Constitució, peculiaritats, personatges i bajanades variades

“No crec que cap català hagi de ser altra cosa que catalanista, sense que això l’obligui a decidir entre Catalunya i Espanya”.
“(...) en general el catalanisme s’ha sentit majoritàriament europeista. Per què no pot sentir-se també espanyolista?”
Montserrat Nebrera, diari Avui, 7-12-2009

Tenia quasi decidit cagar-me ahir en l’aniversari de la constitució sense que es notés gaire. Després ho vaig pensar millor, i vaig suposar que fet i fet no està tan malament aquest full de trenta anys si el que un desitja és la independència. El raonament per afirmar aquesta hipotètica bajanada, és el mateix que el emprat per altres raonadors o tertulians de debò. Si aquest full és el sostre, és que cal construir una casa nova a mida. Així que, una vegada més, servidor no ha descobert el mediterrani, sinó que simplement senyala les rutes dels descobridors.

Deia algú de qui no he descobert el nom aquest matí a RAC-1 que, “Potser no ens interessa als catalans que es modifiqui la constitució”. Aquest senyor exposava – amb altres paraules -, que si des d’aquí s’instés a modificar la carta magna aquesta per fer una Espanya més oberta, menys reaccionaria i més plural, no ens penséssim pas que en sortiríem nosaltres – els catalans, i les minories -, ben parats; doncs si finalment es modifiqués, els dos grans partits espanyols (els florits i els de l’au marina), aprofitarien, alhora, per retocar o fer desaparèixer els articles que ara, trenta anys més tard, encara els produeix urticària. I no s’hi posarien precisament en favor de més autonomia, pluralitat o de l’utòpica idea del federalisme espanyol o de llengües minoritàries. Més aviat seria tot a l’inrevés. Ja fa anys que sabem que els del partit de l’au marina són la bufetada directa a la cara i els florits els fidels practicants de la hipocresia somrient. Podríem fer un estudi exhaustiu per saber de primera mà quin dels dos partits produeixen més independentistes, però el que és segur és que tots dos, indistintament de qui estigui ocupant la poltrona del poder, acaben per esgotar la immensa paciència de la que sempre han fet gala els malnomenats “moderats” catalans, els adoradors radicals de la doctrina de la “bona fe eterna”.
Parlant de moderats o dels que no saben què ser quan es fan grans: l’Artur Mas afirmava aquesta mateixa setmana que no era l’hora d’un referèndum si no volíem descobrir, dolorosament, que Catalunya volia ser Espanyola. Les “seves” dades, segons ell, deien que així quedaria reflectit. Però també treia ferro ràpidament l’endemà mateix a l’assumpte dels resultats d’una enquesta de la UOC. En aquesta s’afirmava que més del 50% dels catalans votarien afirmativament, i el que és més important; que també el 83% estaven d’acord en que TENIEN EL DRET a decidir sobre aquesta qüestió, que és potser el rovell de l'ou. Fou aleshores quan, una vegada més i com tot polític d’avui dia, es tragué un altre conill de l’americana afirmant: “El que tenim detectat és que amb nivells de participació no molt alts pot guanyar el sí, però si creix la participació (el resultat) s’inclina al no”. I – tot i que no el vaig veure afirmar això – dono per fet que l’amplitud del seu somriure seria l’usual.

Un altre personatge genèric en que he estat pensant és aquell que sempre anteposa certes prioritats als moviments independentistes o a una simple consulta sobiranista. Hi ha molts altres clixés o trets que els diferencien i que els fan especialment odiosos per a molts, però darrerament, ha arrelat amb força la frase: “Hay cosas más importantes de que preocuparse que no de eso”. En primera instància ens desarmen, però aquestes frases, que fins a cert punt apunten a una senzillesa i humanitat tan profunda, ens pot fer creure estar al davant de algú amb una profunda consciència social i preocupat sincerament per els problemes “REALS” de la gent, algú apolític, algú lliure; així que se li dóna una altra oportunitat. I aleshores, la seva frase, perd tot el seu vigor quan mostres la carpeta immensa d’informes econòmics, plans socials de progrés, de reactivació, de reducció immediata d’impostos, ensenyament i – sobretot - la força global d’un nou estat que SÍ estaria del nostre costat. Aleshores, són ells els que no tenen més recursos i més armes a l’abast, i cauen a la trampa. Et contesten amb qualsevol frase que lliga amb el verb “ser” i “espanya”. És a dir, que li pots explicar el que sigui, fent tombarelles o la vertical, per exemple com en sortirien guanyant tots i ell mateix (això darrer és el que més els hi interessa), i aleshores et contesten “Pero España es una y no cincuenta y una”, o “Esto es España”. I aleshores ja els hi has tret la disfressa que amagava el seu nacionalisme amb banyes, la repulsa amagada rere “les coses més importants”. És quelcom semblant a la primera frase de la Nebrera de dalt de tot, que dóna a entendre – potser a mi, que sóc el malalt -, que el “normal”, “l’acceptable”, el “comprensible” és ser català, però no independentista, que el “normal” és no haver de decidir entre Catalunya i Espanya perquè això ni tan sols s’ha de plantejar, que ja ho hauríem d’haver superat. Amb una simple frase ens dóna a entendre que no som res més que una regió, i que orgullosos n’hauríem d’estar de ser titllats amb aquest apel•latiu. En altres paraules, ens està dient que JA som federals, que aquest és el nostre límit, que ja no podem aspirar a treure’ns més sangoneres del damunt, doncs això és el que hi ha i que més ens val callar d’una puta vegada i deixar fer als que realment en saben, als que pensen, que són ells i no nosaltres. Una cosa així com amb allò de PENSA MCFLY!, PENSA! Però bé, jo crec que ni tenen memòria, ni constància del món en el que viuen...



Em sembla, que res és més demagog que intentin, una vegada i una altra, fer-nos creure que ells són, a sobre, els incompresos i els agreujats. Exemple: Post "Espanya unida" del partit de l'au marina local