us dono vacances

No pensava fer-ho tan aviat. Pensava més aviat a mitjans de Setembre o així, quan agafés les meves llargues llargues llargues vacances anhelades. Però la veritat: potser necessito abans unes pre-vacances. Preparar-me, llaurar camí, no ho sé. El que si sé és que no hi ha raons per no tallar-ho ja: no estic casat amb res ni ningú, poca cosa em crida l'atenció per la xarxa i, sincerament, m'ho passo millor sense entrar-hi i sense pensar massa en que allò que escrigui cal que sigui i-m-m-e-d-i-a-t-a-m-e-n-t útil. No tinc temps a deixar-ho fermentar com abans feia i corregir-ne l'acidesa. No em senta bé el cor agre.
Bé, crec que ni tan sols en fa un any, que vaig començar el bloc. Però què més dóna? No tinc el temps ni la dedicació ni les ganes de cridar al buit de l'any passat. Em passo les hores com si fos un zombi. Perdo el temps i ja no em perdo entre pàgines de llibres. Es nota que alguna cosa falla quan comences a divagar i a escriure de necieses pròpies i més aviat prescindibles. Si sóc jo o la xarxa, no ho sé; només sé que t'afegeixes a un bloc d'actualitat, esperant que et salvi, i l'únic que aconsegueix és que te'n cansis abans d'hora de tanta actualitat i de necessitar DIR coses JA. No és que no se'm doni més o menys bé escriure la meva opinió sobre algun afer esprement el cigronet que tinc dins la closca, però se'm fa repetitiu, m'avorreix. La majoria d'argumentacions són sempre les mateixes i em cansa. Estic d'actualitat i de dir coses fins la gorra. No sento res, i aquest és el problema: no sentir res. Res de res. Res. No, esclar, fa uns dies vaig passar-me quasi sis hores seguides jugant a la consola, aïllat, sense fer res. No vaig sortir ni a donar un volt. Aquest darrer detall cal tenir-lo en compte, és terrorífic. Feia molt que no hi jugava, i tinc comprovat que, quan arribo a casa i no sé fer res millor que endegar l'aparell maleït és que poca cosa em queda a dins i poca cosa més em reclama ja a l'exterior.

Damunt l'escriptori, entre la merda, hi tinc tres llibres: “Cuentos”, de Cesare Pavese; “Catedral”, de Carver; i “Olor de Colònia” de Sílvia Alcàntara. Bé, no he tingut pebrots d'obrir-ne ni un en setmana i mitja. DÉU!, què m'està passant? Si aquest existís diria: “Necessitat d'actualitzar, fill meu; de pensar en què escriure i com escriure-ho per al cony de bloc dels pebrots. Para ja, imbècil, més que imbècil. Acabaràs amargat, anormal!” I sí, tindria raó el pobre diable, perquè em miro aquí dins i crec que ja m'he buidat prou durant un temps. Tan sols estic forçant la màquina. Res més tinc ara a dir que no sigui el mateix que ja he dit amb altres paraules. Llegeixo les últimes animalades penjades a la web de relats i m'ofenc jo mateix. Estic més tancat que els tres putos llibres oblidats damunt l'escriptori, i això no pot ser sa. Caldria deixar que el temps t'avanci i riure-te'n a la cara, deixar-lo còrrer, deixar-lo estimbar-se. Així rebenti.

Ni una gota més d'actualitat m'hi cap ara per ara, aquí dins. Aquesta matinada he fullejat el diari. No he llegit ni un article sencer. És pesat, tediós, odiós, el món d'avui contat com me'l conten. És la mateixa merda reciclada una i altra vegada i repetida amb les mateixes maleïdes frases canviades d'ordre. Ja només llegeixo els titulars i em munto la meva peli amb el que escolto per la ràdio al matí. Què hi puc fer jo? Sóc curiós. Extremadament curiós, però NO m'agrada descobrir sempre el mateix. I fins i tot amb els titulars ja es veu de quin peu coixeja cada casa o cada grup editorial de la premsa. El maleït quart poder disparant-se frases i titulars! Quin fàstic! Es dediquen per exemple a reclamar serietat i rigor i la fi dels partidismes dels grups polítics – alguns - i la majoria actuen completament igual: egoistes guiats pels seus refotuts interessos, siguin quins siguin i tinguin els tentacles que tinguin.

Així que bé, què anava a dir? Ah sí!, que bé, que us desitjo que les vacances o la feina o la cerca d'aquesta us provin i us siguin favorables. Que sí!, que a la fi m'oblido d'internet i el bloc i de tot això i me'n vaig a tocar la gaita a una altra banda. Bones noves! Sí, fins a finals d'any, o fins gener. No, no el tanco. No tindreu tanta sort. Penso tornar a cridar al buit, però ara, bé, us dono vacances; aprofiteu-les.
Sí, vull ser egoista. MÉS!, més egoísta del que ja sóc de sèrie. Ja sabeu: no fer res més que preocupar-se d'un mateix, girar l'esquena a les obligacions, les presses per fer-se gran... perdre el bon nom... perdre el nom!

Caminar, simplement. Simplement caminar, però no en el mateix sentit, sinó contracorrent un temps.

Podria estar bé.

un mar de dubtes

Imagineu-vos, en els temps que corren, tres mesos de llibertat. Ho teniu? Bé, jo encara no puc fotre-m'ho al cap, la veritat.

Tant de temps fa, que ho demanava, que no m'ho acabo de creure, que falti tan poc. Poc més d'un mes. Ara tot s'ha convertit en un compte enrere. I el pitjor és que a mesura que s'acosta el dia tinc cada vegada més dubtes sobre el que realment desitjava a començaments d'any.
El problema dels reptes és precisament això, que si te'ls planteges com a reptes no haurien de ser-ho per fer bonic. Requereixen sacrifici. Quan t'ho planteges a mesos vista apareix dins teu com a excitant, enriquidor, necessari... “Queda molt, encara!”, et dius; i et mantens a l'aguait, fent la teva, debatin-te únicament en nimietats com ara els llibres que aprofitaràs per llegir, en què descobriràs en el trajecte, en com enfocaràs els dies de llibertat, les hores, tots aquells minuts i minuts i minuts respirant... Però caldrà sacrifici, paciència, serenor... No tinc serenor. La meva ànima és inestable i impacient. Des de la tanca del temps que em separa del moment anhelat imagino l'instant de partida com l'experiència definitiva que em farà canviar per aconseguir apujar un punt aquesta maleïda autoestima sempre més a ras de terra. No dubto que sigui així, podria passar, és possible; però també a mesura que s'acosta el dia D i començo a preparar-me, l'excitació de la que m'he alimentat durant les hores baixes i els mals temps la sento ja envaïda per la por al desconegut, la falta de confiança, el respecte i els dubtes... I el que més m'aterra a mi ara mateix són els dubtes. La por passa ràpid, se li perd el respecte a la por quan aprens a conviure amb aquesta i t'adones que és un sentiment sense sentit; però fa dies que m'aterra el fet de no tenir-ho tan clar com al començament. Dubtes!!, Per què? Perquè això és seriós. Tota la carn serà damunt la graella, tota l'esperança l'hauré introduït a aquell sac meu que sovint s'ha descosit i rebentat. Puc prendre'm en broma o a la lleugera tot el que m'envolta, tot això i tot allò que relativitzo per creure conèixer i creure acceptar-ho o negar-ho; però quan t'has d'enfrontar a la teva petita aventura, al teu petit projecte, a aquella peça del fràgil castell, NO vols que aquella sigui precisament la que faci ensorrar-lo. Tot el que faig ara m'importa una merda, aquesta és la veritat, aquest és el resum de tot plegat. I quan tot t'importa una merda o li busques sentit o intentes canviar de merda.“Hi ha d'haver alguna altra cosa!”, això em dic cada dia a dos quarts de vuit del matí quan començo a ser altra cop conscient de pertànyer a aquest món. No està tan malament el món, em dic. No, no està malament, però cony, carai!, això no vol dir que no em senti escanyat pel que aquest em reporta ara mateix. Si alguna cosa he viscut d'aquest món en tants anys, seria probablement inferior al 0,00000001 per cent del que em pot oferir. Perquè tancar-me portes? Perquè conformar-me amb aquest 0,00000001 si tard o d'hora podria ser 0,00000002? +
En fi, veure'm fins on arriba la paciència i com d'enormes i terrorífics es fan els dubtes, fins a quin punt és forta la teva voluntat per creuar aquest mar de dubtes.

Mudança

1

És una plàcida tarda de començaments d'Agost. Dic plàcid perquè m'agafa en dimarts i el dimarts és especial, és el meu dia lliure. Tampoc és que estigui exultant, eh!, ni amb una estúpid somrís optimista. Però bé, almenys no estic emprenyat, que hi fa molt. Almenys, a la nit, no començo l'entrada del diari escrivint: “ha estat un tediós i vomitiu i merdós dia més d'Agost...”. Si més no els dimarts el rellotge no pressiona, la suor no regalima. Els dimarts tinc unes hores per fixar-me en el món al que visc.
Però tornem-hi: tarda plàcida, lluminosa i alhora suportable. Ha plogut i el termòmetre s'ha calmat. L'hora: poc més de les set quan arribo al final del carrer, allà on m'han dit: a la cantonada. I sí, allà està: el número 12. Però fins que no em planto just davant del portal no començo a sentir-me imbècil, fins que no m'adono que no li he preguntat el número del nou pis al col·lega.
Bé, no pot ser complicat, penso. Rebusco a la motxilla cercant el telèfon mòbil. No hi és, NO HI ÉS! Bé, a mi sempre sol acompanyar-me la imbecil·litat, mai me l'he deixada i mai m'ha deixat tirat, aquesta. I es que no s'és imbecil per una bajanada concreta, sinó pel conjunt de bajanades que et fan just mereixedor del títol. Sóc imbècils, ergo, faig meritòries bajanades cada dos per tres.
Bé, ho intento solucionar a l'antiga: camino fins a l'altra cantonada, em quedo d'esquenes a l'altra façana. Observo els balcons de l'edifici. N'hi ha sis a la vista: tres amb les persianes blanques completament abaixades, sense moviment. Un de completament colrat de plantes i flors verdes, brillants, vermelles, grogues, blanques, enèrgiques. Allà dins hi ha vida, però hi ha un altre pis que sembla acabat de sortir de la cadena de muntatge; un amb les persianes lleugerament alçades que em fa dubtar de si realment hi viu algú: ni un armari, cap reixeta per a possibles menuts a la barana, ni tests, ni escombres ni escombraries, ni trastos, ni bicicletes, ni roba estesa; un pis per guarnir, vaja. En canvi n'hi ha un que... Bé, n'hi ha un que és un batibull de primera: la finestra oberta i tot ple de caixes de cartró amb el logotip “Frit Ravich” al llom, una escombra a la vista, bosses de brossa, un cubell blau amb reguerols secs de pintura blanca per les seves parets exteriors i, una bombeta, una trista bombeta penjant dels cables nuus brollant de la façana d'obra vista; ben bé com si el darrer inquilí s'hagués endut l'aplic que va comprar a l'Ikea. Bé, no cal ser Sherlock Holmes, tot apunta allà mateix, ha de ser aquí. Miro a un costat i l'altre del carrer. Ningú a la vista, lliure de culpa i pecat i vergonya. Bramo (com un energumen, per cert): “MAAAAAARC!”. El carrer retrona.

2

El que abans de convertir-se en pare era el meu amic s'ha mudat. L'acompanyen en tal aventura la dona, el maleït gos carlí que es dedica a llepar-me els dits dels peus encabits a les xancletes i, també, la seva joia: la petita bèstia-devora-euros-i-embruta-bolquers de nou mesos. Bé, això volien. Era el seu ideal de felicitat. No tinc res a dir sobre això, no és criticable; a la vida cadascú s'ajusta les manilles al gust.
Però el cas és que tots dos han decidit apujar el llistó de la vida i pagar una mica més per tenir-ho tot més fàcil. Pagar per comoditat. Enrere queden ara aquelles tres plantes sense ascensor, aquell cop de puny de pis menut sense calefacció ni terrassa ni aparcament ni totes les comoditats que els hi ofereix el nou. Aquest d'ara és la hòstia!, comparat amb l'anterior. Però no m'ha trucat per ensenyar-me'l, el pis, desenganyeu-vos. Me'l ensenyaran més tard, el pis, mentre em va demanant ajuda amb “un parell de nimietats” que domino, com ara els endolls i el suport de la tovallola fluix i tot això. Però el problema més important i pel que m'ha trucat aquesta tarda és perquè no li funciona la caldera i, per tan, no podrà banyar el nen. La miro, la molt cabrona; la comprovo, la faig marxar i apareix el raig d'aigua calenta a la pica de la cuina. Màgia!? Tothom té un passat, i el meu passat es diu lampisteria.

Després d'instants tensos que ofereix el meravellós món de parella, com ara recriminacions d'ella, disculpes d'ell, típics estira i arronses i critiques mútues d'aquells que es muden i tenen els nervis destrossats per tot el que comporta això, a la fi arriba el millor: el moment del premi per l'amic que apareix tres vegades comptades l'any: fer la cervesa. Bevem i fumem i parlem. Tinc l'oportunitat de provar el nou sofà, un sofà collonut i marró d'aquests on poden jeure-hi dues persones estirades en forma d'L. Per a mi em pregunto el preu, si me'n caldrà un quan em traslladi l'any que ve si tot va bé. Però ho deixo estar; escolto tots i cadascun dels detalls que els han portat a emprendre l'aventura d'un lloguer amb opció de compra.
Amb opció de compra? - pregunto jo -. No me'n havíeu dit res d'això. Què bé, no?
Sí, sí – diu ella -. Era una bona oportunitat. Es que és d'un home de Barcelona, saps? És molt maco, la meva mare el coneix i pobret, no té gaire sort amb els lloguers. Tothom se li envà en un tres i no res. O no poden pagar, o se'n van a llocs més econòmics, o el que sigui...
... el cas es – afegeix en Marc -... el cas es que el tio vol calés, i no el pot vendre encara, perquè tot està com està i perquè és de protecció oficial i li falten set anys per poder-ho fer...
Què!? De protecció oficial?
Evidentment m'agafa de sorpresa, no ho entenc, no em quadra. M'estan dient que és d'un paio de Barcelona que, imagino, tindrà la seva vida, el seu pis o casa, la seva feina, el seu carnet de videoclub i el seu restaurant i bar de copes i puticlub favorit, a Barcelona, no aquí. Com nassos pot haver comprat un pis de protecció oficial aquí? Això els hi pregunto.
No ho sé... - diu tot cercant complicitat o aprovació en els ulls d'en Marc -. Suposo... suposo que amb un altre nom, el d'algun familiar o alguna cosa així... Sempre s'ho arreglen. La gent s'ho manega sempre, Bernat, volia invertir, com feia tothom anys enrere i se la va empescar d'una manera o altra. L'edifici no està ple, hi ha més pisos que no hi viu ningú. Què hi vols fer? És el que hi ha...
Me'n expliquen més detalls. Em bull la sang. Coses com ara que el paio vol calés ara i treure's el pis de sobre més tard perquè s'hi ha enganxat els dits. Li desitjo poca sort, que pagui, que li tallin les mans llargues. Set anys!, això li queda. Paciència per fer negoci a costa d'altres. Bé, em recorden que quan s'acompleixin els quinze legals, ells també hi sortiran guanyant; doncs es farà una valoració del pis sobre el preu de llavors i els hi descomptarà part del que li hauran pagat. Evidentment, sense res firmat, perquè “no es pot fer cap paper d'això”.

Parlar dels pisos i els xanxullos i de situacions personals desgraciades o felices d'altres amics o coneguts ens porta, inevitablement, a parlar de la crisi, del que van fer les dretes, del que estan fent les esquerres, del poc que s'observa des de dalt el com funciona el món abaix... Però el que tothom sembla tenir clar ara és que ja sap quina és la raó de la crisi, quin ha estat el nostre gran error: dedicar-se a crear intermediaris que compraven i venien coses sense produir res. El sistema econòmic actual està muntat per subsistir un temps, no per viure-hi sempre.
Aprofundim, ens deixem endur, en Marc i jo obrim dues cerveses més. Em sento més llenguerut. Ella assegura que la cosa anirà a millor, que no sap quan, però que anirà a millor, encara que sigui a costa de que els sindicats s'abaixin els pantalons per crear ocupació i afavorir l'acomiadament... Parlem d'això darrer, però de seguida contraataco i jo defenso una postura radicalment pessimista, perquè ho sóc, de pessimista – o realista -, i no sé què és més odiós, si un carregós pessimista sense solucions o un encegat optimista sense raó. Li dic que dubto moltíssim que la màquina es posi en marxa de forma natural aquí, que aquesta és més grossa de la que ens pensem, que no hi ha industria, que el polígon industrial del poble està pràcticament buit, que no es produeix, que no es pot competir i que no es pot importar sempre ni tampoc vendre i revendre una mateixa mercaderia inútil perquè al final sempre n'hi ha que hi perden... I callo, perquè noto que comença a odiar-me. Acabem en punt mort, acabem parlant de quedar per sopar un dia d'aquests, tirant aigua damunt les flames creixents. Malparlem d'aquests i aquells amics que no veiem des de fa temps, de què fan, de com han canviat, amb qui estan, com estan... el menjador es torna peixateria o cua de supermercat.
No pensar-hi, aquesta és la clau per a tots els mortals de sota la cadena: no pensar-hi, deixar que tot segueixi el seu curs, deixar fer als grans. Ningú vol sentir en boca de ningú altre que no hi ha esperança a la vista per sortir-ne, d'aquesta. Tothom espera que el sistema torni a arrencar, que el cor torni a bategar, que les fàbriques tornin a produir pinso de gos, perfums, cremes hidratants, cotxes, motos, cases unifamiliars de cap de setmana, televisions gegants, ulleres de sol, vibradors, nines inflables, cagarros de cartró-pedra... Tothom vol comprar més del que necessita, simplement. Així s'ha fet sempre, ningú vol quedar-se sense la seva porció de pastís. També perquè ningú té ganes que li retallin la llibertat d'acumular com altres han fet abans. Ningú vol MUDAR de sistema, només de posició. I si ho volen, no saben ni a què ni a qui tenen que apuntar perquè tot s'ensorri com un castell de cartes. Tothom, en aquest món, sobreviu per l'esperança de trobar-se, tard o d'hora, al capdamunt de la cadena i ser qui remeni les cireres. Tothom, tothom, tothom, a fi de comptes, vol el mateix verí que fa a l'enemic de dalt de tot de la piràmide odiós a ulls dels de sota. S'hi canviarien sense pensar-hi. Tothom vol tornar-se una sangonera tot i que li repugnin quan li xuclen la sang. Tothom intenta enfilar posicions a la piràmide. Llei de vida, així és.

Hem de tirar pel dret?

Tirem pel dret? O bé seguim encantats retirant merda del camí, esperant trobar-hi algun dia les anhelades floretes? Bé, no ten refiïs massa del que jo pugui dir-te. En tinc ja vint-i-nou, divago i ja n'estic fins als pebrots de tanta espera i jocs de miralls. Diuen que dels trenta als quaranta comences ja a repapiejar i a tornar-te conservador i més egoista que una garsa, cercant un plàcid declivi al forat i a l'infern. Però ara, només sé que si al meu davant hi tingués un botó vermell per prémer, un que al costat enganxat amb cel·lo hi hagués un cartell amb la cita: “Polsar TAN SOLS en el suposat i hipotètic cas de voler engegar-ho tot a rodar”, no ho dubtis, jo ho faria.
Perquè, a veure: el que s'està bullint a Catalunya darrerament és massa excitant per mirar cap a una altra banda o per passar-hi pel costat sense dir ni piu. Mai fins ara havia vist i escoltat i llegit tanta gent garlant-ne, escrivint-ne, cagant-s'hi literalment en nacionalismes, en indissolubilitats, en sobiranies i independències i federalismes i monarquies i, en resum, de QUÈ redimonis som o volem ser. La majoria de mortals, abans tan sols s'ho plantejava un parell o tres de vegades l'any això, sovint al lavabo. No tenien temps per a gaire més. Es llevaven el dilluns sabent que tenien tota una setmana per endavant per eixugar-se del cul la seva pròpia merda; oh!, ja sabeu què vull dir: que tots tenim que pagar la maleïda hipoteca o el lloguer o atendre a la realitat més immediata: la refotuda lletra del cotxe, el rebut del mecànic, del lampista; treballar o intentar fer-ho algun dia, sobreviure a les baixades de sou, escridassar als guàrdies de la zona blava, fer vida familiar, suportar al cap de departament, pagar les sabates o la manutenció dels nens a la parella, caure per la vorera, aprimar-se, lligar... Tot això i més, els problemes “reals”.
Ara, tot això dels problemes d'identitat no és nou, però ens ha esclatat a la cara després de tants anys barallant-nos per aconseguir un text que no era res més que una bomba de rellotgeria a camp contrari - tot i rebaixada de molta càrrega, eh! I un cop efectuada la decapitació total de l'estatut per la vella guàrdia a les poltrones de la torre de marfil de la capital, després de la manifestació del 10J reclamant tirar pel dret, després de la merda extra que ens ha caigut al damunt de part del nacionalisme espanyol caspós un cop abolides les curses de braus, després després després de tot això i més, seria una gran fal·làcia assegurar que el debat identitari no és necessari i que no està en boca de tothom. Seran capaços de voler enterrar-lo altra vegada si s'ha demostrat que resulta importantíssim per a tanta gent amb suposats “problemes reals”?
Ja m'enteneu. El que vull dir és que sí, que a vegades jo també estic amb això que diuen aquests quatre pirats de sempre: que la gent té altres coses més importants en les que pensar, que la vida ja és dura de per si i potser més valdria no crear-ne més, de problemes. Jo estic desitjant deixar de tenir un problema d'identitat per ocupar-me de problemes més importants. Però repeteixo: només a vegades, perquè si us hi fixeu una miqueta us adonareu que els que s'omplen la boca dia rere dia i fan seu el discurset “dels problemes reals de la gent” són també els mateixos xitxarel·los que no només no canviarien res d'això, sinó que també revocarien tot el que s'hauria canviat fins ara. Aquests ja ens els coneixem, només tenen altaveus potents i els hi encanta pregonar a tort i a dret que es senten còmodes amb la incomoditat dels demés. Tampoc és estrany que no moguin ni un dit o que considerin estèril o sense interès o impositiu el debat identitari en el que estem immersos darrerament, perquè són precisament els mateixos a qui no els interessa que aparegui. Tampoc és rar que apel·lin a la llibertat només quan la seva individualitat és la que està en joc. Bé, jo he aconseguit fer-me amb una premissa bàsica sobre aquest assumpte i aquests estranys subjectes: no refiar-me mai d'aquell que no vol col·laborar amb un sostre nou per la cabanya tan sols perquè al seu raconet no li cauen goteres i ell ja dorm sec. Jo també vull preocupar-me de problemes reals, dels meus problemes, però cal ser intel·ligent: si has de fer un llarg camí treu-te primer la pedra de la sabata, peta't el gra, eixuga't bé el cul o no arribaràs mai a destinació. Això volem la majoria ara, preocupar-nos DEL MÉS GRAN dels problemes i superar l'escull en el que ens trobem.

I ens trobem en una societat d'encantats amb greus i profunds problemes d'identitat – i ara no ho dic perquè aparegui un lleuger somriure còmplice als vostres llavis -, és així, es pot veure, palpar i tastar que la societat ja és bipolar i que estava artificialment unida perquè simplement no s'havia posat damunt la taula el GRAN TEMA a discutir, la pedra a la sabata, la trampa, la mina antipersones que ens persegueix per comptes de quedar-se desactivada. Sempre s'ha evitat parlar-ne. Sempre, sempre i sempre per evitar dissoldre aquesta unió imposada que ja sabem només beneficia a una de les parts. Per a ells només hi ha una sola identitat i una sola nació i bla bla bla... Una mica hipòcrita tot plegat, no? Bé, parlar-ne no és que sigui necessari, sinó que és VITAL, perquè cal solucionar el tema d'una vegada i no mirar sempre a una altra banda. Cal extreure ja el resultat d'aquesta llarga divagació i actuar en conseqüència, actuar ja amb responsabilitat. Una persona normal i responsable amb problemes semblants lliura cada dia una batalla per saber què és i com ha d'actuar un cop ho tingui resolt, perquè vol per damunt de tot actuar normalment, sense crisis d'identitat, sense el malviure de plantejar-se un tema una vegada i una altra. I es que si no ho fes tan sols estaria retardant una mica més la seva davallada, el pet final de la bomba de rellotgeria que es resisteix a desactivar per no voler enfrontar-s'hi. Així que crec que està bé, que està molt i molt bé plantejar-se les coses a la fi. Això enriqueix i, quan acabes, en surts enfortit i vigoritzat encara que no t'agradi el resultat. Però això sí, no hi ha res pitjor que una llarga i cavernosa indecisió que no condueix enlloc més que a un atzucac, que condueix a la follia. Si ens hi posem que sigui a fons, que sigui per sortir-nos-en, no per ensenyar les dents i les ungles, treure'n un rèdit mínim i oblidar-nos-en.

Bé, què hem de fer? Hem de tirar pel dret? Jo crec que sí, que ho hem de fer per responsabilitat, per no haver-ho volgut o pogut fer abans, per exemple tot sortint del obscuríssim túnel de la guerra civil. Irresponsable seria no afrontar el que pertoca afrontar, en aquest cas agafar el brau per les banyes i no fer-se enrere com els crancs. Tanta por els fa a alguns polítics – dels qui esperem precisament els gestos útils aquí sota -, dir el que realment pensen? La desafecció del ciutadà amb els polítics ve donada precisament per la redundància dels segons a l'hora de marejar perdius, de ser precisament massa políticament correctes i no arribar a res. Perquè tothom s'entesta a dir el políticament correcte i no la veritat? Bé, tots sabem el perquè... Hi ha massa aprenents de polítics. Polítics!, tots ells i els militants encegats de pet a l'infern! Fins i tot la mateixa sentència de l'estatut és la millor declaració d'intencions possible de tot això que intento raonar. Allà hi és tot, en aquell inacabable rotllo de paper higiènic de doble capa on, amb altres paraules, amb mil falòrnies i floretes i amb mil excuses legals també, com el més elaborat joc de miralls, ha quedat redactat l'enfrontament cultural i ideològic que tenim uns i altres. És esperpèntic el redactat i evident i profund el problema. Només els faltava als redactors, al final de tot del rotllo, esgrimir un: “Però no os enfadeis mucho, eh!, que teneis que volver a poner el culo”. I ca, i ca!, enfadar-nos? Si a la fi ens heu lliurat del dubte, del nostre problema d'identitat! Amb vosaltres no hi tenim res a fer, així que tirem pel dret i peti qui peti.

(*) imatge extreta de http://aleixsalocat.wordpress.com/