L'altra opció

Sortia ahir a la nit del Frankfurt del costat de casa extenuat. La meva idea era fondre’m l’entrepà, dutxar-me, rentar-me les dents i estirar-me al llit fins l’endemà. Els carrers per on passava eren els habituals de tornada a casa. També ho eren els depriments fanals i la majoria dels cotxes aparcats. Jo duia damunt les espatlles una mescla d’esgotament i satisfacció per la feina ben feta de molts dies seguits, feina d’aquesta que no em permetia continuar amb la meva tranquil•la vida de lletraferit. Res de res. Ni una línia havia llegit ni escrit durant dies. A més i per acabar-ho d’adobar, m’havia afegit a un nou i ambiciós projecte amb un grupet del poble, un pel que valia la pena sacrificar-se més hores fins al dia 13, un que no podia sortir malament de cap de les maneres, un que m’obligava a no disposar de més hores lliures que les dedicades a menjar i a dormir.
Però ja us dic, que tornava del frankfurt quant a pocs metres del meu portal els vaig veure: quatre cartells. Estaven enganxats damunt la tapa metàl•lica i negra del transformador elèctric de l’edifici, situats en forma de rombe. Eren taronges, cridaners, amb una lletra negra impactant i un monosíl•lab perfecte i clar imprès al bell mig. Allà estaven els molt cabrons: Quatre cartells DIN-A4 dient-me que votès NO el proper 13-D. El primer que em passà pel cap fou arrencar-los, estripar-los, fer-los miques. Havien agafat amb la guàrdia abaixada a un partidari del “Sí”.

Però evidentment vaig pensar-ho millor i desdir-me de l’acció directa. Allà estava jo, aturat davant els cartells, com un imbècil, mirant-los, odiant-los, més contrariat per la gosadia de penjar-los que sorprès perquè haguessin aparegut a la zona on visc, on ja sabia de quin peu calçaven molts veïns. I bé, sincerament, tots sabíem que no podien trigar a aparèixer cartells com aquells. Era qüestió de temps. Dies enrere n’havien aparegut d’Esquerra i de Reagrupament demanant el Sí. Molts havien estat arrencats, però el dia “D” s’acostava, i els partidaris de la resposta negativa no podien trigar a aparèixer, doncs també hi havia, segurament, raonaments que desitjaven expressar i que els impulsaven a desitjar un “No”. Aquelles (a hores d’ara) 170 consultes del 13-D no eren respectades per tothom, però era indubtable que estaven movent alguna cosa. Sí, alguna cosa movien, canviaven quelcom, a la fi. Era clar que canviaven aquell immobilisme etern al que estàvem acostumats, aquella realitat que alguns pocs s’entestaven en no voler canviar mai. Sí, alguna cosa cuejava, alguna cosa coïa, alguna cosa es movia. La gent tornava a parlar d’aquell tema a casa, a la feina, als bars, a la botiga, al restaurant, amb la família, amb els amics, amb els coneguts, amb desconeguts... I el tema no era la política pura i dura, doncs la política era massa complicada i avorrida per a quasi tothom. El tema era una simple pregunta que molts encara no s’havien ni plantejat a hores d’ara. Aquella pregunta, aquell primer petard d’Arenys de Munt havia encès una traca, havia creat un ambient on l’intercanvi d’opinions no era ja quelcom tabú, havia creat un ambient dins el qual la gent repetia les idees dels columnistes i amics ficats en l’all fent-se’ls seus, havia creat un ambient on a la fi es parlava clar d’aquell tema, s’havia creat un corrent d’opinió i de reafirmació personal. S’havia creat l’ambient ideal, s’havia creat el clima adequat perquè un tema que es creia únicament d’exaltats separatistes i radicals sense res al cap estigués ja en boca de tothom. A la fi es posaven les cartes de tots damunt la taula, a la fi es discutia sobre aquell tema pendent que a tots ens recorria les venes i calia solucionar d’una vegada per totes.

Jo seguia davant els cartells, i me’ls mirava amb certa repulsió. Els quatre cartellets taronges! Allà estaven a quatre passes del meu portal. Taronges i sense anagrama o sigles de cap partit o entitat o associació a la que remetre’t per comprovar i informar-te de les seves raons per dir “NO”. Simplement era un “NO”, res més. Si hi hagués hagut les sigles del PP hagués sabut que simplement eren nacionalistes espanyols i que no valia la pena entrar en joc, si hi haguessin hagut les sigles dels ciutadans, hagués sabut també que eren aquells hipòcrites que es deien no nacionalistes per tot el referent als Països Catalans però que no actuaven d’igual manera en el referent a tot allò espanyol. Esclar que també hagués pensat i raonat alguna excusa si hi hagués trobat quelcom del PSOE, quelcom dels Falangistes, quelcom de qualsevol de qui pogués conèixer vagament el seu ideari, les seves fites, el seu comportament, la seva llengua, les seves maneres... Però no podia pensar res prou profund per aquells quatre cartells taronges sense firma. Simplement eren allà, immòbils, perduts, sense un missatge on aprofundir, sense una firma, sense una direcció electrònica. No res. Un simple “NO”, allò eren aquells quatre cartells. No tenien res més, potser, que la ràbia de la desesperació absoluta pintada al damunt, el suport en paper d’aquell que no sap explicar perquè dir “No”.

Però calia respectar-los als “No”, i no els vaig ni tocar. Jo m’havia enfurismat infinitament quan després d’encartellar una zona un dia, dos dies, tres dies; l’endemà, amb prou feines quedaven cartells sencers que simplement defensaven el dret a votar. A qui li pot agradar que destrueixin la seva feina? A nosaltres ens la fotia enlaire sovint una senyora segons deien alguns, també un grup de xavals en ciclomotor, i molts més anònims conciutadans que no creien en el dret a decidir de la resta. Però a veure, sincerament, què més donava qui fos? De veritat, ahir a la nit, a la fi, vaig sentir una mica de respecte per aquells quatre cartells anònims. Segurament seria l’emprenyada d’algun veí amb impressora quan ens veié, em veié algun dia carregat de cartells, probablement es tractava d’algun partit que, es sentiria culpable, incòmode, d’afegir les seves sigles en el moment de defensar aquell “No”. Potser perquè no tenien més raonament que la simple negativa. En aquells instants vaig voler tenir vint, cinquanta, cent fulls per escriure milers de raons pel Sí, però estava massa cansat i l’endemà seguia la moguda.

Finalment me’n vaig anar cap a casa, fondre’m l’entrepà, dutxar-me, rentar-me les dents i ficar-me al llit. Quan ja aclucava als ulls ho vaig saber del cert, només el “Sí” tenia raons, el “No” era, simplement, l’altra opció. Respectable, esclar, però res més que l’altra opció.