«Tenim la raó – diuen els contraris -, l’alcalde no dóna suport a aquesta consulta il•legal doncs és un atac en tota regla a l’estat de dret, a la democràcia i al mateix poble!» «Vosaltres i l’alcalde sí que sou un atac en tota regla a l’estat de dret i a la democràcia – li contesta un dels favorables -, la resta de partits hi estan a favor i el ple de l’ajuntament ha sortir favorable.» «Radicals!– diuen els contraris, posant-se bé la corbata vermella -, això sou, uns radicals!, uns extremistes de pa sucat amb oli, uns somiatruites! Això, això... Com es nota que no sabeu amb qui us les haveu i que teniu el cap als núvols. Esclar, com que no heu passat una guerra!, com que no heu passat gana i no aprecieu el que teniu ara! Mireu. Mireu el nostre programa, el nostre plantejament federal; mireu, mireu-se’l bé; us l’ensenyarem una mica, no massa eh!, que només és un esborrany de res; però mireu, mireu si n’és de bonic!» « Aneu a ensarronar a d’altres amb els vostres paperots! – diuen els favorables -, somiatruites nosaltres? No sou capaços de desencallar un simple estatut mentre esteu al poder autonòmic i estatal i us penseu que ens empassarem la cantarella de sempre?, això de l’Estat Federal? Vosaltres no somieu, és ben clar això; vosaltres delireu!»
Els contraris comencen a suar. Deixen els papers damunt la taula, es treuen l’americana i la desen pulcrament damunt la cadira. Pensen en treure’s la corbata per alleugerir la sensació d’asfíxia i que la sang regui millor el cervell i, pensen, per un moment, que si en tinguessin oportunitat escanyarien amb la corbata a aquests desagraïts, aquests brètols fantasiosos i ignorants. Després se’n desdiuen però. Tots allà són demòcrates.
«No fotem companys eh!, no fotem, hòstia! – diuen els contraris ja en camisa i amb la corbata encara posada -. Però que no us n’adoneu? Que no ho veieu que aneu contra la legalitat? Val, val, no poseu aquesta cara. Ja sabem que l’heu sentit massa vegades aquesta cantarella de la constitució i de la legalitat i tot això; però hi ha unes normes, unes normes de convivència... A més!, això no interessa a ningú! Hi ha altres problemes a resoldre. Problemes que preocupen més al poble com l’educació, la crisi, la vivenda... No es pot tallar pel sa nois! Cal tenir cura de qualsevol ferida, cuidar-la, tractar-la, fins que es torna sana!»
Els favorables sospiren i comencen a impacientar-se més del que ja ho estan. Deixen la llista d’adhesions damunt la taula, es treuen la caçadora i la llencen a un racó per quedar-se en samarreta de màniga curta. Pensen en clavar-li el portafolis al mig del cap, com una destral. Després se’n desdiuen però. Tots allà són demòcrates, o almenys ho aparenten molt bé.
«Però, qui ha parlat res de tallar res pel sa? El que nosaltres proposem és decidir el camí a seguir, que s’escolti l’opinió de cadascú. La gent ja té una opinió sobre si el membre està gangrenat o no, o si cal cuidar-lo o si cal tallar d’una refotuda vegada. Cal VOTAR, res més. Fomentar la participació i que el poble decideixi. Vosaltres dieu “NO”, d’acord, ho acceptem perquè acceptem que per gustos els colors, però només hi ha una manera de posar-nos d’acord i de satisfer les dues parts: resoldre d’una vegada la discussió democràticament, posant el números sobre paper i cridant el poble a exercir el seu dret a decidir, perquè mentre obvieu la possibilitat de que el poble decideixi, ignoreu als que SÍ volen dir-hi la seva. A la vostra manera, només un sector pot dir-hi la seva i, a la nostra, tots hi poden participar».
«No es pot votar! – diuen els contraris, fora de si i traient-se la corbata i llençant-la al terra -, no es pot votar!, no es pot votar!, no es pot votar! Com nassos voleu votar una animalada així? Aquestes coses es fan en consens amb l’estat! És l’estat i ningú més qui té la potestat i les eines per decidir QUÈ pot i QUÈ NO POT votar el poble. On s’és vist que quatre arreplegats com vosaltres promoguin un escissió? Això és traïció! Alta traïció a un munt de drets i deures que garanteixen la convivència entre nosaltres!»
«Però què us empatolleu! – diuen els favorables encarant-se a dos dits dels contraris -. És el poble, EL POBLE, qui atorga el poder a l’estat. On s’és vist que el poder que un atorga a l’estat sigui posat en contra seva!? Aquesta és la traïció i no el que vosaltres dieu! Com nassos us podeu oposar a una consulta legal i democràtica sorgida del poble si l’estat és incapaç de posar-la en marxa per solucionar d’una vegada el tema pendent que dura anys i anys!?»
«Radicals!, somiatruites!» – criden els contraris.
«Antidemòcrates!, absolutistes!» – exclamen els favorables.
Acte seguit tots s’enganxen pel ganyot i es sacsegen, disposats a decidir a les braves qui té més raó. En escena apareix corrents el mediador i els separa, no sense dificultats, i que ha estat present durant tota la conversa. Pensava que aquesta vegada es posarien d’acord, però s’equivocava, així que li toca decretar allò amb el que tots dos no es poden posar d’acord. «L’única solució – diu aquest darrer -, és votar de forma vinculant. Si segueixen aquest camí s’acabaran matant. El joc democràtic consisteix precisament en posar d’acord dues o més parts enfrontades. No hi ha més solució. Cal votar! Facin el favor de no menysprear-se mútuament, votar, i deixar-nos en pau!»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada