Corrent de la vida

Fa un grapat de setmanes que una notícia anava de boca en boca. Aquestes coses que passen als pobles petits i que tothom acaba per saber. La notícia era que un jove canetenc de vint-i-sis anys havia desaparegut entre Pineda i Blanes sense deixar cap mena de pista de què havia decidit fer o què li havia passat... No vull semblar insensible, però us mentiria si no confessés que de seguida vaig pensar: “Bé, i què? Aquestes coses passen cada dia. Pot ser aquí, a Arenys, a Barcelona, als Abruzzos o a Austràlia; no hi puc fer res, ja sortirà, coi. Una desgràcia, sí, però una desgràcia que desgraciadament és ben possible arreu, allà on siguis i d'allà d'on vinguis”.
Però se'n anava parlant i parlant, i després que se'n parlés i parlés i jo escoltés a casa i a la feina detalls i detalls de la vida del noi -i no tots publicables i segurament no tots reals de debò -, dues coses van cridar-me l'atenció: que llegia i escrivia i que “feia una ruta d'uns dies en bicicleta”.

Hòstia!, vaig dir per a mi mateix. Això darrer m'encurioseix. I de seguida vaig pensar en la història de cert americà i d'alguns dels seus principis i ideals que van tenir-me absorbit durant un parell d'anys, doncs a partir del que aparentava ser una simplíssima pel·lícula a la prestatgeria del videoclub va passar a fer-me pensar i re-visionar-la dues vegades més. Aleshores, quan en vaig prendre uns quants apunts, va dirigir-me com endut pel dimoni a un llibre anomenat: “Hacia rutas Salvajes” de John Krakauer; aquest grapat de fulls va conduir-me també a Tolstoi i al meu petit Déu personal; al gradíssim Thoreau i a la vegada, aquest segon, a causa de la potència d'un sentidíssim pròleg, al immens Henry Miller.
No és cap secret nou dir-vos que intento llegir tot allò que sé ha agradat a totes aquelles persones o escriptors o cinèfils que a mi m'han agradat. Vull saber com pensen o han pensat, com han arribat a prendre les decisions que han pres i què els hi ha marcat el caràcter. Descobrir per mi mateix quin efecte tenen en mi a cada frase escrita que prèviament va passar pels seus ulls. El mateix Bukowski va conduir-me a Fante, i aquest a Shopenhauer i Nietzche; Murakami a “La muntanya màgica”, i així amb molts més que ara no recordo.
El que passa amb tot això, és que descobreixes línies i paràgrafs que esclaten i brillen amb llum pròpia. Et fa replantejar moltes coses, com ara els dos mesos que tinc promesos a la feina per a començaments del 2011, dos mesos en que tenia pensat fer una cosa semblant a la que feu McCandless. I vaja, que llegir enganxa, no a tots, però a alguns sí, i quan llegeixes quelcom i estàs enganxat necessites no només la teva dosi de sempre, sinó també la que va col·locar als demés i, ja pujant un graó més, replantejar-te coses i si en tens oportunitat, posar-les en pràctica.

Però bé, ahir va arribar a les meves mans com per casualitat una suada revista Àmbit, i a una de les pàgines, entre altres detalls, es deixava caure al final la notícia i més detalls del succés, com ara que el jove estava ben influenciat per la lectura del llibre de Krakauer a més d'un altre llibre que personalment no he llegit. Va xocar-me, perquè tot i no conèixer personalment a aquest noi, entenc que certs llibres i pel·lícules – i sobretot les basades en fets reals -, poden tocar-te profundament i dirigir-te a altres autors diferents, com m'ha passat a mi i segurament a vosaltres. Així que bé, vas creant el teu propi món, aquell que no trobes al físic i que idealitzes i anheles.
No és aquest l'únic i penós món, ni la de la majoria l'única i lineal i tediosa vida, però sí és la única que fa replantejar-te a cada minut “què hi tinc a fer aquí?, Què m'hi espera?, A què aspiro?, És això tot?”. Aquest tediós món malalt i cruel al que cada dia ens enfrontem quan tot just obrim la porta de sortida del cau. Per posar-vos un exemple de tot això, us confessaré que jo no hagués anat mai a passar completament sol nits a la muntanya, o a passejar per aquesta quan tinc festa o pels mateixos rials perduts o viaranys humits del bosc o descobrir totes i cadascuna de les fonts fins que el cos em diu prou. Tampoc m'embadaliria davant una posta de sol o quedaria de pedra al compàs d'un aparentment patètic i solitari bri d'herba que el vent fa dansar si no hagués arribat d'una forma o d'altra a les meves mans, ulls i cor Walden, Colores de Otoño, Los bosques de Maine, Pasear o el mateix títol de Krakauer que es cita a l'article. Evidentment que jo estic influenciat. Tothom ho està, d'una forma o d'altra. Sigui per aconseguir escalar graons a una vida que ens complau o acceptem o per canviar-la. Jo per una banda, vosaltres per una altra. Quin és el vostre món?

I tornant al tema que m'ocupava i ja acabant. M'agradaria pensar, vull creure, que ell està bé, repeteixo: ESTARÀ BÉ i, simplement, espero hagi decidit desaparèixer de la vista de tothom i viure com McCandless; fer valer tot allò en el que creu, potser amb una de tantes màximes idealistes al cap reflectides en la mirada i que han de contenir tanta veritat concentrada, tanta bellesa i profunditat, que simplement són refusades o oblidades o silenciades per nosaltres, uns malalts merdosos que creuen que la seva forma de vida és l'única possible, que no pensen en res més que intentar sobreviure abans que dedicar-se a viure de debò.

“He decidido que voy a dejarme arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La llibertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlo”. Christopher McCandless.