyor A obre instintivament un calaix de l’escriptori, agafa un potet i es pren dues pastilles taronges per contrarestar el reflux àcid que comença a devorar el seu estomac. Ni tan sols acaba de llegir l’article i ni tan sols clica damunt la resta d’enllaços.
Quina vergonya!, pensa el senyor A, donant voltes a l’assumpte i analitzant-ho des del seu particular punt de vista. Com es pot permetre això? On s’és vist que aquesta colla rebi el suport de l’església? Perquè el local és de l’església, oi? No, no erro pas el tret em sembla. No, no, no! No t’equivoques pas, A! Ho sap tothom això, que és de l’església aquest local. Així doncs, s’entén que els del bisbat donen suport a aquesta gentussa? Hòsties! Això ens pot fer molt de mal a nosaltres, que no volíem donar-hi importància i els blavosos se n’aprofitaran, els cabrons!, que no tenen una postura ferma com la nostra i de tot en treuen suc. Li hauré d’expressar la meva disconformitat al mossèn diumenge que ve, sí, això hauria de fer. Coi!, no, no pas!, que potser és com el d’Arenys de Munt i hi està a favor i m’envia a pastar fang el figura. No, millor apunta alt A, ja que t’hi fots apunta ben alt. Si et pots queixar al líder sempre cauran els subordinats que donen pel sac. Què fer? Ah, esclar; podries anar a veure el bisbe no? Sí, esclar, el bisbe, que talla més el bacallà que no aquest pocapena que tenim aquí. Aquest sí que t’escoltarà. No voldrà merders aquest... I ara, què dius? Si quan et vegi, i si té dos dits de seny, et clissarà d’una hora lluny i potser serà pitjor el remei que la malaltia. Ah, i si li escric? Què dius home! Escriure? Bé, sí, escriure sí, però no com fa anys eh! Que ara els del clero s’han modernitzat i m’imagino que els hi podré enviar un correu electrònic. A veure al navegador? “Clic, clic, clic, clicclicclicclic”...Vés, mira!, aquí tens la direcció. Hòstia aquests del clero... qui els va parir! Amb el temps que tenen, segur que naveguen més que els xavals aquests d’avui dia, sí, aquests empanats de la vida que davant la pantalla se la pelen més que els micos... Fes això A, sí, fes-ho, escriu-los. Val, però a veure, pensa, pensa... No havíem quedat, encara que no t’agradi ni a tu ni als vermells, que era legal tot aquesta merda de consulta que organitza la gentussa aquesta? I aleshores, què hi pots fer? Ui, no pots pas dir que el ple de l’ajuntament ha acceptat aquesta consulta, et prendrien per un rabiós que només vol jugar brut i posar pals a les rodes. Però a veure, company, no és això el que vols fer? Sigues sincer, si més no amb tu mateix, que ningú et vigila aquí. Escriu-los un correu!, no t’hi pensis més home! Ets un patriota tu, un demòcrata, no pots permetre consultes! Fes un bon text, un text de feligrès indignat i preocupat per com poden afectar aquests gestos al ramat i als pastors que en tenen cura. Dividir la societat, als feligresos! Ahà! Aquí hi ha la clau de tot això. Quan el bisbe llegeixi aquest raonament no podrà veure res més. Ets un geni A, un puto geni! Au, si saps escriure convenientment la teva versió, donarem ben pel sac a aquests malparits. No en saben aquests, no en saben... Ha! Ha-ha-ha-ha!! Au, som-hi, “ENVIAR CORREO”. “Clic, clic...”. Qui digué vergonya? Qui pica per l’esquena pica dues vegades!

notícia