Dignitat del gos o de l’amo?

“Bé, aquí és on el vell Groucho, expert en res, treu forces de feblesa i descobreix la seva ànima a un món hostil”. Groucho Marx, a “Groucho y yo”.

Ja vaig aplaudir des d’aquí el gest aquell de l’editorial dels diaris, que em semblà fantàstic per un únic motiu: que tingué el mateix efecte que el que faria un bon petard en una sala en els que uns molts no paren de xerrar i uns pocs no poden fer-ho mai (Algú digué que aquell que molt xerra poc pensa i aquell que molt pensa poc xerra). I com que els que molt xerren tampoc esperen ni estan gaire acostumats a escoltar més opinions que les pròpies, la resposta de l’oest no ha estat precisament el raonament intel•ligent que diuen des d’aquí es reclamava per seguir essent amics, sinó la mossegada visceral i rabiosa dels que creuen saber-ho tot. I que es pensaven? Ni traduint al castellà les nostres propostes, els nostres punts de vista i les nostres editorials entendran mai res de res del que aquí es respira. Si comencem a estar tots d’acord que existeix el malnomenat tret diferencial, sabrem d’entrada que no tractem amb gent de la nostra mateixa classe i que com digué Thoreau: “No l’hagués pogut jutjar un tribunal de la seva mateixa classe, perquè no hi havia més persones de la seva classe”.

Però fou un gest agosarat i respectable el dels diaris (una vegada més ho torno a repetir), una bona idea per, com a mínim, disposar la nostra premsa (el gran poder) dels minuts de glòria i l’altaveu que li calia per no ser tots nosaltres menyspreats, per acabar amb una mica de dignitat tal i com resava o pretenia fer creure l’escrit. Però tot i així, tot i aplaudir el gest, no puc pas fer el mateix amb aquells que es planten a defensar ara la caseta del gos quan el que es pactà inicialment era viure al pis. No puc defensar ni aplaudir a aquell que apunta amb la mà l’electricitat, el gas, la calefacció, una cuineta i una part dels matolls del jardí per considerar digne el que ja és indigne: la caseta de gos. Doncs amb l’altra mà titlla de “radicals” els que encara volen el pis, el que inicialment es va pactar i votar.

I jo això darrer no ho entenc. Com es pot tractar de radical a aquell que simplement reclama defensar allò que va votar? I com es pot insinuar que un independentista és un radical si per a ell – i cada vegada més i més - és precisament l’única sortida digna que ens queda a hores d’ara? Es que no acabo d’entendre. Vol dir que els radicals tenen un concepte de dignitat massa elevat o que els moderats el tenen massa baix? Què volen dir? Senyors, ens estan dient que aquesta és la línia del terra que no es pot sobrepassar?, que ara ja no es pot consentir una rebaixa més de les centenars que ja ha patit “l’estafatut”? Perquè si tot procés estatutari es tracta de pactar i votar, aquí, els únics que hi han sortit perdent i que de cap manera consideren digne el que s’està discutint són els catalans, siguin o no independentistes, perquè en aquest anys què ha pactat Espanya? No ha pactat RES de RES, només ha llimat. En tot aquest temps nosaltres, en canvi, ens hem deixat robar TOT. I això es la dignitat de Catalunya?

Ara és el moment de ser digne i no fa tres anys i escaig?

Jo ja en tinc prou de que qualsevol columnista o col•laborador de diari ajunti o simplement insinuï el terme “radical” amb els independentistes. Per a ells, els independentistes no són res més que les seves dents, la seva força per amenaçar quan diu coses com “la que se avecina” o un simple “hartazgo de los catalanes”. Només els tenen en compte quan necessiten una excusa per demanar i amenaçar: “Ei, que jo sóc amic dels llops radicals. Els conec. Els hi has de donar una mica de carnassa cada cert temps...”. Ens posen a la mateixa alçada que a simples rapats nazis, que són el que tenen i entenen ells allà com a “radicals”. I torno a dir: com es pot tractar de “radicals” a tots aquells que no volen defensar allò que no van votar inicialment? No serien precisament els més assenyats, intel•ligents i dignes? Precisament, els que volen anar per feina d’una vegada, els que volen aprendre dels errors passats i els que lògicament estan fins als santíssims pebrots són els més dignes. Crec, cada vegada més, que els radicals són vostès, els que prefereixen radicalment el masoquisme existent, els que prefereixen seguir com estan a l’estat on estan i prefereixen ser uns simples gossets falders. Aquells que després d’haver alçat la veu i activat l’alarma (torno a dir per última vegada: molt bé el gest!), ara critiquen que els de l’oest no volen ser ensenyats. Però si vostès són iguals! Tampoc volen ser ensenyats pels d’aquí! Es que tenim uns mestres... Ningú vol aprendre de ningú pel que es veu. Ni els d’allà, ni els d’aquí que volen seguir estan alhora a tot arreu. No diré res més senyors, pensant-ho una mica més bé, crec que vostès m’indignen més que ells.