Hipòcrita justícia

"Aquests paios pensen que tens que passar-te la vida a la creu, i sagnant per a tenir ànima. Et volen mig boig, bavejant-te la camisa. Jo ja me n'he cansat de la creu, en tinc el dipòsit fins dalt". Bukowski

A partir de la segona vintena de Desembre, els catalans vam assabentar-nos per diversos mitjans d'una sorpresa no precisament agradable, una més, val a dir. El tribunal suprem, un altre dels òrgans de l'estat espanyol, va imposar la setmana passada que el castellà ha de ser també “llengua vehicular de manera proporcional i equitativa amb el català”. No deixa de ser curiós que molts catalans arribem a conèixer aquests tribunals gràcies sobretot a aquesta mena de sentències, com ara la més que dramàtica i recent escabetxina que el conegudíssim tribunal constitucional va treballar-se a consciència amb el nou estatut, que ja sabem ara va acabar més ribotat que un full de paper de fumar i a favor, una vegada més, de les més arcaiques però encara presents tesis totalitaristes que es gasten els nostres veïns de l'oest.
Després que la demanda de tres pares a favor de l'esmentada mesura topés amb la negativa d'ensenyament emparant-se en la llei 1/98 de política lingüística i que el TSJC recolzés la mesura d'ensenyament, fou recorreguda al seu homòleg espanyol que fallà aleshores a favor dels pares, interferint en el que fa dècades són ja plenes competències catalanes, afegint a més que: "la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya no pot justificar la imposició estatutària de l'ús preferent d'aquella llengua, en detriment del castellà, també llengua oficial en la comunitat autònoma". Sembla ser, que Catalunya i el català i tot el que en fa flaire, segueix rebent ara el mateix maltracte que qualsevol colònia sense veu ni vot en el que l'afecta directament, ni tan sols havent recobrat plenes competències.
Però no ens fixarem avui en la fidel i magnífica eina anomenada història que molts pobles empren per aprendre del passat, afrontar el present i pronosticar el futur. Per comptes d'això ens centrarem únicament en el que encara podem recordar i palpar sense excessiu esforç o sense ser precisament llicenciats en història. Perquè si calgués, per exemple, recordar fil per randa el tracte rebut pels catalans i la seva llengua per personatges i institucions tals com ara Quevedo, Felip V, el mateix consell de Castella del segle XVIII, Primo de Rivera, Franco entre d'altres perles de temps actuals, no serviria. No, no serviria per a res més que per a sentir-nos nosaltres mateixos com a Jueus en plena segona guerra mundial; una comparació i lectura que tot i odiosa, té curiosament tants paral·lelismes que la majoria d'espanyols amb projecció pública ara neguen i consideren pur “victimisme català”. Resulta curiós però que en el seu mateix idioma perfectament conegut per tots els catalans, ara que no els interessa no esmentin que: “cuando el rio suena, es que agua lleva”.
Així que farem un senzill experiment: Pregunteu-li a un independentista qualsevol – tothom en coneix algun o altre - quines són les principals raons en que sustenta la seva ideologia. Per regla general trobareu al darrere un cervell tan emplenat de dades, xifres, fets històrics, atacs passats i recents que ningú seria capaç de negar que sovint, és tal la quantitat d'informació i tal l'aferrissada passió amb la que defensa la seva postura, que si no es tracta d'un personatge de bona oratòria se'ns pot fer insofrible i dir-li que tenim altres coses a fer. Però posem pel cas que el tenim i que tot i no agradar-nos la seva postura ens fa l'exposició i entenem els motius. Aleshores, per igualar les condicions de l'experiment, pregunteu llavors al seu antagonista més extrem en el mateix sentit, però reclamant d'aquest que faci apologia de la postura contraria, la que ell defensa i que és contraria a l'independentisme. I ens trobarem - també normalment-, que les seves raons són simples negacions, crítiques i desmentiments de les primeres dades. No exposa res que no exposessin ja els seus homòlegs passats que curiosament estaven del costat del totalitarisme i del feixisme. Així de trist és en un vastíssim percentatge dels casos, deixant-ne fora, evidentment dels subjectes segons, tots aquells que simplement se'n van, criden, s'exalten, exigeixen el seu dret a no contestar, proclamen consignes feixistes i/o disparen proclames i malediccions del segle de cromanyó en que encara tenien la possibilitat de vessar sang impunement.
Quina teoria racional en podem extraure del senzill experiment? Aquesta: mentre que els primers proven, proposen i ponderen, el segons neguen, desmenteixen i es fan l'orni tot el possible. La teoria del perquè això és així és ben senzilla i ben humana, quasi la d'un mecànic enfrontat a la d'un venedor de motos espatllades. Mentre que el primer subjecte considera que un estat de coses no rutlla, o bé és inusual o defectuós o diferent o injust, aquesta problema li fa prestar més atenció a l'anomalia per denunciar-la i per posar-hi remei el més aviat possible. Així que s'informa i s'esforça més i més per tal de posar-hi solució o, almenys, per provar que simplement falla. Mentrestant, el segon, el negador, aquell a qui ja li van bé les coses tal i com estan perquè ha aconseguit el seu propi objectiu de vendre la moto al primer, simplement considerarà la posició de l'independentista com una molèstia, un maleït i molest gra al cul que s'ha de rebentar com més aviat millor per sortir-se amb la seva, que és l'únic que vol. Tots dos defensen la seva postura, però el segon, com que no pot negar ni excusar que ha actuat amb hipòcrita descortesia i tampoc té previst de canviar, no n'hi queda altra, no té més armes en les que emparar-se que repetir una vegada i una altra que el contracte ja està fet, i que no es pot desfer per molt que cridi i s'emprenyi el primer per sentir-se enganyat, i que li recorda que així és la llei. I bé, el segon subjecte, aquest negador ja parlant en plata, no necessita plantejar-se res més, perquè s'empara en una normativa que tot i signada amb amenaces i vulgarment dit a punta de pistola, la considera decret diví intocable i sagrada, encara que no sigui just o per res del món equànime. “Així és tot i així ho dicta la llei”, repeteix com un disc ratllat. Un conegut filòsof americà diria en canvi que “el desitjable no és cuidar el respecte per la llei, sinó per la justícia”. Parem-nos-ho a pensar un moment: És just que uns tinguin sempre la llei del seu costat i se'n serveixin pel seu propi benefici? És aquesta la definició de justícia?
I bé, així anem i així és ara per ara: uns proven, proposen i ponderen i, en canvi, d'altres neguen, desmenteixen, es fan l'orni i, el que és més greu: deslegitimen emparant-se en una justícia hipòcrita que controlen ells mateixos. Si seguim fent cas als segons, si no ens molestem en pensar què és just i què no i abandonem de seguida, aquesta actitud no diu molt de nosaltres.
Tornem però al començament de l'escrit, recordem que durant la tercera setmana de Desembre molts vam llevar-nos amb una sorpresa non-grata - una més de tantes, recordem-ho -, i tot i així no estem mirant precisament a un passat massa llunyà, sinó a un de ben recent. Si contemplem el quasi exhaurit any 2010 que ben aviat abandonarem mentre escrivim aquestes línies, podem trobar desenes d'exemples més que apunten sempre a l'aprofitament d'uns sobre d'altres. Si seguíssim sans i no ens deixéssim intoxicar més per els mateixos elements que durant més de 300 anys han atacat, derogat, prohibit, mutilat, bombardejat, cremat i assassinat la nostra llengua, lleis, cultura, institucions, amics, familiars i història, entre d'altres, ens n'adonaríem que disposem de motius més que suficients per tenir-ne el pap ple de ser sempre cornuts i pagar el beure, i que no cal remuntar-se pas massa enrere per auto-denominar-nos amb certa sorna i no menys tristor: “La darrera colònia Espanyola”. Res ha canviat massa, tot segueix igual a excepció que les maneres que gasten els que ens vénen contínuament la moto són tan sols menys barroeres, però apunten allà mateix sempre: a l'aniquilació total d'una cultura i llengua que els hi és molt i molt molesta perquè no és LA SEVA.

En la plujosa, grisa i trista vesprada del 23 de desembre a les 20 hores una vintena de persones es reuniren davant l'ajuntament dolgudes, aplegant-se i arraulint-se sota els paraigües per mostrar, una vegada més, el rebuig a una sentència injusta i humiliant que ens afecta a tots. La immersió lingüística que ara Espanya posa en qüestió, fou alabada pel mateix Consell europeu el 2007, essent aquesta definida com a “el model a seguir per a la resta de països de la Unió Europea”, paraules que el mateix comissari de Multilingüisme Leonard Orban expressà. Però mentrestant, nosaltres i la resta que no pogueren assistir-hi, seguim sota els paraigües, o sota la tempesta de merda sempre provocada pels de sempre i enmig de la lluita de sempre.
Fou allà mateix, davant l'ajuntament, on els manifestants compartiren aquestes i altres dades, opinions i anècdotes de fets actuals i passats, referint-se amb indignació a aquesta greu ofensa – una més i no nova, altra vegada - que el nostre poble ha de sofrir eternament silenciat, humiliat i calumniat per part dels que pretenen ser encara els nostres conqueridors ara amb lleis injustes a les mans. Ja hem dit que no ens referirem a tots i cadascun dels greus atacs que els catalans i la seva llengua han patit durant la seva llarguíssima història, doncs per a fer això només cal cercar passatges i accions dels exemples citats unes ratlles més amunt, i no serviria per a res més que per a confirmar-nos el que ja sabem: que tenim la raó. Per tan no, és clar que no ens hi referirem, perquè no val la pena recordar-ho de nou, perquè a hores d'ara, tot català sap perquè som com som i perquè venim d'on venim, perquè uns seguim demostrant i recordant i perquè d'altres neguen, obliden eternament i segueixen actuant amb la impunitat d'unes lleis injustes que mouen segons els convé només a ELLS. Ho sabem tots, però a vegades ens n'oblidem i aquest és el problema; que només ens podem permetre el luxe d'oblidar quan a la fin ens han deixat de maltractar, no abans.
I per acabar, el mateix filòsof americà d'abans afegiria: “No hi ha pitjor pudor que la que desprèn la bondat corrompuda”. I així pensem que ha estat - una vegada més – aquesta nova bufetada que hem rebut quan apliquem la cita a a aquesta nova sentència injusta. Aquest òrgan suprem que ja sabem tots nosaltres corromput o si més no hipòcritament mogut pels invisibles fils que ens evoquen a passats totalitaristes i que no respecta cap més diferència que la pròpia, no ha actuat d'altra manera que corruptament quan ha aparentat salvaguardar el dret d'una minoria que, el que no vol precisament, és entendre's amb la seva nova nació, que vol, una vegada rere l'altra, seguir imposant allà on vagi i allà on sigui per comptes de comprendre, pensar, adaptar-se, respectar i estimar allò que ja ens han pres desenes de vegades, fins i tot amb sang. No l'oblidem mai, aquest fet, perquè tot i no ser nou, si torna a ser present ara al 2010, a ple segle XXI!!, és que no han avançat gens, que el seu sentit demòcrata és tan minso com la seva justícia i com les seves hipòcrites lleis fetes a mida.

Son, malson

No m’acostuma a passar que un somni aconsegueixi desvetllar-me a mitja nit, però quan així succeeix puc recordar-lo bé, fins i tot alguns detalls amb força claredat. No així quan un somni és passatger, de rutina, dels que no signifiquen precisament una sacsejada important en plena nit.
Però bé, era un quart de sis d’aquesta matinada quan el meu subconscient se n’ha afartat d’aquest somni-malson. Suposadament ha activat l’alarma dins meu i ha donat pas a una nova foscor; la real, la que permetien discernir els meus ulls ja completament oberts. Era la fosca habitual, ho sabia perquè hi havia tots els elements coneguts i habituals envoltant-me; em refereixo a les línies dels mobles de sempre, a la primera imatge d’anys seguits de llevar-se al mateix lloc, al tacte conscient i restablert de les mateixes mantes de sempre, al so de la ràdio que acostumo a deixar endegada i també, es clar, a aquella més que coneguda cortina blanca que es torna quasi totalment ataronjada a les nits des de fa quatre o cinc mesos, quan alguna mena d’il•luminat va decidir canviar-la per aquella llum blavosa i freda a la que estava acostumat, la que s’havia mantingut inamovible durant més de vint-i-vuit anys a l’altra banda del carrer.

Però a veure, el somni: instants abans de desvetllar-me estava destrossat per haver mal completat alguna mena d’examen. Pel que es veu feia temps que preparava aquell moment tan important. Era un punt d’inflexió en la meva vida i l’estava vivint a la fi. Jo em trobava assegut en un pupitre, dins una classe irregular, canviant cada dos per tres. Tan bon punt era més ample que llarga com més llarga que ampla, tan bon punt hi havia dos professors als que consultar com un de sol, tan bon punt hi havia molts alumnes com pocs, tan aviat hi havia molts pupitres com només el meu. Però això sí, sempre hi havia boirina als extrems d’aquella aula sense finestres, i aquest era l’únic element fix, doncs tot variava: l’aula, els professors o vigilants, els alumnes, els presents, els fulls, les preguntes i també l’hora d’entrega.
Tot just començar - ull! -, m’adono que tinc tres preguntes de matemàtiques al meu davant, quan jo m’he preparat a consciència expressió escrita, ortografia, anglès i història. Pregunto al professor si és lògic que, per accedir a un curs de llengua l’examen general sigui de matemàtiques. Em diu que sí, molt seriós, i endevina a la primera a quina carrera vull accedir i me l’esmenta, com culpant-me del meu desvari al menysprear les matemàtiques i el sistema llargament provat com a vàlid. I m’assegura que sí, que cal fer matemàtiques per passar. I bé, torno capcot al full. Les matemàtiques mai han estat el meu fort però m’hi he d’enfrontar. Miro la primera pregunta, que recordo anava de mesurar la hipotètica distància existent entre un núvol blanc i una paret mitjançant una corda. No la trobo descabellada ni res per l’estil aleshores, sinó que en aquell moment sé que no m’he preparat res de fórmules matemàtiques i que ho tinc més aviat magre per aprovar.
Aleshores apareix a l’acte, rere meu i a la dreta i, igualment assegut en un pupitre un altre personatge. És un antic company d’institut del que no tinc notícies des de fa prop de deu o onze anys. Em demana ajuda per la primera pregunta, si l’hi puc fer cinc cèntims. Li dic que no en tinc ni “flowers”, que jo ni tan sols sabia que hi entraven matemàtiques i que s’haurà d’espavilar ell solet. Però aleshores canviem màgicament d’ambient, sóc a una classe diferent i, davant meu, aliè a l’examen i com sortit del no-res, hi ha el meu germà; al que pregunto amb veu quasi imperceptible si em pot fotre un cop de mà. Ho prova, mou fils, però s’esvaeix de cop i volta abans que l’ajuda arribi. Estic perdut i m’estresso. Començo a donar voltes en els diners gastats i el temps emprat per preparar aquell examen. No puc esperar més, no tinc prou energia per començar altra vegada. He d’aprovar com sigui.
I l’antic company d’institut que no para de preguntar-me coses. I jo preocupat perquè el professor no para d’escrutar els rostres dels assistents per tombar - amb molt de plaer - al primer atrevit a copiar o a parlar amb el company. Així passa una hora i deu minuts – l’examen dura una hora i mitja -, i descobreixo a la fi la solució a la primera pregunta; una senzilla regla de tres. La completo i aleshores, m’adono que rere l’examen hi ha dos fulls més; les típiques preguntes que jo m’havia preparat i que sempre m’havien anat bé; les d’enrotllar-se perquè siguin valorades tan en expressió escrita com l’ortografia. Ni anglès ni història, però tan se val, em desespero igual. Són un total de sis preguntes llargues i em queden ja només quinze minuts. Tothom – fins i tot l’ex company d’institut – entrega i jo sóc el darrer que queda a l’aula. Provo de contestar-ne dues a corre-cuita, sense deixar de pensar que si hagués descobert aquells fulls a les primeres de canvi tot hagués anat rodat. Si tingués mitja horeta més!, penso, ho tindria al sac! Però no hi ha treva, ara s’ha quedat només un professor, i diu que abans de deu minuts serà a l’escola – pel que es veu està a un altre lloc d’on es fa l’examen-, i que li he de portar allà l’examen acabat. Del no-res – altra vegada - apareix un amic íntim al meu costat, li dic que si em pot baixar amb cotxe fins a l’escola, ben a poc a poc, mentre completo les parts que em falten i tingui així oportunitat d’aprovar. Em diu que no pot, que ha d’anar a recollir el gos al camp de maduixers o alguna burrada per l’estil. M’emprenyo, però no li ho dic. Em desespero fins al límit. No puc més! Tot em surt al revés!

Més pressionat que descansat obro els ulls, discerneixo el so de la ràdio, miro l’habitació, descobreixo les cortines ataronjades i m’alegro d’estar sota les mantes, d’haver despertat d’aquell maleït malson. Prenc el telèfon mòbil de damunt la tauleta. Un quart de sis del matí. Massa aviat per quedar-se llevat, massa tard per pensar en dormir altra vegada d’una tacada. Però m’aixeco estressat, surto al balcó, miro el fanal ataronjat i no sé perquè penso en comprar una escopeta de balins. No fa vent, no fa fred. Hi ha humitat. Encenc un cigarret. Penso en el cabró d’en Freud. M’oblido de tot allò. Torno al llit.

L'altra opció

Sortia ahir a la nit del Frankfurt del costat de casa extenuat. La meva idea era fondre’m l’entrepà, dutxar-me, rentar-me les dents i estirar-me al llit fins l’endemà. Els carrers per on passava eren els habituals de tornada a casa. També ho eren els depriments fanals i la majoria dels cotxes aparcats. Jo duia damunt les espatlles una mescla d’esgotament i satisfacció per la feina ben feta de molts dies seguits, feina d’aquesta que no em permetia continuar amb la meva tranquil•la vida de lletraferit. Res de res. Ni una línia havia llegit ni escrit durant dies. A més i per acabar-ho d’adobar, m’havia afegit a un nou i ambiciós projecte amb un grupet del poble, un pel que valia la pena sacrificar-se més hores fins al dia 13, un que no podia sortir malament de cap de les maneres, un que m’obligava a no disposar de més hores lliures que les dedicades a menjar i a dormir.
Però ja us dic, que tornava del frankfurt quant a pocs metres del meu portal els vaig veure: quatre cartells. Estaven enganxats damunt la tapa metàl•lica i negra del transformador elèctric de l’edifici, situats en forma de rombe. Eren taronges, cridaners, amb una lletra negra impactant i un monosíl•lab perfecte i clar imprès al bell mig. Allà estaven els molt cabrons: Quatre cartells DIN-A4 dient-me que votès NO el proper 13-D. El primer que em passà pel cap fou arrencar-los, estripar-los, fer-los miques. Havien agafat amb la guàrdia abaixada a un partidari del “Sí”.

Però evidentment vaig pensar-ho millor i desdir-me de l’acció directa. Allà estava jo, aturat davant els cartells, com un imbècil, mirant-los, odiant-los, més contrariat per la gosadia de penjar-los que sorprès perquè haguessin aparegut a la zona on visc, on ja sabia de quin peu calçaven molts veïns. I bé, sincerament, tots sabíem que no podien trigar a aparèixer cartells com aquells. Era qüestió de temps. Dies enrere n’havien aparegut d’Esquerra i de Reagrupament demanant el Sí. Molts havien estat arrencats, però el dia “D” s’acostava, i els partidaris de la resposta negativa no podien trigar a aparèixer, doncs també hi havia, segurament, raonaments que desitjaven expressar i que els impulsaven a desitjar un “No”. Aquelles (a hores d’ara) 170 consultes del 13-D no eren respectades per tothom, però era indubtable que estaven movent alguna cosa. Sí, alguna cosa movien, canviaven quelcom, a la fi. Era clar que canviaven aquell immobilisme etern al que estàvem acostumats, aquella realitat que alguns pocs s’entestaven en no voler canviar mai. Sí, alguna cosa cuejava, alguna cosa coïa, alguna cosa es movia. La gent tornava a parlar d’aquell tema a casa, a la feina, als bars, a la botiga, al restaurant, amb la família, amb els amics, amb els coneguts, amb desconeguts... I el tema no era la política pura i dura, doncs la política era massa complicada i avorrida per a quasi tothom. El tema era una simple pregunta que molts encara no s’havien ni plantejat a hores d’ara. Aquella pregunta, aquell primer petard d’Arenys de Munt havia encès una traca, havia creat un ambient on l’intercanvi d’opinions no era ja quelcom tabú, havia creat un ambient dins el qual la gent repetia les idees dels columnistes i amics ficats en l’all fent-se’ls seus, havia creat un ambient on a la fi es parlava clar d’aquell tema, s’havia creat un corrent d’opinió i de reafirmació personal. S’havia creat l’ambient ideal, s’havia creat el clima adequat perquè un tema que es creia únicament d’exaltats separatistes i radicals sense res al cap estigués ja en boca de tothom. A la fi es posaven les cartes de tots damunt la taula, a la fi es discutia sobre aquell tema pendent que a tots ens recorria les venes i calia solucionar d’una vegada per totes.

Jo seguia davant els cartells, i me’ls mirava amb certa repulsió. Els quatre cartellets taronges! Allà estaven a quatre passes del meu portal. Taronges i sense anagrama o sigles de cap partit o entitat o associació a la que remetre’t per comprovar i informar-te de les seves raons per dir “NO”. Simplement era un “NO”, res més. Si hi hagués hagut les sigles del PP hagués sabut que simplement eren nacionalistes espanyols i que no valia la pena entrar en joc, si hi haguessin hagut les sigles dels ciutadans, hagués sabut també que eren aquells hipòcrites que es deien no nacionalistes per tot el referent als Països Catalans però que no actuaven d’igual manera en el referent a tot allò espanyol. Esclar que també hagués pensat i raonat alguna excusa si hi hagués trobat quelcom del PSOE, quelcom dels Falangistes, quelcom de qualsevol de qui pogués conèixer vagament el seu ideari, les seves fites, el seu comportament, la seva llengua, les seves maneres... Però no podia pensar res prou profund per aquells quatre cartells taronges sense firma. Simplement eren allà, immòbils, perduts, sense un missatge on aprofundir, sense una firma, sense una direcció electrònica. No res. Un simple “NO”, allò eren aquells quatre cartells. No tenien res més, potser, que la ràbia de la desesperació absoluta pintada al damunt, el suport en paper d’aquell que no sap explicar perquè dir “No”.

Però calia respectar-los als “No”, i no els vaig ni tocar. Jo m’havia enfurismat infinitament quan després d’encartellar una zona un dia, dos dies, tres dies; l’endemà, amb prou feines quedaven cartells sencers que simplement defensaven el dret a votar. A qui li pot agradar que destrueixin la seva feina? A nosaltres ens la fotia enlaire sovint una senyora segons deien alguns, també un grup de xavals en ciclomotor, i molts més anònims conciutadans que no creien en el dret a decidir de la resta. Però a veure, sincerament, què més donava qui fos? De veritat, ahir a la nit, a la fi, vaig sentir una mica de respecte per aquells quatre cartells anònims. Segurament seria l’emprenyada d’algun veí amb impressora quan ens veié, em veié algun dia carregat de cartells, probablement es tractava d’algun partit que, es sentiria culpable, incòmode, d’afegir les seves sigles en el moment de defensar aquell “No”. Potser perquè no tenien més raonament que la simple negativa. En aquells instants vaig voler tenir vint, cinquanta, cent fulls per escriure milers de raons pel Sí, però estava massa cansat i l’endemà seguia la moguda.

Finalment me’n vaig anar cap a casa, fondre’m l’entrepà, dutxar-me, rentar-me les dents i ficar-me al llit. Quan ja aclucava als ulls ho vaig saber del cert, només el “Sí” tenia raons, el “No” era, simplement, l’altra opció. Respectable, esclar, però res més que l’altra opció.

Vesprada

Vesprada interessant. Deixem-ho així. M’estalviaré les cabrioles, corredisses i maldecaps derivats amb l’acte d’aconseguir la clau del local per plantar la televisió, el DVD, els papers varis, el moneder, el cava, les samarretes i la resta de material per la paradeta. Però siguem sincers, si m’ho estalvio és perquè JO en tinc una gran part de culpa de tot això, per la simple condició d’imbècil rematat, i no m’agrada gaire la condició de culpable, la d’imbècil no m’importa tant, això ho sap tothom, però la de culpable... Ja m’enteneu. Prefereixo ser declarat culpable i defensar-me que no esbudellar-me jo mateix.

Però bé, seguint en tema, canviant de paràgraf i centrant-nos ja en aquesta malnomenada “vesprada interessant”, he de dir sobre aquesta que ha estat tal per dues raons. Una, per la meva estupidesa i anormalitat mental eterna, que m’ha portat a presentar-me allà sense anorac i, per tan, amb el pensament dirigit en la calidesa de l’interior del bar rere meu, els seus cafès, infusions i cacaolats calents. Dues: perquè algunes reaccions dels que hi passaven mentre sostenia gots de cacaolat em deixaven glaçat, com el d’aquella senyora amb cara de corb, nas de lloro, mirada d’àliga i cames d’estruç que ha fumut una estrebada del braç del nen que l’acompanyava quan el menut s’ha quedat eclipsat uns segons davant la pantalla i, la coronel de torn ha sabut de seguida el que en ella s’hi reproduïa. N’hi ha hagut més de reaccions negatives, però cap de tan evident i – diguem-ne- “de tan mal gust”. M’ha fet sentir una mena de leprós pel simple fet d’estar allà, de jueu, de negre, d’homosexual de les seves respectives èpoques. Algú odiat per simple ignorància i falta de tolerància. Refusat, maleït, fet blanc de tots els mals del món. El dimoni pelut en estat pur. No ho he acabat d’entendre, i això m’ha travessat el cor, m’ha enfurismat. M’he vist obligat a seguir pensant igual, a reafirmar el meu punt de vista, a seguir lluitant a pesar de saber del cert que mai podràs ser comprès per tothom. Per simple orgull.

Però m’he auto-complagut sarcàsticament deixant per impossible, per uns moments, el fet que tots els contraris a aquests ideals meus pensaven més, i que m’havien decebut del tot a la fi. Ells mai serien capaços de pensar, de cercar la porta del darrere, la trampa legal per sorprendre’ns i potser apunyalar-nos definitivament sense aparentar ser simple odi i intolerància. Eren ells els que bordaven, i no nosaltres com havien apuntat dècades enrere i encara ara apuntaven. No, no els he respectat per uns instants, perquè per respectar de veritat algú abans cal sentir-se respectat, una cosa que no notaves en la seva mirada. No hi havia respecte en aquells ulls d’àliga, ni en molts altres ulls que per allà passaven. No hi havia curiositat, ni aparent interès en conèixer un punt de vista amplament acceptat per molts catalans. Es limitaven a ignorar-nos, a refusar-nos, a menysprear-nos, a maleir-nos, a no voler entendre’ns. Creien en una cosa, això era innegable i no es podia criticar. Tothom tenia dret a creure en alguna cosa, però jo creia que també era necessari dubtar a vegades. I ells no dubtaven mai, no pretenien dubtar ni fer-se preguntes. Per a ells les seves creences eren una religió, quelcom sagrat, la gran merda adorada sense dret a dubte ni a moció. Tenien la seva pròpia manera d’entendre el món, però no volien contrastar-la amb cap altra. Ells es limitaven a odiar-nos sense més ni més, això els hi ensenyaven i així es comportaven. No tots eren així, esclar que no!, però aquests eren, precisament, els que donaven mal nom a la immensa majoria que sí era humana, comprensible, oberta i tolerant. La minoria eren radicals defensors de l’estat de l’estat de les coses, simples reaccionaris. Es sentien atacats quan la resta es defensava, sent ells sempre els atacants. No ho entenia. No ho entendria mai, i potser tampoc li faria entendre mai a ningú. Cadascú a la seva.

La gran trampa

“Si quieren una predicción acerca del tiempo, le preguntan al Phil equivocado. Yo les daré una predicción del invierno: Va a ser frío... va a ser gris... y va a durarles el resto de su vida”.

Ahir fou un dia altament estrany. Del positivisme radiant del matí a la paradeta dels quatre cantons vaig passar al desencant a les hores fosques. De cap manera us hagués anunciat la xerrada aquella de la tarda a l’escola de Teixits de punt si arribo a saber que les conclusions de la primera part eren capaces de destrossar anímicament l’ànima més forta. Perquè sovint m’he omplert la boca del cas aquest de l’estatut, de la estafa del segle, de la gran merda que és però que tot i així desitjo i desitgem molts es solucioni d’una refotuda vegada, si més no per anar tirant mentre arribem a destinació final. Si he de ser sincer, criticar, es critica molt sovint sense coneixement de causa. “Es creu vostè que ha arribat fins al fons i ni tan sols ha esgarrapat la superfície”, deia un personatge en una peli de la que no recordo el títol. I això mateix fou el que em passà pel cap quan era allà escoltant.

I es que les primeres intervencions foren les crucials en el desànim. Foren fetes per un representat de la plataforma ARAÍTACA, que tot i mostrar un coneixement extensíssim del tema, i que admiro bastament des d’aquest raconet, em reafirmaren en que la única via vàlida per tal que el nostre país abandoni els entrebancs i segueixi amb pas ferm és la via que ens faci sobirans. Amos i senyors de nosaltres mateixos, sense concessions, sense ser simples administradors o gestors de les ordres de l’oest. Això no és tan dolent, pensareu, si de per si ja sóc favorable a la independència sense concessions. Però quan un està fart de comprovar dia rere dia el camí que està seguint aquest estatut que el mateix Saura qualificà amb un 8,2, doncs simplement es sorprenent quan ARAÍTACA li posa xifres a tanta lletra. És d’admirar, francament, el valor d’analitzar aquesta estafa, aquesta merda que encara reclamem des d’aquí.

No val a caure en pensament viscerals, està bé fer-ho de tan en tan amb ironies o sarcasmes, amb metàfores. Així ens esbravem, però si teniu realment curiositat per saber QUÈ votàrem el 2005 els catalans, COM quedà després de les “negociacions” amb Madrid el 2006, i COM ha de quedar teòricament després de la sentencia del TC del que ja se senten campanes i s’escriuen centenars d’editorials, feu-ho amb tranquil•litat; amb un paquet de cigarrets al costat si fumeu o amb molts xiclets de nicotina si ho heu deixat. Afegiu-hi una tassa de til•la o qualsevol tranquil•litzant no psicotròpic, passarà més bé. Les xifres que ARAÍTACA ens posà damunt la taula fan posar els pèls de punta, et fan adonar que a Madrid no negocien, sinó que simplement retallen. No hi ha contraprestacions que s’hagin guanyat per retalls d’altres aspiracions. No hi ha res que haguem guanyat després de perdre. No ofereixen res de res. El ribot de Madrid és més gran i poderós dels que alguns suposen, i el teòric autoodi dels catalans – crec -, està perfectament argumentat i comprès quan s’adona que la seva voluntat no cap a la constitució, la trampa que alguns no volen modificar per por a que perdi preses.
Vaig quedar-me amb una frase del noi que presentava aquells informes, quan tot just acabava i que anava així si fa no fa: “ Després de comprovar el grau de desplegament de l’estatut i els retalls, qui segueixi donant suport a aquest estatut, a la via autonomista, és que no dóna suport al benestar del seus ni del lloc on viu.”

De la segona part, de la xerrada d’en Carles Móra i d’un tal Agustí que l’acompanyava, res a dir. Ens van deixar l’optimisme, les consignes i el full de ruta pel final (bona feina). Ells dos van remuntar anímicament la cinquantena – o més – de persones que presenciaren i escoltaren la primera part, la carnisseria soferta per l’estatut. No perdeu l’oportunitat – si teniu prou entranyes –, de visitar el seu WEB, i comprovar de primera mà això que us dic, l’enorme trampa en la que estem agonitzant. Sempre ha estat igual, cada dia comença la mateixa història per nosaltres, la història d’estar atrapats, com presoners, com a la pel•lícula aquesta de la marmota.

Perquè si per a ells això és negociar i donar-nos allò que volem, vol dir – com llegia aquest matí al Avui de la lletra de Patrícia Gabancho -, que “La sentència del Constitucional deixarà fora de l’envàs tota la matèria que sobra, perquè la realitat és massa gran per a tan poc espai”. I no es tracta ja només del TC, sinó que estan decidint ara mateix sobre un text deslegitimat, sobre un text que ja no és el que votàrem nosaltres, sobre un text que ja és entre el quaranta i el cinquanta per cent més xic del que va sortir d’aquí. Una trampa, una maleïda trampa.

(canvieu mentalment "Marmota" per "Estatut").

Més records de mort

De què? De què nassos escriure avui que tens temps? Perquè, a veure, a què he prestat temps o atenció darrerament i crec podria resultar interessant a ulls de tercers? Podries escriure sobre la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, de la commemoració dels 350 anys del tractat dels Pirineus, dels tres dies que has anat a buscar bolets a la creu amb èxit relatiu, de la recollida de firmes i de males mirades de transeünts a una paradeta de canetdecideix situada als quatre cantons, de més corrupcions a tort i a dret, de buscar el rebut de la travessa extraviada definitivament, o de la feina (que desgraciadament ocupa un terç de les hores setmanals).

Collons! Evidentment de la feina no en vull parlar, això està clar. Però sí que tinc una anècdota, una anècdota d’ahir embolcallada precisament a la feina que crec, sincerament, no la viu tothom cada dia. Evidentment que evitaré relatar fil per randa partint de l’hora que entro al restaurant, perquè començaria per com es dissol el sucre del meu cafè amb llet a com me’l bec, com em canvio, com netejo, com cuino i com em quedo eclipsat amb uns ulls negríssims de la mossa que a tres quarts i cinc d’onze esmorzava a la taula catorze. No es pot escriure amb certes garanties de que et prestin atenció si expliques com pela patates o neteja musclos un professional, com fa un fumet de peix o com un braó al forn o com una paella amb garanties. I només faltaria que també ara m’endugués la puta feina a casa quan pretenc oblidar-la, i que em posés aquí a contar com es fan les faves a la catalana o una fideuà. Però anem al gra, a l’anècdota, a allò que li va passar a la senyora aquella ahir a dos quarts de cinc després d’haver dinat i d’haver pres el cafè americà: Exacte!, a la Rosa (que batejaré amb nom fals per l’ocasió), clienta habitual i a la que li va donar un “iuiu” just a l’hora de plegar, quan jo ja desfilava per anar-me’n a casa i quan els companys acabaven d’assecar coberts, remuntar i netejar el menjador.
Doncs sí, que la Rosa torna del lavabo, es queda agafada a la barra, prement els llavis, accentuant les arrugues i amb la mirada fixa a algun lloc rere els vidres de les ulleres. Ben bé, com qui s’està aguantant un pet descomunal que pot rebentar-te per dins i rebentar a la resta si el deixa escapar. Comença a perdre les forces de les cames, les seves mans velles i febles s’agafen a la barra i es deixa caure, el meu cap l’agafa corrents per darrera, abans no caigui i es desplomi com un sac de patates.
I no sé perquè, vaig anar corrents a agafar el telèfon i barallar-me amb un burro, un papanates de campionat a l’altra banda de la línia del 061. Em quedaria allà esperant els professionals de la salut, resant, pregant perquè arribessin d’una vegada, per no tenir-la que reanimar jo. Tenia experiència en el tema de veure com se’t refreda algú a les mans i no hi ha res que et destrossi tant com el que vius en primera línia.

Si fa no fa, així va anar la trucada (no, no la vaig enregistrar per ser 100% fidel i la meva memòria... ja sabeu).
- zero-seixanta-u - brssshswsrrhggg... -.... del metge.... Digui? Digui!?
- Sí, Ei! Envieu-me una ambulància ràpid que tinc una senyora aquí al restaurant Tal i Tal de Canet de Mar carrer Pasqual nombre aquest-mateix-que-et-dic, i que se m’ha desmaiat dues vegades seguides, i que quasi es fot una castanya de campionat, i que ha potat mig dinar i que...
- Val, molt rebé... Miri, li agafaré unes poques dades i li passaré amb el metge.
- Val, va. Quines?
- Quina edat té aquesta senyora?
- Què sé jo! De vuitanta per munt, segur. Sembla una pansa!, vés si m’entén!
- D’acord, claríssim. I quins són els símptomes?
- Ja li he dit. Que ha tornat del lavabo feta un flam i que s’ha ensorrat com un sac de patates i que aleshores ha començat a treure el dinar i possiblement... ja m’entén..
- D’acord. Ara està conscient?
- Ehmm... – la miro - Diria que sí. – un company em fa que no amb el cap - No!, esperi. No, no ho està. No ho sé hòstia!, la veritat és que no ho sé ara mateix.
- D’acord, a veure... Des de quina localitat truca?
- Ja li he dit abans: Canet de Mar.
- Molt bé. I el carrer?
- El tal i tal i pasqual.
- Número?
- Aquest altre.
- D’acord. I la localitat des d’on truca? (nota: aquest detall, aquesta insistència del papanates a saber més d’una vegada la localitat és, VE-RI-DI-CA)
- Però... si JA LI HE DIT COLLONS!! CANET!, CANET DE MAR!! Ei, que m’està enviant l’ambulància o no!?
- D’acord, estigui tranquil senyor? Ara li passo. No pengi.
- Ei, esperi, contesti’m!, que m’està enviant l’ambulància ja o què?
Massa tard. Havia desviat la trucada el molt papanates. Un minut més tard, quan ja el timbre del telèfon a l’altra banda de la línia seria insofrible i jo tenia clavats els tons al cervell va venir un altre interrogatori, ara del metge, de la metgessa, vaja. Més nervis a l’estómac, més ganes d’agafar el paquet de tabac de la motxilla, més ganes de plegar i prendre’m una canya i oblidar-me de tot. Van aparèixer records d’aquell avi que decidí posar punt i final aquell dia que jo treballava a casa seva reparant una aixeta, fa cosa de cinc o sis anys, aquell avi al que li vaig trencar les costelles i amb qui vaig morrejar-me inútilment bombejant aire primer i per error al seu estómac, després, ja amb la panxa inflada, als seus pulmons morts. Intentant vaja, que tan sols fos un punt i a part d’aquella closca buida.
Però no ho fou. Fou un punt i final per a ell. Els vius malbaratem la vida pensant a totes hores en la filla de puta aquesta amb caputxa negra, dalla i refotut somriure ossi. Més records de mort per a mi i per a tots els vius.

I per a la Rosa? I respecte a això d’ahir? Bé, van arribar els professionals (la cavalleria sempre acaba arribant) i van deixar aparells i motxilles per tota l’entrada, una amb un cor dibuixat. Li van endollar trastos, li van mirar el sucre, la van fer parlar... Segons digué la metgessa i els que l’acompanyaven, la senyora no tenia, a priori, res més que una baixada de tensió o un síncope (no sé si serà el mateix). Però se la van endur en ambulància, per tal d’assegurar-se’n i que pogués fotre’ns aquests ensurts durant un bon grapat d’anys més. Toquem ferro, que així sigui Rosa.

Llum trista i blava

Dormo, i algú em truca. Miro la pantalla i veig el causant. És un amic. Un bon amic que amb prou feines veig darrerament i que té problemes a les cinc i deu de la matinada. “Pots ajudar-me?, pots portar-me?”, em pregunta, després de disculpar-se unes set o vuit vegades i explicar-me la situació. “Cap problema”, li dic. “Ja dormiré després”.
Tres quarts de sis del matí i aparquem a tocar d’un gual de Pineda. “Et faré companyia una estona”, li dic. Accepta. Deixem que un carreró estret ens engoleixi i ens porti fins aquella petita plaça que ja he visitat altres vegades. Tres quarts de sis del matí, ni més ni menys i, vint-i-vuit persones esperant entre penombres. M’agafa per sorpresa. L’amic ja s’ho temia. “L’últim, sisplau?”, pregunta ell. Contesta un noi baix de pell morena, dessuadora blanca i gorra gris Nike des d’un racó. Ens acostem i ens donem la mà, parlem una estona amb ell. Pedro es diu i és sud-americà, de Xile per ser exactes, ex empleat de la construcció. “I vosaltres?”, pregunta. “Hostaleria”, contesta l’amic.
Trobem una llarga tanca de pedra blanca que separa jardí de rajoles i ens asseiem. A la nostra esquerra la carretera, davant nostre la masia restaurada i reconvertida en l’oficina de treball de l’Alt Maresme. Miro el cel. Esperant trobar-hi què? No ho sé, un altre panorama potser. És negra nit de matinada d’un dilluns cinc d’Octubre que també es presenta negre per a molts. La lluna és gran, plena, lluminosa i entelada en una boirina màgica. Abaixo la vista i la comparo amb la llum blava d’aquells tres fanals de la placeta. Una llum trista que s’enfila per les parets de l’edifici, una llum blava que llepa les pedres que formen el marc de les portes d’entrada, que il•lumina el sòl brut i ja ple de burilles, i també els bancs i les branques d’aquell formós arbret que em sembla ser una olivera i, fins i tot, una llum blava i trista que regalima com aigua damunt els cabells de la filla adormida i que la seva mare, asseguda amb les cames creuades, acarona amb una ma dolça, que coneix el que s’estima. I al final m’adono que la refotuda llum trista i blava il•lumina tan sols allò material, i no l’esperança dels que estan sota el seu influx. Perquè això és el que busquen els que hi són però no sota la llum trista i blava: l’esperança d’una nova oportunitat. I fa molt temps que l’esperança no es deixa veure per ací. I llavors l’amic em convida a un cigarret abans d’extreure de la butxaca la consola, endegar-la i desconnectar-se de la misèria que començo a intuir si em quedo gaire estona. Algú més arriba i pregunta allò mateix que sentirem durant hores: “L’últim, sisplau?”.
No duc cap llibre. Mal costum de dur-lo sempre, penso. Ara el trobo a faltar. Només duc una llibreta i un boli bic, però no vull apuntar-hi res. Així que provo a parlar amb l’amic, però cap dels dos és xerraire i la conversa es dilueix en un menys d’un minut. Aleshores penso en tornar a mirar el cel. No vull pensar. Conto tres o quatre estels, però ja començo a donar-li al coco, i abaixo la vista altra vegada quan un pensament fugaç em creua les neurones atrofiades, el primer pensament realment propi del dia: “No hi ha cap estel per al que s’aixeca tres hores abans per fer cua davant la porta de l’oficina de l’atur. Només hi ha estels fugaços. Estels sense màgia, sense esperança i que no concedeixen desigs ni fan cas de les súpliques”. És material ranci això, penso. Començo a sentir-me tan desgraciat com els nou desocupats més que han arribat i preguntat: “Qui és l’últim?”.

Estona després són les 7:17 i la cua s’ha multiplicat per tres o quatre mentre el dia s’ha després de les lleganyes.. Ja n’hi ha més de cent lluitadors, de pacients, de perdedors, de cerca-esperances; cent-cinquanta potser, i més que n’arribaran. I torno a alçar la vista al cel, ja blau. Hi descobreixo damunt nostre, imperceptible al que aquí sota es respira, un avio seguit d’una llarga estela blanca. Potser algú mira cap a baix, admira la bellesa del país vist des de lluny, però no filen prim. Des de tan amunt no veuen els detalls. Tampoc els guanyadors, els que viuen damunt nostre ho fan. Ni tan sols s’agafen la molèstia de fer-ho. A cap guanyador li interessen els detalls de com arriba la misèria, de com les persones ens convertim en perdedores.
Els sense-sort, això som tots els que aquí estem. Fins i tot els que només hi som per acompanyar els que han perdut més que nosaltres, perquè sentim no només la desfeta de la batalla lliurada pel nostre veí, amic o familiar, sinó també el nostre més que probable futur, la nostra futura derrota. Un futur al calaix oblidat dels perdedors. I en aquestes circumstàncies, penso, podrien estar tots aquells que nosaltres mateixos hem col•locat al front de les decisions importants que ens han portat a això. Ja sabeu, sense guardaespatlles, sense cotxes oficials, sense corbata, sense sou... Sense res més que l’angoixa de veure com pateix aquell pel que teòricament treballa. Veure com es reflecteix el resultat de la feina dels que manen en les cares dels que cerquen una nova oportunitat. Rostres que esperen pacients, cares resignades, cabrejades potser, cares de no-esperança... Qui ha robat la il•lusió dels seus rostres?
Vull plorar. Vull maleir-me a mi mateix per tenir feina. Vull travessar-me la ma amb el bolígraf, però tot i així no sentiré la meitat del dolor i amargura que senten ells a la cua; la penitència del que mai acaba. Ningú mereix esperar esperar i esperar davant una porta tancada durant tres o quatre hores només per rebre allò que hauria de ser un dret inamovible, el dret de viure. En un món on la regla fixa és la de treballar per sobreviure, com pot ser incert el dret a subsistir? Perquè, si no triem néixer en un món que es diu civilitzat – o no animal -, tampoc hauríem de triar viure. De fet només podem triar morir, perquè no podem elegir si viure o no. No truquem a la porta, això de viure ens ho trobem. Algú fou preguntat abans de néixer si estava d’acord amb les regles de la partida que li tocaria jugar? A mi almenys no m’ho van preguntar...

L’amic aconsegueix finalment un número, que li dóna dret a ser atès. Són tres quarts i cinc de nou. Li dic que me’n vaig, que ens veiem a la tarda i es disculpa una vegada més. Ens acomiadem. Quan torno al cotxe penso forçant les neurones ara més confuses que excitades. I els darrers de la cua? I els que no tindran número? I els que no tindran avui l’oportunitat de demanar una oportunitat més? No hi vull pensar, no hi vull pensar, no hi vull pensar...

morning life