felicitats?

què més dir...
felicitats (plas....plas....plas...)



segur que "us ho mereixeu"...

“La Vermella” dels pebrots

Fou a un altre bar, fa ja dos estius, a això del migdia. A fora un dia lluminós, assolellat i amb clares perspectives de feina de la bona; d'aquella que ben aviat invoca les taques de suor a la camisa clara i t'obliga a pressionar amb força les galtes del cul.
A dins, rere la barra: la televisió amb canal imposat per l'encarregat, el company (al que batejarem aquí Armengol com a elegant nom fals), i un servidor de vostès acompanyant-lo. I a la tele no recordo què era; si quarts, semifinals, final... Tampoc si jugaven just aleshores, o si simplement era un anunci o la prèvia o res de tot això... De fet no perdré el temps informant-me per dir-vos-ho amb seguretat, la veritat. No crec que a ningú li importi ja tenint el mundial a tocar. La qüestió era que aquell any tothom estava que ni cagava, amb el cony de “la vermella” i la Eurocopa i tota la mandanga. Ens tenien fregits a mi i a l'Armengol i a mitja nació més amb aquella merda. I la nostra posició de sempre prescindibles contractats amb safata, llevataps i esportives còmodes ens obligava “teòricament” – doncs el contracte no esmenta, crec, res d'això - a no polititzar ni oferir opinions contràries a aquells que ens paguen el sou, i molt menys, a qüestionar cap opinió fermament arrelada del client, per estúpida que sigui, pesat o catet o groller que pogués arribar a ser. Sempre era difícil. La nostra creu era la mateixa que tindran molt probablement els robots articulats en un futur llunyà, robots que serviran paelles, sangries, alcohol variat i cafeïna a tot bípede amb butxaques que allà entrarà i no els amargarà l'existència amb punts de vista diferents. Nosaltres, els cambrers, hauríem de ser éssers de cartró-pedra sense personalitat aparent, sense opinió, sense cap més programa integrat que el necessari per respondre de forma eficient a les comandes i l'exercici habitual del somriure fals. Llavors seríem, a la fi, màquines que s'espatllarien i prou.
Però era TANTÍSSIMA, l'angúnia diària de suportar aquell estiu!, tot allò que escopien aquella processó de samarretes imperi i ulleres fosques d'aviador que per allà passaven per xarrupar de combinats i mitjanes! Massa sovint havia pensat, quasi seriosament mentre esmolava el ganivet dels pastissos, en tallar-me les venes i donar-me per vençut definitivament. Patia, patíem!, per si la condemna dels patriotes aquells s'acomplia i la “NACIÓN ÚNICA E INDIVISIBLE” guanyava; doncs llavors menjaríem durant mesos merda vermella per un tub, talment com quan guanyava l'equip de la caverna de la capital.
I m'estic desviant del que pensava escriure. El cas es que, aquell migdia assolellat i lluminós i amb perspectives de feina de la bona – recordeu?-, va aparèixer cert conegut del cap del bar on treballàvem l'Armengol i jo llavors. La cantarella de despropòsits amb ñ d'ELL contra les nostres individualitats i ètica catalanes era ja habitual però sana, doncs mai fins aleshores li havíem obert la caixa de pandora i no ens havia insultat o menyspreat directament.
ELL era un personatge que s'alimentava diàriament d'una realitat diferent a la nostra – fixeu-vos que no diré millor ni pitjor, sinó únicament diferent -. Sí que era probablement més culte que nosaltres, sí que vivia i treballava aquí i entenia l'accent obert i tot això, però era d'aquesta estesa diòcesi que suporta aquestes coses, aquestes particularidades regionales com un immens gra al cul que cada dia calia rebentar-se per sentir-se millor i oblidar-se'n... Deixem-ho... La barra estava deserta llavors. Només ELL, l'Armengol i jo vegetàvem per allà en silenci. La tele però no callava, i alguna cosa havia de passar, alguna cosa sortiria d'aquella pantalla, alguna cosa diria algú que, de cop i volta, començà a pregonar als quatre vents el seu culte encegat i patriòtic en favor de “la vermella” i a deslegitimar qualsevol opció de l'adversària d'aquell dia, la limitada – futbolísticament parlant -, Rússia. Nosaltres ens quedàrem plantats mirant-lo. Feia molt que suportàvem a desconeguts als que no podíem dir ni piu per ser precisament desconeguts, no fos cas que ens despatxessin si el cap s'assabentava del nostre gravíssim crim, del nostre pecat inconfessable contra “la vermella” i tot el que fos amb “Ñ”.
No sé ben bé com va succeir. Recordo mirar-me amb l'Armengol, i llegir-me per primera i única vegada la ment amb ell. Sabíem què dir, sabíem que era el moment, sabíem que podíem fer-ho passar per una broma pesada en cas de necessitat i denúncia d'ELL. Ho férem, a l'uníson, exclamàrem: RÚÚÚÚÚÚSSIIIIA!!! I vam sentir que ens alliberàvem de totes les tensions del dia, de totes les setmanes de portades de diaris esportius i circulars de telenotícies i comentaris que no compartíem i que no necessitàvem.

- Ya está! Ya han tenido que salir los PSEUDO-MAULETS DE MIERDA estos!, los mierdecillas con complejo de inferioridad y amargados que sólo quieren restar en vez de sumar! Qué pena me dais tíos, de verdad; qué pena me dais!

I fins aquí la història aquesta. Completament real, completament autobiogràfica amb els evidents canvis necessaris de localització i noms i possibles mancances de memòria que el temps passat pot erosionar lleugerament i que m'ha obligat a acabar de completar la darrera frase amb tòpics que la caverna sempre té preparats i mai passen de moda – Tot i que allò que està en negreta ho recordo perfectament i és 100% autèntic -.
Aquest any em torna a tocar a mi a molts de vosaltres la tortura habitual. Deixem de banda per un moment el cabàs ple de bitllets que cada jugador de “la vermella” s'endurà a casa aquest any de mundial en cas de proclamar-se guanyadors amb el que tan i tant amplament han jugat darrerament alguns columnistes i blocaires per criticar-ho. Deixe'm de banda el parell de partits polítics que es diuen no-nacionalistes quan toca incentivar quelcom català i després reclamen pantalles de televisió gegants a tots els pobles quan juga “la vermella”. Deixe'm de banda les discrepàncies històriques, culturals i ètiques i morals que puguin tenir els tres menyspreables personatges que apareixen a la història de més amunt. Deixem-ho estar tot i pregunteu-vos, vosaltres, els que no esteu d'acord amb el meu punt de vista i amb el de MOLTS altres, si REALMENT, creieu de debò que no voldria el bo i millor per la vostra selecció, la vostra “vermella”, si nosaltres, si jo tingués també la meva, la NOSTRA, jugant o jugant-se-la per poder jugar, si no tingués la llibertat total i tan anhelada de la que tan us en foteu vosaltres a diari i que tan menyspreeu. Tan miserables i ressentits sou que penseu que, us guardaria cap més rancúnia que l'esportiva i natural del joc si, de cop i volta, aixequéssiu totes les barreres, totes les traves, totes les trampes que heu anat farcint arreu contra nosaltres i que impossibiliten les nostres seleccions, la nostra llibertat a l'elecció lliure? Madureu d'una puta vegada!, ja es veu que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. Les vostres imposicions em foten fàstic, els vostres “conmigo o contra mí” em fan venir basques, el vostre inexistent sentit democràtic em fot vomitar. Només això necessitava dir, i un MOLTA SORT, d'aquells per quedar bé, però que evidentment no comparteixo amb qui té per costum jugar brut. Com voleu que us defensi, com voleu que us doni suport i us desitgi el millor si no voleu res més que el pitjor per nosaltres?

La merda se'ns menja?

“Al començament m'havia semblat que havia fet vostè quelcom molt intel·ligent, però ara me'n adono que realment no té cap mèrit”. Conan Doyle


Sé que fa dies que no escric res. Per una banda perquè no n'entenia ni papa de totes aquestes notícies d'actualitat dels diaris i telenotícies que intentava seguir i, per l'altra, perquè em feia molta molta molta mandra parar a treure'n conclusions. Em disculpo per endavant si les frases grinyolen; no és un tema fàcil perquè s'hi mesclen molts altres i tinc tendència a divagar. No tinc excusa, perquè escriure no és fàcil i si no persisteixes perds lleugeresa, i des del moment en que m'hi he posat sabia que el tema em superava de llarg.
La meva opinió no hauria de ser escoltada, ni tinguda en compte per canviar-ne tantes altres igual de respectables i que seran ben diferents. A no ser que algú desitgés una bona raó per canviar de tàctica de batalla o fer-se l'harakiri no m'hauria de prendre seriosament. Però no evita això que deixaré aquí un resum emmerdat d'aquests que pareix el meu cervell malalt de tan en tan i on encara ara li ballen a dins idees confuses. Potser llavors podré seguir amb el nas posat a novel·letes. Però ja us dic, ha estat impossible no fixar-me en l'actualitat d'aquestes setmanes, i avui – per ahir a la tarda-, les portades i anàlisis d'alguns diaris han resultat ser ja el detonant que finalment m'ha conduït a obrir la tapa de l'ordinador per intentar col·locar-ho tot a lloc, perquè estic més perdut que un barret mexicà a una paradeta de les rambles i m'agradaria que algú em corregís. Escrit aquest paràgraf (posterior a tota la resta), prego paciència pels que comenceu... Si ho feu, arribeu fins al final.


(1a part: serà complicat seguir el fil...)

Veja'm, repassa Santi: On collons ets? Què s'està bullint tots aquest dies!? QUÈ CONY ESTÀ PASSANT!!?

A veure ( aviso que no serà mai prou ordenat ni fàcil d'entendre), resumim: Sabem ja que en Zapatero ha quedat confirmat com el mentider que ja tothom suposava que era i li han tocat el crostó “els millors professors europeus”, ell improvisa i torna la coça als funcionaris i pensionistes que paguen “lo pato” del banquet dels bancs i especuladors que alhora feren l'agost anys enrere, talvegada això aconsegueix que durant uns dies els nous “pagapatos” funcionaris i els paganinis acostumats a pagar del sector privat quan les coses van malament, quedin enfrontats i es generin debats a favor i en contra, rumors de vaga, acusacions a banda i banda i etc etc etc.
Mentre passa tot això les borses són una muntanya russa i ningú sap on collons para i es tem acabar com Grècia, que abans d'anar-se'n en orris és rescatada per la unió europea – he sentit a dir que el rescat ha arribat principalment a causa que el deute és precisament a bancs europeus de primera línia, i que l'ensorrament de la seva economia acabaria amb un efecte dominó, així que estaria clar perquè s'ha estat tan “benevolent” -. Poca cosa sembli que tingui a veure, però el volcà islandès torna a entrar en erupció i torna igualment a emboirar el sentit comú europeu, que es pregunta durant uns dies si no existeix dependència excessiva del sector aeri quan aquest comença a plorar dient que faran fallida. I a tot això s'hi afegeix el merder de la plataforma petroliera de la BP fent figa, que acaba en una gran taca de merda que es menja la costa del país bandera de l'explotació petroliera a tort i a dret... No deixa de tenir certa ironia això darrer.

I si ens centrem més en aquí, a can pixa, també van mal dades; i seguim amb les nostres peculiars flagel·lacions com la del mateix capellà Gironí que es despullà a mig de missa. Les fuetades ressonen en forma de més fallades fallides de l'estatut dels incompetents del TC; s'activen en forma d'alarma vermella final – una vegada més, sempre diuen que és l'últim avís – els vistosos tocs d'atenció de la premsa catalana amb accent acollonit de més d'una seixantena de columnistes, que alerten que la possible desafecció pot acabar amb bla, bla, bla... I com sempre, aquestes paraules s'estavellen contra la paret sorda i “exemplarment” democràtica espanyola. A causa d'això un diari alerta de l'augment del perillossíssim i radical papu de l'independentisme que s'engreixa a marxes forçades (sempre des del seu particular i conservadoríssim punt de vista , potser obstinat a seguir jugant a la psicologia inversa). Un dia també surt volant sense capa super-Garzón d'una puntada de peu al cul dels que encara ara remenen les cireretes d'amagatotis en aquest país de circ. També tornen a l'atac les notícies sobre els casos Pretoria i Gurtel i Millet i demés, que fan pensar que això només és la punta de l'iceberg del que realment es cou aquí. Amb tot això cert dia apareix en un raconet la notícia de queles caixes posen al mercat de lloguer tots els excedents de pisos que no pot comprar ningú. Per què serà? Però veja'm, n'hi una altra de l'encantador de serps: Zapatero (que ja afirma com si mai ho hagués negat que estem coberts de merda), diu ara que s'ha d'unificar tota la merda en una sola galleda comuna deixant en l'oblit el desplegament i reforçament de les autonomies mentre els de l'au marina agafen una rabieta de nassos per un altre tema i colpegen els bancs frustrats. Ens han de salvar els primers ineptes? Els segons?? O millor tothom es dedica a buscar un forat prou fons on amagar-se fins que els extraterrestres ens colonitzin i importin d'una puta vegada el sentit comú i la decència a aquest cony de país i planeta?
Collons!, quantes preguntes! I encara n'hi ha més i més: i doncs ara, senyores, senyors, quina conclusió n'hauria de treure jo, pobre imbècil, de tot això? Facin-me de fanalet guia, perquè estic “¿¿¿???”.... He de ser positiu?, com tota aquesta colla de xitxarel·los que mesos enrere pregonaven a tort i a dret que cal mirar-se el costat bo de les coses i alimentar-se d'esperança, que tot tornarà a anar genial? O bé he de ser crític sense solucions i només fer-me veure picant de peus a terra com els antagonistes dels xitxarel·los i no per això menys xitxarel·los que els primers? M'ha d'envair el pànic? Crido? M'immolo enduent-me'n a tants com pugui per davant?

I es que no sé què pensar, què fer... Com més llegeixo sobre la merda que ens envolta més s'emmerda la qüestió. No sé quin tema tocar perquè tots semblen relacionats i els culpables som tots a la vegada. Llavors, copat de marró, no puc fer res més que exclamar: Merda, merda i més merda! CAMPI QUI PUGUI! Ja... I... el pitjor de tot: on collons fugim?


(2a part: no diré res que no s'hagi dit ja i em posaré seriós al final)

Sí, podeu riure, petits diables, si és que això us fa sentir millor, més encara quan m'he oblidat de la frase amb la que pensava invocar de nou la tesi i denúncia de que tots els problemes i merders que ens envolten ara per ara tenen de forma més directa o indirecta els diners i l'afany de l'home per posseir-los o robar-los. No ens enganyem. Si encara ara no estem convençuts de que els humans som egoistes, controladors i que anhelen per naturalesa el poder, i que alhora els diners són la porta al poder d'avui dia, es que no hem evolucionat tant com ens pensàvem i som uns totxos fets i refets.

Aprofundim amb alguns exemples de la primera part que vindran a dir que tot són “urgències econòmiques”:
Fa només uns dies que aquí a l'estat Espanyol ha aparegut la “necessitat urgent” de reduir la despesa d'aquest país per vies directes per garantir el primer poder elemental: la supervivència. Els exemples són la reducció o congelació dels sous dels funcionaris o pensions, per exemple, o la més que probable revisió a la baixa dels drets dels treballadors que ja es comenta vindrà aviat per “flexibilitzar” el sistema, així com la revisió del propi sistema sanitari públic insostenible, o de les futures pensions dels que ara estan pagant les actuals. Punt. Un altre: La pasterada que ha organitzat la BP per explotar cru i per comerciar amb aquest, que es carrega una costa d'on en depenen més beneficis econòmics i des subsistència bàsica (i com és sabut, produeix més mal amb el mateix mal que ja és de per si el petroli). Punt. Següent: El mateix volcà en erupció que s'adverteix es pot carregar la subsistència de les mateixes companyies aèries si dura massa o es repeteix, doncs no fan el calaix previst quan es tanquen els espaïs aeris. Punt. Una altra: La pensada del nostre inútil cap d'estat a tancar les possibilitats a més autonomisme perquè “creu” que així tot anirà millor (que per cert, l'exemple alemany desmenteix aquesta GRANDIOSA teoria parida avui de que centralitzar significa progrés i anar endavant). Punt. Una darrera: Evidentment que l'exemple de la podrida corrupció d'alts càrrecs i personatges públics sobraria, perquè aquí si que es veu clar la podridura dels éssers humans; tota aquesta GENTUSSA que ens hauria de donar exemple i guiar-nos, es dedica a engreixar el seu propi compte corrent i vanitat; i és aquesta potser la més clara i deplorable de totes les actuacions esmentades que tenen per objecte mostrar que estem en un sistema que prima el diner als valors i al treball honrat; de fet, des del més gran al més petit i miserable, TOTHOM procura tenir la butxaca ben plena perquè vol ser poderós i controlar. Crec que la majoria estarà d'acord amb mi que, la majoria d'exemples del que he esmentat té rerefons – més acusat o menys segons el cas -, en tenir la butxaca plena, en diners, en capital...

Aleshores, la conclusió és que la font de tots o de la gran majoria dels problemes que ens estan escanyat són econòmics o tenen rerefons capitalista. Si ens basem en aquest sistema no s'entén que sigui la selva liberal, perquè es converteix en anarquia pura de la que se'n aprofiten els que ja disposen de poder. Fa mesos que el funcionament de l'economia és el tema estrella i poques les setmanes que es comença a tractar ja aquest tema com la caixa de pandora, l'horror diari al que cal fer front. Thoreau (que no era economista), va deixar una perla al respecte al seu llibre Walden: “L'economia és un tema que pot ser tractat amb lleugeresa, però que no pot ignorar-se”. I sabeu què en penso? Val, us importa tres pebrots fregits, però us ho diré igual: Que l'economia és aquesta aparent ciència que molt pocs entenen i que moltes més cefalees provoquen a aquells que intenten entendre-la. Si més no actualment, que s'ha complicat molt al meu modest entendre del que em contaven al Batxillerat mixt. Així ho veig jo, que francament em pregunto: CAL, CAL tocar-lo, aquest tema? CAL assabentar-se'n? Caldria, perquè com deia el meu ídol pots no prestar-li gaire atenció, però mai dubtar de la importància que realment té. Jo ho entenc així: No temptis la sort deixant en mans dels altres el control d'un consolador gegant en una habitació fosca plena de gent despullada; tard o d'hora pots patir. O tothom té consolador o ningú n'ha de tenir. Però alhora us diria que jo no sóc l'indicat per contar-ho, perquè el que podria jo aportar seria segurament innecessari, anecdòtic o més que probablement erroni, o tot plegat alhora, que encara seria pitjor. Us podria fallar, i crec que amb fallar-me a mi mateix en tinc prou.

Tot i així, a resultes del merder aquest, vaig intentar entendre una mica a quin fangar econòmic ens havíem fotut a resultes d'un llibre que un company va prestar-me (jo odio els llibres d'economia). I sí, ara, al final, només estic recomanant un llibre d'economia (Qui m'ho hagués dit, l'hagués pres per boig, tu!). Pel poc que en sé, d'aquestes coses, “El crash del 2010” de Santiago Niño Becerra, em feu entendre una mica més del molt poc que en sabia i del poc que en sé encara. Deia coses interessants, aquest home, tot i que algunes parts estaven escrites en l'enigmàtic codi de l'aficionat mig en economia.
En definitiva – i sé que pocs volen veure-ho així -, no voldria desanimar, però crec que s'acosten canvis molt profunds i que això va per llarg. ´És més, aquest bon home, escriu el que ja molts se suposen: que “refundar” el capitalisme o “tornar a créixer”, és més aviat impossible, utòpic o quimèric. Digueu-li com vulgueu. Tot va cap a baix, si de debò ho vaig entendre. M'atreviria a afegir, d'una altra manera, que el que tenim al davant no fa baixada, sinó que és una pujada molt i molt empinada que n'arrossegarà a molts al pou... Una llàstima, fou bonic per a molts, mentre durà.

“Ahora tendremos que cambiar el modo como deben hacerse las cosas. Es lo que pondrá sobre la mesa la crisis del 2010: que hay que modificar la manera de funcionar porque la antigua se agotó por una razón elemental: es una manera de hacer las cosas absolutamente ineficiente.”
El crash del 2010, Santiago Niño Becerra, pàg 157

és el dia... una altra vegada!

Em fa tan poca gràcia escriure d'això de l'estatut com a tu, company lector perdut que t'atures – o t'has trobat travat - en aquest atzucac electrònic de llegir-ho. Penso: "una altra vegada!?" I sí, una altra vegada, i si tu segueixes, serà molt probablement més pel morbo de saber si se m'escalfarà la boca com se li escalfava al mateix Rubianes o, per confirmar una vegada més la idea generalitzada que més val desentendre's de tota aquesta merda de política que ja pots llegir sempre que vulguis d'entesos de debò – polítics, professors, escriptors, periodistes, teòlegs i demés –. Però quan ho facis, quan al teu navegador hi introdueixis “estatut” i premis l'enter, o quan paguis 1,20 euros per un diari qualsevol, tindràs una altra confirmació: Que nosaltres, els catalans tan inclinats a mirar-nos el melic, si que som únics arreu del món en alguna cosa i campions en una altra: som únics en patir el més surrealista sistema d'autogovern i els campions de la subnormalitat al permetre-ho. Vaja, així ho veig jo, amb tots els respectes; que no hi ha al món prou manicomis per tancar-nos, i això és tot un repte superat.

La veritat sigui dita; m'hauria d'importar tres parells de collons això de l'estatut, perquè com bé m'han inculcat molts savis anònims que faig veure que ignoro cada dia, passi el que passi ningú em privarà de l'obligació d'anar a la feina l'endemà, o de buscar com boig un lloguer digne, o d'enganyar de tan en tan alguna mossa per fotre un simple clau o de guaitar de cua d'ull el calendari esperant el dia 1 per cobrar. De què collons ha de servir l'estatut a efectes pràctics per al ciutadà corrent? Alguns es pensen que amb aquest grapat de fulls o l'anhelada independència l'endemà les burilles i les caques de gos hauran desaparegut de la vorera, que tots els bàrmans de Barcelona t'entendran quan demanis un tallat per comptes d'un cortao, que als peatges només et faran aturar per retornar-te els teus calés d'anys i panys en forma de cafè calentet al gust, donuts i “bon viatge's”, que el fill de puta del cap o encarregat o director que tinguis haurà fugit al planeta del que ja sospitaves procedia i que, a tothora, cada carrer, botiga, plaça, banc, bústia, colom, gos, fanal i persona o projecte d'aquesta semblaran vistosos a través de la teva retina, talment com si t'haguessis empassat un grapat de bolets al·lucinògens – amb molts colors distorsionats i tal -. Però NO! L'endemà passaria més del mateix però amb ressaca de cava: que sonaria el mateix despertador de sempre, escoltaries la mateixa música al reproductor portàtil, aniries a la teva mateixa i odiada feina, entraries al mateix tren que arriba tard i sempre a punt de petar, maleïres també pels teus endins al mateix imbècil de cambrer brut i desagradable de l'hora de dinar, al mateix cap o director o encarregat superb i pujat de l'infern, pagaries els mateixos peatges, els mateixos preus al supermercat i pagant l'oro i el lloro per sobreviure a final de mes; i et trobaries aquella mateixa nit, a casa, al mateix porc o lloro o cotorra o morsa amb qui et vas casar... TOT IGUAL! Per què? Perquè l'estatut és una cosa terrenal i feta per espanyols, per tan no se li poden demanar miracles ni equitat i molt menys justícia. Hi ha amos i esclaus, no s'és igual, que deia el poeta italià.

Ja ho sabeu: a hores d'ara m'és ben igual el que en facin del cony d'estatut. Personalment m'agradaria que se'l fotessin pel cul, però no tindré ni tindrem aquesta sort. Ni tan sols m'agradava com era abans que els del partit de l'au marina carronyaire s'hi llencessin al damunt en forma de recursos infinits per donar-nos pel sac i fer valer als seus precursors. És més, sí que és cert que fa cosa de tres anys i mig que els incompetents aquests del tribunal constitucional se'l miren com un filòleg es miraria una bomba de rellotgeria plena de cables multicolors, però també ho és que abans d'això ja es va discutir entre els incompetents d'aquí, els partits que afamats de protagonisme concedien i reclamaven i es repartien bufes per fer la seva llei i quedés del color més proper del seu partit. No només portem tres anys i mig de merder; s'està acabant la legislatura d'en Monti – d'aquí a ben poc hi haurà eleccions -, i això fou una Maragallada; és a dir, de la legislatura anterior. Tres anys i mig? Merdes! En portem sis o set o vuit ballant el vals de l'estatut dels pebrots! I no analitzaré ara ni ètica ni moralment de què cony serveix fer el circ del referèndum si després uns altres que no viuen ni viuran mai aquí fan el que els hi surt de la soca dels ous. Tampoc recordaré la frase d'aquell malabarista inútil i presumptuós que comença amb: “aprovaré el estatuto...” Per mi, de tot això, se'n diu prendre el número al personal i n'estic fart de repetir el que ja repeteix la majoria.

Acabaré dient que tothom hauria de saber el per què de la importància d'aquest text, doncs tot Catalunya ha girat entorn a aquest durant anys, i encara que no ens ho escoltéssim ni a la tele ni a la ràdio ni ens ho llegíssim als diaris, sabem que els nostres avis i pares si ho feien i que desgraciadament ja estan criant malves i que s'estan partint la caixa des del cel o l'infern. L'estatut, l'estafa aquesta, cada vegada que la sento anomenar, em recorda a tots els que omplen el cementiri des de fa anys i se'n foten de nosaltres, vius amants d'auto-fustigar-nos en companyia de tota aquesta colla de sonats de l'oest. Cada dia sento la veueta dels morts aquí, a cau d'orella; els sentiu? Ens diuen: Subnormaaaaalssss...

(una altra vegada... repeteixo vídeo)

la mare dels ous

Fa pocs dies que a la feina, una estranya sensació que creia oblidada va recórrer-me el cos altra vegada. Fou durant aquest breu espai de temps de l'hora de dinar quan algú al que admiro per haver estat tota la vida un treballador honest, senzill i molt millor persona, va regalar-me una sèrie de consells que haguessin estat vàlids si jo hagués viscut quaranta o cinquanta anys enrere. Ell va parlar-me de coses de les que estava completament convençut com l'estalvi, el sacrifici i la feina dura; doncs la seva experiència, la seva pràctica d'una vida de més de seixanta anys d'història, l'havia extret precisament d'aquest passat al que jo només podia viatjar en somnis. Déu sap que no hi a res que m'agradi més que restar entaulat amb dues cerveses o cafès o copes de vi acompanyant-nos mentre resto embadalit entre records o batalletes del familiar o amic que aprecio. Se n'extreu molta vitalitat d'aquells que tenen vida per contar. Però existeix un limitació a tot això, i és que les anècdotes no han de dur enlloc, o no estar sotmeses a la idea que jo traslladi principis del passat al meu present, al ARA. Perquè precisament intentar reflectir el present amb el que va succeir en el passat o el com va actuar el que m'alliçona en el seu món de molts anys enrere, no sempre és vàlid per al món d'ara, el present. A vegades sí, però en certs temes com ara l'econòmic resulta inútil, per exemple quan després d'alliçonar-te et confessen que, treballant com burros per 16.000 míseres pessetes, descobreixes que no resultava tan míser quan també et diu que el lloguer mensual d'un pis familiar era de 1.000, o que després, l'altre pis que van decidir comprar després de pensar-s'ho molt i molt, el van pagar en 12 o 14 anys. I bé, penso jo, també tots vosaltres i un mateix servidor treballa com el burro que és, però personalment em sentiria menys burro si un lloguer em costés molt menys del 10% del meu patètic sou o una hipoteca no resultés la mort en vida.

Sí és el tema de l'habitatge del que Ell tractava d'aconsellar-me. Ja es veu que fa anys que va abandonar el món real. I es que fa ja mesos que escruto el mercat cercant un lloguer de quatre parets que no sigui una soga al coll o una presa de pèl en tota regla, i es que l'hostaleria no dóna per viure com un príncep, que us he de dir! Però bé, al que anàvem: Uns dies abans, un conegut que treballa en això del mercat immobiliari, va dir-li a ma mare de certa oportunitat de compra d'un apartament de 35 metres quadrats, i tot i que la idea principal no ha estat mai la de comprar, vaig fer valer la idea de: per mirar no s'hi perd res. I la resolució d'aquest afer us ho contaré al final de l'escrit, perquè bàsicament us estic fent notar que no sóc res més un de tants covards que resisteix atrinxerat a casa els pares mentre observa de reüll l'anarquia aparentment civilitzada del món exterior. He/hem enganxat mala època nosaltres per fotre el camp. I no hi ha dia en el que no doni voltes a la idea de creuar el camp de mines aquest que és la llibertat i esclatar si aquest és el meu destí. Però em faig enrere, perquè no m'atreu la idea de volar pels aires com sí ho han fet amics i coneguts i familiars que ja ho han intentat abans. Desgràcies personals a grapats em reafirmen en la idea de que més val ser un covard viu que no un valent mort. Em diran covard i aprofitat i xupòpter, però siguem justos, també rendeixo honors a tot aquest grapat d'estúpids herois capquadrats que estaran ara llepant-se les ferides durant trenta o quaranta o cinquanta anys. Sí que admiro que s'armessin de coratge quan aparentment les mines estaven desactivades i s'havia aturat el foc hostil i la resta dèiem que era una trampa i que no hi anessin. Felicitats nois i noies, moltes felicitats i aplaudiments per vosaltres, però confesso que, gràcies a Déu, no estic a la vostra pell. I jo, que quan en vaig tenir l'oportunitat no ho vaig veure clar, ben podria ara atapeir l'assaig de mirades enrere i de típics: “Ja us ho deia jo”; però tothom sap que no hi ha res més odiós que un imbècil – i a sobre covard -, que et recordi els teus errors passats, més encara quan després d'haver patit la gran massacre a la que no va voler participar ell, es dedica a furgar en les ferides de la resta de supervivents. Quan et trobes un element així, el més normal fóra que et donessin ganes d'agafar el bolígraf i clavar-li a la taula amb la seva llengua enmig.

Sigui com sigui, les coses, ara, al present i passada l'època de l'especulació indiscriminada, no estan per muntar una revetlla amb molta pólvora per cremar i molt alcohol amb que castigar al fetge a no ser que sigui per oblidar la realitat. L'aparent bonança d'anys enrere ha donat pas a la merdosa misèria actual. Dic l'aparent bonança perquè ja tothom sap que no era res més que un miratge molt fill de puta el que teníem davant el nas i que no val la pena discutir-lo, ni perfilar-lo, ni buscar-li tres peus al gat a l'assumpte, ni recordar termes com ara bombolla immobiliària, especulació urbanística, ni habitatge digne ni res de tot això. El resum de la bonança aquesta és que anys enrere ens crèiem els reis del mambo, i que els visionaris bancs i caixes frisaven per prestar “generosament” la pasta per tal de guanyar-ne ells molta més tard o d'hora, i que aquest bumerang se'ls hi estampà – i se'ns estampà - als morros quan nosaltres, els xais, els teòrics innovadors generadors de riquesa del segle XXI, vam creure que invertir-la en apartaments i pisos i cases amb vistes a les façanes d'altres apartaments, pisos i cases iguals que creixien com bolets de tardor, era “generar riquesa”.No vam pensar en que potser caldria que els inquilins necessitarien també feina. Bé, tan se val, perquè aquest és el resum a grans trets de tota la merda que estem empassant ara. Alguns se'n van aprofitar, a d'altres els van enganyar, uns altres ho van patir i TOTS ens l'estem menjant ara amb patates.

El que més pena em feia d'aleshores – i encara ara quan hi penso -, és precisament el preu sempre confús d'aquestes tombes en vida a les que tothom i servidor mateix aspira estar encabit tard o d'hora, lliure del niu en el que es van criar perquè així puguin els pares a la fi viure la resta de la seva vida lliures. Una frase de Thoreau és la que em fa donar voltes a la idea, una que diu que: “Si afirmem que la civilització representa un avenç real en la situació humana, cal que demostri que ha produït millors habitatges sense fer-los més costosos; perquè el cost d'una cosa és la quantitat del que anomenaré vida que tinc que donar a canvi, ara o a la llarga”. Crec que és aquesta i no qualsevol altra màxima la que aglutina bona part de com veig ara per ara el meu present. És clar que no sóc economista, sinó algú que es nodreix únicament de les experiències de tercers que pul·lulen al seu voltant com ànimes en pena i del seu propi punt de vista. Estigui o no equivocat és indiferent, perquè només és una opinió d'un xupa-tintes més.

I si em poso a comparar, per exemple, el pis en el que vivia la meva àvia abans de traslladar-se a Canet, o al que vivien pares d'amics que van decidir vendre'l per instal·lar-se a una casa parellada amb jardí, o tot el munt de quatre parets que he visitat en vida col·locant canonades o passant cables o reparant aixetes, no hi veig cap diferència amb tots els que es fan avui dia, perquè no n'hi ha cap de substancial. Es que no tenen tots electricitat o aigua corrent? No tenen tots similituds com és el simple fet de ser quatre parets on refugiar-te de la selva exterior? És a dir, si comparem els habitatges d'avui dia amb els de trenta o quaranta anys enrere, trobarem que, en substància, són el mateix producte amb carcasses diferents i moltes mamarratxades extres de les que es poden prescindir. Alumini per fusta, plom per coure o plàstic, acer inoxidable de moda, porcellana, electricitat, calefacció per comptes de xemeneia i persianes automàtiques... Les necessitats de l'individu que s'hi ha de posar a viure són idèntiques ara que cent anys enrere, a excepció que té el cervell ja corcat per la societat, que el fa creure una merda si no destina la resta del seu sou mensual a ordinadors, pantalles planes o a roba que es posa dos vegades l'any a tot estirar o a prendre el cafè al bar o a dinar cada dia de menú al restaurant perquè és incapaç de cuinar res més que un trist sobre de fideus precuinats a la seva cuina últim model. I tot i així, han aumentat milers de vegades per cent respecte a quaranta o cinquanta anys enrere.

Val, la pregunta de tota aquesta palla que he deixat aquí, serà molt probablement per a tots i totes vosaltres semblant a: "Què collons m'estàs intentant dir, paranoic dels pebrots?" Doncs bé, el que estic intentant dir és, simplement, que no cal ser economista ni savi ni polític ni res de tot això per saber que estem coberts de merda. És a dir, a mi no m'importa gens ni mica aparentar descontent, o bogeria, o paranoia sempre i quan sigui capaç d'adonar-me que una cosa no està bé. No m'importa perquè tots sabem que és més fàcil descobrir quan una cosa no funciona que quan si ho fa, perquè notem les conseqüències. No cal ser un geni per descobrir que la casa no està neta o que fa pudor o que una poma del cistell està podrida, perquè la merda es descobreix més fàcilment quan hi és o quan s'olora, i també que la podridura ens avisa que no pot ser sa consumir merda. I això tothom ho sap, quan les coses van bé no ens plantegem perquè, sinó que VAN, i punt.

Però també sembla obvi, si mirem un sanitari que acabem d'utilitzar i on s'ha quedat la merda enganxada, que tenim dues opcions: O bé passar-hi el fregall aquell amb pal que hi ha sempre al costat o bé deixar l'aigua córrer fins que esperem que s'esfumi. En aquest cas la merda només ens molesta a la vista i no ens dóna pel sac, però no la neguem. Sabem que la merda enganxada a la porcellana existeix, que és símbol de que hem de menjar més cereals i no tants dònuts i que tard o d'hora farem un pet. Però torno a dir, no neguem la merda com sí la negaven els que la cagaven uns anys enrere. La merda existeix, i podem o bé dedicar-nos a tirar de la cadena contínuament per no embrutir-nos les mans o bé arremangar-nos les mànigues i posar-hi solució amb el coi de raspallet. I el que dic, bàsicament, és que TOTS els que prenem per savis, ens estan dient en poques paraules que gastem tones d'aigua perquè se'n vagi la merda sense fer res i tornem al començament, perquè no es volen arremangar amb el raspallet i els interessa que gastem aigua, perquè ELLS ens vénen l'aigua. El que dic, bàsicament, és que se'n anirà abans si fem servir el raspallet amb el pal creat per a tal efecte, que bé es podria anomenar govern, per exemple, si creiem que la tassa del vàter és el món, la merda la crisi i el raspallet la puta solució.

I dit tot això, centrem aquesta gran parrafada altra vegada en l'habitatge i la seva fidel companya economia. Mentre escric això – migdia/tarda -, he trucat a cert amic que treballa fora perquè em refresqués una frase que va sentir a dir a algú per la televisió i que també resumeix prou bé l'atzucac en que es troba el món ara per ara. Quan arreglem el món a la nostra, intercanviem experiències, discutint dels preus dels lloguers que tots dos estem sospesant com a possibilitats – ell amb parella -, tot acaba derivant en fonamentalismes socials i econòmics que tothom sap però que ningú diu perquè fa de mal dir, com ara que caldria limitar la natalitat del primer món i acollir a tots els del tercer. Però bé, la frase que em digué fou: “Qui cregui que es pot créixer eternament o bé és boig o bé és economista”. Aquesta és la idea que em fa ballar el cap des de fa anys. Amb tot això mesclo els preus de tot sempre trempant amunt amunt, la construcció sense mesura d'habitatges quan n'hi ha milers i milers de buits amb teranyines, el quasi 20% d'atur amb l'incomprensible immobilisme dels preus dels lloguers i la idea de que com més cares es fan les necessitats bàsiques com ara l'habitatge, menys pots sostenir un sistema que es basa en el principi de consumir i consumir i consumir sense mesura, perquè si no pots fer-ho, alimentes que d'altres xais com tu mateix i que creen productes es quedin sense feina i acabin en la puta misèria. Solucions? I jo què sé! Sé/sabem que el sistema capitalista i liberal extrem no és bo, perquè condueix a la misèria de molts per benefici d'uns pocs i que no és res més que salvatgisme encobert, que el comunisme integral no es apreciat perquè coarta massa formatgets de llibertat de l'individu i després anhelarem més llibertat, i també que la idea del reduccionisme no s'assimila encara perquè no som més que milers de milions de monstres vanitosos i cobdiciosos i afamats de poder que no som encara prou intel·ligents per entendre que sobreviure, per una vegada, no vol dir acumular i engreixar-se, sinó deixar anar llast perquè tot segueixi flotant. Aquesta és la mare dels ous de tot plegat, de que la gent estigui desenganyada, farta i que els joves prefereixin rebentar-se els quatre duros que tenen abans que somniar en el passat, en quimeres.

NOTA FINAL: Respecte a això del pis del començament, us he de dir que el preu semblava atractiu perquè m'havien dit 35 mts quadrats per ensarronar-me. Quan ahir hi vaig anar, a la tarda, vaig descobrir que en realitat era de 20, i que calia decidir entre conviure amb una taula o un sofà o un escriptori - tot alhora no era possible -, pujar al llit per una sola banda, cascar-me l'esquena enfilant cinc pisos amb bombones de butà a l'espatlla i, entre d'altres, prescindir de la idea de col·locar la meva anhelada prestatgeria perquè era un plaer massa optimista per a tan poc espai i tant de pes podria ensorrar tot l'edifici. I tot i així tenia el preu més elevat per metre quadrat que fins aleshores havia visitat. Vaig dir que no, a no ser que amb el preu em regalessin una roda d'aquelles de les gàbies de hàmster adaptada a la meva cobdiciosa condició d'humà vanitós que sempre vol més. Sinó no faria ni un pas. Encara espero resposta.

murals

L’ésser humà que no honora la seva terra, no s’honora a si mateix.
Paulo Coelho

Quan un poble no té ja un sentiment vital del seu passat, s’extingeix.
Cesare Pavese


Tenint en compte que aquell que agafa la bandera, ja l’ha agafada, i és el nostre deure agafar-la, si la deixa caure, és consell de guerra davant el poble.
Ermengol Passola



Li he donat certes voltes al assumpte aquest de veure el got mig ple i mig buit segons d’on t’interessa que et bufi el vent. Em refereixo esclar, a això de les consultes independentistes que segons la lectura d’uns es considera un èxit aclaparador i segons la dels altres una puntada de peu espatarrant i la evidència que la majoria no volem allò que no pot prometre una consulta no vinculant. Vindria a ser una cosa així com l’estadi del Barça ple, mig ple o buit quan juga el partit de costellada de cada any la selecció Catalana. Evidentment es pot considerar aquest raonament un escut més per defensar les meves postures, però el que és segur és que un es pren seriosament les coses quan s’hi juga ALGUNA COSA. A saber, per exemple, les dues setmanes de prova en qualsevol feina, els primers tocs de dos companys per escalfar abans d’un partit de tenis, l’examen final i no la prova d’aptitud d’un estudiant, l’aplicació de mesures contra la crisi quan el govern és completament sobirà i no parcial, el tempteig de partits amistosos abans d’un torneig important... Tot això té fonament sempre i quan TU siguis el responsable directe i no puguis apuntar a tercers o a condicions ambientals o al que vulguis la teva ineptitud o desgràcia. És per això que no crec que cap de les lectures que se’n fan dels resultats de les consultes siguin vàlides, sinó una simple obligació a omplir la columna o tirar-se floretes del costat que a un ha decidit romandre.

Fa molts anys vaig anar amb els amics a molts partits de la selecció Catalana. Eren jornades interessants perquè omplíem el cotxe i amenitzàvem el viatge a ritme de les cançons de batalla que només poden produir persones existents d’una nació no normalitzada, amb diferents lectures o amb un estatus quo únic no comparable a qualsevol altra.
El lloc era sempre al Camp Nou i sempre de nit i en mal horari i amb fred i amb l’obligació d’anar a treballar l’endemà. Ara fa molt que no hi vaig. Hi ha moltes raons com la principal que he esmentat abans, que recordo és el cansament de que aquestes coses ja no em serveixen, que necessito un estadi superior. Està molt bé veure en directe i al camp la que seria la teva teòrica selecció jugant un partit, saludant-te amb el gol contrari alçant les estelades, compartint anècdotes amb gent nova, cantar, fer l’onada, sentir-se part d’una mateixa i única idea metre imagines que el partit de futbol que s’hi juga no és per a res més que per mantenir viu l’esperit. Està molt bé per un temps. Però quan ja ho has viscut prou vegades i l’endemà t’aixeques i et trobes el mateix veí imbècil que fot la culpa de tot als catalans, el mateix paio que fingeix no entendre’t només per tocar-te els collons, el capgròs que escriu barbaritats al diari o quan veus el mateix president, o el de la corona per la televisió mentint i dient animalades sobre el que aquí hem estat som i volem ser, aleshores ja no està tan bé. T’adones que estàs/estem fent el tòtil. M’agradaria saber què en feren del “milió?” – ho dic de memòria – de signatures recollides per les seleccions catalanes. Aventuro que estan a casa del de la corona o als WC de la Moncloa per tenir cagades netes i assegurades durant anys i panys.

Però no és del tot fer el tòtil, vist d’una altra manera. Només en cert sentit i quan n’abuses de tantes campanes al vol. Per a servidor, el problema principal de les aspiracions catalanes és precisament la falta d’altaveus que li donin ressò i aconsegueixi situar altra vegada el problema damunt la taula. Per això, fer-se veure d’una forma o d’altra sempre és bo, fins que simplement acaba semblant el que no és, que només vols “fer-te veure”.
Quan has passat quelcom semblant com una època dictatorial i tot i amb problemes puntals ja no t’assassinen ni et prohibeixen parlar – encara que no et fotin ni puto cas -, ni et maltracten, ni et parlen amb aquella veueta de supèrbia, tot sembla haver fet un gir de 180 graus i estar tu al paradís. La idea és que la època és MOLT millor al que vas passar tu o els teus pares o els teus avis o qui sigui. I per això, conscient que ja tens els mínims, et conformes amb sentir bordar o cagar el gos del veí al teu jardí, perquè no és res més que una molèstia tolerable entre cometes. El que no et planteges mai és que el mateix veí ha ensinistrat el gos perquè ho faci cada dia a dins de casa teva sense que te’n adonis.

Cal recordar d’on venim i on pretenem anar i sobretot què som ara per ara. El què som ens dirà què volem ser però també d’on venim. Deixar les coses per més endavant t’acaba convertint en una peça inamovible de la base, acostumant-te a la teva posició. Llavors ja tens massa merda al damunt i el pes és impossible d’alçar.

El vent no empeny les pedres

“Em trucaràs després?”, pregunta ella. “Sí, esclar”, li contesto. “Un petó”, diu, com acomiadant-se. “Val... adéu”, decreto.
Sí, Adéu... Adéu, adéu noia, bufona!, adéu adéu una estona, malson!, penso, mentre amb el dit premo la tecla vermella i ja suada del mòbil. Aleshores ho sé: No la trucaré, no la vull trucar, no hi vull parlar.
Hi penso uns segons, en ella, en mi, en la tecla suada... Va tot junt això. Ja no estic a gust sentint-la, no estic a gust sentint-me a mi mateix parlar amb ella, no estic a gust notant sempre la tecla vermella suada. Fa molt que tot això deixà de ser interessant per a mi. La noia, la família, la feina, els col•legues, la vida... Fa mesos que la gent parla i jo m’esforço en escoltar. M’esgota. Ella m’explica el mateix cada dos per tres, la mateixa rutina, la mateixa ruïna embolcallada amb llacets de diferents colors. Un dia és verd, un de negre, un instant blau, el següent vermell, el proper groc... I així sempre, però el de dins, l’essència, és sempre la mateixa. No ho vull sentir, no vull parlar més, això és tot. Mai m’agafa de bones. Potser, amb una mica de temps... No ho sé, no sé com explicar-ho. Mal assumpte, mala peça al teler. No la vull trucar.
Pluja forta, gruixuda, poderosa rere el vidre. Força pluja a fora. El cel és un cúmul de tonalitats grises que descarrega ràbia líquida i furiosa damunt els arbres, les plantes, l’asfalt, la sorra, els paraigües i els caps no protegits. Imagino malsons, lletres de banc, factures, cadenes, excuses per llibertat i horaris. Compromís. M’imagino a mi mateix mentint, mentint-la cent-cincuanta-dues vegades al dia. Contestant sempre la mateixa pregunta, dient una vegada rere una altra: “esclar que t’estimo”. No pot ser bo. Ja ho he provat i no es bo. Tria malament una sola vegada i et sentiràs culpable i buit la resta de la teva vida. Ningú vol ser culpable de res més que de la pròpia felicitat.

Demano ratafia, però no en tenen. El cafè l’acabo ràpid i em dedico a fer petits xarrups, garrepes i irrisoris a una copa amb un quart de Calisay, però no el mateix Calisay que jo recordava. Aquest és un reflex enganyós d’aquella ampolla que vaig tastar a ca l’àvia fa dos Nadals, una de les que molts anys enrere encara s’embotellava a Arenys. La mateixa ampolla amb aquells grumolls de temps al fons, la mateixa ampolla que quedà oblidada a l’armari quan a l’avi li arribà l’hora.
Gener, dia vuit, gris, plujós, rabiós. Això ja ho he dit. Onada de fred i d’aigua embolcallant una terra acostumada a la tebiesa tan en clima com en esperit. Rere una gerra immensa de cervesa que grollerament algú pintà fa dècades a la finestra observo l’asfalt del centre del parc mullar-se sense pietat. Tot xop i fred a fora, tot sec i càlid al bar. Però tan se val, tot i així jo em sento allà fora quan un calfred em sacseja igual, com si restés assegut en un d’aquells bancs d’acer negre i resistís les bufetades del vent damunt la roba xopa. És un parc com tants d’altres, sí. Palmeres, plàtans i molts més arbres que m’agradaria conèixer. Asfalt llis al centre i en forma de cercle, terra de color mostassa quan és sec i ben merdosa quan plou. Hi ha gespa que no és gespa, i reguerols de plantes verdes tan d’altes com de baixes, gens sensuals però molt vigoroses; són resistents, són com petits arbrets ancorats al terra, preparades per resistir el que se’ls hi tiri al damunt tan sigui pluja, vent, brossa, o orins de gossos i vòmits dels xavals tentinejant ebris i tornant del centre; dels que cerquen la porta de casa a les tantes de la nit. Jo també ho he fet.
Al fons hi ha aquell elefant blau amb una trompa en forma de tobogan, esguardat per una tanca de fusta baixa i estúpida. I també un fortí al seu costat; vermell, marró i amb torres i escales i un altre tobogan per escapar ràpidament del seu interior en cas d’emergència imaginada. Atraccions d’aïllament per a la quitxalla, que resta segurament ara que plou i també quan no ho fa tancada a casa, exercitant els seus dits amb el comandament a distància de la video-consola, amb els ulls com òrbites reflectint tota pantalla que troben encesa, eclipsats per petits móns paral•lels que no els deixa veure l’únic món que els portaria a desitjar conèixer-ne d’altres. Però ah!, també hi ha cartells que no sempre han estat allà. Cartells prohibitius. No els recordo existint quan jo practicava això que ara prohibeixen. Potser, com més anys passen, com més avancem, com més progressem, com més lliures ens diem, més s’han propagat les prohibicions. Pilotes, pilotes dibuixades als cartells, pilotes creuades amb una línia transversal vermella que inciten a cremar-los; però són metàl•lics, els cabrons. Ni tan sols els més agosarats poden evadir-se llençar pedres als fanals, doncs no tenen vidres per trencar, ni un. Algú els ha tret. Si no n’hi ha, no es podran trencar mai.
Aleshores massa records; recordo la infantesa, recordo quins arbres aparentaven ser pals de porteria, recordo quins fanals vaig trencar, recordo les cares de jugadors xics i anònims que allà estaven entre un quart de sis i vuit – i molt sovint fins les nou o les deu –. Recordo com fotíem puntades de peu a l’esfera de plàstic, com ens les fotíem entre nosaltres, com demanàvem escales per recuperar pilotes penjades a la font o com trucàvem als pisos sempre que les boles acabaven als balcons. Recordo començar sempre a zig-zag-zug, per elegir capitans, recordo ser dels darrers a ser triat pels capitans. Recordo també ser l’últim a ser triat. Era dur, jo era l’última opció, l’últim perdut, l’indesitjable, el darrer a tot. Recordo ser més tard el penúltim, l’avant-penúltim, algun dels primers també, quan ja entrenava i jugava a futbol al camp gran. Recordo alguna vegada ser capità, i dubtar, a l’hora d’elegir el primer, a qui li retorçaria i apunyalaria el cor per ser jo aquella vegada qui al triar diria: ets l’últim, l’última opció, l’últim perdut, etc.
Però res era més grat que ser penúltim o avantpenúltim, perquè significava no ser l’últim.
I dins el bar entren i surten persones. Tos homes, tots amb cafès i licors i cervesa i cigarrets i purs i veus gruixudes. I el coi de narrador de la tele que es sobreposa a tots, parla d’un tal Frodo, i quan estic a punt de girar-me per comprovar de què parla la puta pantalla sento “ximpanzé” i “Gremlin” i algunes altres coses que ho eviten de cop. És un documental.
Però a dins hi ha massa vida i no plou.

A fora hi ha també una paret que s’ha tornat ossuda. Un cadàver de paret. Al seu llom dues estelades gravades amb més anys que jo. Porpres i pobres, quasi esborrades. Sempre han estat allà. El temps les ha irritat, les ha fet passar per l’adreçador. Marques de guerra, de reconquesta, d’insubmissió, inconformistes. Estelades i MDT pintats, aquí quedeu, pobres i porpres, ja invisibles d’acostumats com tenen els ulls els que passen per davant de vosaltres cada dia. No les veuen, quasi no hi són, no importen ja a ningú. I plou, i plou, i plou i no es veu aquest ningú. De fet millor. No hi vull ningú, m’espatllaria el quadre, i en el quadre rere el vidre i rere la gerra de tinta, només pluja empesa pel vent; despentinant tot el verd que troba i de tan en tan, foragitant alguna fulla morta i marró que venç el pes de l’aigua absorbida i surt rodolant, dansant. Tot buidor, tot real, com la pròpia vida dels que diàriament tornen a casa i entre tanta companyia descobreixen aquesta solitud, aquesta buidor, les cadenes, un començament i una fi de tot. Els somnis espatllats, una caputxa negra i una dalla a la propera cantonada.
El vent pren més protagonisme. Una ràfega decidida i esclatant, com un llampec. Val, no hi ha llampecs al cel. Ni un. Però el vent és violent i en això penso, en una força natural que obligaria als vius a agenollar-se, a amagar-se, a inclinar-se, a sentir-se vius i fràgils i mortals de debò. I l’aigua! L’aigua s’estavella en diagonal contra la sorra i fa dibuixos damunt l’asfalt ja xop, línies rectes i tortes i ziga-zagues d’esquitxos que s’esvaeixen de seguida que el vent es pren un respir. I ara un pobre diable travessa el parc, la plaça. És el primer que s’hi atreveix, que s’hi enfronta tot encongit sota el paraigües. El primer en molts i molts minuts. Els pantalons negres li són curts, i entre aquests i les sabates marrons queden a la vista els mitjons blancs. Penso en guiris, en Tintín, en homes-ase-i-porc apilonats cada nit dins un bar, homes que buiden cerveses i combinats per oblidar la buidor fins l’endemà.

Els meus ulls segueixen fora, comparo la grisor de les portes de garatge amb la grisor del cel, els totxos granats amb el vermell del fortí de la quitxalla, les façanes blanques amb les de color salmó i cava i l’elefant amb trompa de tobogan amb aquella porta blava al costat de la paret ossuda. Els fanals sense vidres i els bancs d’acer negre i forjat els comparo amb aquest plom dins les meves entranyes.
Hi ha un pedrot amb el nom de la plaça esculpit, però m’és distant. El tinc a la vista, però tot i així és distant i imprecís rere la cortina d’aigua. Aleshores m’apareix dins meu, és una imatge clara. Més bajanades. Abans de les sis tots els fanals s’encenen, no hi falten bombetes, només vidre.
I una fulla morta, una altra, és empesa per una ràfega de vent. I corre i corre per l’asfalt mullat fins que la perdo de vista, fins que s’aturi, fins que es podreixi, fins que s’esvaeixi arraconada a la vista de qualsevol. Fins que ningú la recordi. Segueix el camí de les altres, és empesa pel vent.

Al bar, a dins, entren sis mones cridaneres i un beduí amb jersei vermell. S’asseuen al costat, demanen cafès i criden com si estiguessin molt lluny els uns dels altres. Parlen de necieses, d’obvietats, de loteries, de roba, de botigues, de diners, d’aquest món seu. Malparlen de coneguts, de caps, de parelles, de família, d’amics, d’aquests satèl•lits seus. Totes aquestes merdes. Però aquest només és un món, un món entre molts altres possibles. Cap de les mones, ni tan sols el beduí m’inspira ràbia, ni repulsió. És esgotament, només és esgotament. Per a això només cal descansar.

Sento el brogit clar del vapor escalfant la llet. No tinc fred, l’ambient és càlid i sec. Miro per la finestra, però ara no hi veig res més que una molèstia per tornar a casa, per seguir eixut fins arribar a la calidesa del refugi. Miro el telèfon mòbil, miro la copa de Calisay, miro la tassa buida. Torno a ser aquí, torno a estar entre el vent, al bell mig de la corrent de sempre estavellant-se’m a la cara; no volo, no danso, estic quiet. He de trucar-la, ja, perquè no hi vull parlar més. Per ella, no per mi. No sento res. Sóc una pedra, una simple molèstia en camí aliè. El vent no se’m endurà a mi, ella pot volar i dansar, i jo no puc esperar eternament al huracà. Millor demanar una puntada de peu, sí, una empenteta. Millor així, millor deixar-se caure, simplement, rodolant.
M’acabo el licor.

Dignitat del gos o de l’amo?

“Bé, aquí és on el vell Groucho, expert en res, treu forces de feblesa i descobreix la seva ànima a un món hostil”. Groucho Marx, a “Groucho y yo”.

Ja vaig aplaudir des d’aquí el gest aquell de l’editorial dels diaris, que em semblà fantàstic per un únic motiu: que tingué el mateix efecte que el que faria un bon petard en una sala en els que uns molts no paren de xerrar i uns pocs no poden fer-ho mai (Algú digué que aquell que molt xerra poc pensa i aquell que molt pensa poc xerra). I com que els que molt xerren tampoc esperen ni estan gaire acostumats a escoltar més opinions que les pròpies, la resposta de l’oest no ha estat precisament el raonament intel•ligent que diuen des d’aquí es reclamava per seguir essent amics, sinó la mossegada visceral i rabiosa dels que creuen saber-ho tot. I que es pensaven? Ni traduint al castellà les nostres propostes, els nostres punts de vista i les nostres editorials entendran mai res de res del que aquí es respira. Si comencem a estar tots d’acord que existeix el malnomenat tret diferencial, sabrem d’entrada que no tractem amb gent de la nostra mateixa classe i que com digué Thoreau: “No l’hagués pogut jutjar un tribunal de la seva mateixa classe, perquè no hi havia més persones de la seva classe”.

Però fou un gest agosarat i respectable el dels diaris (una vegada més ho torno a repetir), una bona idea per, com a mínim, disposar la nostra premsa (el gran poder) dels minuts de glòria i l’altaveu que li calia per no ser tots nosaltres menyspreats, per acabar amb una mica de dignitat tal i com resava o pretenia fer creure l’escrit. Però tot i així, tot i aplaudir el gest, no puc pas fer el mateix amb aquells que es planten a defensar ara la caseta del gos quan el que es pactà inicialment era viure al pis. No puc defensar ni aplaudir a aquell que apunta amb la mà l’electricitat, el gas, la calefacció, una cuineta i una part dels matolls del jardí per considerar digne el que ja és indigne: la caseta de gos. Doncs amb l’altra mà titlla de “radicals” els que encara volen el pis, el que inicialment es va pactar i votar.

I jo això darrer no ho entenc. Com es pot tractar de radical a aquell que simplement reclama defensar allò que va votar? I com es pot insinuar que un independentista és un radical si per a ell – i cada vegada més i més - és precisament l’única sortida digna que ens queda a hores d’ara? Es que no acabo d’entendre. Vol dir que els radicals tenen un concepte de dignitat massa elevat o que els moderats el tenen massa baix? Què volen dir? Senyors, ens estan dient que aquesta és la línia del terra que no es pot sobrepassar?, que ara ja no es pot consentir una rebaixa més de les centenars que ja ha patit “l’estafatut”? Perquè si tot procés estatutari es tracta de pactar i votar, aquí, els únics que hi han sortit perdent i que de cap manera consideren digne el que s’està discutint són els catalans, siguin o no independentistes, perquè en aquest anys què ha pactat Espanya? No ha pactat RES de RES, només ha llimat. En tot aquest temps nosaltres, en canvi, ens hem deixat robar TOT. I això es la dignitat de Catalunya?

Ara és el moment de ser digne i no fa tres anys i escaig?

Jo ja en tinc prou de que qualsevol columnista o col•laborador de diari ajunti o simplement insinuï el terme “radical” amb els independentistes. Per a ells, els independentistes no són res més que les seves dents, la seva força per amenaçar quan diu coses com “la que se avecina” o un simple “hartazgo de los catalanes”. Només els tenen en compte quan necessiten una excusa per demanar i amenaçar: “Ei, que jo sóc amic dels llops radicals. Els conec. Els hi has de donar una mica de carnassa cada cert temps...”. Ens posen a la mateixa alçada que a simples rapats nazis, que són el que tenen i entenen ells allà com a “radicals”. I torno a dir: com es pot tractar de “radicals” a tots aquells que no volen defensar allò que no van votar inicialment? No serien precisament els més assenyats, intel•ligents i dignes? Precisament, els que volen anar per feina d’una vegada, els que volen aprendre dels errors passats i els que lògicament estan fins als santíssims pebrots són els més dignes. Crec, cada vegada més, que els radicals són vostès, els que prefereixen radicalment el masoquisme existent, els que prefereixen seguir com estan a l’estat on estan i prefereixen ser uns simples gossets falders. Aquells que després d’haver alçat la veu i activat l’alarma (torno a dir per última vegada: molt bé el gest!), ara critiquen que els de l’oest no volen ser ensenyats. Però si vostès són iguals! Tampoc volen ser ensenyats pels d’aquí! Es que tenim uns mestres... Ningú vol aprendre de ningú pel que es veu. Ni els d’allà, ni els d’aquí que volen seguir estan alhora a tot arreu. No diré res més senyors, pensant-ho una mica més bé, crec que vostès m’indignen més que ells.

Guerra sense bales

No sé si és un pecat o quelcom del que estar-ne orgullós, si és avorrible o trist... Però vaig començar a plorar per una cosa que no sóc capaç d’explicar.
Yukito Kishiro


Vull ser simplement i d’una puta vegada d’esquerres, o de dretes, o de centre, o progressista, socialista o verd. Vull dedicar tot el temps lliure i tots els meus esforços a Càritas, per exemple, a Greenpeace potser, o a pallassos sense fronteres, on segurament hi encaixo millor. Però tan se val el què, el que vull és deixar d’enarborar banderes per defensar-me d’altres banderes. Vull oblidar-me de la bandera d’una vegada. Perquè si tens una opinió i idees que creus justes, és el teu deure defensar-les i lluitar si els temps així ho requereixen.

Però ara no puc deixar de lluitar. No puc fer res d’allò que també m’agradaria fer. No puc fer-ho perquè encara no sóc lliure. La guerra no va acabar quan el darrer soldat deixà el fusell a l’armeria, quan el darrer tanc va tornar al garatge de la caserna, quan l’última bomba va caure de l’avió. Ho discerneixo en l’opacitat dels ulls savis que ho van viure. Encara ara es palpen les ninetes, recordant les manilles. I és que encara noten el foc de les fuetades a l’esquena, segueixen tenint por d'aquell passat, perquè senten que no és tan diferent del present. No els culpo. No culparé ningú que estigui fart de la guerra.

Però també nosaltres tenim temes a resoldre, també ens necessitem els uns als altres, també lluitem en una altra guerra. Aquesta guerra sense bales no s’acaba mai! N’estic fart de tanta lluita, de tanta guerra. Voldria abandonar, voldria viure de veritat i preocupar-me de tot allò que m’he vist obligat a deixar de banda per veure'm obligat de cuidar del meu racó de trinxera. Voldria començar a construir sense el temor a veure’ls a ells enderrocar-ho segons més tard. Voldria alçar la meva casa, per gaudir de veritat de la vida, dels meus projectes reals, dels que m’he vist obligat a abandonar en favor d’aquesta maleïda ferida sempre sagnant, d'aquest tema eternament pendent. N’estic fart, vull que s’acabi ja. Vull viure d’una vegada!

La gran trampa

“Si quieren una predicción acerca del tiempo, le preguntan al Phil equivocado. Yo les daré una predicción del invierno: Va a ser frío... va a ser gris... y va a durarles el resto de su vida”.

Ahir fou un dia altament estrany. Del positivisme radiant del matí a la paradeta dels quatre cantons vaig passar al desencant a les hores fosques. De cap manera us hagués anunciat la xerrada aquella de la tarda a l’escola de Teixits de punt si arribo a saber que les conclusions de la primera part eren capaces de destrossar anímicament l’ànima més forta. Perquè sovint m’he omplert la boca del cas aquest de l’estatut, de la estafa del segle, de la gran merda que és però que tot i així desitjo i desitgem molts es solucioni d’una refotuda vegada, si més no per anar tirant mentre arribem a destinació final. Si he de ser sincer, criticar, es critica molt sovint sense coneixement de causa. “Es creu vostè que ha arribat fins al fons i ni tan sols ha esgarrapat la superfície”, deia un personatge en una peli de la que no recordo el títol. I això mateix fou el que em passà pel cap quan era allà escoltant.

I es que les primeres intervencions foren les crucials en el desànim. Foren fetes per un representat de la plataforma ARAÍTACA, que tot i mostrar un coneixement extensíssim del tema, i que admiro bastament des d’aquest raconet, em reafirmaren en que la única via vàlida per tal que el nostre país abandoni els entrebancs i segueixi amb pas ferm és la via que ens faci sobirans. Amos i senyors de nosaltres mateixos, sense concessions, sense ser simples administradors o gestors de les ordres de l’oest. Això no és tan dolent, pensareu, si de per si ja sóc favorable a la independència sense concessions. Però quan un està fart de comprovar dia rere dia el camí que està seguint aquest estatut que el mateix Saura qualificà amb un 8,2, doncs simplement es sorprenent quan ARAÍTACA li posa xifres a tanta lletra. És d’admirar, francament, el valor d’analitzar aquesta estafa, aquesta merda que encara reclamem des d’aquí.

No val a caure en pensament viscerals, està bé fer-ho de tan en tan amb ironies o sarcasmes, amb metàfores. Així ens esbravem, però si teniu realment curiositat per saber QUÈ votàrem el 2005 els catalans, COM quedà després de les “negociacions” amb Madrid el 2006, i COM ha de quedar teòricament després de la sentencia del TC del que ja se senten campanes i s’escriuen centenars d’editorials, feu-ho amb tranquil•litat; amb un paquet de cigarrets al costat si fumeu o amb molts xiclets de nicotina si ho heu deixat. Afegiu-hi una tassa de til•la o qualsevol tranquil•litzant no psicotròpic, passarà més bé. Les xifres que ARAÍTACA ens posà damunt la taula fan posar els pèls de punta, et fan adonar que a Madrid no negocien, sinó que simplement retallen. No hi ha contraprestacions que s’hagin guanyat per retalls d’altres aspiracions. No hi ha res que haguem guanyat després de perdre. No ofereixen res de res. El ribot de Madrid és més gran i poderós dels que alguns suposen, i el teòric autoodi dels catalans – crec -, està perfectament argumentat i comprès quan s’adona que la seva voluntat no cap a la constitució, la trampa que alguns no volen modificar per por a que perdi preses.
Vaig quedar-me amb una frase del noi que presentava aquells informes, quan tot just acabava i que anava així si fa no fa: “ Després de comprovar el grau de desplegament de l’estatut i els retalls, qui segueixi donant suport a aquest estatut, a la via autonomista, és que no dóna suport al benestar del seus ni del lloc on viu.”

De la segona part, de la xerrada d’en Carles Móra i d’un tal Agustí que l’acompanyava, res a dir. Ens van deixar l’optimisme, les consignes i el full de ruta pel final (bona feina). Ells dos van remuntar anímicament la cinquantena – o més – de persones que presenciaren i escoltaren la primera part, la carnisseria soferta per l’estatut. No perdeu l’oportunitat – si teniu prou entranyes –, de visitar el seu WEB, i comprovar de primera mà això que us dic, l’enorme trampa en la que estem agonitzant. Sempre ha estat igual, cada dia comença la mateixa història per nosaltres, la història d’estar atrapats, com presoners, com a la pel•lícula aquesta de la marmota.

Perquè si per a ells això és negociar i donar-nos allò que volem, vol dir – com llegia aquest matí al Avui de la lletra de Patrícia Gabancho -, que “La sentència del Constitucional deixarà fora de l’envàs tota la matèria que sobra, perquè la realitat és massa gran per a tan poc espai”. I no es tracta ja només del TC, sinó que estan decidint ara mateix sobre un text deslegitimat, sobre un text que ja no és el que votàrem nosaltres, sobre un text que ja és entre el quaranta i el cinquanta per cent més xic del que va sortir d’aquí. Una trampa, una maleïda trampa.

(canvieu mentalment "Marmota" per "Estatut").

Merda corrupta

Notícies fresques i actuals. Astoradores?, Esperpèntiques? No pas, almenys no per a molts. A la ràdio, a primera hora del matí, es podien escoltar els crits d’una trentena d’indignadíssims ciutadans mentre l’orador t’explicava que la guàrdia civil s’enduia l’alcalde de Santa Coloma. Crits de“lladre!, lladre!, lladre!”, adjectiu aparentment clàssic donades les circumstàncies tot i que un altre ciutadà, també amb veu masculina però igualment anònim deia: “Te van a encerrar i a dar por culo!”, si no era així exactament, el sentit anava per aquesta banda i donava a entendre que, si un no creu gaire en la justícia, almenys pot començar a creure en els presos amb que tanquin segons quins pocavergonyes, doncs ja se n’ocuparan de fer-los-hi entendre que més val ser pobre i honrat que no ric i corrupte.
Després d’això, què sé jo! Crec que eren dos o tres quarts de vuit quan prenia un cafè amb llet i mirava el correu electrònic quan a la televisió de la granja aquella he sentit això altre parlant del mateix tema:“Era qüestió de temps. Tothom sabia que s’acabaria per descobrir corrupció amb tot el que s’ha construït a Santa Coloma”.
I es que al llarg del dia i de la poca atenció que n’he pogut prestar m’he quedat amb la dada que a Santa Coloma hi ha 7000, 7000!!, pisos buits, ni més ni menys, i que ja hi hagué manifestacions de bona part de la ciutadania denunciant l’especulació urbanística que s’ha dut a terme al municipi i que pensàvem era tan sols qüestió del País Valencià i dels alcaldes de dretes. Val, molt bé, aquests són els fets principals a banda de les també esmentades esquitxades a Badalona i Llavaneres, i què més? Doncs que aparentment a aquestes darreres poblacions no se les ha acusat directament – o cal aprofundir-hi per afirmar-ho –per al jutge SuperGarzón, tot i que dóna a entendre que fan també pudor a merda corrompuda a quilòmetres, doncs d’altra banda desconec com ho haurà olorat si no viu per aquí a prop.

Canviant de tema: Si tenim en compte que un alcalde – a hores d’ara -, és un subjecte que representa el poble políticament, que actua amb un poder que EL MATEIX POBLE li atorga i li paga perquè s’hi dediqui plenament, que decideix segons el que creu convenient en cada moment, ens adonarem que el resum ens acosta molt a la definició que el diccionari dóna per a “líder”. Així, l’alcalde, vindria a ser una mena de líder que representa i encapçala la inclinació de la majoria que el vota i de la minoria que no ha pogut – o no ha sabut – col•locar-ne un altre al seu lloc. Per tan, vindria a ser el representant de TOT el poble, que ha d’acceptar els hi agradi o no el joc democràtic que ha portat al subjecte en qüestió a cobrar un morterada de calés per fer allò que teòricament ha de decidir el conjunt de ciutadans. I això és per simplificar doncs el batibull que es muntaria al camp de futbol – no se m’acut lloc més espaiós a banda de la platja – si TOTS els ciutadans reunits volguessin dir-hi la seva. Per això tenim polítics professionals, personatges que ens lliuren de la necessitat de pensar, de trobar un lloc prou espaiós on reunir-nos i de perdre’ns la peli, serie o partit de futbol després de treballar.
Aleshores, si tornem a tenir en compte que l’alcalde o líder no pot ser qualsevol xitxarel•lo doncs ha de representar a TOT el poble i que no ens la podem jugar a que ens foti enlaire la paradeta, entendrem que caldrà un subjecte plural, conciliador, exemplar, sagaç, sacrificat, intel•ligent i tan o més treballador que aquells que li paguen el jornal i arriben cansats a casa – per exemple -. No per res li donem al subjecte la clau de la caixa comuna, la llibreta de redactar normes i el poder d’organitzar tot allò que ens afectarà a tots! Se m’acut ara que també caldria que el subjecte fos incorruptible, però això seria demanar molt a hores d’ara per a alcaldes humans, així que si tard o d’hora els extraterrestres acaben per viure entre nosaltres potser caldria provar sort amb les seves llistes electorals a veure què tal va.

I ara seriosament, si l’alcalde o líder d’una societat o comunitat és un personatge que ha de donar exemple i respectar la pluralitat i actuar en benefici d’aquells que li han atorgat el poder, és deplorable comprovar que l’humà actua únicament en favor d’ell mateix o d’una reduïdíssima minoria. És més, resulta més que deplorable fer creure que treballes en benefici de tothom quan realment treballes en benefici teu i d’uns pocs més.
Si em posés filosòfic i de perdonavides diria també que és això precisament el que ens mereixem, doncs més deplorable és que estiguem d’acord amb un món en el que donem suport a un sistema econòmic – capitalisme – que només valora els subjectes pels diners que tenen i per tan del poder del que disposen al tenir-ne molts. Sí que diuen que hi ha una oportunitat per tot aquell que s’ho treballa i confia en escalar posicions a la piràmide social, però resulta intrigant i igualment deplorable comprovar que qui més té acaba essent qui més vol, que més es corromp i aquell que pensa menys en els que no tenen res. I si després ens fixem també en que els trepitjats volen deixar de ser-ho únicament per ser trepitjadors d’uns altres, aleshores descobrirem una condició humana més deplorable, que es diu cobdícia o afany de poder, i encara hi descobrirem de passada la raó del per què tothom aplaudeix el creixement i no el decreixement i a la vegada l’ostentació i no la contenció. Tenim el que ens mereixem.

L’or del segle XXI a casa nostra s’ha convertit lentament en la tifarada del dia a dia. Mentre encara ara la gent no pot accedir a pisos o està amb l’aigua al coll per una sèrie de metres quadrats que paguen com si es tractés de pous de petroli, es comencen a descobrir les irregularitats de l’època daurada del creixement, l’època en que es culpava als que criticaven al sistema d’antisistemes. I jo penso, si aquest és el sistema que proposaven i el que tinc que acceptar, i tan que ho sóc d’antisistema. Si no ho fos em sentiria menys digne.
I per cert, les mateixes irregularitats que aquells sectors no escoltats i menyspreats apuntaven com al despertador d’algun monstre que no coneixíem i que ja sabem com és – ja sabeu, la bèstia crisi -, han estat invocades per aquells que paguem perquè pensin per nosaltres. La merda corrupta que tenen al cervell i que han plantat és també la merda que ara, ara es comença a descobrir quan s’aixeca l’estora sota la que l’amagaven els encarregats de netejar-nos el piset. I si tot això m’ha de fer confiar en la política i en la democràcia més m’estimo fer-me anarquista per exemple.
(editat el 27/11/2009; vídeo esborrat del "iotube" perquè "viola", "vulnera les normes d'ús"; ho sento).

84 per cent

Comences l’avui amb el cap reescalfat per les notícies de l’ahir. Te’n vas a prendre un tallat d’hora, a fer aquest sa exercici d’espionatge al bar. Ahir era el dia. El dia del “tengo una corazonada”, del “tinc un pressentiment”, del “ja hi som, ja ens hi veiem”, etc... A banda de si creus si era o no ja l’hora de la capital de les Espanyes immortals (per això de la lletra no escrita dels canvis de continent), no has notat una estranya hipocresia en tots aquells que abans deien les coses pel seu nom i que ara, estranyament, s’han estalviat de dir?
Et sembla que si. Per por. Per por s’ha imposat un silenci sepulcral a les files dels que anys enrere preferien que no fos Madrid l’elegida. Recordes dins la boirina que formen els anys passats la relliscada de cert polític nacionalista. Quan digué allò que surt del cor i no de la moderació. Per això patírem el BOICOT d’aquells que tenen com a màxima: “conmigo o contra mi”. I doncs? I ara? Tan hem canviat tots després d’aquest toc d’atenció a causa de la relliscada de l’integrant d’un partit que tenen creuat fora de Catalunya?
No ho creus. I quan comencen a acostumar-se els tamborets als culs dels clients aposentats a la barra – gent del carrer, joves, adults, avis, homes, dones -, ja sabeu, gent anònima com tu mateix, i el canal de notícies de vint-i-quatre hores repassa fil per randa l’especial de la desfeta de la capital castellana, comencen a sorgir comentaris al respecte. Tímids primer, més agosarats després. Alguns tenen pressa i se’n van. Però dels que no la tenen, per ser dissabte, per no tenir res a fer, per estar a l’atur, per mil raons impossibles d’esbrinar, els homes són els que hi foten més llenya, si més no al començament. Tothom vol tenir una opinió al respecte, encara que sigui equivocada. I la defensarien fins a la mort, de no ser que alguns són joves que encara van torrats de la nit del divendres i no tenen forces per discutir sobre res més que pubs, paies, cotxes tunejats o drogues de disseny. Però alguns repeteixen allò que han vist i escoltat a les tertúlies o allò que han llegit als diaris. Per alguna cosa es comença. Aquí pares l’orella. Oh collons, espia, espia, espia de les masses ets. Espia d’opinions ets i seràs.
“Ahir, una enquesta a la ràdio donava un 84 per cent de vots en contra de que Madrid fos seu dels jocs olímpics”, diu un mentre espera que es refredi el cafè amb llet. Ja ho sabies això, penses. Saps d’entrada que aquí, a un poblet dels voltants de la ciutat que fou seu fa 17 anys, no és qüestió de vida o mort el fet que Madrid aconsegueixi el mateix. I a veure, què més diuen? “Jo recordo haver llegit que el suport dels Madrilenys a la ciutat rondava el mateix percentatge, però a favor”. Ben apuntat, penses. Això mateix et va semblar escoltar o llegir. Però aleshores no tens temps de pensar, ni replicar, ni res d’això. Segueix la tertúlia matinera i prefereixes escoltar. Arriba el comentari que ja havies escoltat a la ràdio la nit anterior i que també t’havia dit un bon amic teu amb altres paraules: “ Home! no em faria res que fessin els jocs a Madrid. S’ho han “currat”! Madrid es mereix ser olímpica com s’ho mereixia Barcelona i com s’ho ha merescut Rio. Però 7 anys, tu! 7 refotuts anys que haurem d’aguantar rojigualdas amunt i avall, espanyolitat sortint-nos per les orelles, comptes enrere a cada refotut diari d’allà, noticiaris de la televisió mostrant com van col•locant cada totxo del que faran, ,enquestes, acusacions, punyalades a nosaltres i sentir-nos dir apàtrides sempre que algú digués que s’ho tenen cregut. Si fos d’un any per l’altre... És a dir, si fos a un any vista d’ençà de la proclamació a la celebració ho podria aguantar. Encara es podria resistir. Però set anys!? Jo no puc estar menjant-me set anys de patriotisme enllaunat!”.
I sí, té raó. Això mateix et sembla pensar a tu. Ni et va ni et ve que celebrin els jocs allà. És més, et faria gràcia. No ets tan miserable com per voler destruir somnis aliens, somnis que no et tenen ni com a actor secundari. Però si penses que no tremparàs durant set anys, et ve això, desig de no viure-ho, de morir abans que això succeeixi.
I encara el darrer comentari abans de sortir. Una noia. Veu dolça però afectada, amb accent d’interior, del nord potser, tancat, sí, més aviat tancat i més aviat sentit. Tan sentit que ve a dir això mateix però sense vaselina: “Doncs per mi que els bombin. Tan m’era Tòquio, Chicago o Rio. Però almenys aquestes ciutats no ens donen mai pel sac a nosaltres. Tots els nostres problemes arriben del mateix lloc, de la mateixa ciutat. Que els bombin!”. També l’has sentit altres vegades aquest comentari. En amics, en familiars, en gent del carrer, als diaris... I doncs? Què penses tu ara? Quin és el teu punt de vista respecte a aquest tema? El teu punt de vista és que ets dins d’aquest 84 per cent d’una simple consulta radiofònica, però que no tens cap punt de vista raonat o pensat seriosament per tu mateix. Paga la pena? T’és igual. Per què perdre el temps? No tens ni la decència de tenir un punt de vista propi. Paga i ves-te’n. Quatre anys més de tranquil•litat, ets jove i viuràs l’agonia tard o d’hora. Llavors hi pensaràs.