Interferències

Des del portal del bloc la Laia havia deixat d’observar els autos passar. Una vegada i una altra, mentre feien voltes buscant aparcament, creia endevinar les vegades que un mateix motor havia passat per allà. La Laia esperava dreta. S’havia recollit els cabells ondulats en una cua i calçat unes vambes blanques. No feia un fred excessiu, però tenia les mans enfundades a la butxaca central de la dessuadora, on jugava a repel•lir els nervis de l’espera amb un clauer ple de picarols. Era un quart de nou del vespre i ja era fosc, però el carrer era càlid. La llum taronja dels fanals regalimava damunt l’asfalt, damunt les façanes, damunt els autos metal•litzats i damunt els caps dels que tornaven a casa carregats de bosses de plàstic o amb una simple barra de pa. Entre les persianes de la casa del davant s’hi filtrava llum freda, de fluorescents. Quan els cotxes s’allunyaven sentia feinejar dins aquella casa, una claríssima remor de cuina; a tothora una flaire dolça de sofregit li recordava que no havia sopat. I la Laia esperava, esperava davant el portal del bloc armada amb una motxilla plena de cartells, dos rotllos de cinta adhesiva, unes tisores, i el seu temps lliure. Algú havia arrencat, destrossat, estripat, cremat, ultratjat, interferit... la feina de la setmana anterior. Calia tornar a començar, així que esperava la resta del seu grup.

Començaments de novembre i ni gota de fred. Era un vespre de dijous fosc i sense estels. Bé, d’estels n’hi havia segur, pensava ella. Sempre hi havia estels allà dalt, així com galàxies llunyanes, planetes brillants i, amb sort, satèl•lits artificials dibuixant línies perfectes al voltant de la terra. Però sota els fanals del carrer era impossible veure res de res allà dalt. S’havia de conformar amb tenir els peus a terra i observar el món que els homes havien idealitzat. Des de qualsevol carrer podies mirar enlaire, entre dues fileres de cotxes aparcats a tocar de la vorera i l’únic que discernies, amb sort, era una mena de camp de força entre la llum i la foscor absoluta. Allà dalt estava aquella barrera, aquella teranyina sense fils blanquinosa, opaca i boirosa... Et mantenia la vista controlada, no et permetia veure més enllà, no et deixava somniar ni visitar altres possibilitats. Potser veies un o dos estels si t’hi fixaves, els més brillants i sempre en nits molt clares, sempre en zones obertes i obscures; però de cap de les maneres gaudies d’aquell fosquíssim sostre esquitxat de minúsculs punts brillants, de petits somnis; de cap de les maneres podia observar aquell quadre infinit que la feia sentir estranya sense pensar en res, que la neguitejava alhora que la tranquil•litzava, que la feia sentir sola encara i estar amb la millor companyia. Era finit i infinit, fred i bell, i tenia l’estranya particularitat de fer-la sentir preciosa i grandiosa, alhora que molt i molt minúscula. Sentia descobrir i perdre alhora alguna cosa sempre que l'observava sense interferències. Era contradictori.

Però calia anar a algun lloc sense interferències com aquelles si es volia sentir així. Un lloc apartat i agradable per fer-ho era, per exemple, aquella taula prop del parc, a tocar de la font del Drac. Era millor les nits sense lluna, negra nit. Doncs tot just estirant-se damunt el banc descobria un meravellós món entre les copes dels arbres. Un racó discret i humil entre branques i fulles que ocultava l’esplèndid sostre del món, l’autèntic cel negre negre de la nit sense interferències. Allà havia vist caure estels fugaços, havia vist passar satèl•lits artificials i havia contemplat, enroscant els braços damunt els genolls, les més belles, minúscules però grandioses llums de la història. Ella pensava aleshores, que només lluny del seu món de sempre, del món que calia sempre trepitjar, podia arribar a formar-ne part.

gattaca