és el dia... una altra vegada!

Em fa tan poca gràcia escriure d'això de l'estatut com a tu, company lector perdut que t'atures – o t'has trobat travat - en aquest atzucac electrònic de llegir-ho. Penso: "una altra vegada!?" I sí, una altra vegada, i si tu segueixes, serà molt probablement més pel morbo de saber si se m'escalfarà la boca com se li escalfava al mateix Rubianes o, per confirmar una vegada més la idea generalitzada que més val desentendre's de tota aquesta merda de política que ja pots llegir sempre que vulguis d'entesos de debò – polítics, professors, escriptors, periodistes, teòlegs i demés –. Però quan ho facis, quan al teu navegador hi introdueixis “estatut” i premis l'enter, o quan paguis 1,20 euros per un diari qualsevol, tindràs una altra confirmació: Que nosaltres, els catalans tan inclinats a mirar-nos el melic, si que som únics arreu del món en alguna cosa i campions en una altra: som únics en patir el més surrealista sistema d'autogovern i els campions de la subnormalitat al permetre-ho. Vaja, així ho veig jo, amb tots els respectes; que no hi ha al món prou manicomis per tancar-nos, i això és tot un repte superat.

La veritat sigui dita; m'hauria d'importar tres parells de collons això de l'estatut, perquè com bé m'han inculcat molts savis anònims que faig veure que ignoro cada dia, passi el que passi ningú em privarà de l'obligació d'anar a la feina l'endemà, o de buscar com boig un lloguer digne, o d'enganyar de tan en tan alguna mossa per fotre un simple clau o de guaitar de cua d'ull el calendari esperant el dia 1 per cobrar. De què collons ha de servir l'estatut a efectes pràctics per al ciutadà corrent? Alguns es pensen que amb aquest grapat de fulls o l'anhelada independència l'endemà les burilles i les caques de gos hauran desaparegut de la vorera, que tots els bàrmans de Barcelona t'entendran quan demanis un tallat per comptes d'un cortao, que als peatges només et faran aturar per retornar-te els teus calés d'anys i panys en forma de cafè calentet al gust, donuts i “bon viatge's”, que el fill de puta del cap o encarregat o director que tinguis haurà fugit al planeta del que ja sospitaves procedia i que, a tothora, cada carrer, botiga, plaça, banc, bústia, colom, gos, fanal i persona o projecte d'aquesta semblaran vistosos a través de la teva retina, talment com si t'haguessis empassat un grapat de bolets al·lucinògens – amb molts colors distorsionats i tal -. Però NO! L'endemà passaria més del mateix però amb ressaca de cava: que sonaria el mateix despertador de sempre, escoltaries la mateixa música al reproductor portàtil, aniries a la teva mateixa i odiada feina, entraries al mateix tren que arriba tard i sempre a punt de petar, maleïres també pels teus endins al mateix imbècil de cambrer brut i desagradable de l'hora de dinar, al mateix cap o director o encarregat superb i pujat de l'infern, pagaries els mateixos peatges, els mateixos preus al supermercat i pagant l'oro i el lloro per sobreviure a final de mes; i et trobaries aquella mateixa nit, a casa, al mateix porc o lloro o cotorra o morsa amb qui et vas casar... TOT IGUAL! Per què? Perquè l'estatut és una cosa terrenal i feta per espanyols, per tan no se li poden demanar miracles ni equitat i molt menys justícia. Hi ha amos i esclaus, no s'és igual, que deia el poeta italià.

Ja ho sabeu: a hores d'ara m'és ben igual el que en facin del cony d'estatut. Personalment m'agradaria que se'l fotessin pel cul, però no tindré ni tindrem aquesta sort. Ni tan sols m'agradava com era abans que els del partit de l'au marina carronyaire s'hi llencessin al damunt en forma de recursos infinits per donar-nos pel sac i fer valer als seus precursors. És més, sí que és cert que fa cosa de tres anys i mig que els incompetents aquests del tribunal constitucional se'l miren com un filòleg es miraria una bomba de rellotgeria plena de cables multicolors, però també ho és que abans d'això ja es va discutir entre els incompetents d'aquí, els partits que afamats de protagonisme concedien i reclamaven i es repartien bufes per fer la seva llei i quedés del color més proper del seu partit. No només portem tres anys i mig de merder; s'està acabant la legislatura d'en Monti – d'aquí a ben poc hi haurà eleccions -, i això fou una Maragallada; és a dir, de la legislatura anterior. Tres anys i mig? Merdes! En portem sis o set o vuit ballant el vals de l'estatut dels pebrots! I no analitzaré ara ni ètica ni moralment de què cony serveix fer el circ del referèndum si després uns altres que no viuen ni viuran mai aquí fan el que els hi surt de la soca dels ous. Tampoc recordaré la frase d'aquell malabarista inútil i presumptuós que comença amb: “aprovaré el estatuto...” Per mi, de tot això, se'n diu prendre el número al personal i n'estic fart de repetir el que ja repeteix la majoria.

Acabaré dient que tothom hauria de saber el per què de la importància d'aquest text, doncs tot Catalunya ha girat entorn a aquest durant anys, i encara que no ens ho escoltéssim ni a la tele ni a la ràdio ni ens ho llegíssim als diaris, sabem que els nostres avis i pares si ho feien i que desgraciadament ja estan criant malves i que s'estan partint la caixa des del cel o l'infern. L'estatut, l'estafa aquesta, cada vegada que la sento anomenar, em recorda a tots els que omplen el cementiri des de fa anys i se'n foten de nosaltres, vius amants d'auto-fustigar-nos en companyia de tota aquesta colla de sonats de l'oest. Cada dia sento la veueta dels morts aquí, a cau d'orella; els sentiu? Ens diuen: Subnormaaaaalssss...

(una altra vegada... repeteixo vídeo)