Llum trista i blava

Dormo, i algú em truca. Miro la pantalla i veig el causant. És un amic. Un bon amic que amb prou feines veig darrerament i que té problemes a les cinc i deu de la matinada. “Pots ajudar-me?, pots portar-me?”, em pregunta, després de disculpar-se unes set o vuit vegades i explicar-me la situació. “Cap problema”, li dic. “Ja dormiré després”.
Tres quarts de sis del matí i aparquem a tocar d’un gual de Pineda. “Et faré companyia una estona”, li dic. Accepta. Deixem que un carreró estret ens engoleixi i ens porti fins aquella petita plaça que ja he visitat altres vegades. Tres quarts de sis del matí, ni més ni menys i, vint-i-vuit persones esperant entre penombres. M’agafa per sorpresa. L’amic ja s’ho temia. “L’últim, sisplau?”, pregunta ell. Contesta un noi baix de pell morena, dessuadora blanca i gorra gris Nike des d’un racó. Ens acostem i ens donem la mà, parlem una estona amb ell. Pedro es diu i és sud-americà, de Xile per ser exactes, ex empleat de la construcció. “I vosaltres?”, pregunta. “Hostaleria”, contesta l’amic.
Trobem una llarga tanca de pedra blanca que separa jardí de rajoles i ens asseiem. A la nostra esquerra la carretera, davant nostre la masia restaurada i reconvertida en l’oficina de treball de l’Alt Maresme. Miro el cel. Esperant trobar-hi què? No ho sé, un altre panorama potser. És negra nit de matinada d’un dilluns cinc d’Octubre que també es presenta negre per a molts. La lluna és gran, plena, lluminosa i entelada en una boirina màgica. Abaixo la vista i la comparo amb la llum blava d’aquells tres fanals de la placeta. Una llum trista que s’enfila per les parets de l’edifici, una llum blava que llepa les pedres que formen el marc de les portes d’entrada, que il•lumina el sòl brut i ja ple de burilles, i també els bancs i les branques d’aquell formós arbret que em sembla ser una olivera i, fins i tot, una llum blava i trista que regalima com aigua damunt els cabells de la filla adormida i que la seva mare, asseguda amb les cames creuades, acarona amb una ma dolça, que coneix el que s’estima. I al final m’adono que la refotuda llum trista i blava il•lumina tan sols allò material, i no l’esperança dels que estan sota el seu influx. Perquè això és el que busquen els que hi són però no sota la llum trista i blava: l’esperança d’una nova oportunitat. I fa molt temps que l’esperança no es deixa veure per ací. I llavors l’amic em convida a un cigarret abans d’extreure de la butxaca la consola, endegar-la i desconnectar-se de la misèria que començo a intuir si em quedo gaire estona. Algú més arriba i pregunta allò mateix que sentirem durant hores: “L’últim, sisplau?”.
No duc cap llibre. Mal costum de dur-lo sempre, penso. Ara el trobo a faltar. Només duc una llibreta i un boli bic, però no vull apuntar-hi res. Així que provo a parlar amb l’amic, però cap dels dos és xerraire i la conversa es dilueix en un menys d’un minut. Aleshores penso en tornar a mirar el cel. No vull pensar. Conto tres o quatre estels, però ja començo a donar-li al coco, i abaixo la vista altra vegada quan un pensament fugaç em creua les neurones atrofiades, el primer pensament realment propi del dia: “No hi ha cap estel per al que s’aixeca tres hores abans per fer cua davant la porta de l’oficina de l’atur. Només hi ha estels fugaços. Estels sense màgia, sense esperança i que no concedeixen desigs ni fan cas de les súpliques”. És material ranci això, penso. Començo a sentir-me tan desgraciat com els nou desocupats més que han arribat i preguntat: “Qui és l’últim?”.

Estona després són les 7:17 i la cua s’ha multiplicat per tres o quatre mentre el dia s’ha després de les lleganyes.. Ja n’hi ha més de cent lluitadors, de pacients, de perdedors, de cerca-esperances; cent-cinquanta potser, i més que n’arribaran. I torno a alçar la vista al cel, ja blau. Hi descobreixo damunt nostre, imperceptible al que aquí sota es respira, un avio seguit d’una llarga estela blanca. Potser algú mira cap a baix, admira la bellesa del país vist des de lluny, però no filen prim. Des de tan amunt no veuen els detalls. Tampoc els guanyadors, els que viuen damunt nostre ho fan. Ni tan sols s’agafen la molèstia de fer-ho. A cap guanyador li interessen els detalls de com arriba la misèria, de com les persones ens convertim en perdedores.
Els sense-sort, això som tots els que aquí estem. Fins i tot els que només hi som per acompanyar els que han perdut més que nosaltres, perquè sentim no només la desfeta de la batalla lliurada pel nostre veí, amic o familiar, sinó també el nostre més que probable futur, la nostra futura derrota. Un futur al calaix oblidat dels perdedors. I en aquestes circumstàncies, penso, podrien estar tots aquells que nosaltres mateixos hem col•locat al front de les decisions importants que ens han portat a això. Ja sabeu, sense guardaespatlles, sense cotxes oficials, sense corbata, sense sou... Sense res més que l’angoixa de veure com pateix aquell pel que teòricament treballa. Veure com es reflecteix el resultat de la feina dels que manen en les cares dels que cerquen una nova oportunitat. Rostres que esperen pacients, cares resignades, cabrejades potser, cares de no-esperança... Qui ha robat la il•lusió dels seus rostres?
Vull plorar. Vull maleir-me a mi mateix per tenir feina. Vull travessar-me la ma amb el bolígraf, però tot i així no sentiré la meitat del dolor i amargura que senten ells a la cua; la penitència del que mai acaba. Ningú mereix esperar esperar i esperar davant una porta tancada durant tres o quatre hores només per rebre allò que hauria de ser un dret inamovible, el dret de viure. En un món on la regla fixa és la de treballar per sobreviure, com pot ser incert el dret a subsistir? Perquè, si no triem néixer en un món que es diu civilitzat – o no animal -, tampoc hauríem de triar viure. De fet només podem triar morir, perquè no podem elegir si viure o no. No truquem a la porta, això de viure ens ho trobem. Algú fou preguntat abans de néixer si estava d’acord amb les regles de la partida que li tocaria jugar? A mi almenys no m’ho van preguntar...

L’amic aconsegueix finalment un número, que li dóna dret a ser atès. Són tres quarts i cinc de nou. Li dic que me’n vaig, que ens veiem a la tarda i es disculpa una vegada més. Ens acomiadem. Quan torno al cotxe penso forçant les neurones ara més confuses que excitades. I els darrers de la cua? I els que no tindran número? I els que no tindran avui l’oportunitat de demanar una oportunitat més? No hi vull pensar, no hi vull pensar, no hi vull pensar...

morning life