84 per cent

Comences l’avui amb el cap reescalfat per les notícies de l’ahir. Te’n vas a prendre un tallat d’hora, a fer aquest sa exercici d’espionatge al bar. Ahir era el dia. El dia del “tengo una corazonada”, del “tinc un pressentiment”, del “ja hi som, ja ens hi veiem”, etc... A banda de si creus si era o no ja l’hora de la capital de les Espanyes immortals (per això de la lletra no escrita dels canvis de continent), no has notat una estranya hipocresia en tots aquells que abans deien les coses pel seu nom i que ara, estranyament, s’han estalviat de dir?
Et sembla que si. Per por. Per por s’ha imposat un silenci sepulcral a les files dels que anys enrere preferien que no fos Madrid l’elegida. Recordes dins la boirina que formen els anys passats la relliscada de cert polític nacionalista. Quan digué allò que surt del cor i no de la moderació. Per això patírem el BOICOT d’aquells que tenen com a màxima: “conmigo o contra mi”. I doncs? I ara? Tan hem canviat tots després d’aquest toc d’atenció a causa de la relliscada de l’integrant d’un partit que tenen creuat fora de Catalunya?
No ho creus. I quan comencen a acostumar-se els tamborets als culs dels clients aposentats a la barra – gent del carrer, joves, adults, avis, homes, dones -, ja sabeu, gent anònima com tu mateix, i el canal de notícies de vint-i-quatre hores repassa fil per randa l’especial de la desfeta de la capital castellana, comencen a sorgir comentaris al respecte. Tímids primer, més agosarats després. Alguns tenen pressa i se’n van. Però dels que no la tenen, per ser dissabte, per no tenir res a fer, per estar a l’atur, per mil raons impossibles d’esbrinar, els homes són els que hi foten més llenya, si més no al començament. Tothom vol tenir una opinió al respecte, encara que sigui equivocada. I la defensarien fins a la mort, de no ser que alguns són joves que encara van torrats de la nit del divendres i no tenen forces per discutir sobre res més que pubs, paies, cotxes tunejats o drogues de disseny. Però alguns repeteixen allò que han vist i escoltat a les tertúlies o allò que han llegit als diaris. Per alguna cosa es comença. Aquí pares l’orella. Oh collons, espia, espia, espia de les masses ets. Espia d’opinions ets i seràs.
“Ahir, una enquesta a la ràdio donava un 84 per cent de vots en contra de que Madrid fos seu dels jocs olímpics”, diu un mentre espera que es refredi el cafè amb llet. Ja ho sabies això, penses. Saps d’entrada que aquí, a un poblet dels voltants de la ciutat que fou seu fa 17 anys, no és qüestió de vida o mort el fet que Madrid aconsegueixi el mateix. I a veure, què més diuen? “Jo recordo haver llegit que el suport dels Madrilenys a la ciutat rondava el mateix percentatge, però a favor”. Ben apuntat, penses. Això mateix et va semblar escoltar o llegir. Però aleshores no tens temps de pensar, ni replicar, ni res d’això. Segueix la tertúlia matinera i prefereixes escoltar. Arriba el comentari que ja havies escoltat a la ràdio la nit anterior i que també t’havia dit un bon amic teu amb altres paraules: “ Home! no em faria res que fessin els jocs a Madrid. S’ho han “currat”! Madrid es mereix ser olímpica com s’ho mereixia Barcelona i com s’ho ha merescut Rio. Però 7 anys, tu! 7 refotuts anys que haurem d’aguantar rojigualdas amunt i avall, espanyolitat sortint-nos per les orelles, comptes enrere a cada refotut diari d’allà, noticiaris de la televisió mostrant com van col•locant cada totxo del que faran, ,enquestes, acusacions, punyalades a nosaltres i sentir-nos dir apàtrides sempre que algú digués que s’ho tenen cregut. Si fos d’un any per l’altre... És a dir, si fos a un any vista d’ençà de la proclamació a la celebració ho podria aguantar. Encara es podria resistir. Però set anys!? Jo no puc estar menjant-me set anys de patriotisme enllaunat!”.
I sí, té raó. Això mateix et sembla pensar a tu. Ni et va ni et ve que celebrin els jocs allà. És més, et faria gràcia. No ets tan miserable com per voler destruir somnis aliens, somnis que no et tenen ni com a actor secundari. Però si penses que no tremparàs durant set anys, et ve això, desig de no viure-ho, de morir abans que això succeeixi.
I encara el darrer comentari abans de sortir. Una noia. Veu dolça però afectada, amb accent d’interior, del nord potser, tancat, sí, més aviat tancat i més aviat sentit. Tan sentit que ve a dir això mateix però sense vaselina: “Doncs per mi que els bombin. Tan m’era Tòquio, Chicago o Rio. Però almenys aquestes ciutats no ens donen mai pel sac a nosaltres. Tots els nostres problemes arriben del mateix lloc, de la mateixa ciutat. Que els bombin!”. També l’has sentit altres vegades aquest comentari. En amics, en familiars, en gent del carrer, als diaris... I doncs? Què penses tu ara? Quin és el teu punt de vista respecte a aquest tema? El teu punt de vista és que ets dins d’aquest 84 per cent d’una simple consulta radiofònica, però que no tens cap punt de vista raonat o pensat seriosament per tu mateix. Paga la pena? T’és igual. Per què perdre el temps? No tens ni la decència de tenir un punt de vista propi. Paga i ves-te’n. Quatre anys més de tranquil•litat, ets jove i viuràs l’agonia tard o d’hora. Llavors hi pensaràs.