No podies, simplement no podies dir-li a aquell home que no estaves gens d’acord amb res del que et deia. Només afirmaves amb el cap, silenciós i submís. Actuaves, sí, tu haguessis estat bo per al teatre si t’hi haguessis dedicat. Potser per això havies acabat en aquella merda de lloc amb aquella merda de sou i amb aquella merda de paio donant-te la nit del lloro. Tan era del que et parlés cada nit o el què defensés: política, crisi, bons caps, mals treballadors, racisme, ajuntaments, corrupció, masclisme, llengües, feixisme, drogues, educació, terrorisme... Et llançava missatges enverinats mentre s’indignava i tu t’havies d’indignar amb ell, emprant el mateix llenguatge i idioma, seguint-li la corrent.
Allò és el que volia tot el puto món. Assenyalar amb el dit els defectes de la resta i que a més, la resta, els hi donés la raó mentre els hi llepava la sola de les sabates. Tothom es creia en possessió de la veritat absoluta. Això els feia sentir bé, únics, importants, superiors... Sí, sí, sí; tots ens sentim superiors abans d’intentar ser-ho. Oh sí!, oh sí! També és cert, tothom podia fer-ho. Era fàcil, només calia ser client habitual d’un bar o d’un restaurant, emborratxar-se de valent i parlar a la figura animada de rere la barra, que per descomptat suposava ell era un esclau o esclava a la seva disposició, un amic que sempre trobava al mateix lloc i a la mateixa hora, un bon recurs abans de provar sort amb el psiquiatre o amb la camisa de força. Si no es parlava amb la família, si els amics eren un passat llunyà o si ja ningú li suportava les dèries, sempre hi quedava el recurs de l’amable i pacient cambrer o cambrera del seu bar o restaurant habitual. Els cambrers no tenien vida, ells no tenien dignitat, ells es despertaven, dinaven, sopaven i tornaven a dormir al mateix bar o al restaurant. Si més no sempre els trobava allà i això creia. Ells tenien sempre un somriure agradable per tothom, ells no tenien problemes personals, ni opinió, ni tampoc lloguer que pagar, ni amics amb qui estar o parella amb qui compartir quelcom.
I xerrava i xerrava i xerrava. No parava mai el maleït cafre. Cada dia igual, cada matí, migdia i nit el mateix. Quan li rebentaria el fetge o l’atropellaria un cotxe tornat a casa amb la castanya? Abans que a tu el cervell? Qui podia saber-ho?, com podies saber-ho?
notícia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada