En fi, a la merda

Em desvetllo i endego la ràdio, que escup notícies frenèticament. Escolto com ho porta el Japó amb la radioactivitat, escolto la darrera pensada de no-sé-qui sobre els uniformes a l'escola, la indiferència de Madrid per la visita sobre no-sé-quin pacte fiscal que persegueix o diu perseguir el president de la Generalitat, quelcom sobre el Barça i la selecció espanyola i no sé-què d'un camp de patates del ganxet, que em sona estrany perquè em recorda a les mongetes de la meva terra. També hi ha un pensament d'economia, sal i pebre de Líbia i la ració obligatòria “del-que-diu” el president nord-americà.
Bé, m'alço i buido la bufeta. Prenc un cafè soluble escalfat amb el microones. Faig el llit i em rento les dents. Miro la pica plena a vessar d'olles i paelles del dia anterior, de quan vaig dedicar-me a cuinar i a deixar-me preparada la teca per mitja setmana i guanyar temps. Penso en prendre-m'ho en calma. No hi ha pressa. Penso en sortir a fer un volt tranquil, fumar un cigarret, passejar pel riu, notar alçar-se el sol en un nou dia, mirar de distreure'm i esperar gratament que arribin les quatre de la tarda, quan comencen les obligacions per mirar de sobreviure.
Així que em vesteixo de passeig i surto de casa. Passejo uns deu minuts d'ací allà, sense massa sentit. Me'n canso i llavors recordo que el diumenge tinc pensat de baixar a casa i que m'he d'acostar a informar-me a l'estació d'autobusos.
Però abans em tanco a una cafeteria cantonera de rambla d'Aragó i m'assec a una taula. Demano un cafè amb llet a una rossa castellano-parlant amb clar accent i caràcter de l'Europa de l'est.
Entra una semi-dona. No més de vint-i-quatre o vint-i-cinc, petita, concentrada i amb un casc negre penjant del colze. Llavis rodons pintats de vermell, cabells llargs i oberts i estofats com queden els cabells a aquell que ha marxat de casa acabat de dutxar sense esperar a assecar-se'ls.
Prenc el cafè amb llet i trec la llibreta. Intento trobar alguna cosa interessant que no es mostra ni es descobreix. Tot és rutinari i tediós, fins i tot els tres bombons femenins passats la trentena que es van asseient a la taula del meu costat amb xerrameca insulsa i buida i que decideixo ignorar. Sento però les frases buides que semblen moure's al ritme de la música.
Decideixo tornar al cau, al davant de la finestra oberta. M'aturo mirant-me el cartell d'una botiga, una en la que apareix un noi despentinat amb mitja barba i boca mig oberta com de tarat mental despreocupat però que la veritat ho va fer per ressaltar la mateixa tendència de la roba que duu posada tipus vagabund – que està de moda -, i al seu costat molt arrapada però mantenint distàncies una noia molt jove despentinada per un hipotètic vent però tota espitregada, amb aquella mirada decidida i violenta d'avui dia, una mirada que diu “independència de dona del segle XXI”.
Giro la clau i entro a la meva tomba. Alço la persiana negra i el sol i una brisa fresca entren sense permís a l'apartament. Miro altra vegada la pica i decideixo que ara no toca, que vull posar a bullir el cervell a foc lent, mirar per la finestra i veure dones passejant cotxets amb cara de tenir encara permís de maternitat, a l'escombriaire d'avui amb ulleres petites petites i muntura inapreciable en cara rodona empenyent el seu carret de cubells verds, aferrant a estones el seu cabàs ataronjat i passant l'escombra, buidant les papereres. Observo els arbrets rosats excitant-se per invisibles i fresques brises matineres, un cotxe dels mossos que es descobreix aparcat rere un Mercedes mal aparcat i que se'n va, a dues dones més que passen de la trentena caminant sense pressa, enfundades en botes de mosqueter, xerrant o contant-se alguna cosa que segurament ha de ser molt important...
No hi ha pressa, no hi ha pressa, no hi ha pressa... Això em repeteix el cos. No hi penso, però el cos m'ho diu.
Planejo el matí. D'aquí a una estona asseure'm al tron i ginyar i enginyar alguna cosa amb la que distreure'm fins les onze o així. A això de dos quarts de dotze biblioteca, per buidar la brossa acumulant-se al compte de correu electrònic; a les dotze continuar i pensar en els Colors i en Canet, o llegir fins les dues un llibre del Toni Sala. A les dues dinar, deixar impecable la pica i rentar els plats, recollir i plegar la roba de l'estenedor del lavabo i dutxar-me. Llegir més, escoltar música, mirar a la finestra i, a dos quarts de quatre sortir i prendre un cafè tranquil, preparar-me per entrar a les quatre i recollir tota la merda que em deixen per recollir sempre que entro a treballar i em menjo jo solet.
I quan ja assegut a l'escriptori, la finestra oberta, colpejant sense sentit però invocant involuntàriament als meus herois que un dia s'assegueren en un escriptori merdós de llocs merdosos a ciutats merdoses, m'alço i preparo un altre cafè soluble fumejant a la tassa, i quan la boca se'm fa aigua per prendre-me'l, algú truca al mòbil i corrents el busco a la motxilla, cridant: “I ara què? I ara què collons passa, qui collons és?”
Despenjo, i és un dels múltiples socis del maleït negoci on he anat a parar.
- Buenos dias Santi. Podrias venir hoy a las dos, en vez de a las cuatro?
"Així rebentis", això penso. "Així rebenteu tots d'una puta vegada".
Però qualsevol que no hagi vist el seu contracte encara després de més d'un mes, que li hagi costat sang i llàgrimes aconseguir les quatre xifres rodones que t'han d'ingressar a la llibreta que es mor de riure, que regali prop de catorze hores de més a la setmana per conservar la feina, que faci la feina que no li és obligada, que s'ho hagi d'enginyar cada dia per no parlar de més i dir el que realment pensa, que no vol destacar massa negativament en una empresa on roden caps cada mes, on hi ha inestabilitat i por a la cara dels treballadors, on hi ha temporal de merda cada vegada que apareixen els capitalistes que es pensen que això és com comprar un pis i començar a arreplegar calés, qualsevol, qualsevol, qualsevol, a banda del que pensi, diria això:
- Val. Cap problema.
- Hasta la dos pues.

M'arrepapo a l'escriptori, trec un cigarret del paquet, encaixant-lo als llavis. Miro enfora, pensant en que he de pensar en re-organitzar-me altra vegada l'ordre que abans havia organitzat. Busco l'encenedor entre TOTA la merda de la taula plegable que vaig comprar per quatre duros i que uso d'escriptori. Trobo un disc de música que vaig comprar abans d'ahir - supervendes català - sota una muntanya d'impressions emplenada de correccions amb boli blau. El trec de la funda i el poso al dvd i endego la televisió i apujo el volum.
La música trontolla suau als altaveus. Observo el carrer movent-se al seu ritme, desvetllant-se suau, organitzant-se com tots, com tot el món i totes les persones fan, fins i tot aquells que no tenen res ni res tampoc a organitzar.
Observo un home passejant un minúscul gos blanc lligat amb corretja vermella, el gos no té pressa, i l'home tampoc. Costa de veure avui dia qualsevol animal sense pressa, penso. Tota la resta, tots, marquen el pas a ritmes demencials. Tothom té pressa perquè tothom té la malaltissa necessitat de fer moltes coses a la vegada. Els estudiants que veig en tanta ciutat universitària – n'està ple -, encara s'ho prenen amb calma. També les dones i els homes frenats per les bosses dels supermercats i alguna parella pels vespres.
Però sento la debilitat d'escriure alguna mena d'assaig sobre les nuclears i la radioactivitat i aquesta puta merda de món que algun dia espero heretar amb la resta de vosaltres, quan hi trobi el meu lloc, la tan preuada estabilitat. Sento com si JO hagués de dir alguna cosa sobre els milers i centenars de tombes en vida que aparenten ser les persianes tancades dels alts edificis sota els que m'he passejat al matí, de les centenars de botigues de tots els eixos comercials amb tots els productes importats però “chic's i actuals” que a canvi de diners diuen oferir-te personalitat. Dels milers d'edificis i pisos i apartaments i cases adossades i edificis d'oficines construint-se a tot arreu tot i haver-ne ja milions de buits. Sento la necessitat de dir alguna cosa sobre tot això, sobre la frase d'un polític que he sentit al matí i que diu: “Ara cal pensar en el present i no en el futur”, sento la urgència dins meu de dir-ne alguna cosa, de tot això, de dir que cal viure el moment, sí, però que cal tenir present on et porta aquest camí que tothom ha de seguir obligatòriament, a on ens porta... Sento la imperiosa necessitat de saber què penso realment, de saber què espero.
I llavors m'ho explico jo mateix, fluixet i en confessió. Ho escric per a mi, m'ho llegeixo i decideixo no ratllar a la resta amb tot això. Total, per a què? De què serviria? Que s'ho busquin, que pensin, que trobin la veritat per sí mateixos si de debò volen sentir-se impotents i infeliços. La resposta típica del ciutadà jove d'avui dia és: “ a mi això m'importa tres collons”.
- Fregits?
- Fregits!
I ho entenc, perquè de fet ningú escolta ja ningú ni pensa ja en ningú més que en sí mateix. Als joves se'ls diu arrauxats sense cervell i sense experiència i no se'ls escolta. Seria massa perillós aplicar el que aquests somnia-truites pensen, doncs es carregarien un món que DIUEN SABER és millor que el que els joves realment voldrien. Quan un es col·loca en contra dels interessos dels poderosos, és sempre molt millor ignorar-los o contestar que no sap on va o què diu. Raonar-li les respostes seria perdre massa temps per a un món que no s'ha d'aturar mai i ha de crèixer sempre i caminar, encara que camini en direcció a la merda.
Trist, però de fet tenen raó, perquè el món és un joc de miralls, un joc infernal amb regles ocultes que s'amaguen als calaixos dels que l'estan enviant a prendre pel cul, i descobrir els seus tripijocs, mostrar-los, semblaria com mostrar un conte fantàstic i surrealista a parts iguals. I els que comanden el vaixell tenen tendència a dir que tot “és molt més simple que això”. A la gent li agrada el que és simple. No vol ratllar-se.
I avui, com d'altres vegades em pregunto de què serviria escriure tot això. Ja ho he fet desenes de vegades. Per què, per què caldria prendre's la molèstia de que un home o dona digui el que realment pensa, de tot el que l'envolta, del món que li està quedant, de com estan comandant la nostra nau els capitans que es barallen pel timó?
Millor no intentar-ho.
Així que quan a la fi som madurs i realistes, ens adonem que en aquest món només pots aspirar a sobreviure i a crear alguna cosa pròpia. Res més. Fer-te freak en alguna especialitat que ningú intenti, diferenciar-te el més possible dels demés visiblement per no haver de descobrir la diferència en els detalls, no parar de moure't mai, no aspirar mai a pensar i sentir i comprendre i dedicar-te a FER el que sigui, encara i que no ho entenguis. No aspiris al bé comú ni que sigui bo per a tu, perquè sempre serà millor per a tu pensar únicament per a tu. Això t'han ensenyat, així que aplica-ho, imbècil, somnia-truites. Si no has après encara ara que només cal mirar per un mateix és que encara ets idealista, i que confies en el seny i el sentit comú.
I creure això és estavellar-te a la realitat.
Cal saber que el que tenim al davant és hipocresia variada, sales plenes de miralls distorsionats i temporals. Oblida't de voler canviar res. Ocupa't de tu i de ningú més. Et sentiràs fastigós el dia que moris tal i com has viscut: sol.
I ni tots els capitans i comandants i generals d'aquest món junts, amb tota la seva experiència i preparació i teòrica saviesa, arribarien mai a la saviesa de qualsevol jove d'avui dia. Una saviesa que no se saben tenir, una saviesa oculta en la seva forma d'actuar i de pensar, una saviesa que ja va dir el savi americà beat, una que diu:“En fi, a la merda...”.

jo duria paraigües...

racócatalà

vilaweb


"Un home no tindrà cap necessitat d'estudiar història per saber què és millor per la seva cultura". Thoreau

"El sistema sencer estava tan podrit, era tan inhumà, tan fastigós, tan irremeiablement corromput i complicat, que hagués fet falta un geni per atorgar-li un xic de sentit o posar-hi ordre, per no parlar de bondat o consideració humanes". Henry Miller

"Convencer a alguien con palabras cuesta demasiado. ¡Y se me agota el humor!" Yukito Kishiro


"Si no retornéssim les empentes a qui ens empeny, ben aviat seriem contra la paret". Conan Doyle

23/12/2010; plaça de l'ajuntament.
(ps: jo duria paraigües)

ningú bo

“La perversidad no tiene por fin en sí el sufrimiento ajeno, sino su propio goce, bajo la forma, por ejemplo, de un sentimiento de venganza o de una fuerte excitación nerviosa” Nietzche

1

Eren les sis passades del dilluns i el mòbil sonà: era l'Esteve. Dos dies abans ja m'havia trucat per posar-nos d'acord, doncs a casa de l'altre col·lega, amb canal plus i un pis de lloguer considerat búnquer preferent on veure partits del Barça, ens havia fallat. Les causes – comprensibles- del desastre eren les de sempre quan t'acostes a la trentena: dia laborable, sant-tornem-hi l'endemà, dona enèrgica i autoritària, nadó amb horari fix per anar a dormir... Així doncs, calia retornar a la granja que solíem freqüentar anys enrere, quan ningú tenia canal plus ni que canviar bolquers ni un anell al dit que significava “preferència”.
"Caldrà anar-hi una mica abans... – vaig proposar".
"Una mica força abans – va dir ell enèrgic-. Estarà ple a vessar, ja ho veuràs".
"A quina hora hi seràs?" - li pregunto."
"Jo plego a les vuit, però m'afanyaré tant com pugui. Abans d'un quart de nou ja hi seré".
"Val, jo a tres quarts hi aniré i reservo lloc".
"Apa, quedem entesos doncs. Fins ara!"
"Això, fins ara, fins ara Esteve".

I ell va penjar i jo no vaig retornar al que fos que estigués fent fins aleshores, doncs el moment s'acostava i ja no pensava en res més. Vaig dedicar-me a pensar un xic en l'assumpte quan amb la mirada vaig trobar un pòster antic del Barça perdut en un racó de la meva habitació; vaig pensar en aquests amics o coneguts que hom té i que no es perden mai ni un partit – jo en tinc uns quants d'aquests -. Gent que està informada de tots els moviments del mercat i dels fitxatges esdevinguts i per esdevenir, que revisen cada línia dels diaris esportius, que miren o escolten a tothora programes esportius de tots els canals de televisió o ràdio siguin propis o dels rivals, que visionen partits dels rivals per saber come estan, que saben fil per randa tot el que envolta aquest curiós món... Vaig pensar en aquests i amb aquell amic amb qui havia quedat per veure el derbi i intentar entendre'ls una mica. Hom té a l'abast exemples d'amics d'aquest tipus perquè el món és variat i cadascú decideix les prioritats i al voltant de quina estrella gravita la seva vida.
Però només ho vaig intentar, perquè jo també havia estat un freak futbolístic en tota regla de més xiquet quan jo mateix jugava a futbol i quan no havia trobat encara res més interessant al que aferrar-me. Ara ho veia una mica estúpid, tot allò. Ara per ara, m'agradava que guanyés l'equip amb el que simpatitzava, sí, i també que perdés el rival directe. Res més, però potser preferia més el segon que no el primer, doncs tot i no prestar-hi atenció, l'excés d'informació i sorolls interferents i pudents dels medis t'acabava atrapant, i llavors te'n assabentaves de tot, i també que no eres gens amic de la supèrbia del rival i el que volies era que perdessin els altres més que guanyessin els teus. De tan en tan llegia la classificació i fullejava el diari o veia els resums o n'escoltava els partits per la ràdio, del meu equip. Seguia picant-me el cuquet del futbol quan anava un pèl dispers, però no tant com anys enrere. Era l'exemple clar de l'afeccionat avorrit o “fantasma” de la seva pròpia afecció, un que es guardava els cartutxos que li quedaven per a les semifinals i finals de les copes en disputa, els trams finals de la lliga i els enfrontaments contra l'odiat i gens humil rival directe. No estava completament al rovell de l'ou, però tampoc volia ser-hi especialment. Però el del dilluns era el típic partit que procurava no perdre'm mai. Alguna cosa em cridava a anar-hi.

2

A tres quarts de vuit vaig entrar a la granja. Se'm feu estrany. No recordava exactament quan hi vaig entrar per darrera vegada, però el que era segur és que fou també per un partit de similars característiques. Vaig demanar una cervesa a la barra i entrar a la sala. Totes les taules i cadires s'havien col·locat de forma semblant a les d'un teatre, encarades al televisor. Uns trenta-cinc o quaranta llocs en un espai de no més de trenta metres quadrats. I allà hi havia ja una dotzena de fans embotits en samarretes i gorres i bufandes i converses tan animades com neguitoses com impacients. Alguns jugaven a cartes per matar el temps, d'altres revisaven els diaris esportius, escoltaven la ràdio, miraven el previ de la pantalla... M'hagués agradat saber des de quina hora reservaven el seu petit espai de glòria.
Assegut i amb la jaqueta resguardant la cadira del meu costat, vaig procedir inútilment a prendre-m'ho amb calma. Vaig treure un dels llibres que un bon amic m'havia regalat feia unes setmanes, quan començà a buidar el seu pis de Gràcia i amb la idea centrada en la Califòrnia que habitaria a començaments del 2011. No vaig passar ni de les tres pàgines. Les meves oïdes no es tapaven com sovint feien, els meus ulls es fixaven cada dos per tres en la pantalla, la meva ma atacava cada dos per tres la cervesa o els cigarrets. Vaig plegar. Era una dolça metzina, la que deixava m'envaís tots els porus de la pell. Què carat!, mirant la pantalla recordava tots i cadascun dels moments gloriosos que havia viscut quan el futbol m'interessava, i aquell partit m'interessava. Una idea fixa em recorria com sofre per les venes: la idea de fer callar la supèrbia d'aquells que s'havien venut l'ànima al diable per guanyar de qualsevol manera. Era una guerra, la guerra em recorria el cos de cap a peus. Vaig preguntar-me què farien els homes sense l'oportunitat de mesurar les forces amb el futbol, aquell opi, aquell ball de xifres astronòmiques i immorals, aquella oportunitat setmanal de desbravar-se i oblidar les misèries que ens afligien diàriament, de rebre l'oportunitat de matar-nos els uns als altres amb la imaginació per sentir-nos millor una estona... Què faríem? Matar-nos de veritat, això passaria. El futbol no era res més que un camp de batalla de la nostra època, un lloc on aconseguir o perdre la vanitat que atorga la glòria.
Minuts més tard arribà l'Esteve, i el verí i l'odi pel rival ja bullien al meu interior. Ja podia compartir, ja podia ser com ells. Estava preparat. De cop i volta tot allò em semblava molt important. I per què, em dic ara? Per què era tan important llavors?

3

Algú posà la pilota en joc i la sala de la granja era una olla a pressió. Es succeïen els insults i els menyspreus envers els personatges més odiats del rival. La gent estava calenta i no volia refredar-se, jo estava calent i amb ganes de travessar la pantalla amb el cap. Nosaltres érem els millors, els portadors de la bandera de la humilitat, la santedat i el geni en estat pur. Els rivals eren els superbs, els estúpids maleducats i els anticrists personificats. Crits, càntics, ànims, aplaudiments.... Com si poguessin escoltar-nos! Si algú amb dos dits de seny i no absorbit per aquell món de mil dimonis ens hagués vist i jutjat com ens mereixíem, no hagués vist res més que una una espècie d'espectadors guturals i animals demanar sang, demanar humiliar al rival al voltant del circ romà.
Però l'espectacle, per qui ha jugat o observat futbol durant bona part de la seva vida, era esperpèntic i morbós. Un sap discernir fàcilment quin espectacle li agrada i quin no, i allò era realment bo, molt bo, però només per una de les parts. Del primer a l'últim minut ens vam allunyar del partit, del joc, de l'espectacle en sí mateix, perquè allò no era un espectacle sinó una carnisseria. No hi havia igualtat de condicions perquè la superioritat del Barça era tan insultant com insultant és quan algú poderós arrasa als febles sense impunitat. No era un partit de dos iguals disposats a mesurar-se les forces. S'havia presentat com a tal i això era el que s'esperava, perquè abans d'enfrontar-se un a l'altre semblava que n'hi hauria, d'igualtat. No n'hi hagué, i quan no hi ha igualtat i el teu rival s'ha dedicat a desqualificar-te acusant-te de mil i una històries, a insultar-te i a menysprear-te dia rere dia, no només als afeccionats els hi bull la sang, per molt que després es vulgui quedar bé davant les càmeres. Tothom vol alliçonar a aquell que el menysprea i l'humilia públicament amb llengua llarga de serp, perquè res ens fem pagar més car els homes que la humiliació, i més encara si ho sentim injustament. I això es paga, es paga i es paga...

Així doncs allà estàvem, segona part, tercer gol, quart gol... embriagats d'èxit i amb la moral sortint-nos per les orelles ja només ens fixàvem en les males arts d'un rival al que li havíem ferit l'orgull. Ja sabíem que no era un espectacle, sinó un festeig, un toreig... Li estàvem fent pagar al rival, no el perdonàvem, no el perdonaríem mai i això ens encantava. Veure'l abatut i en inferiors condicions i nivell i passant la més gran de les vergonyes després de tot el passat ens semblava, fins i tot, poca cosa. Calia humiliar-lo, fer circular la pilota sense que l'oloressin a base d'esperons i ni tan sols atorgar clemència. Eren moltes les lliçons que li podíem fer aprendre al rival, sens dubte; perquè dos estils de futbol s'hi enfrontaven i nosaltres defensàvem el nostre. La lluita de la cantera contra la cartera, la de la precaució i contenció de les paraules a la supèrbia i la llengua llarga, la de l'adaptabilitat i flexibilitat de l'aigua d'en Bruce Lee contra la més rocosa i inamovible duresa... Però, la humilitat?, penso avui. N'hi podem ensenyar, encara? Un home, exèrcit o equip realment humil hagués trobat el moment d'aturar-se, encara i sabent que el rival mai ho havia fet o mai ho faria. Alguna vegada s'havia vist, però no llavors. Els contraris, evidentment, no ho eren, d'humils; tothom ho sabia això, però potser no sabíem que nosaltres érem perversos. Ells s'hi deixaren la pell en inferioritat de condicions i nosaltres jugàrem amb ells, com el gat que tortura l'ocell abans de cruspir-se'l. Potser seguíem sent un xic humils si apartàvem la vista de l'escabetxina aquella, però per descomptat no érem sants, perquè els sants – si de debò existissin - serien misericordiosos, o almenys cortesos.
Però ah! Allò era futbol, un camp de batalla, un enfrontament entre rivals... No hi ha lloc per cap mena de metafísica ni moral ni ètica ni consciència que valguin en aquests llocs. Només un mal filòsof podria ser guerrer i només un mal guerrer podria ser filòsof. Els àngels i els sants no s'enfronten, per això són avorrits, i si aquesta fos una lliga de filòsofs o sants ja faria temps que hauria perdut tot interès.
Vam sortir d'allà pletòrics i acomiadar-nos. En volíem més, jo en volia més, de fet. Esperava amb impaciència el moment d'arribar a casa i endegar la ràdio per rebolcar-me al fang, com els porcs. Tots ens volíem rebolcar al fang. Només ens faltava això per acabar de sentir-nos millor, per acabar d'oblidar-nos del que érem; humans a fi de comptes.

Deliris d'atur, infraestructures, construcció...

Fou dissabte passat, o divendres. Tan se val. Eren sobre les vuit del vespre i jo fumava un cigarret a la porta del restaurant mentre esperava arribés la resta dels companys i comencés un nou ball nocturn a la terrassa d'estiu. Corria gent pel carrer a aquella hora. Pocs homes sols, més abundància de parelles i, moltes dones soles. També hi havia alguns homes muntats dins els seus cotxes, buscant un racó on aparcar o simplement fent temps suficient donant voltes i voltes a la plaça fins retrobar a la fi la parella subjectant cinc o sis o set bosses de plàstic plenes a petar. Aturada de vehicles, carregades ràpides o parsimonioses, clàxons, malediccions, orelles sordes... Bé, vaig dir-me: “Així funciona. Tot el món gira al voltant dels supermercats a aquestes hores. S'han d'alimentar, han de sobreviure, així funciona. És com anar a caçar, a recol·lectar; així es fa avui dia”.
Cada setmana el mateix: Els divendres i dissabtes al vespre veies més gent en una hora que en tota la setmana. Apareixien en desbandada, entrant amb les mans a les butxaques i les targetes de crèdit i del supermercat entre les dents. Feien cues, vigilaven els descomptes i les ofertes, acumulaven punts, rebien regals, firmaven rebuts i comprovants... Vaja, d'aquesta manera t'atrapava el segle XXI. Compràvem i sortíem altra vegada en direcció al refugi, al cau; talment com si tinguessin dins el coco l'avís d'un imminent atac aeri. Oh, sí!, llargues i inacabables fileres de cares llargues de cartró, emprenyades, felices, amb xancletes, amb pantalons curts mostrant llargues i depilades cames, nassos d'on brollaven repelons, gorres “xic”, ulleres de sol... Tots guarnits per l'ocasió caçant, tots recol·lectant, tots sobrevivint... Cares i més cares en processó, amb alguna mena d'ànima a dins que jo no discernia. Cares típiques de foto de carnet d'identitat, d'aquelles de les que te'n penedeixes et representi durant tants anys. Bé: som guineus, rates, hipopòtams, porcs, gripaus, gossos, aus rapinyaires... Tots passaven pel meu davant i simplement desapareixien durant una setmana. Alguns s'aturaven a les taules de la terrassa. Demanaven coles, cerveses, cafès... Reposaven. Després fotien el camp. No els tornava a veure fins passat molt de temps. On collons es fotrien la resta de dies? Què feien? En què collons pensaven? Pensaven?
Vaig deixar-ho estar. No hi havia resposta. Dues safates plenes de copes atrotinades sobre la barra esperaven que jo plegués tovallons i els introduís al seu interior. També m'esperava una muntanya de mantells blancs: els estendria damunt les taules, col·locaria els setrills, els cendrers, els plats, els coberts, les copes amb tovalló... Tota la mandanga. Tot era tediós però alhora plàcid: la costum. Què difícil lliurar-se del que estem acostumats a fer!

I amb tot això que en cert moment entra un home carregat de bosses del supermercat. Un home vell, ja de camí a convertir-se en decrèpit si et fixes en com s'aferra a la barra de la façana i per l'enorme dificultat amb la que enfila els tres escalons que separen el restaurant de la vorera i el carrer. “Es pot prendre un talladet?”, això diu.“Sí”, contesto, “se'l prendrà a fora?”, afegeixo. “No, no; aquí mateix”. Li preparo, li deixo damunt la barra, me'l miro mentre estripa el sobre de sucre i remena, sense perdre ni un moment de vista amb la boca oberta oberta oberta!, la pantalla amb el 3/24 sintonitzat. Una camisa descordada a ratlles verticals, això vesteix, una que deixa a la vista una cadeneta d'or amb quelcom penjant que no arribo a discernir. Té pocs cabells i tots blancs, el bigoti és tipus morsa a joc amb les espesses celles també blanques i, de fet, és en conjunt més pelut que un ós polar. Llavors, suposo, comença aquest estrany fenomen que es produeix als bars i restaurants petits quan no van atabalats de feina: Un desconegut solitari mira la televisió o el diari i sent l'estranya necessitat de compartir la notícia que llegeix o veu amb l'home de la barra, doncs troba que l'ambient es fa espès i incòmode i tot això. Sent la necessitat de trencar el gel. Et creuen avorrit. Creuen que no saps pensar per tu mateix.
La mare que els va parir – diu amb un to més pesarós que queixós -. Què et sembla? Ara que deien que s'estava recuperant tot una mica, van i es carreguen 20.000 llocs de feina d'una tacada. Quins fills de puta! Es que s'ha de ser imbècil, eh! Ara no en pensen d'altra que cancel·lar un fotimer d'obres i 20.000 persones més al carrer. 20.000 famílies... Què et sembla? No, si ja ho sé jo, ja... No sé on anirem a parar, la veritat, amb aquests incompetents.
Miro la pantalla sense dir ni piu. Actuo amb el necessari i típic gest de l'incrèdul que cerca la confirmació en la font original. Bé, el comentari m'agafa amb la guàrdia abaixada. No tinc res a dir encara, ni molt menys de collita pròpia. Tinc una opinió? Segurament. Sóc un subjecte individual, intento fer-ho, però abans tinc que pensar-hi una estona. Ara encara no sé res.
Sí!, quina colla tu... Anem de desgràcia en desgràcia... - Això li dic, seguint-li la corrent, sense mullar-me. Just la primera norma del cambrer: seguir la corrent de tot client. Actuar com un mirall màgic i mentider que venera tot individu.
Agafa embranzida. Continua garlant uns minuts. Menjo de la seva versió regada amb un pensament d'experiències personals. Em parla de com de vitals són ara aquests llocs de feina i es caga literalment en la incompetència del govern, en la seva inexistent perspectiva. Diu no sé què de la importància de les infraestructures en els temps de crisi que vivim, es lamenta de tota la construcció que s'ha perdut, em relata a grans trets – gràcies a Déu - la desgraciada i novel·lable història d'un nét seu aparellador que, pobre, caigut en desgràcia, està ara sense feina. Un home íntegre, treballador, honrat, eficient i familiar i etc, etc, etc... On anirem a parar si tot continua igual? Ni tan sols m'ho pregunta, ho pregunta al cel, com qui llença un tret al buit sense esperar resposta. Bé, a la fi se'n cansa, paga, se'n va amb el seu coi de bosses de supermercat a alguna altra banda i em deixa a mi pensant.
Així que dedico uns minuts a rumiar en tot allò amb una canya de cervesa a les mans. Miro a fora, al carrer, veig passar el reguerol de gent sortint i entrant al supermercat. Gent que s'ha d'alimentar, gent que ha de sobreviure d'alguna manera, que ha d'omplir la nevera costi el que costi. Llavors recordo el vell i penso en aquella teoria que diu que l'opinió de cadascú està sempre inclinada segons les seves individualitats i sempre sempre sempre segons el que li convé directament. Imagino que molt probablement, si el nét del vell tingués un negoci de taüts no m'hagués donat la tabarra amb el mal funcionament del país fins que algú inventés l'elixir de la vida eterna. “La gent s'ha de morir!”, diria, “és antinatural!”, “on s'és vist!?”, afegiria. Sí, i si el seu nét fos el president o el ministre de tal o pasqual del govern no seria aleshores un incompetent o un xitxarel·lo com ara el qualifica, sinó un home recte i ferm que pren decisions doloroses en vista de l'interès general... Bé, llavors relaciono aquesta notícia amb el que ha passat aquests darrers anys al poble, la meva nació i l'estat: l'enorme quantitat d'espais requalificats per a fer-hi nous habitatges, l'excedent d'agències i agents que ara ploren i bramen i que abans es dedicaven a retorçar el coll de la maleïda gallina dels ous d'or, tots i cadascun dels anuncis a les portes dels bancs i caixes fent-se garants de la felicitat de les persones a trenta, quaranta i cinquanta anys... Era fàcil, era fàcil! Tothom tenia una oportunitat en aquest món de mil dimonis. L'esforç? Després, després en parlarem estimat xitxarel·lo, estimat client, estimat poll atrapat al sistema... Ja en parlarem, ja ho trobarem!
I aleshores me'n faig creus que amb tot aquest batibull que hem parit nosaltres solets, amb aquest gravíssim error en el que hem caigut, encara hi hagi gent entusiasmada pensant en que tot es recondueixi en el mateix camí, pensant en que només ha estat un entrebanc en el futur brillant de construcció i creació, pensant – si se'n diu pensar d'això -, en que només cal esperar i tenir prou fe per tornar a fer el mateix que interessa “a la gent”. Vaja, a mi això no em quadra. La meva ment dement es pregunta, bàsicament, que si com ens volen fer veure el futur està en el reciclatge, en l'aprofitament i el no-malbaratament del poc que queda de la Terra, perquè cal crear i construir més del que necessitem? Som conscients de reciclar paper, vidre, envasos, piles i tota la mandanga, però no ens ho plantegem igual amb tot. Tothom està tan eclipsat per la idea de tirar endavant personalment, que li importa tres collons si amb això perjudica a la resta. Vaja, probablement el que jo digui sigui demencial si ens guiem en la bàsica idea de que tothom ha de menjar i omplir la nevera i prendre tallats i anar als supermercats. SOBREVIURE, mal dit, vaja. Si això ho hagués escrit a EUA en certa època, m'haguessin jutjat per antipatriota i enemic de la democràcia. Però vaja, tan clar teniu tots que això, aquest camí que ja no pocs afirmen està mal encarat, és el que realment ens convé a TOTS? En favor de què o QUI?, a veure. Expliqueu-m'ho. A mi ja no m'atreu aquesta forma de fer i encarar el futur. Pensaria en una altra cosa. Però, en què?

Bé, ho vaig deixar estar. Deliris, calor, cerca desesperada d'oasis... Vaig tornar als mantells, a les copes, als coberts, als setrills, als tovallons, als cendrers. Tot això. Que els pensadors pensessin o almenys diguessin la veritat d'una vegada; que els bàrmans servissin i fossin eficients i seguissin la corrent a les individualitats. Així ha de ser. Jo també he de sobreviure, nois. “Què? Una cervesa, senyor? Ara mateix! Unes olives de regal? Sí, sí, sí... És vostè collonut, un exemple a seguir.”

vilaweb

jo també el penjo...

seguint l'exemple de bloGuejat i d'altres blocaires... S'ha de penjar.

humilitat

“Yo no me enfrento con enemigos lejanos sino con los que cerca de casa cooperan con ellos y les apoyan, y sin los cuales estos últimos serían inofensivos”.

“Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el derecho a negar su lealtad y a oponerse al gobierno cuando su tiranía o su ineficacia sean desmesurados o insoportables”. Thoreau, “Sobre el deber de la desobediencia civil”.

No defensaré un front comú per recuperar TOT el que acaben de retallar ara i ja es va ribotar abans, sinó un front comú per acabar d'una vegada amb tot aquest circ, per tallar-ho, per no tenir que dependre d'aquells a qui importem un rave, per no tenir que estar contínuament a la defensiva i, sobretot, per no estar contínuament auto-compadint-nos de la nostra desgràcia. La auto-compassió és perniciosa, perquè sempre has d'estar culpant a d'altres per la falta de justícia d'aquells i pels teus propis errors. No podem fer-nos grans d'una vegada o què? Hem d'estar plorant tota l'estona i culpant als demés de la nostra incapacitat per fer a la fi allò que ens convé tot i ser una decisió dura i potser un tant dolorosa? He conegut molta gent al llarg d'aquests 29 anys de vida, i he respectat moltes sensibilitats per equivocades que fossin perquè la persona s'ho valia o perquè creia que tothom pot pensar per sí mateix; però només m'he sentit orgullós d'aquells que són capaços de canviar, que són capaços d'adonar-se'n dels seus errors i no preocupar-se del que la resta els hi retregui quan a la fi diuen: “M'he equivocat, ho admeto. I pensant per mi mateix m'adono que el que jo veia era erroni i que d'altres tenien raó. Ara ho veig”. No és hora de dir: “Ja us ho deia”, però sí, us ho dic: “Ja us ho dèiem”, i doncs què? Què esperàveu? El seu sentit democràtic és tan minso com el que hi havia a plena dictadura.

Perquè, mirem-nos-ho des de la perspectiva de qualsevol dona o home del nostre temps: un d'aquests ciutadans nascuts i criats en democràcia que té introduït a l'ADN el rebuig a qualsevol tipus de violència i la idea – ara ja sabem que errònia -, que el diàleg i la bona fe tot ho resolen. En aquest cas, amb el tema que ens ocupa avui, PODRÀ aquest ciutadà o ciutadana quedar-se satisfet amb l'ofensa rebuda, amb el maltracte continuat, amb la més baixa i rastrera de les humiliacions que indigna la seva condició moral i repercuteix en la seva salut mental?
Ho dubto molt. Qualsevol home o dona que treballa o busca feina per tal de sobreviure, que paga tots els seus impostos amb més o menys dificultats, que s'aixeca d'hora cada dia per dur als seus fills a escola, que intenta portar-se bé amb els seus conciutadans segueixin la doctrina que segueixin, que va a comprar, que té severs finals de mes i lletres per pagar i reduccions de sou i problemes que resoldre, que fa cues per tot, que paga multes i sancions, que sobreviu per aspirar a viure, que s'esforça, que INTENTA actuar amb justícia enfront a cada problema que se li planteja sigui gran o petit... un home o dona així avesat a existir, amb la màxima dignitat i amb l'esperança d'avançar un xic més cada dia, evitant la confrontació i seguint tant bé com sap aquestes normes, es sentirà en aquest cas lligat de mans i encadenat pel sistema injust al que ell sempre havia donat suport. Així que el posarà ara en qüestió. Cercarà altres vies, es plantejarà alternatives – no totes ètiques o morals – i es preguntarà, sobretot, de què més pot disposar a banda de la bona voluntat i fe i oferir diàleg i les bones paraules, doncs tot això que li serveix en el dia a dia no li ha servit MAI per accedir al que ell considera justícia nacional; i no vol caure en la trampa de la violència. Es preguntarà quina és la línia, la fina línia que suposa la diferència entre la violència que ell i tots refusen i la violència de formes i verbal que està rebent per via teòricament democràtica que tufeja.
L'estat, el govern i la resta de ciutadans que voten als partits que l'han perjudicat també l'hauran fallat, i pels seus endins tramarà complots contra l'estat i tots ells, que ja no considerarà democràtics i amics sinó opressors tirànics i enemics que actuen en contra seu i de la seva comunitat. Talment com passava anys enrere. L'estat teòricament democràtic li està fotent enlaire l'existència amb la seva injustícia, i aquest home o dona ofès assassinarà l'estat amb la imaginació cada dia, tramarà mil i un complots contra aquest perquè no veurà res més que això. I si un dia – Déu no ho vulgui -, trasllada a la realitat aquests mil i un complots contra l'estat que prèviament ha imaginat, no serà ell el culpable de les seves accions tot i que tothom l'apunti, sinó el mateix estat tirànic i opressor que prèviament ha sembrat i regat i adobat CONSCIENTMENT la llavor de l'odi a l'interior d'un individu i comunitat al que està fallant. O es que quan et fereixen la dignitat, la consciència i els valors no li estan fent el mateix mal que produeix la violència física? Diria més; la primera és encara més covarda-i-tramposa-i-filla-de-puta, perquè sorgeix precisament de lleis injustes que a més diuen ser inamovibles i sagrades com un trunyot caigut del cel.
Són sangoneres, simplement. Ens estan sagnant lenta però irremeiablement, i aquí ens dediquem a discutir si la ferida és suportable per al pobre xupòpter que també ha de viure o de si ens l'hem d'espolsar i que s'espavili per ell mateix. Crec que està molt clar. Ens ho estan dient, ens ho estan dient a tothora amb lleis injustes i amb decrets i amb prohibicions i humiliacions i insults diàriament. El seu menyspreable odi envers nosaltres només és comparable a la seva necessitat de sang fresca diària per sobreviure.

Però simplifiquem, simplifiquem-ho tot i molt quan preguntem directament si la resta d'aquest Estat inventat amb les seves eines tramposes sempre a disposició, té dret a decidir sobre la llibertat que qualsevol comunitat d'aquest ha decidit per si mateix. Ho diré d'una altra manera: És pot considerar democràtic, just potser, que persones alienes de la nostra comunitat decideixin el destí de mínims que hem reclamat i votat quan ens han donat permís per fer-ho? Des de quan és això anomenat just? Què hi pinta un senyor de Lepe – per posar exemples sense assenyalar conscientment -, Burgos, Valladolid, Salamanca, Madrid etc, dient el que podem ser o no? A veure: uns pocs voten què desitgen perquè són ells qui s'adonen del que cal aquí, ho presenten, els hi neguen i ho corregeixen per tal de no fer-ne sang i arribar a un pacte i els hi acaben dient que sí; però!, quan arriba l'hora de la veritat TOTA la resta sembla tenir més veu i més vot i més dret a vet que nosaltres mateixos, només perquè té els invisibles fils de les marionetes col·locats estratègicament als llocs on es remenen les cireres. Des de quan això és normal? Des de quan el que AQUÍ decidim pot ser interpretat i retallat i ribotat i destrossat pels D'ALLÀ, PER QUI SIGUI? De què ha servit aleshores tot el circ previ per redactar aquests mínims i totes i cadascuna de les nostres baixades de pantalons? Com esperen que s'actuï fora de la visceralitat des d'aquí si l'únic que ens ofereixen són les seves orelles tapades i les seves ganivetades a traïció?

Cada vegada que aquest Estat dubta o anul·la el dret legítim a decidir a la nostra nació al considerar indissoluble “la seva” nació inexistent i vanitosa que s'han inventat, s'està confessant criminal i culpable de seguir enarborant les tesis tiràniques del totalitarisme impositiu més caspós i merdós que els hi ha corcat i enxiquit el cervell a còpia d'anys. L'estat s'està confessant mentider, antidemocràtic, bananer i pallasso per no esmentar allò que tant els fot que els hi recordem quan actuen: que segueixen essent uns feixistes reaccionaris. No, no em mereix, no em mereixen cap tipus de respecte i no em preocupa dir-ho. No es mereixen cap alabança aquest país i tampoc s'ho hauria de merèixer per part de la resta de catalans ni per TOTS i CADASCUN dels ciutadans de l'estat espanyol que es diuen a sí mateixos democràtics, perquè si hi estan a favor – de com actua el seu estat -, és que el corc els hi ha fet més mal que no ens pensem. I el mateix passa amb TOTS i CADASCUN dels europeus, la tesi general dels quals és girar l'esquena als problemes quan veuen massa merda per treure; perquè són també aquests darrers espècimens ufanosos – que es diuen a sí mateix els més demòcrates de tots i critiquen a tothom però no fan res de res - els que tenen la SAGRADA obligació de denunciar aquest Estat bananer i castigar-lo des de fora, doncs al no estar sotmesos teòricament a la seva tirania i males arts i despòtica i miserable i merdosa influència, són alhora els més obligats a parlar en nom dels encadenats que hi ha aquí dins, en aquesta caverna.

Dit això, afegiré que tots aquells que ara diuen que “acataran” la decisió són – en paraules molt reprimides, ho reconec -, els més immunds cucs de terra sorgits mai del cul de l'existència d'aquesta merda de món. I som nosaltres mateixos!, els que donen la cara per nosaltres, els que teòricament ens defensen i miren per l'interès general. No són res més que éssers de cartró pedra que s'han deixat tota la dignitat a un casset preenregistrat rere la seva imatge, incapaços d'adequar-se a la realitat, que segueixen mirant les imatges xinesques de la paret de Plató sense atrevir-se a sortir a fora. Segueixen encara amb el mateix discurset, una vegada i una altra – que pesats! -, són un refotut disc ratllat. Són personatges que semblen trobar plaer al fet de donar-se cops de cap contra una paret per comptes d'agafar l'escala que tenen al costat i saltar-la d'una vegada. Són aquests els intel·ligents que ens han de conduir a bon port? Sí, diuen que ho són, i si ho són tampoc em mereixen cap respecte. No dic que hagin de defensar l'estatut o queixar-se de la injustícia – que només fan això i res més -, sinó que són cecs corregibles que només es queixen per quedar bé i es neguen a anar a l'oculista per veure el que molts altres veiem: que on realment haurien d'anar d'una vegada és al manicomi; o no, potser no, potser més aviat els tocaria presó, perquè tots ells són conscients del que ESTAN FENT i D'ALLÒ QUE ESTEM PERDENT quan ells no fan res per corregir-ho i TOTS EN SORTIM PERJUDICATS; per culpa única i exclusivament de la seva incompetència i negativa a canviar de perspectiva, a acceptar l'error en el que estan.

Si tots nosaltres ens neguéssim ara a pagar els impostos que sabem del cert ens escanyen i no acaben servint a la nostra comunitat més propera no seria res arrauxat o forassenyat com molts d'aquests utòpics federalistes vomitarien i vomiten encara ara, sinó el més alt exercici de seny i dignitat i democràcia que mai s'hauria produït en aquest cony de nació. Si estem tots d'acord a la fi en que no estem d'acord amb les injustícies que rebem de la seva justícia, creem la nostra pròpia justícia i critiquem-la després i cultivem-la per fer-la més justa cada dia. La seva no es deixa criticar, la seva no es deixa tocar, la seva no vol ser ensenyada i molt menys per aquells que menyspreen. No ens amaguem rere la tanca protectora del fet diferencial o l'auto-compassió per criticar els afers exteriors que ens perjudiquen per sentir-nos millor una estona i fem ja el nostre camí sense por a equivocar-nos. Qualsevol dubte que tinguem sobre tallar d'una vegada amb tot això serà també el més gran dels encerts. I hi haurà errors en el nostre camí en solitari, de ben segur, i així és necessari que succeeixi si de debò creiem en créixer i aprendre per aspirar a millorar. Però si estem entestats a no adonar-nos que l'error principal és confiar en aquells que no ens atorguen confiança, ja podem plegar.

Tants i tants anys repetint el mateix! Dient-los: “Ei, que no hi ha res a fer, que no la travessaràs amb el cap, aquesta paret; agafa l'escala, cabut!”. No es tracta de ser arrauxat o perdre el seny com alguns diuen, es tracta de ser humil!, d'acceptar, d'una vegada ja, que no hi ha res a fer, que no has fet res més que equivocar-te – potser amb bona fe i tot. Però tranquil, tranquils tots; ho acceptem, acceptarem tots i cadascun dels vostres errors i us abraçarem amb nosaltres. Sempre i quan sigueu humils d'una vegada i us adoneu que SEMPRE us heu estat equivocant, que aquí teniu la vostra família, que aquí teniu la vostra terra, el vostre futur, la vostra dignitat. Què hi ha més digne que ser humil i acceptar fer-ho bé a partir d'ara?

* Aquest assaig no hagués estat possible sense la lectura prèvia i inspiració - i una clara part de reeinterpretació - que m'ha proporcionat la lectura de "Sobre el deber de la desobediencia civil" de H.D. Thoreau.*

atzucac

(imatge extreta del racó)

racócatalà

vilaweb

demà, més tempesta...

La merda se'ns menja?

“Al començament m'havia semblat que havia fet vostè quelcom molt intel·ligent, però ara me'n adono que realment no té cap mèrit”. Conan Doyle


Sé que fa dies que no escric res. Per una banda perquè no n'entenia ni papa de totes aquestes notícies d'actualitat dels diaris i telenotícies que intentava seguir i, per l'altra, perquè em feia molta molta molta mandra parar a treure'n conclusions. Em disculpo per endavant si les frases grinyolen; no és un tema fàcil perquè s'hi mesclen molts altres i tinc tendència a divagar. No tinc excusa, perquè escriure no és fàcil i si no persisteixes perds lleugeresa, i des del moment en que m'hi he posat sabia que el tema em superava de llarg.
La meva opinió no hauria de ser escoltada, ni tinguda en compte per canviar-ne tantes altres igual de respectables i que seran ben diferents. A no ser que algú desitgés una bona raó per canviar de tàctica de batalla o fer-se l'harakiri no m'hauria de prendre seriosament. Però no evita això que deixaré aquí un resum emmerdat d'aquests que pareix el meu cervell malalt de tan en tan i on encara ara li ballen a dins idees confuses. Potser llavors podré seguir amb el nas posat a novel·letes. Però ja us dic, ha estat impossible no fixar-me en l'actualitat d'aquestes setmanes, i avui – per ahir a la tarda-, les portades i anàlisis d'alguns diaris han resultat ser ja el detonant que finalment m'ha conduït a obrir la tapa de l'ordinador per intentar col·locar-ho tot a lloc, perquè estic més perdut que un barret mexicà a una paradeta de les rambles i m'agradaria que algú em corregís. Escrit aquest paràgraf (posterior a tota la resta), prego paciència pels que comenceu... Si ho feu, arribeu fins al final.


(1a part: serà complicat seguir el fil...)

Veja'm, repassa Santi: On collons ets? Què s'està bullint tots aquest dies!? QUÈ CONY ESTÀ PASSANT!!?

A veure ( aviso que no serà mai prou ordenat ni fàcil d'entendre), resumim: Sabem ja que en Zapatero ha quedat confirmat com el mentider que ja tothom suposava que era i li han tocat el crostó “els millors professors europeus”, ell improvisa i torna la coça als funcionaris i pensionistes que paguen “lo pato” del banquet dels bancs i especuladors que alhora feren l'agost anys enrere, talvegada això aconsegueix que durant uns dies els nous “pagapatos” funcionaris i els paganinis acostumats a pagar del sector privat quan les coses van malament, quedin enfrontats i es generin debats a favor i en contra, rumors de vaga, acusacions a banda i banda i etc etc etc.
Mentre passa tot això les borses són una muntanya russa i ningú sap on collons para i es tem acabar com Grècia, que abans d'anar-se'n en orris és rescatada per la unió europea – he sentit a dir que el rescat ha arribat principalment a causa que el deute és precisament a bancs europeus de primera línia, i que l'ensorrament de la seva economia acabaria amb un efecte dominó, així que estaria clar perquè s'ha estat tan “benevolent” -. Poca cosa sembli que tingui a veure, però el volcà islandès torna a entrar en erupció i torna igualment a emboirar el sentit comú europeu, que es pregunta durant uns dies si no existeix dependència excessiva del sector aeri quan aquest comença a plorar dient que faran fallida. I a tot això s'hi afegeix el merder de la plataforma petroliera de la BP fent figa, que acaba en una gran taca de merda que es menja la costa del país bandera de l'explotació petroliera a tort i a dret... No deixa de tenir certa ironia això darrer.

I si ens centrem més en aquí, a can pixa, també van mal dades; i seguim amb les nostres peculiars flagel·lacions com la del mateix capellà Gironí que es despullà a mig de missa. Les fuetades ressonen en forma de més fallades fallides de l'estatut dels incompetents del TC; s'activen en forma d'alarma vermella final – una vegada més, sempre diuen que és l'últim avís – els vistosos tocs d'atenció de la premsa catalana amb accent acollonit de més d'una seixantena de columnistes, que alerten que la possible desafecció pot acabar amb bla, bla, bla... I com sempre, aquestes paraules s'estavellen contra la paret sorda i “exemplarment” democràtica espanyola. A causa d'això un diari alerta de l'augment del perillossíssim i radical papu de l'independentisme que s'engreixa a marxes forçades (sempre des del seu particular i conservadoríssim punt de vista , potser obstinat a seguir jugant a la psicologia inversa). Un dia també surt volant sense capa super-Garzón d'una puntada de peu al cul dels que encara ara remenen les cireretes d'amagatotis en aquest país de circ. També tornen a l'atac les notícies sobre els casos Pretoria i Gurtel i Millet i demés, que fan pensar que això només és la punta de l'iceberg del que realment es cou aquí. Amb tot això cert dia apareix en un raconet la notícia de queles caixes posen al mercat de lloguer tots els excedents de pisos que no pot comprar ningú. Per què serà? Però veja'm, n'hi una altra de l'encantador de serps: Zapatero (que ja afirma com si mai ho hagués negat que estem coberts de merda), diu ara que s'ha d'unificar tota la merda en una sola galleda comuna deixant en l'oblit el desplegament i reforçament de les autonomies mentre els de l'au marina agafen una rabieta de nassos per un altre tema i colpegen els bancs frustrats. Ens han de salvar els primers ineptes? Els segons?? O millor tothom es dedica a buscar un forat prou fons on amagar-se fins que els extraterrestres ens colonitzin i importin d'una puta vegada el sentit comú i la decència a aquest cony de país i planeta?
Collons!, quantes preguntes! I encara n'hi ha més i més: i doncs ara, senyores, senyors, quina conclusió n'hauria de treure jo, pobre imbècil, de tot això? Facin-me de fanalet guia, perquè estic “¿¿¿???”.... He de ser positiu?, com tota aquesta colla de xitxarel·los que mesos enrere pregonaven a tort i a dret que cal mirar-se el costat bo de les coses i alimentar-se d'esperança, que tot tornarà a anar genial? O bé he de ser crític sense solucions i només fer-me veure picant de peus a terra com els antagonistes dels xitxarel·los i no per això menys xitxarel·los que els primers? M'ha d'envair el pànic? Crido? M'immolo enduent-me'n a tants com pugui per davant?

I es que no sé què pensar, què fer... Com més llegeixo sobre la merda que ens envolta més s'emmerda la qüestió. No sé quin tema tocar perquè tots semblen relacionats i els culpables som tots a la vegada. Llavors, copat de marró, no puc fer res més que exclamar: Merda, merda i més merda! CAMPI QUI PUGUI! Ja... I... el pitjor de tot: on collons fugim?


(2a part: no diré res que no s'hagi dit ja i em posaré seriós al final)

Sí, podeu riure, petits diables, si és que això us fa sentir millor, més encara quan m'he oblidat de la frase amb la que pensava invocar de nou la tesi i denúncia de que tots els problemes i merders que ens envolten ara per ara tenen de forma més directa o indirecta els diners i l'afany de l'home per posseir-los o robar-los. No ens enganyem. Si encara ara no estem convençuts de que els humans som egoistes, controladors i que anhelen per naturalesa el poder, i que alhora els diners són la porta al poder d'avui dia, es que no hem evolucionat tant com ens pensàvem i som uns totxos fets i refets.

Aprofundim amb alguns exemples de la primera part que vindran a dir que tot són “urgències econòmiques”:
Fa només uns dies que aquí a l'estat Espanyol ha aparegut la “necessitat urgent” de reduir la despesa d'aquest país per vies directes per garantir el primer poder elemental: la supervivència. Els exemples són la reducció o congelació dels sous dels funcionaris o pensions, per exemple, o la més que probable revisió a la baixa dels drets dels treballadors que ja es comenta vindrà aviat per “flexibilitzar” el sistema, així com la revisió del propi sistema sanitari públic insostenible, o de les futures pensions dels que ara estan pagant les actuals. Punt. Un altre: La pasterada que ha organitzat la BP per explotar cru i per comerciar amb aquest, que es carrega una costa d'on en depenen més beneficis econòmics i des subsistència bàsica (i com és sabut, produeix més mal amb el mateix mal que ja és de per si el petroli). Punt. Següent: El mateix volcà en erupció que s'adverteix es pot carregar la subsistència de les mateixes companyies aèries si dura massa o es repeteix, doncs no fan el calaix previst quan es tanquen els espaïs aeris. Punt. Una altra: La pensada del nostre inútil cap d'estat a tancar les possibilitats a més autonomisme perquè “creu” que així tot anirà millor (que per cert, l'exemple alemany desmenteix aquesta GRANDIOSA teoria parida avui de que centralitzar significa progrés i anar endavant). Punt. Una darrera: Evidentment que l'exemple de la podrida corrupció d'alts càrrecs i personatges públics sobraria, perquè aquí si que es veu clar la podridura dels éssers humans; tota aquesta GENTUSSA que ens hauria de donar exemple i guiar-nos, es dedica a engreixar el seu propi compte corrent i vanitat; i és aquesta potser la més clara i deplorable de totes les actuacions esmentades que tenen per objecte mostrar que estem en un sistema que prima el diner als valors i al treball honrat; de fet, des del més gran al més petit i miserable, TOTHOM procura tenir la butxaca ben plena perquè vol ser poderós i controlar. Crec que la majoria estarà d'acord amb mi que, la majoria d'exemples del que he esmentat té rerefons – més acusat o menys segons el cas -, en tenir la butxaca plena, en diners, en capital...

Aleshores, la conclusió és que la font de tots o de la gran majoria dels problemes que ens estan escanyat són econòmics o tenen rerefons capitalista. Si ens basem en aquest sistema no s'entén que sigui la selva liberal, perquè es converteix en anarquia pura de la que se'n aprofiten els que ja disposen de poder. Fa mesos que el funcionament de l'economia és el tema estrella i poques les setmanes que es comença a tractar ja aquest tema com la caixa de pandora, l'horror diari al que cal fer front. Thoreau (que no era economista), va deixar una perla al respecte al seu llibre Walden: “L'economia és un tema que pot ser tractat amb lleugeresa, però que no pot ignorar-se”. I sabeu què en penso? Val, us importa tres pebrots fregits, però us ho diré igual: Que l'economia és aquesta aparent ciència que molt pocs entenen i que moltes més cefalees provoquen a aquells que intenten entendre-la. Si més no actualment, que s'ha complicat molt al meu modest entendre del que em contaven al Batxillerat mixt. Així ho veig jo, que francament em pregunto: CAL, CAL tocar-lo, aquest tema? CAL assabentar-se'n? Caldria, perquè com deia el meu ídol pots no prestar-li gaire atenció, però mai dubtar de la importància que realment té. Jo ho entenc així: No temptis la sort deixant en mans dels altres el control d'un consolador gegant en una habitació fosca plena de gent despullada; tard o d'hora pots patir. O tothom té consolador o ningú n'ha de tenir. Però alhora us diria que jo no sóc l'indicat per contar-ho, perquè el que podria jo aportar seria segurament innecessari, anecdòtic o més que probablement erroni, o tot plegat alhora, que encara seria pitjor. Us podria fallar, i crec que amb fallar-me a mi mateix en tinc prou.

Tot i així, a resultes del merder aquest, vaig intentar entendre una mica a quin fangar econòmic ens havíem fotut a resultes d'un llibre que un company va prestar-me (jo odio els llibres d'economia). I sí, ara, al final, només estic recomanant un llibre d'economia (Qui m'ho hagués dit, l'hagués pres per boig, tu!). Pel poc que en sé, d'aquestes coses, “El crash del 2010” de Santiago Niño Becerra, em feu entendre una mica més del molt poc que en sabia i del poc que en sé encara. Deia coses interessants, aquest home, tot i que algunes parts estaven escrites en l'enigmàtic codi de l'aficionat mig en economia.
En definitiva – i sé que pocs volen veure-ho així -, no voldria desanimar, però crec que s'acosten canvis molt profunds i que això va per llarg. ´És més, aquest bon home, escriu el que ja molts se suposen: que “refundar” el capitalisme o “tornar a créixer”, és més aviat impossible, utòpic o quimèric. Digueu-li com vulgueu. Tot va cap a baix, si de debò ho vaig entendre. M'atreviria a afegir, d'una altra manera, que el que tenim al davant no fa baixada, sinó que és una pujada molt i molt empinada que n'arrossegarà a molts al pou... Una llàstima, fou bonic per a molts, mentre durà.

“Ahora tendremos que cambiar el modo como deben hacerse las cosas. Es lo que pondrá sobre la mesa la crisis del 2010: que hay que modificar la manera de funcionar porque la antigua se agotó por una razón elemental: es una manera de hacer las cosas absolutamente ineficiente.”
El crash del 2010, Santiago Niño Becerra, pàg 157

dues lectures

d'avui:
una rosa...
i un llibre...
una altra rosa,
i un altre llibre.
Roses i llibres i,
una llibreta,
rosa.
Feliç 23 d'abril



d'avui, també:
Alimenta't de restes d'esperances,
i vomitaràs grans fracassos.

Mai era el temps de l'amor
allà on em trobava
ni de les roses pansides
ni de les lletres reals.
Mai era l'hora de confessar,
mai era l'hora,
d'arriscar.



"No podia començar amb una declaració completa: hagués significat la camisa de força o la cadira elèctrica". Miller

Corrent de la vida

Fa un grapat de setmanes que una notícia anava de boca en boca. Aquestes coses que passen als pobles petits i que tothom acaba per saber. La notícia era que un jove canetenc de vint-i-sis anys havia desaparegut entre Pineda i Blanes sense deixar cap mena de pista de què havia decidit fer o què li havia passat... No vull semblar insensible, però us mentiria si no confessés que de seguida vaig pensar: “Bé, i què? Aquestes coses passen cada dia. Pot ser aquí, a Arenys, a Barcelona, als Abruzzos o a Austràlia; no hi puc fer res, ja sortirà, coi. Una desgràcia, sí, però una desgràcia que desgraciadament és ben possible arreu, allà on siguis i d'allà d'on vinguis”.
Però se'n anava parlant i parlant, i després que se'n parlés i parlés i jo escoltés a casa i a la feina detalls i detalls de la vida del noi -i no tots publicables i segurament no tots reals de debò -, dues coses van cridar-me l'atenció: que llegia i escrivia i que “feia una ruta d'uns dies en bicicleta”.

Hòstia!, vaig dir per a mi mateix. Això darrer m'encurioseix. I de seguida vaig pensar en la història de cert americà i d'alguns dels seus principis i ideals que van tenir-me absorbit durant un parell d'anys, doncs a partir del que aparentava ser una simplíssima pel·lícula a la prestatgeria del videoclub va passar a fer-me pensar i re-visionar-la dues vegades més. Aleshores, quan en vaig prendre uns quants apunts, va dirigir-me com endut pel dimoni a un llibre anomenat: “Hacia rutas Salvajes” de John Krakauer; aquest grapat de fulls va conduir-me també a Tolstoi i al meu petit Déu personal; al gradíssim Thoreau i a la vegada, aquest segon, a causa de la potència d'un sentidíssim pròleg, al immens Henry Miller.
No és cap secret nou dir-vos que intento llegir tot allò que sé ha agradat a totes aquelles persones o escriptors o cinèfils que a mi m'han agradat. Vull saber com pensen o han pensat, com han arribat a prendre les decisions que han pres i què els hi ha marcat el caràcter. Descobrir per mi mateix quin efecte tenen en mi a cada frase escrita que prèviament va passar pels seus ulls. El mateix Bukowski va conduir-me a Fante, i aquest a Shopenhauer i Nietzche; Murakami a “La muntanya màgica”, i així amb molts més que ara no recordo.
El que passa amb tot això, és que descobreixes línies i paràgrafs que esclaten i brillen amb llum pròpia. Et fa replantejar moltes coses, com ara els dos mesos que tinc promesos a la feina per a començaments del 2011, dos mesos en que tenia pensat fer una cosa semblant a la que feu McCandless. I vaja, que llegir enganxa, no a tots, però a alguns sí, i quan llegeixes quelcom i estàs enganxat necessites no només la teva dosi de sempre, sinó també la que va col·locar als demés i, ja pujant un graó més, replantejar-te coses i si en tens oportunitat, posar-les en pràctica.

Però bé, ahir va arribar a les meves mans com per casualitat una suada revista Àmbit, i a una de les pàgines, entre altres detalls, es deixava caure al final la notícia i més detalls del succés, com ara que el jove estava ben influenciat per la lectura del llibre de Krakauer a més d'un altre llibre que personalment no he llegit. Va xocar-me, perquè tot i no conèixer personalment a aquest noi, entenc que certs llibres i pel·lícules – i sobretot les basades en fets reals -, poden tocar-te profundament i dirigir-te a altres autors diferents, com m'ha passat a mi i segurament a vosaltres. Així que bé, vas creant el teu propi món, aquell que no trobes al físic i que idealitzes i anheles.
No és aquest l'únic i penós món, ni la de la majoria l'única i lineal i tediosa vida, però sí és la única que fa replantejar-te a cada minut “què hi tinc a fer aquí?, Què m'hi espera?, A què aspiro?, És això tot?”. Aquest tediós món malalt i cruel al que cada dia ens enfrontem quan tot just obrim la porta de sortida del cau. Per posar-vos un exemple de tot això, us confessaré que jo no hagués anat mai a passar completament sol nits a la muntanya, o a passejar per aquesta quan tinc festa o pels mateixos rials perduts o viaranys humits del bosc o descobrir totes i cadascuna de les fonts fins que el cos em diu prou. Tampoc m'embadaliria davant una posta de sol o quedaria de pedra al compàs d'un aparentment patètic i solitari bri d'herba que el vent fa dansar si no hagués arribat d'una forma o d'altra a les meves mans, ulls i cor Walden, Colores de Otoño, Los bosques de Maine, Pasear o el mateix títol de Krakauer que es cita a l'article. Evidentment que jo estic influenciat. Tothom ho està, d'una forma o d'altra. Sigui per aconseguir escalar graons a una vida que ens complau o acceptem o per canviar-la. Jo per una banda, vosaltres per una altra. Quin és el vostre món?

I tornant al tema que m'ocupava i ja acabant. M'agradaria pensar, vull creure, que ell està bé, repeteixo: ESTARÀ BÉ i, simplement, espero hagi decidit desaparèixer de la vista de tothom i viure com McCandless; fer valer tot allò en el que creu, potser amb una de tantes màximes idealistes al cap reflectides en la mirada i que han de contenir tanta veritat concentrada, tanta bellesa i profunditat, que simplement són refusades o oblidades o silenciades per nosaltres, uns malalts merdosos que creuen que la seva forma de vida és l'única possible, que no pensen en res més que intentar sobreviure abans que dedicar-se a viure de debò.

“He decidido que voy a dejarme arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La llibertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlo”. Christopher McCandless.

D'això dels toros...

Permet-me dir, per endavant, que dubto que hi hagi més ofesos que partidaris del que pretenc dir a continuació. Presumptuós? Potser, però si cregués que existeix majoria a favor d’aquesta burrada de fer sofrir animals per crear art o mantenir llocs de feina, creuria encara menys en els humans. Sé que no sóc parcial, perquè d’entrada hi estic en contra de tot això. Bah!, és igual, tampoc importa a ningú i tampoc és que tingui que defensar la meva postura seriosament, perquè es veu a un quilòmetre quan cal esborrar del mapa una tradició o conservar-la.

Diria, estimat buit, estimat espai electrònic, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, no és per a mi tan aberrant com sense cap mena de dubte ho són els que ho defensen. Dic “et diria”, perquè si ho digués directament, tindria problemes; els estaria atacant d’entrada, m’enfrontaria a tota la trepa aquesta de gent culta amb filòsofs francesos i grans senyors i personalitats de tota mena en el seu propi club, que serpentejarien, em clavarien les dents i acabarien per destrossar-me amb argumentacions que no podria contrarestar jo, pobre imbècil rematat que no entén la seva cultura. I no vull jo posar-me en aquests embolics, déu me’n lliuri! Prefereixo passar per sonat.
Així que et DIRÉ, estimat buit, estimat res, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i les banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, simplement, escapa de la possibilitat de ser comprès pel meu caparronet. Què vols? No ho entenc perquè dec ser un ignorant de totes totes, perquè no he tingut la immensa sort de ser ensinistrat en aquesta peculiar cultura, tan allunyada, tan profunda, que no puc ni tan sols descobrir dins meu engruna de complicitat amb aquesta. Confessat això, i ja defensant la meva postura amb tu, company, et diré que m’estalviaré de donar la volta a la realitat perquè t’imaginis a tu mateix esbufegant per salvar la vida en un cercle tancat, enforquillat per banderoles, travessat per una espasa i, a sobre, sense orella. Així que em plantejo directament la idea del poble capaç de dir orgullós i febril que la tortura animal és cultura i ha de ser defensada com a tal, perquè seria aquesta una raó de tantes més que s’afegiria a la meva llista i que valdria per no desitjar formar part mai més d’aquest poble, escindir-me’n o boicotejar-lo. Un menyspreador és un menyspreador allà on vagi, sigui d’animals, races, cultures, idiomes o tendències. Si d’això dels toros en diuen cultura, del que en fan a cultures i idiomes diferents com ara el nostre, què nassos és? Art? Ja es veu que un abisme immens ens separa a uns i altres, i en aquest cas en concret, queda palès que hi ha dues cultures ben diferenciades; ells i nosaltres.
Però et confessaré també saber poc o gens de tot el que envolta aquesta estranya tradició cultural dels toros. Sé només que cada dos per tres els passaven per la televisió quan era xic i no tan xic però igualment pueril. Digues-me ignorant, però sempre passava de canal. No m’interessava gens, però tampoc em plantejava el perquè no m’atreien aquests, ni tampoc la coliflor o els programes de tarda de certes cadenes i sí en canvi els canelons i els castellers i Garfield i els seus amics. Hi ha moltes coses d’aquest món que no interessen, però moltes altres a les que cal posar damunt la bàscula per saber si val la pena considerar-les interessants. D’aquest escrit, en concret, només n’espero dir-ho tot sense haver dit pràcticament res i alhora confondre tothom i quedar en pau amb mi mateix així com també en quedarien els contraris a la meva idea quan, per desprestigiar-me, afirmarien que el que aquí al darrere s’hi amaga no és res més que un sonat que no hi toca i que amb molt de temps lliure es fa palles mentals. Tothom content doncs.
Però no sóc del tot sincer, estimat buit, estimat vell mitjó sota el llit. Sé que esperes l’oportunitat de recordar-me que no sóc imparcial, que la crítica d’uns sobre la vanitat dels altres és tan sols per ocultar la pròpia. Et diré que tens raó, que jo mai de la vida – per enveja, esclar - estaria a favor d’un acte cultural de tal rellevància que pugui algun dia ser considerat patrimoni cultural de l’humanitat quan al final el jurat – si hi ha jurat per aquestes coses - vagi fins les celles d’alcohol i pastilles. Tens raó també en que amago dins meu la idea de que no és res més que un símbol aliè, això amb el que no combrego, que no accepto com a propi i que m’esgarrifa només de veure’l. És un símbol estrany, que a ells els fa venir trempera i a nosaltres caguera. I saps què passa amb això dels símbols, amb això d’etiquetar a tothom dins el mateix patró? T’ho diré amb una altra pregunta: ¿ Saps la infinitat de persones anònimes que detesten la idea de que, un guàrdia estranger a qualsevol aeroport, pel simple fet de mirar-te el document de nacionalitat, et faci gestos diplomàtics de llunàtic amb espasa i aspirant a tallador d’orelles, ballador de sevillanes a les nits amb una rosa a les dents i dormidor de becaines a la tarda sota una olivera a l’estiu mentre espera els “callos”? És molt greu tot això! “Spain” no és res més que fiesta, toros, barrets mexicans i paella? Si creus que sí i creuen que sí la resta de visitants estrangers que encara ara tenen el mal gust de limitar-se a esperar això de tots els racons d’aquest país surrealista, em penjo del garrofer més proper o em presento voluntari per a ocupar la màquina de no-retorn a universos paral•lels.
Però no ens oblidem que també hi ha la qüestió sentimental sobre l’animal. La sortida fàcil per defensar estar en contra del toreig. El toro, en sí mateix, em produeix mal rotllo per dues raons: 1, perquè no m’hi voldria jo veure tancat amb un exemplar que té raons més que suficients per odiar la meva espècie i 2, perquè és un animal més que omnipresent i protegit al envair tots els turons i barres de bar de la península. Ja saps la dita: El germà brau ens vigila... Però jo, com Bandini, estimo tant persones com animals, i de cap manera podria estar d’acord en que es mantingués una tradició mentre el toro no desenvolupi polzes, porti espasa – o millor pistola - i surtin plegats “al ruedu” en igualtat numèrica humans-braus. Si es volen matar entre ells que es matin, però en igualtat de condicions, sinó no quina gràcia té? Ja m’imagino el cartell: “Diumenge a la tarda, “RUEDU”, onze braus toros de la comuna tal, contra onze humans de tal altre femer. Ball de sang assegurat! Patrocinat per... vila de tal, tal, tal i pasqual...”

En definitiva, estimat buit, estimat forat negre, estimat mitjà electrònic per dir res al no-res, així penso, de forma simple, estúpida i segurament mal enfocada, però fidel a uns principis. Això penso: M’importen tres raves els putos toros i els putos toreros i també els capsigranys que només es fixen en el que es fa o es pretén fer aquí! Com si els volen exterminar a tots plegats. Sembla que ja els sento: “Ei, heu sentit? Que allà, els paios aquells que no podem ni veure durant 23 hores i mitja al dia, discuteixen sobre si prohibeixen tal símbol patriòtic que representa la nostra uniformitat... Ara que no tenim res a fer, anem a fotre-hi el nas i després els donarem pel sac, com sempre!”
Senyor... Aquest país és un puto circ!! I si no burxen uns, ho fan els altres, i si no, la Pepita del quart-primera escombrant l’escala hi fot cullerada... Si tan sols es pogués tenir una opinió sense tenir que estar automàticament en contra de l’altra... He sentit ja tants comentaris a favor d’aquestes animalades dites cultura i tantes altres en contra, que no sabia ja què dir per no semblar això una simple reverberació del que ja s’ha dit i es dirà i dirà i dirà fins que un puto meteor caigui i ens envii a tots a prendre pel cul... Val, podria haver-m’hi posat amb més serietat, però en aquest país on les coses serioses molts se les prenen com a preses de pèl i les bromes es prenen a vida o mort, donen ganes d’enviar-ho tot a la puta merda!

murals

L’ésser humà que no honora la seva terra, no s’honora a si mateix.
Paulo Coelho

Quan un poble no té ja un sentiment vital del seu passat, s’extingeix.
Cesare Pavese


Tenint en compte que aquell que agafa la bandera, ja l’ha agafada, i és el nostre deure agafar-la, si la deixa caure, és consell de guerra davant el poble.
Ermengol Passola



Li he donat certes voltes al assumpte aquest de veure el got mig ple i mig buit segons d’on t’interessa que et bufi el vent. Em refereixo esclar, a això de les consultes independentistes que segons la lectura d’uns es considera un èxit aclaparador i segons la dels altres una puntada de peu espatarrant i la evidència que la majoria no volem allò que no pot prometre una consulta no vinculant. Vindria a ser una cosa així com l’estadi del Barça ple, mig ple o buit quan juga el partit de costellada de cada any la selecció Catalana. Evidentment es pot considerar aquest raonament un escut més per defensar les meves postures, però el que és segur és que un es pren seriosament les coses quan s’hi juga ALGUNA COSA. A saber, per exemple, les dues setmanes de prova en qualsevol feina, els primers tocs de dos companys per escalfar abans d’un partit de tenis, l’examen final i no la prova d’aptitud d’un estudiant, l’aplicació de mesures contra la crisi quan el govern és completament sobirà i no parcial, el tempteig de partits amistosos abans d’un torneig important... Tot això té fonament sempre i quan TU siguis el responsable directe i no puguis apuntar a tercers o a condicions ambientals o al que vulguis la teva ineptitud o desgràcia. És per això que no crec que cap de les lectures que se’n fan dels resultats de les consultes siguin vàlides, sinó una simple obligació a omplir la columna o tirar-se floretes del costat que a un ha decidit romandre.

Fa molts anys vaig anar amb els amics a molts partits de la selecció Catalana. Eren jornades interessants perquè omplíem el cotxe i amenitzàvem el viatge a ritme de les cançons de batalla que només poden produir persones existents d’una nació no normalitzada, amb diferents lectures o amb un estatus quo únic no comparable a qualsevol altra.
El lloc era sempre al Camp Nou i sempre de nit i en mal horari i amb fred i amb l’obligació d’anar a treballar l’endemà. Ara fa molt que no hi vaig. Hi ha moltes raons com la principal que he esmentat abans, que recordo és el cansament de que aquestes coses ja no em serveixen, que necessito un estadi superior. Està molt bé veure en directe i al camp la que seria la teva teòrica selecció jugant un partit, saludant-te amb el gol contrari alçant les estelades, compartint anècdotes amb gent nova, cantar, fer l’onada, sentir-se part d’una mateixa i única idea metre imagines que el partit de futbol que s’hi juga no és per a res més que per mantenir viu l’esperit. Està molt bé per un temps. Però quan ja ho has viscut prou vegades i l’endemà t’aixeques i et trobes el mateix veí imbècil que fot la culpa de tot als catalans, el mateix paio que fingeix no entendre’t només per tocar-te els collons, el capgròs que escriu barbaritats al diari o quan veus el mateix president, o el de la corona per la televisió mentint i dient animalades sobre el que aquí hem estat som i volem ser, aleshores ja no està tan bé. T’adones que estàs/estem fent el tòtil. M’agradaria saber què en feren del “milió?” – ho dic de memòria – de signatures recollides per les seleccions catalanes. Aventuro que estan a casa del de la corona o als WC de la Moncloa per tenir cagades netes i assegurades durant anys i panys.

Però no és del tot fer el tòtil, vist d’una altra manera. Només en cert sentit i quan n’abuses de tantes campanes al vol. Per a servidor, el problema principal de les aspiracions catalanes és precisament la falta d’altaveus que li donin ressò i aconsegueixi situar altra vegada el problema damunt la taula. Per això, fer-se veure d’una forma o d’altra sempre és bo, fins que simplement acaba semblant el que no és, que només vols “fer-te veure”.
Quan has passat quelcom semblant com una època dictatorial i tot i amb problemes puntals ja no t’assassinen ni et prohibeixen parlar – encara que no et fotin ni puto cas -, ni et maltracten, ni et parlen amb aquella veueta de supèrbia, tot sembla haver fet un gir de 180 graus i estar tu al paradís. La idea és que la època és MOLT millor al que vas passar tu o els teus pares o els teus avis o qui sigui. I per això, conscient que ja tens els mínims, et conformes amb sentir bordar o cagar el gos del veí al teu jardí, perquè no és res més que una molèstia tolerable entre cometes. El que no et planteges mai és que el mateix veí ha ensinistrat el gos perquè ho faci cada dia a dins de casa teva sense que te’n adonis.

Cal recordar d’on venim i on pretenem anar i sobretot què som ara per ara. El què som ens dirà què volem ser però també d’on venim. Deixar les coses per més endavant t’acaba convertint en una peça inamovible de la base, acostumant-te a la teva posició. Llavors ja tens massa merda al damunt i el pes és impossible d’alçar.

I les crispetes, se les foten pel cul

No he vist mai una peli – al cinema vull dir –, en català.
No perquè no ho vulgui, sinó perquè els dos cinemes als que SOLIA anar, no va sonar la flauta d’enganxar-ne una de doblada al català.“Vaja, mala sort!”, pensava per a mi. Probablement les facin, però tu no l’encertes mai. Sí, probablement els meus cinemes habituals d’Arenys i Mataró respectin aquest esplendorosíssim i actual 3% de pel•lis doblades al català enfront a TOTA la resta, però tu, ànima en pena, no tens la sort de cara, ni avui ni mai.
Però no puc queixar-me enèrgicament de la vaga aquesta que duen a terme aquests pocapenes dels cinemes. Més que res perquè ja fa temps que vaig passar-me al DVD com a format còmode d’entreteniment audiovisual. Per a ells dec ser una mena de paria, un indesitjable, una persona non-grata que, a més de tocar-los els pebrots desitjant cinema en el meu idioma, prefereix el videoclub i les crispetes de microones a la comoditat d’una sala on sempre tinc un aspirant a pivot de la NBA al seient del davant i el preu de dos o tres cerveses per un grapat de blat de moro fregit amb vés a saber què.

Bé, si he de continuar amb aquesta espècie de drama i us he de ser sincer, us diré que al cinema HI ANAVA poquet, quatre o cinc vegades l’any a tot estirar. Però no només HI ANAVA poc perquè no existeix possibilitat de triar el idioma, sinó perquè darrerament poca novetat m’interessa tant com per no poder-me esperar un parell o tres de mesos i seguir amortitzant la maleïda PS3, que és també un refotut niu d’atrapar pols i teranyines. Tot i així sempre hi ha alguna novetat que et crida l’atenció i caus a les seva xarxa. Els homes som consumidors incessants d’històries, siguin audiovisuals, narrades o cantades, què més dóna! I llavors, quan t’has engrescat i t’has assegut a la butaca i comencen els tràilers o la pel•li davant els teus ulls i tota la resta, és inevitable pensar -per qualsevol que com jo no considera el català com un dialecte -, si no podria ser en el propi idioma, per exemple, a parts iguals. Pot ser un requeriment excessiu?, demencial?, superb?, paranoic? Jo què sé! Pel que es veu, els empresaris que compren les còpies a les distribuïdores i les passen per les sales aquestes creuen que sí, que són ells qui millor informació tenen de la parla que reclama el país. Es una cosa semblant al botiguer que sistemàticament manté a la prestatgeria 97 detergents de la marca “Y” i 3 de la marca “X”. Dóna per fet – ell -, que com que tothom es conforma amb “Y”, no té perquè comprar “X” i oferir l’opció a escollir lliurement, precisament el millor producte que es pot oferir: LA LLIBERTAT D’ELECCIÓ. Bé, els cinemes – no tots, esclar, sinó aquests - han decidit fer vaga per protestar contra l’enorme injustícia que resulta per a ells igualar l’oferta a parts iguals i que el consumidor decideixi. Per a ells és injust, per a nosaltres seria el més semblant a la imparcialitat.

Val, molt bé. Estan en tot el seu dret senyors de Cinesa i Acec – pel que a mi em toca per proximitat – i tota la resta de cinemes, EN TOT EL SEU REFOTUT I LEGÍTIM DRET – repeteixo -, a protestar, a agafar la rabieta i a tancar avui perquè veuen témer els SEUS interessos particulars i monetaris. Així, també jo estic en tot el meu dret a no tornar als seus cinemes a partir d’ara per fer valer els MEUS interessos i drets d’usuari a qui presumptament va dirigit el servei que vostès ofereixen, un servei que considero precari i irrisori a hores d’ara. I ull!, els usuaris parlen, i també la fan petar, i també són partidistes i també acaben odiant els que ALMENYS no respecten el seu dret a decidir.
I bé, res més a banda de deixar clar el per què parlava en pretèrit quan em referia a l’acció de visionar cinema a les seves sales; ara en present: NO HI PENSO TORNAR.

I les crispetes, se les foten pel cul.

El tren que es movia a velocitat infernal en direcció a la merda impulsat per una locomotora nuclear (ei, però realment potent).

“Els més feliços són també els que menys es preocupen de la realitat”.

Segurament això ja ho ha apuntat algun savi o sàvia amb més arrugues que cara, molts cabells blancs o simplement inexistents i, també en el cas del sexe masculí o les dones peludes, una llarga i enrinxolada barba blanca convertida en un collonut tobogan per a la sopa, el te o el cafè amb llet. Val, això ho haurà pensat o filosofat amb més estil un d’aquests, d’una altra manera; però de ben segur que serà algun coco d’aquests que us dic, un afeccionat a inventar màximes i frases que tard o d’hora, quan sigui l’ocasió, algú rescatarà d’un munt de papers vells i rebregats, subratllarà i dirà: “Aquell vell xaruc tenia raó!!... Ja ho deia en Sutano de can Fulano, ja... Quina ment, quina brillantor, quina visió!”.
Bé, deixem-ho estar. La cosa és que aquests dies m’han vingut al cap aquestes paraules. He comés també el greu error de fullejar el diari, quelcom que m'havia proposat deixar durant un temps, doncs estava enganxat – De debò, va arribar un moment que era una malaltia. Me’ls llegia amb desesperació i amb l’únic objectiu de trobar opinions contraries a les meves per esprémer-me la neuroneta, i escriure alguna parida, el que fos! Només volia vomitar després tot un seguit de paràgrafs aquí i creure’m durant una estona ser el rei del mambo -. Maleïda vanitat! I de fet, tan dolent és no tenir opinió per a res com buscar-ne una fins i tot per temes dels que més valdria ni posar-s’hi. En fi, anant ja al puto gra del que m’ha impulsat a escriure al buit: diré per començar que no he seguit fil per randa tot el sarau aquest dels residus nuclears perquè sóc humà, i per tan també m’agrada mirar cap una altra banda quan les coses no m’agraden gens. El que sé és de pura xiripa; coses com ara que anys enrere ja es comentava en veu baixeta que a França ja no ens guardarien més residus nuclears que aquí defequem, coses com que s’organitzaria una mena de concurs amb premi final per al pobre i infeliç poble que tindria un cementiri nuclear nou de trinca. També sé que pocs amb dos dits de seny són els que dormirien tranquils sabent que pràcticament a tocar de casa seva hi ha l’autèntica caixa de pandora... Coses així, coses de passada, sense referències, sense buscar informació... Sempre és més divertit així!, dir el que et passa pel cap sense treure informes llarguíssims i referències i enllaços que ningú acaba prement, perquè si un imbècil que com servidor de vostès es guanya quatre duros fregint ous ferrats i aconseguís treure una, una sola frase coherent!, del llarguíssim raonament que pretén fer, segurament serà més divertit i més sincer que no extreure dades de per exemple on estan situades la majoria de centrals nuclears de l’Estat, o a quina comunitat – com alguns en diuen – li toca sempre jugar amb totes les patates calentes que no agraden a la resta. A vegades prefereixes no informar-te gaire, perquè o et deprimeixes o t’emprenyes.

“Les paraules fidels no són belles,
les paraules belles no són fidels”.
Lao Zi

Seguirem dient que aquell que afirmi “estar encantat o complagut” de tenir una tomba de residus RADIOACTIUS, – recordem-ho, aquest regal del cel que fa brollar diversos caps tan a bèsties com persones, mans esquerres de l’entrecuix, bonics càncers, disfuncions variades i demés meravelles - a dos carrers de casa, o al poble del costat, al país, no està boig; sinó que és un simple dement mental. M’hi jugaria un pèsol que, una vegada construït l’espècie de bunker aquest, no hi faran cases unifamiliars al damunt o vorejant-lo amb una filera de plàtans o alzines o pins mediterranis o margaries per fer-ho meravellós, simplement perquè costaria una mica de trobar gent “encantada o complaguda” de viure i menjar i beure i parir al costat de tal aberració. Bé, probablement els raonaments que exposa l’alcalde d’Ascó, aquests de “diversificar l’economia”, “ser valents i aprofitar l’oportunitat”, de “que és la millor inversió de futur” jo també els entengui. A Tarragona tenen motius més que suficients per estar emprenyats com mones amb la Generalitat i la resta del nostre país, perquè es senten tan o més menyspreats per raons de promoció econòmica com ens sentim nosaltres amb la resta amb l’Estat Espanyol amb ñ. Però si cal fer-ne una metàfora de tot això, faria la del grup que deixa de banda a un dels nens de la classe quan juga a futbol. El nen que va tot sol pot actuar de moltes maneres per promocionar-se i sortir de la crisi que travessa, però per comptes d’això aquest nen decideix divertir-se propinant-se ell mateix formosos cops de pal al cap. Segur que un psicòleg en trauria moltes conclusions profundes d’aquest comportament, però un totxo com jo asseguraria que el nen que decideix fer això és encara més imbècil que servidor.

Dit això, recordo també certa frase de la cultura popular, una que diu que “mai cal tenir por per res, sinó respecte”. Val, doncs personalment confesso que a tot el que insinuï residus radioactius, nuclears - tan siguin bombes com centrals -, radioactivitat en general o demés basardes paraules, no els hi tinc gens de por, sinó un PÀNIC TERRIBLE que considero ben humà! Es el vell conte del pa per avui i gana per demà. Sí, tenim electricitat ara a canvi de què? A canvi de tombes de plom i ciment tancades durant centenars d’anys. Qui sap què passarà d’aquí a tan de temps? Sí, es pensa en tot, es preveu tot, és molt segur, no passarà res... Això diuen. Però precisament sempre queda aquella angunia a les entranyes de les infinites formulacions “I si’s”: I si passa tal? I si passa qual? I si patatim? I si patatam? Doncs aleshores PATAPLAM!! Al ben mig dels morros. Es poden preveure moltes coses, sí, moltíssimes, però allò realment important és precisament allò que mai et passaria pel cap, allò que no puguis imaginar mai que passarà. I quan passa, tot el que després diuen és la mateixa cantarella: “Era imprevisible! Com ho podíem saber?”

“Por toda la tierra un desierto gris, una alfombra de acero y cemento. ¡Producción! Más tuercas y tornillos, más alambre de púas, más galletas para perros, más segadoras mecánicas para césped, más rodamientos de bolas, más explosivos instantáneos, más tanques, más gas venenoso, más jabón, más pasta de dientes, más periódicos, más bibliotecas, más museos. ¡Adelante! El tiempo apremia”.
Henry Miller

Però no. Davant la crisi econòmica i energètica hi ha cracks que es dediquen a potenciar el consum de cotxes, fan anuncis als altres països perquè visitin les restes de les platges i boscos sota erols d’urbanitzacions, fan plans per mantenir obres i no per potenciar l’autosuficiència. Massa complicat canviar de sistema! Au, seguim en la mateixa línia... TOTS a consumir com degenerats! Només així ens salvarem. A tot drap les calefaccions!, endavant aires condicionats i les portes ben obertes! Endegueu tots els llums per fer diürnes les nits! Som genials!, som déus! Correu cotxes, brum brum!, fem més autopistes, que surti fum de les targes de crèdit, més petroli, més i més; més xarxes d’informació, amunt satèl•lits, passem més cables, voleu avions, voleu voleu! Més transports, més llaunes i envasos als prestatges, més pisos, més mansions, importem, demanem... Més cobdícia! HO VOLEM TOT I ARA! TOT LLEST I FERM! VOLEM TOT EL MÓN A LA BOTIGA DE LA CANTONADA!, per no cansar-nos ni avorrir-nos massa intentant apreciant el que ja tenim aquí. Sí!, fem societat, fem cultura, fem globalització i llepem-li els ous a la lliberalíssima bèstia capitalista, fins que tot se’n vagi a la merda d’una puta vegada. I els del futur? Ja s’ho faran tu! Ja no hi serem nosaltres, serem passat. Nosaltres vivim! Sí, endavant fins que tot faci un bon pet. Només aquesta formula de tirar endavant tenim nosaltres, els humans, els grans, els collonuts, els vanitosos fins les celles autoproclamant-nos pensadors, intel•ligents que han deixat enrere els animals. Però ah!, som els únics capaços d’avançar cap a un futur on no prima respectar i sobreviure, sinó posseir, explotar, controlar i enriquir-se. Una reacció en cadena de Chernovils! Fantàstic!, festa de llum i pluja àcida a cada capital!, meravellós!, espatarrant! Acabarem traient-ne partit també. Segur que venen turistes!

Un càncer, això som. Una maleïda malaltia, un virus sempre afamat de control que es diu intel•ligent, però no prou per fer-se crònic per comptes de mortal. Pareu la locomotora nuclear d’una puta vegada, vull baixar d’aquest tren que em duu directe a la merda. Deixeu-nos, deixeu-nos vells decrèpits que decidiu per tots, deixeu-nos que preguntem i decideixin què voldran els vostres néts i besnéts. Voleu pagar la hipoteca dels avis macos? Voleu portar granotes antiradioactives a la discoteca bufons? Però ah!, no, no hi són encara, no poden contestar. Amb quin dret? Amb quin dret pressuposeu la resposta? Mentiu, cabrons, mentiu sense necessitat de preguntar. Pa per avui, gana per demà. Total, no hi serem, i si hi som, com ara amb tantes altres coses, simplement mirarem cap a una altra banda.

“El mal que fan els homes els sobreviu”.
Shakespeare