Millet & Bitllet associats

Si provés de resumir això amb detalls m’enviarien a prendre pel sac. Probablement primer perquè ja tothom se n’ha fet una idea de l’afer, i probablement després perquè es faria tan llarg que ningú ho llegiria. Així que no pots estar-te’n del títol, joc de paraules del que tothom n’està més que orgullós, tampoc però d'un resum pla i ràpid, per definir l'afer. Seria això: Exhonorable i poderós senyor amb creu de Sant Jordi és investigat per corrupció i remenar una caixa que no tenia que tocar i encara ara somriu a les càmeres quan el graven. La gent, enfurismada,indignada, exclama: “SANTS PEBROTS!”.

Vaig fer-li una pregunta al meu pare fa una pila d’anys, quan començava a adonar-me que existia un món diferent que pretenia entendre damunt els caps de la gent del carrer. Un mai tindria que començar a llegir diaris si vol ser realment feliç amb l’amiga ignorància.
- Escolta pare estimat, com és que n’hi ha que cobren tants i tants diners? No és una vergonya això d’uns tan i d’altres tan poc!?
- Cobrar tant? Vergonya? Fill, de què, DE QUI em parles? Es que no t’he dit ja mil vegades que no ensumis el cacau en pols?
- No pare, no m’entens. Estic bé. He llegit un diari, tinc preguntes, això passa. Em refereixo a polítics, futbolistes, banquers, empresaris sense ànima...
- Val.. A veure com t’ho explico perquè no et tornis retorçat a tant tendra edat... Mira, cobren tants diners perquè així està demostrat que no es tornen corruptes.
Quin morbo... Calia continuar. A la fi m’assabentaria del funcionament del món.
- Corruptes? Què vols dir pare estimadíssim?
- Mira fillet incrèdul i desconfiat que no vull que vagi per mal camí, el que vull dir és que així no s’emboliquen en assumptes tèrbols per aconseguir més diners. Se’ls hi paga molt perquè no vulguin tenir molt més per altres vies. Si tu pagues molts diners a algú perquè et faci una feina, no buscarà altres feines per aconseguir-ne més... És lògic. Entens?
- Sí esclar...
Val a dir que la resposta em va resultar lògica. Era un encert de sistema aquell. Tot estava ben pensat. Si sempre volem més i et donen molt, no cal que vulguis més. Lògic oi?
I si ens atenim ara a això de l’orfeó?, i gurtuel?, i la inundació de corrupcions polítiques generalitzades que procuren guanyar Italia en falta d'escrúpols?
La pela crida la pela.

Fa poc més de quatre anys, una nit de finals d’estiu, debatent entre llaunes de cervesa buides amb dos amics i havent deixat enrere ja els comentaris barroers respecte a dues noies que havíem conegut la nit anterior, un d’ells va deixar per terra la idea lògica per oferir-me’n una altra que semblava prendre molta més lògica. La mateixa idea que lentament guanya adeptes i va cristal•litzant en molta, molta gent.
- Mira – va dir ell -, si un pocapena guanya poc i té poc però té tendència a robar, robarà poquet, perquè no està acostumat a gaire més i no veurà tampoc més enllà. Però més endavant, si el mateix pocapena es torna una persona poderosa que guanya molt i té molt, però no s’ha després de la tendència a robar, no robarà poquet, sinó que robarà molt perquè ja s’ha acostumat a tenir molt. Com més tens més vols. La diferència és que canvien els objectius que desitges. Res més.
El poder vol més poder, els diners criden més diners...

Idea: Si no vols ser mal vist pels teus veïns, no robis res als teus afins. Si no vols ser mal vist per tothom, no robis a tot el món...
... i tal faràs tal trobaràs.