us dono vacances

No pensava fer-ho tan aviat. Pensava més aviat a mitjans de Setembre o així, quan agafés les meves llargues llargues llargues vacances anhelades. Però la veritat: potser necessito abans unes pre-vacances. Preparar-me, llaurar camí, no ho sé. El que si sé és que no hi ha raons per no tallar-ho ja: no estic casat amb res ni ningú, poca cosa em crida l'atenció per la xarxa i, sincerament, m'ho passo millor sense entrar-hi i sense pensar massa en que allò que escrigui cal que sigui i-m-m-e-d-i-a-t-a-m-e-n-t útil. No tinc temps a deixar-ho fermentar com abans feia i corregir-ne l'acidesa. No em senta bé el cor agre.
Bé, crec que ni tan sols en fa un any, que vaig començar el bloc. Però què més dóna? No tinc el temps ni la dedicació ni les ganes de cridar al buit de l'any passat. Em passo les hores com si fos un zombi. Perdo el temps i ja no em perdo entre pàgines de llibres. Es nota que alguna cosa falla quan comences a divagar i a escriure de necieses pròpies i més aviat prescindibles. Si sóc jo o la xarxa, no ho sé; només sé que t'afegeixes a un bloc d'actualitat, esperant que et salvi, i l'únic que aconsegueix és que te'n cansis abans d'hora de tanta actualitat i de necessitar DIR coses JA. No és que no se'm doni més o menys bé escriure la meva opinió sobre algun afer esprement el cigronet que tinc dins la closca, però se'm fa repetitiu, m'avorreix. La majoria d'argumentacions són sempre les mateixes i em cansa. Estic d'actualitat i de dir coses fins la gorra. No sento res, i aquest és el problema: no sentir res. Res de res. Res. No, esclar, fa uns dies vaig passar-me quasi sis hores seguides jugant a la consola, aïllat, sense fer res. No vaig sortir ni a donar un volt. Aquest darrer detall cal tenir-lo en compte, és terrorífic. Feia molt que no hi jugava, i tinc comprovat que, quan arribo a casa i no sé fer res millor que endegar l'aparell maleït és que poca cosa em queda a dins i poca cosa més em reclama ja a l'exterior.

Damunt l'escriptori, entre la merda, hi tinc tres llibres: “Cuentos”, de Cesare Pavese; “Catedral”, de Carver; i “Olor de Colònia” de Sílvia Alcàntara. Bé, no he tingut pebrots d'obrir-ne ni un en setmana i mitja. DÉU!, què m'està passant? Si aquest existís diria: “Necessitat d'actualitzar, fill meu; de pensar en què escriure i com escriure-ho per al cony de bloc dels pebrots. Para ja, imbècil, més que imbècil. Acabaràs amargat, anormal!” I sí, tindria raó el pobre diable, perquè em miro aquí dins i crec que ja m'he buidat prou durant un temps. Tan sols estic forçant la màquina. Res més tinc ara a dir que no sigui el mateix que ja he dit amb altres paraules. Llegeixo les últimes animalades penjades a la web de relats i m'ofenc jo mateix. Estic més tancat que els tres putos llibres oblidats damunt l'escriptori, i això no pot ser sa. Caldria deixar que el temps t'avanci i riure-te'n a la cara, deixar-lo còrrer, deixar-lo estimbar-se. Així rebenti.

Ni una gota més d'actualitat m'hi cap ara per ara, aquí dins. Aquesta matinada he fullejat el diari. No he llegit ni un article sencer. És pesat, tediós, odiós, el món d'avui contat com me'l conten. És la mateixa merda reciclada una i altra vegada i repetida amb les mateixes maleïdes frases canviades d'ordre. Ja només llegeixo els titulars i em munto la meva peli amb el que escolto per la ràdio al matí. Què hi puc fer jo? Sóc curiós. Extremadament curiós, però NO m'agrada descobrir sempre el mateix. I fins i tot amb els titulars ja es veu de quin peu coixeja cada casa o cada grup editorial de la premsa. El maleït quart poder disparant-se frases i titulars! Quin fàstic! Es dediquen per exemple a reclamar serietat i rigor i la fi dels partidismes dels grups polítics – alguns - i la majoria actuen completament igual: egoistes guiats pels seus refotuts interessos, siguin quins siguin i tinguin els tentacles que tinguin.

Així que bé, què anava a dir? Ah sí!, que bé, que us desitjo que les vacances o la feina o la cerca d'aquesta us provin i us siguin favorables. Que sí!, que a la fi m'oblido d'internet i el bloc i de tot això i me'n vaig a tocar la gaita a una altra banda. Bones noves! Sí, fins a finals d'any, o fins gener. No, no el tanco. No tindreu tanta sort. Penso tornar a cridar al buit, però ara, bé, us dono vacances; aprofiteu-les.
Sí, vull ser egoista. MÉS!, més egoísta del que ja sóc de sèrie. Ja sabeu: no fer res més que preocupar-se d'un mateix, girar l'esquena a les obligacions, les presses per fer-se gran... perdre el bon nom... perdre el nom!

Caminar, simplement. Simplement caminar, però no en el mateix sentit, sinó contracorrent un temps.

Podria estar bé.