Escolta Terrestre!

ESCOLTA TERRESTRE!

Els extraterrestres ens han envaït! Sí, no és broma. Va començar fa molt de temps. Ningú s’imaginava com de perversos eren els seus plans i com d’enorme la seva força. Sempre ens agafaven per sorpresa els cabrons. Ho tenien tot ben planificat: s’havien fet amb les armes més potents, amb els transports, els satèl•lits, les comunicacions, les carreteres i tot allò que es proposaven adquirir. Havien aconseguit ensorrar l’esperança de la nostra gent. Eren més forts, més durs, més cobdiciosos i més salvatges que nosaltres. No hi teníem, aparentment, res a fer.
Però a diferència del que ells tenien previst quan s’hi posaren de debò, ni els hi va resultar ni els hi està resultant fàcil la victòria definitiva. Encara ara plantem cara! Què ho controlen pràcticament tot?, això és cert. Resulta quasi utòpic operar amb èxit quan el seu camuflatge avançat, els seus tentacles auto-regeneradors, la seva vista infraroja i el seu control mental actuen allà on pretenen vèncer. Quan preparem qualsevol estratègia ens localitzen, es desplacen amb velocitat inusitada i, quan arriben, actuen i destrueixen tot allò que fa nosa al seu afany de controlar-ho tot definitivament.
Però la majoria de nosaltres no es deixa esclafar i resisteix a l’invasor. A diferència de nosaltres, molts ni tan sols teniu a l’abast entrenament idoni, líders coratjosos o les armes adequades. Empreu l’enginy, la tàctica i un bon parell de pebrots per enfrontar-vos-hi, sí, fins a nosaltres han arribat les històries del vostre coratge, entrega i dedicació per fer-los-hi passar magres. Després d’anys aïllats resistiu encara ara a la invasió amb els pocs mitjans dels que disposeu. I us volem a vosaltres nois i noies, tenim les armes, tenim els mitjans, tenim l’entrenament i la ferma voluntat de posar fi a anys d’atacs acarnissats, sabotatges, abduccions i mofà alien..

ALLISTA’T A LA XIT! (Xarxa d’Insubmisos terrestres)
FEM-LOS FORA JA!!


Deixes el cartell arrugat i vell damunt l’escriptori. És el mateix que vas arrencar d’una paret ennegrida però encara intacta al teu poble natal. Ho recordes. La resta de l’edifici s’havia ensorrat. Els teus familiars havien estat abduïts, eren allà, però no et reconeixien. És més, si haguessin tingut una arma potser l’haguessin fet servir en contra teva. Fou per això que vas fugir i amagar-te a aquell racó fosc, decidint actuar d’una vegada, desitjant que hi hagués justícia, desitjant que tot allò fos només un malson. Potser encara hi havia alguna forma, alguna manera de recuperar-los, pensaves. Et resisties a perdre’ls per sempre. Però la solitud no t’embargava totalment allà a l’amagatall. En vas trobar d’altres en situacions quasi idèntiques a la teva. Parlàreu i discutireu. Tots teníeu por al cor, més accentuada o més opaca, això tan era. Teníeu por a fer-hi alguna cosa, però més por encara de no fer-hi res de res. I tots sabíeu del cert quelcom que us unia: no rendir-vos, no matar, no conquerir i no destruir. Només preteníeu recuperar, recuperar i construir. I per això, com tants altres, et vas acabar allistant.

I es que ara ets el/la comandant d’un nombrós regiment que ha aconseguit (no sense penes i treballs) sobreviure i organitzar-se per defensar la principal zona de la nació. Quatre districtes més la formen: nord, est, sud i oest. I ara et toca decidir a tu la seva sort. La seva situació és desesperada. De tan en tan rebeu missatges reclamant ajuda. Disposen de menys armes, menys temps i menys efectius. La situació aquí al centre és estable, existeix risc, esclar, però controleu carreteres, algun canal de comunicació segur i una tropa amb el bo i millor dels supervivents de la catàstrofe inicial i tots aquells que s’hi afegeixen, esfereïts dels atacs patits regularment. Són homes i dones reconvertits segons les necessitats de reconquesta en exploradors, científics, mecànics, comerciants, escrivents, soldats, sapadors, metges, espies... Tots ells són diferents, tots ells s’adapten a certes característiques que els fan únics i tots ells saben que poc podran fer per si sols si no estan units. El que faci bé un, no podrà fer-ho igual de bé un altre però sí compensarà en el resultat final si treballen plegats. I tots ells confien i se’n refien de la teva experiència. Treballen sota les teves ordres sí, però per damunt de tot per al conjunt. Tots són homes i dones valents i decidits a tot, preciosos tots, valuosíssimes totes. Molt ha costat reunir-los, molt ha costat fer-los treballar en equip i dotar-los de l’equipament i el valor necessari. Hi ha traïcions, els aliens disposen de camuflatge, equipament, comunicació, i les pitjors armes de l’Univers mai emprades contra humans: El destructor de moral, les mines anti-pensament i el làser crea-vegetals.

Però no tot és tan greu aquí comparat amb els districtes que no s’han pogut organitzar. De fet, tan sols aquí es manté a ratlla als invasors amb certes garanties. Els aliens hi són, sí, n’hi ha per tot, però no s’atreveixen a atacar amb tanta impunitat com sí fan a la resta de districtes. El teu nombrós exercit pateix baixes cada dia mentre manté posicions. Es prepara per l’assalt final, el que s’ha planejat recuperarà finalment el districte i l’hegemonia total per establir la normalitat i preparar la resta d’assalts. Esteu palpant la victòria amb els dits. Es poden vèncer quan a la fi descobreixes les seves debilitats, però ah!, els districtes sud, oest, nord i est supliquen ajuda per un canal que l’enemic controla. Si no actueu ara, potser aleshores serà tard. Si actueu, la cavalleria extraterrestre us podria, fàcilment, fer a miques. Però la resta de districtes no tenen munició, no tenen efectius, no tenen res més que l’esperança que els ajudareu a refer-se, a contrarestar els efectes dels milions d’abduccions que els aliens practiquen, a desactivar les seves armes de destrucció massiva. L’estrateg que duus a dins et diu que la victòria comença per guanyar petites batalles, petites porcions de terra del que cal reconquerir per alçar-se amb la victòria final. Però potser aleshores serà tard per salvar-los. La persona que duus a dins, els sentiments de culpa que et rosseguen les entranyes en canvi, dicten que no els pots abandonar, que encara que us dirigiu a una derrota, a una mort segura, ho heu de provar. Els homes i dones et seguiran diguis on diguis, sigui lògic o sentimental. Tu ets el seu líder. Si et decideixes pels sentiments potser perdràs el teu exercit, els teus especialistes i la palpable i més que possible petita victòria després de centenars d’anys de lluita. Si et decantes per la lògica potser minaràs la moral i la desafecció dels pocs resistents que queden a la resta de la teva nació abduïda. Potser, al final no podran esperar més i s’hauran de rendir. Tots seran morts, abduïts i tornats vegetals. Aleshores no hi quedarà una sola veu allà, ni una sola veu que clami per la llibertat que uns extraterrestres us van prendre un dia, a tots els districtes. Ni una sola veu que, necessàriament, ha de cridar sempre per fer-se escoltar.

I tard o d’hora tothom ha de decidir.