ningú bo

“La perversidad no tiene por fin en sí el sufrimiento ajeno, sino su propio goce, bajo la forma, por ejemplo, de un sentimiento de venganza o de una fuerte excitación nerviosa” Nietzche

1

Eren les sis passades del dilluns i el mòbil sonà: era l'Esteve. Dos dies abans ja m'havia trucat per posar-nos d'acord, doncs a casa de l'altre col·lega, amb canal plus i un pis de lloguer considerat búnquer preferent on veure partits del Barça, ens havia fallat. Les causes – comprensibles- del desastre eren les de sempre quan t'acostes a la trentena: dia laborable, sant-tornem-hi l'endemà, dona enèrgica i autoritària, nadó amb horari fix per anar a dormir... Així doncs, calia retornar a la granja que solíem freqüentar anys enrere, quan ningú tenia canal plus ni que canviar bolquers ni un anell al dit que significava “preferència”.
"Caldrà anar-hi una mica abans... – vaig proposar".
"Una mica força abans – va dir ell enèrgic-. Estarà ple a vessar, ja ho veuràs".
"A quina hora hi seràs?" - li pregunto."
"Jo plego a les vuit, però m'afanyaré tant com pugui. Abans d'un quart de nou ja hi seré".
"Val, jo a tres quarts hi aniré i reservo lloc".
"Apa, quedem entesos doncs. Fins ara!"
"Això, fins ara, fins ara Esteve".

I ell va penjar i jo no vaig retornar al que fos que estigués fent fins aleshores, doncs el moment s'acostava i ja no pensava en res més. Vaig dedicar-me a pensar un xic en l'assumpte quan amb la mirada vaig trobar un pòster antic del Barça perdut en un racó de la meva habitació; vaig pensar en aquests amics o coneguts que hom té i que no es perden mai ni un partit – jo en tinc uns quants d'aquests -. Gent que està informada de tots els moviments del mercat i dels fitxatges esdevinguts i per esdevenir, que revisen cada línia dels diaris esportius, que miren o escolten a tothora programes esportius de tots els canals de televisió o ràdio siguin propis o dels rivals, que visionen partits dels rivals per saber come estan, que saben fil per randa tot el que envolta aquest curiós món... Vaig pensar en aquests i amb aquell amic amb qui havia quedat per veure el derbi i intentar entendre'ls una mica. Hom té a l'abast exemples d'amics d'aquest tipus perquè el món és variat i cadascú decideix les prioritats i al voltant de quina estrella gravita la seva vida.
Però només ho vaig intentar, perquè jo també havia estat un freak futbolístic en tota regla de més xiquet quan jo mateix jugava a futbol i quan no havia trobat encara res més interessant al que aferrar-me. Ara ho veia una mica estúpid, tot allò. Ara per ara, m'agradava que guanyés l'equip amb el que simpatitzava, sí, i també que perdés el rival directe. Res més, però potser preferia més el segon que no el primer, doncs tot i no prestar-hi atenció, l'excés d'informació i sorolls interferents i pudents dels medis t'acabava atrapant, i llavors te'n assabentaves de tot, i també que no eres gens amic de la supèrbia del rival i el que volies era que perdessin els altres més que guanyessin els teus. De tan en tan llegia la classificació i fullejava el diari o veia els resums o n'escoltava els partits per la ràdio, del meu equip. Seguia picant-me el cuquet del futbol quan anava un pèl dispers, però no tant com anys enrere. Era l'exemple clar de l'afeccionat avorrit o “fantasma” de la seva pròpia afecció, un que es guardava els cartutxos que li quedaven per a les semifinals i finals de les copes en disputa, els trams finals de la lliga i els enfrontaments contra l'odiat i gens humil rival directe. No estava completament al rovell de l'ou, però tampoc volia ser-hi especialment. Però el del dilluns era el típic partit que procurava no perdre'm mai. Alguna cosa em cridava a anar-hi.

2

A tres quarts de vuit vaig entrar a la granja. Se'm feu estrany. No recordava exactament quan hi vaig entrar per darrera vegada, però el que era segur és que fou també per un partit de similars característiques. Vaig demanar una cervesa a la barra i entrar a la sala. Totes les taules i cadires s'havien col·locat de forma semblant a les d'un teatre, encarades al televisor. Uns trenta-cinc o quaranta llocs en un espai de no més de trenta metres quadrats. I allà hi havia ja una dotzena de fans embotits en samarretes i gorres i bufandes i converses tan animades com neguitoses com impacients. Alguns jugaven a cartes per matar el temps, d'altres revisaven els diaris esportius, escoltaven la ràdio, miraven el previ de la pantalla... M'hagués agradat saber des de quina hora reservaven el seu petit espai de glòria.
Assegut i amb la jaqueta resguardant la cadira del meu costat, vaig procedir inútilment a prendre-m'ho amb calma. Vaig treure un dels llibres que un bon amic m'havia regalat feia unes setmanes, quan començà a buidar el seu pis de Gràcia i amb la idea centrada en la Califòrnia que habitaria a començaments del 2011. No vaig passar ni de les tres pàgines. Les meves oïdes no es tapaven com sovint feien, els meus ulls es fixaven cada dos per tres en la pantalla, la meva ma atacava cada dos per tres la cervesa o els cigarrets. Vaig plegar. Era una dolça metzina, la que deixava m'envaís tots els porus de la pell. Què carat!, mirant la pantalla recordava tots i cadascun dels moments gloriosos que havia viscut quan el futbol m'interessava, i aquell partit m'interessava. Una idea fixa em recorria com sofre per les venes: la idea de fer callar la supèrbia d'aquells que s'havien venut l'ànima al diable per guanyar de qualsevol manera. Era una guerra, la guerra em recorria el cos de cap a peus. Vaig preguntar-me què farien els homes sense l'oportunitat de mesurar les forces amb el futbol, aquell opi, aquell ball de xifres astronòmiques i immorals, aquella oportunitat setmanal de desbravar-se i oblidar les misèries que ens afligien diàriament, de rebre l'oportunitat de matar-nos els uns als altres amb la imaginació per sentir-nos millor una estona... Què faríem? Matar-nos de veritat, això passaria. El futbol no era res més que un camp de batalla de la nostra època, un lloc on aconseguir o perdre la vanitat que atorga la glòria.
Minuts més tard arribà l'Esteve, i el verí i l'odi pel rival ja bullien al meu interior. Ja podia compartir, ja podia ser com ells. Estava preparat. De cop i volta tot allò em semblava molt important. I per què, em dic ara? Per què era tan important llavors?

3

Algú posà la pilota en joc i la sala de la granja era una olla a pressió. Es succeïen els insults i els menyspreus envers els personatges més odiats del rival. La gent estava calenta i no volia refredar-se, jo estava calent i amb ganes de travessar la pantalla amb el cap. Nosaltres érem els millors, els portadors de la bandera de la humilitat, la santedat i el geni en estat pur. Els rivals eren els superbs, els estúpids maleducats i els anticrists personificats. Crits, càntics, ànims, aplaudiments.... Com si poguessin escoltar-nos! Si algú amb dos dits de seny i no absorbit per aquell món de mil dimonis ens hagués vist i jutjat com ens mereixíem, no hagués vist res més que una una espècie d'espectadors guturals i animals demanar sang, demanar humiliar al rival al voltant del circ romà.
Però l'espectacle, per qui ha jugat o observat futbol durant bona part de la seva vida, era esperpèntic i morbós. Un sap discernir fàcilment quin espectacle li agrada i quin no, i allò era realment bo, molt bo, però només per una de les parts. Del primer a l'últim minut ens vam allunyar del partit, del joc, de l'espectacle en sí mateix, perquè allò no era un espectacle sinó una carnisseria. No hi havia igualtat de condicions perquè la superioritat del Barça era tan insultant com insultant és quan algú poderós arrasa als febles sense impunitat. No era un partit de dos iguals disposats a mesurar-se les forces. S'havia presentat com a tal i això era el que s'esperava, perquè abans d'enfrontar-se un a l'altre semblava que n'hi hauria, d'igualtat. No n'hi hagué, i quan no hi ha igualtat i el teu rival s'ha dedicat a desqualificar-te acusant-te de mil i una històries, a insultar-te i a menysprear-te dia rere dia, no només als afeccionats els hi bull la sang, per molt que després es vulgui quedar bé davant les càmeres. Tothom vol alliçonar a aquell que el menysprea i l'humilia públicament amb llengua llarga de serp, perquè res ens fem pagar més car els homes que la humiliació, i més encara si ho sentim injustament. I això es paga, es paga i es paga...

Així doncs allà estàvem, segona part, tercer gol, quart gol... embriagats d'èxit i amb la moral sortint-nos per les orelles ja només ens fixàvem en les males arts d'un rival al que li havíem ferit l'orgull. Ja sabíem que no era un espectacle, sinó un festeig, un toreig... Li estàvem fent pagar al rival, no el perdonàvem, no el perdonaríem mai i això ens encantava. Veure'l abatut i en inferiors condicions i nivell i passant la més gran de les vergonyes després de tot el passat ens semblava, fins i tot, poca cosa. Calia humiliar-lo, fer circular la pilota sense que l'oloressin a base d'esperons i ni tan sols atorgar clemència. Eren moltes les lliçons que li podíem fer aprendre al rival, sens dubte; perquè dos estils de futbol s'hi enfrontaven i nosaltres defensàvem el nostre. La lluita de la cantera contra la cartera, la de la precaució i contenció de les paraules a la supèrbia i la llengua llarga, la de l'adaptabilitat i flexibilitat de l'aigua d'en Bruce Lee contra la més rocosa i inamovible duresa... Però, la humilitat?, penso avui. N'hi podem ensenyar, encara? Un home, exèrcit o equip realment humil hagués trobat el moment d'aturar-se, encara i sabent que el rival mai ho havia fet o mai ho faria. Alguna vegada s'havia vist, però no llavors. Els contraris, evidentment, no ho eren, d'humils; tothom ho sabia això, però potser no sabíem que nosaltres érem perversos. Ells s'hi deixaren la pell en inferioritat de condicions i nosaltres jugàrem amb ells, com el gat que tortura l'ocell abans de cruspir-se'l. Potser seguíem sent un xic humils si apartàvem la vista de l'escabetxina aquella, però per descomptat no érem sants, perquè els sants – si de debò existissin - serien misericordiosos, o almenys cortesos.
Però ah! Allò era futbol, un camp de batalla, un enfrontament entre rivals... No hi ha lloc per cap mena de metafísica ni moral ni ètica ni consciència que valguin en aquests llocs. Només un mal filòsof podria ser guerrer i només un mal guerrer podria ser filòsof. Els àngels i els sants no s'enfronten, per això són avorrits, i si aquesta fos una lliga de filòsofs o sants ja faria temps que hauria perdut tot interès.
Vam sortir d'allà pletòrics i acomiadar-nos. En volíem més, jo en volia més, de fet. Esperava amb impaciència el moment d'arribar a casa i endegar la ràdio per rebolcar-me al fang, com els porcs. Tots ens volíem rebolcar al fang. Només ens faltava això per acabar de sentir-nos millor, per acabar d'oblidar-nos del que érem; humans a fi de comptes.

Atura el temps

Sovint, quan només tinc temps per regalar-me i molta confusió acumulada, passejo. A vegades muntanya amunt i d'altres pel passeig de mar. D'aquesta darrera opció, pràcticament plana en la seva totalitat i per tan a l'abast de tothom, la meva zona preferida és la que queda abans del Portinyol i un cop deixem enrere els darrers blocs de l'Avinguda Maresme. Allà es guaiten resquícies del que érem, del que som i del que potser esdevindrem. Són aquestes cosetes que ens permeten imaginar com era aquesta terra abans d'esprémer-la, abans de desterrar-la a la fosca i incòmoda presó del rèdit econòmic.
Va bé, això de passejar; és un passatemps barat que pots fer en qualsevol moment i només requereix d'adaptar-te a dues premisses: la climatologia present i convèncer-se que hi trobaràs quelcom més valuós que el que s'amaga rere una pantalla qualsevol. A més, si no tens la sort de poder-ho fer sol perquè tens obligacions o responsabilitats humanes que atendre, te les pots endur amb tu agafades de la mà i caminar plegats en silenci. Si ets d'aquells a qui li pesen els silencis, que els sofreixen, que els incomoden, que ni tan sols pots estar a soles amb tu mateix, aleshores converseu. També hi ha molt a descobrir en això, ni que sigui el vostre company o companya emmarcat en un indret fora de lloc i per tan retrobat amb sorpresa. Però escolta, una recomanació: que sigui la darrera opció. Procura estar sol primer i escoltar allò que et dicta el cor.
Jo tinc la immensa sort d'anar-hi sol, i només em distreu el monòleg que sorgeix al meu interior, doncs per regla general, tot i simple, es nodreix de pensaments més diversos i profunds que els que pogués trobar passejant per les més meravelloses rambles o els més desconcertants i verds jardins que la mà humana hagués creat mai. Hi ha massa fressa i coses a fer a les ciutats i pobles, i massa distraccions per arreu on ha passat la mà humana. No hi ha cap diferència entre això i conviure en una casa on cada dos per tres l'acció o la presència d'algú et descentra del que pots pensar o deixar de pensar. Aquesta és la doctrina d'avui dia: no deixar pensar, no deixar sentir els batecs del teu cor. I també l'ànima requereix immobilitat i silenci cada cert temps, ni que sigui perquè aquesta no es rovelli i circuli lliurement una estona. Què poc temps dediquem a nosaltres mateixos! Perquè, quanta estona som capaços d'estar sense fer res? Sense escoltar música vull dir, per exemple; sense pensar en prendre un cigarret del paquet, o els xiclets o el bolígraf a la boca, sense picar de peus a terra, sense tocar-nos les mans, les butxaques o el cabell, demanar un altre cafè, recordar el gra al costat del nas que hem vist aquell matí al mirall, distreure'ns amb la primera mosca que passa, posar-nos bé les ulleres, agafar el primer diari que trobem, pensar en si cal fer alguna cosa... Fes-te fotre!, sempre tenim alguna perspectiva futura que atendre i mai la perspectiva d'estar amb nosaltres mateixos en el temps present, i si mai en tenim oportunitat, ens busquem feina perquè ens sembla estar perdent el temps.
I es que no parem mai. Aturem-nos!, cony! Aturem el món!, aturem-nos un moment, mentre passegem per la senzilla però injustament oblidada platja de Cavaió. Contemplem per a nosaltres i per ningú més aquesta grandiosa obra natural que, tot i mústia, encara té la capacitat de transformar el temps en un cercle etern. No hi ha passat ni present ni futur aquí. I tot i així hi és tot alhora. Sentim la glòria uns instants, però ens resistim a perseguir l'essència i aturar el temps en els paratges que se'ns presenten al davant. Per què? El paisatge, la natura – o el que en queda -, és el nostre llegat, la nostra història i la nostra personalitat, però canviem tant sovint de muda que no sabem ni què coi hi tenim, al nostre armari. No sabem ni tan sols quina és la nostra personalitat ni què és allò que ens defineix. Així que oblidem-nos del temps per un minut i espavilem els cinc sentits! No sentiu el rebombori que fa tot aquest silenci? D'acord, hi passa algun tren de tan en tan, però oblida-te'n, no et distreguis. Au, digues: no són aquesta mostra de músties flors que encara ens queden de llegat de la mare natura, els més valuosos tresors que conservem els homes? No sentiu com us xiuxiueja el futur i us evoca al passat?

De centenars de viatgers agosarats i àvids de sensacions n'he tingut que escoltar les mil i una meravelles de les terres que han visitat, però mai mai mai parlar en igualtat de condicions de les petites joies de les que disposem aquí, a la terra que hem heretat des del moment que hi hem nascut o decidit quedar-nos-hi per sempre. Quan aquests bocamolls s'omplen la boca de la bellesa dels paratges visitats, la primera impressió enganyosa que tenim d'ells és de que disposen d'una sensibilitat que sobrepassa els límit humans, una que nosaltres mai assolirem. “Serà un semi-Déu...”, pensem sovint, però quan llavors es dediquen a desprestigiar allò que és seu, allò que és de tots nosaltres, ens adonem que la seva sensibilitat i moral abans sobrehumana és realment la d'una rata de claveguera. És molt comú en nosaltres, els humans, això de preferir el que no tenim a l'abast abans que acontentar-nos i conèixer el que ja tenim. No és creïble que algú que ni tan sols s'ha acostat a l'essència de la seva terra durant tota la seva vida pugui fer-ho amb una que diu haver conegut en uns pocs dies. Ni tan sols n'esgarraparà la superfície! Però sí es vanagloriarà d'haver conegut llogarrets on “sembla no haver passat el temps” i que ens fa “retornar a temps anteriors i millors” i bla bla bla. Aquesta mena de gent que així parla és alhora la que se sent grata d'oblidar-se d'administrar la mateixa poètica justícia per la terra on ha nascut i crescut, la qual només veu com a mercaderia, per les possibilitats d'explotació que li ofereix per enriquir-se i a la que li ha perdut el respecte. Ens dediquem tots a cercar els pocs paratges verges o autèntics que diuen queden encara en el nostre petit planeta i no ens preocupem per estimar i conservar el caràcter i la personalitat del bosquet que tenim a cent metres de la porta de casa. Només hi anem quan no sabem on deixar una tassa de vàter trencada o la runa que n'hem tret de fer obres a casa sense permís. Vanagloriem, per exemple, el clima i el paisatge del nord de la península perquè aparenta ser més autèntic i conservat que el nostre, però som incapaços de mirar-nos el mirall i d'auto-inculpar-nos com a criminals per haver permès la construcció de centenars d'urbanitzacions que han violat els nostres espais naturals per tot arreu. Si feu un cop d'ull des de la platja als turons que la flanquegen des d'on us dic, sabreu de què us parlo. I de fet, no crec que hi hagi cap humà per malvat o insensible que sigui que no senti “alguna cosa” al contemplar un bell paisatge del nord, com ara el País basc o Galícia per posar un parell d'exemples propers... I corpresos, fins i tot tenim temps llavors per omplir-nos la boca de la gastronomia i la cultura i les possibilitats que ofereix tal o qual territori, però som tant imbècils que ens oblidem d'allò que és nostre; dels nostre paisatge, del nostre clima, el nostre estil de vida i totes i cadascuna de les coses que ni tan sols ens hem molestat en conèixer amb més profunditat. I si la resposta d'aquests és “això de casa ja no és el que era” o “ens ho hem carregat tot”, aleshores, el doble criminal és ell, al ser-ne conscient i no dipositar el seu granet de sorra per posar-hi remei.
Però tan se val, deixarem que se'n vagin a qualsevol racó del nord a finals de tardor, a les portes de l'hivern i que es dediquin a collir castanyes com a entreteniment, perquè son uns pallussos que ni tan sols sabrien diferenciar un espàrrec silvestre d'un consolador. Llavors s'asseuran damunt la gespa i les mastegaran per sentir-se tant pletòrics i autèntics que serien capaços de bramar com gamarussos al tastar aquell fruit gratuït que han recollit per primera vegada ells mateixos i han sentit més bo a causa que s'han malmès l'esquena. Se'n aniran a viure allà – uns anys almenys -, fins que entre aquests i d'altres ho sobreexplotin i llavors buscaran un altre idíl·lic i autèntic indret on establir-se perquè repetiran que “allò ja no és el que era”. No faran mai arrels aquests desgraciats, no seran mai d'enlloc i alhora no faran bé enlloc perquè no estimen res de debò.

Se'ns ha donat l'oportunitat d'apreciar i comparar i estimar o refusar; però únicament estimem allò que no és nostre perquè no aprenem a apreciar el que ja tenim i no volem cuidar-lo. Som tan vanitosos que creiem conèixer el que desconeixem. Deixem de banda la nostra pròpia essència i ànima perquè creiem que no val res. No som bojos, no; el que som és imbècils rematats de dalt a baix, cecs de vanitat incapaços de guiar-se per altres sentits. I aquell que digui que es coneix bé ell mateix, o bé viu sol en un recòndit bosc apartat del món civilitzat o és un porc mentider.
Què tenen a envejar els nostres boscos de pinedes, garrofers i alzines? I les nostres platges úniques de sorra gruixuda i ferma nodrides al llarg dels segles per les rieres somicaires? Les costums, les festes, la cultura i molt sovint el caràcter genèric de cada poble del món prové en gran mesura de la mateixa terra que un dia ens acollí, del seu clima, del que aquesta tenia per premiar-nos fos a partir del seu ric o erm sòl o bé dels fruits de la mar que trobàvem més enllà de la llera de les platges. La nostra mateixa dieta sorgida del que més a l'abast teníem i del que la mateixa terra ens donava resulta ara preciosa i admirable arreu del món, i nosaltres, burros, ens dediquem a discutir si anem a un argentí, un xinès, un tailandès, al frankfurt o al pare de totes les abominacions, al Mc Donalds. Aquest mode de vida que sofrim i ens cega no ens permet tornar a gaudir de la nostra terra i de retruc de la taula com cal fer-ho. Res tenim sota el meu punt de vista a envejar de fora, perquè tot ho tenim aquí a l'abast però no tenim ni idea de què és. Cap de les més exòtiques, valentes, menyspreables o admirables societats que el nostre petit planeta ha fet brollar de punta a punta ens pot ensenyar massa cosa d'aquí, perquè simplement no viuen aquí i no són ells els que amb la simple observació i estima per la terra i el desig de millorar al llarg dels segles sabran el que és millor o pitjor per nosaltres. Quin sentit tindria, per exemple, que exportéssim nosaltres al nord els plànols de les nostres casetes marineres del Maresme, si a la mínima tempesta hivernal s'esfondrarien els millors terrats pensats per als suaus hiverns mediterranis on amb prou feines hi cau neu? I si ens encaparréssim a fer les nostres cases amb teulades de pissarra per una nevada que cau aquí cada deu anys de què serviria? No vull ni imaginar-m'ho, però encara podria posar-se de moda. Però si així fos, no ens diríem a nosaltres mateixos rucs i imbècils per això com si ens dediquéssim a importar tota la producció de pinyes i cocos del carib per comptes de fer-nos passar la calor d'estiu amb les millors síndries i melons d'aquí? Vaja, pensa com vulguis, fes el que vulguis. És fàcil adaptar-se al món si fas exactament el que fa tot el món; no hi ha heroïcitat ni personalitat ni tret diferencial en això. Dir “sóc del món” és el mateix que dir “no sóc d'enlloc i m'importa tres caralls el món”.

Però vaja, si t'hi asseus un dia, en un d'aquells quatre bancs del passeig de mar, afamat de vida i d'esperit de les coses, sabràs què vull dir. Descobriràs en el matí mediterrani la carícia del vent excitar els canyars joves i desitjaràs tombar-te damunt aquell sòl que no és ni gespa ni males herbes ni trebols, perquè estaran implorant que algú ho torni a fer, i gens t'importarà el que puguin pensar els caminants o corredors o ciclistes. Pregaràs perquè et sorprengui una tempesta impossible que et talli el pas dels rials i et deixi allà sentint el plor de la muntanya arribar a la llera, i sospiraràs després perquè l'escalf del sol reflectit a la mar s'introdueixi en la teva ànima un fred matí d'hivern, mentre observes en silenci les barques tornar de feinejar en direcció al port.
Un dia desitjaràs provar la glòria de la natura que casa teva t'ofereix, la glòria del moment present, perquè t'adonaràs que tant poc coneixes d'aquesta terra teva que has heretat o a la que t'has decidit a unir-te que necessitaràs que la seva influència se't filtri a l'ànima i et digui qui ets. Espero que no sigui tard per a tu, quan ho provis. T'hauràs d'adonar, amic, que per estimar, si de debò pretens estimar sense reserves i sentir-te estimat d'igual manera, cal conèixer, i que per conèixer calen dues coses: temps i interès.
Paciència, voluntat, humilitat i un esperit afamat per conèixer. Si ets capaç de deixar de banda les maleïdes presses que aquest món t'exigeix a totes hores i segueixes el teu ritme, tindràs ja la glòria a les mans, el regal de la immortalitat, del tant menystingut i oblidat carpe diem. Res se t'escaparà i res t'afectarà negativament doncs no et planyeràs del passat ni del futur; pensaràs només que un és aigua passada i que l'altre ja arribarà. No existirà futur ni passat per a tu, només el moment real que has decidit aprofitar. Seguiràs pensant, doncs ets ésser racional i busques la veritat per damunt de tot; però a la fi tornaràs a sentir, i amb això recuperaràs el més valuós tresor enterrat i oblidat per nosaltres, els humans: la passió. Trobaràs l'equilibri. T'adonaràs, company, que ets grandiós i únic com la resta de milers de milions d'ànimes cegades per l'obra de teatre de la realitat, que no deus res més a ningú que mostrar-te tal i com ja ets, perquè els prejudicis i crítiques que reps per no ser com la majoria no van amb aquell que segueix el seu propi repic de timbals. Deixa'ls, deixa'ls fer! El que és bo per a uns no té perquè ser bo per a tu, si així ho decideixes. No creguis pas que deus explicacions a cap home, perquè no hi ha ningú que pugui treure res en cara a aquell que de debò creu fer el correcte. De fet, ni tan sols tindries que escoltar-me a mi si creus que és perdre el temps i que estic tarat. Potser ho estic, però ningú ho dirà per mi i jo no me'n sento. Però el principal error en el que cauries ara que acabem és creure que ho faig per a tu. No és així, no escric per a tu, amic, ho faig per a mi, sempre per a mi.

Sí, tornar-hi, però primer el “per què”

"ficcions i deliris es prenen per veritat, mentre que la realitat ens sembla fabulosa" Thoreau


"Vaig sortir de casa amb la idea de cercar alguna cosa desconeguda, alguna cosa que no sabia del cert existís i que necessitava urgentment trobar entre l'agror i el tedi que em dominaven. M'estava podrint per dins i necessitava fugir. Recordo que aquí em planyia contínuament de la meva inexistent sort, de la insuportable càrrega d'obligacions que exigia el sobreviure i de la raresa de les coses; però sobretot m'adonava que s'apoderava de mi una creixent manca de forces per tornar a perseguir estels fugaços. El problema era que no sabia què buscava, o que ho sabia massa bé i que no estava massa segur de desitjar confirmar-ho. Però sí que em calia jutjar des d'una altra perspectiva els meus principis, col·locar els meus somnis i la meva moral damunt una taula de proves i dinamitar-los. Volia experimentar com n'eren de resistents, volia actuar com un científic boig i observar els resultats de posar en qüestió allò en el que creia. Així que els vaig mossegar, trepitjar, bombardejar, encongir, foradar, electrocutar, oblidar i sotmetre'ls a tot allò que creia podrien ensorrar-los, que podria dur-los a la destrucció total. Alguns ho van fer, d'altres s'han mantingut impertèrrits, s'han mofat de mi i m'han mostrat – a la fi – què era important per a mi i què no".

Hi ha qui té unes ganes boges boges boges de reprendre les tasques que ha deixat aparcades per un temps, però també existeixen aquells que la simple contemplació de la idea els fa venir calfreds, basques, ganes de fugir altra vegada... I si no tinguessin l'esperança de repetir-ho, molts buscarien una soga i es penjarien tot just tornar, alimentant aquest estrany invent d'avui dia que es diu síndrome post-vacacional.
Per facilitar-vos la tasca us parlaré en percentatges: estic en un 20/80. Un 20 per cent de desitjar reprendre tot el que implica la meva vida corrent o habitual i un 80 de fàstic per haver-ho de fer. Probablement l'obligació que t'exigeix aquest món i aquesta societat de que TORNIS!, de que tornis al que és “normal”, que toquis altra vegada de peus a terra, que oblidis i continuïs amb “L'ÚNICA” realitat és, precisament, el que engreixa la segona xifra i fa minvar la primera. Tot i així, encara que ningú m'hi obligués o m'exigís o em donés pressa, crec que les xifres seguirien essent força descompensades en el meu particular cas, i sempre sempre sempre seguint les mateixes tendències. Amb aquest plantejament tan paranoic a les mans, m'he adonat que no sóc massa amic de que ningú em digui què és el correcte o no, el que és real o irreal o de que se'm folli el cervell. Tinc la meva pròpia escala de valors i paranoies pròpies i després d'escoltar i sospesar m'hi acabo rebel·lant exigir-me a mi mateix una de pròpia. Però tothom ho fa així, no?

De les primeres coses que he sentir en tornar ha estat: “Perfecte; t'ho has passat bé, has desconnectat, has descansat i has fet allò que volies. Me'n alegro molt per tu, però ara t'hauràs de tornar a pujar al tren de la vida. S'ha de tornar a la realitat!”. El paio en qüestió va aconseguir més que totes les ones negatives de la galàxia i totes les depressions que mai m'hagin envoltat: em va destrossar per dins. També ha estat la frase que més difícil m'està fent la readaptació a la que ja sabia em caldria sotmetre'm. Fa dies que li en dono voltes i no m'agrada gens la idea. Tot, tothom, viu en una freqüència diferent a la que t'has endut embolicada dins la motxilla. Ells comparteixen alguna cosa, tu en portes una de nova que es va desintegrant a mesura que passen els dies. Però ells estan preparats per fer-te “tornar” a aquest supòsit del que és “normal” i “real” per la majoria. Normal!, real!! Qui collons és capaç de dir què és i què no és normal o real? Ni tan sols es plantegen que el que has viscut sigui real o normal, pressuposen que has estat en una mena de somni anormal. I de fet, potser l'anormalitat és precisament la idea de restar en un oceà infinit en el que nosaltres, els més anormals i cabuts i cap-quadrats éssers terrestres intenten anar surant per no ofegar-nos-hi; ni tan sols ens plantejaríem la idea de que no som éssers aquàtics i que el nostre entorn podria ser més adient; un xic almenys.
Estudiar per poder treballar, treballar per poder pagar-te el dret a viure, comprar per fer-te creure que estàs viu, escalar posicions indefinidament, comprar més i posseir petits o grans objectes als que dedicar certa atenció i sobre els que creus tenir el control... Ja estàs dins el joc, ja tens una mica de plaer i tot això et farà oblidar-te de l'entorn merdós aquest que creus mai podràs canviar... És això? Això és?? Sí, el necessari és fer creure que tan sols hi ha un únic camí, una única forma d'afrontar un problema, un únic estil de vida, una en la qual les bases ja estan assentades i els límits són un terreny de joc amb regles inamovibles que tot i així es passen per la soca dels ous els que han aconseguit arribar a dalt. Sí, al final tot és això: aconseguir la posició preferent, trepitjar l'altre per treure el cap i donar-li la raó al que té més poder que tu perquè potser et farà escalar més posicions. Al final tot és vanitat i cobdícia de poder. És això, seguir el joc... A ningú li agrada el xai escindit del ramat, però tothom somnia en estar allà dalt controlant el que fa la resta.

Però m'he desviat massa d'allà on volia arribar, que era bàsicament la massa ensucrada idea “d'un altre món és possible”. No és un error dir-nos-ho nosaltres en privat, però quan et poses a la boca aquestes paraules – proveu-ho –, i algú escolta, haurà perdut tota la potència efectiva i ens prendran per carn de psiquiàtric, perquè massa gent se l'ha posat ja a la boca i no ha fet res més que destrossar-la i escopir-la després; no se n'ha tret res en clar ni evidentment ha canviat el món. Així què ens queda en aquest món, en aquesta realitat? Ens queda alguna cosa, això està clar. Sempre podem jugar al joc i amb els nostres escassos mitjans oblidar sempre que sigui possible allò que no podem o no volem posar-nos a canviar. Podem distreure'ns – i aquesta és la clau - creant d'altres realitats o construint castells a l'aire. I bé, això s'aconsegueix amb les tan requerides vacances, els tan necessaris dies de festa setmanals, un noi o noia important o per diversió al teu llit un diumenge al matí o, fins i tot al llegir o mirar un llibre o una peli qualsevol que ens aconsegueixi allunyar per uns instants del sofà que encara estem pagant, del llit, de l'hamaca, de la maleïda televisió sempre endegada... Si ens centrem en esprémer sols o en companyia aquest immens ventall de possibilitats que aquest món i aquesta època ens ofereix la majoria es sentirà gratificada, encara i que segueixi pensant que moltes coses podrien canviar. I es que tan sols requerim allunyar-nos-en per un temps i ja tenim una mica de felicitat, amb la consciència bruta, però felicitat si més no.

I amb tot això, tornes de viatge o s'acaba el cap de setmana o l'obra de teatre o passes la darrera pàgina d'un llibre i tu mateix o algú altre acaba per dir: “Tot el que és bo s'acaba” o “S'ha de tornar a la realitat”. Hòstia puta!, em dic jo... La realitat!, la refotuda realitat! Sembla que et diguin que hi ha coses que no es poden canviar, que certs fonaments són tan inamovibles que no paga la pena ni plantejar-se'ls, com quan es donava per cert que la Terra era el centre de l'univers o que plantejar l'esclavitud o el masclisme o el feixisme – per posar exemples – com amorals i erronis, et portava de pet a la foguera o a la forca o a coses pitjors. I bé, ja siguin els diners o la feina o les idees amb les que et sustentes per anar tirant o per dedicar-te a esprémer el ventall de possibilitats que t'allunyen d'aquesta realitat, sembla ser que ningú es planteja una altra opció que aquesta realitat és única. N'hi ha que et dirien que l'insuls treball que fas és el que realment et fa apreciar el dret a reposar i fer allò que t'agrada, que si no no tindria gràcia. Però jo no em refereixo a això, sinó a que aquest món ens està violant el cervell a base de fer-nos prioritzar massa coses prescindibles i fer-nos oblidar de les que ens farien ser persones de debò. Els fonaments poden ser ferms, no ho nego; però ningú s'ha plantejat que potser aquesta immensa obra d'enginyeria malèfica no és la més adequada, la més sana, la més recomanable?

Són suficients cinquanta dies fora de casa per desitjar no tornar-hi o per almenys plantejar-te altres prioritats? Alguns es pensaran que és que no m'estimo els meus, el meu poble, els petits indrets, moments o anècdotes passades que m'hi han fet arrelar fins a sentir-me orgullós de poder dir que almenys sóc d'algun lloc; perquè si sóc com sóc i actuo com actuo és, per bé o per mal, perquè tinc influències d'allà on m'he criat, així com també en tinc que he trobat a fora. I es que el meu cor i el meu cervell – a parts iguals -, no poden estar-se'n de plantejar-se una i altra vegada quin és l'equilibri just de les coses bones i dolentes que ens passen, què és l'imprescindible i què no. El que t'agrada o pots creure que t'agrada i et defineix com a persona no té perquè ser imprescindible, perquè el que és imprescindible ho crea un mateix. No hi ha traïció possible en això. I no són precisament les presses, la cobdícia, la vanitat i l'afany imperiós de fer el mateix que el nostre veí exitós el que ens condueix a un estadi superior de felicitat, sinó seguir el teu propi ritme i fer cas al batec del teu cor, sigui quin sigui i encara que no vagi al mateix compàs de la resta i tothom vulgui fer-te veure que et quedes enrere. Més que probablement alguns seran feliços imitant allò que tothom fa – i hi tenen tot el dret -, però la veritat és que si ens hi abandonem ningú es plantejarà el perquè ho fa o no veurà més enllà. Això volem? Bé, a1uell a qui tot li sembla bé és que ja ha aconseguit una bona posició o està segur de tenir-la tard o d'hora; no s'arriscarà a perdre-la fotent-se o fotent-te ocellets al cap. I ull!, perquè també n'hi ha masses que, al veure-ho tot malament només et fan creure que trien l'altre camí perquè només pretenen arribar a les mateixes posicions que critiquen. Quins sets ous!
Cal sospesar massa coses per entendre primer el què fer i el per què fer-ho.

i quan tot acaba, què?, sant tornem-hi?

"Camino, camino, camino... No hi ha pressa. Sota la punta del bastó l'asfalt; una llengua llarga i grisa sens fi, però no tinc cap pressa.
Esprimatxats núvols inmòvils taquen el cel més blau vist en moltes jornades. A banda i banda d'aquell bocí de terra, la gran paleta polifònica de colors de tardor resta colgant com picarols de milers de branques movent-se amb parsimònia al compàs d'agradables brises. Verd, verd als umbrals de la carretera, verd al fons i TANT i TANT poc gris a la fí! I al damunt, el sol bullent calent calent... La vida lenta, la vida plàcida, la vida sense pressa, la vida com hauria de ser... Era això, oi? Sí, això era. M'aturo, cal fer-ho. Em descordo la motxilla, m'afluixo les botes i m'estiro damunt la gespa; tan, tan feliç que començo a plorar.
I ara no hi ha pressa, cada segon és un regal, cada moment un plaer, cada minut deixat enrere odiós passat que m'importa tres caralls. Allà al fons un horitzó que et fa pessigolles a l'estòmac. El futur és allà al davant, però ara només compta el present. Que el viatge sigui llarg, això és, que sigui llarg, que mai s'acabi. Quina PUTA pressa hi ha?
I, Déu! Què és això que sento recòrrer-me l'espinada? La resistent rosada del matí, la sorpresa, la vida... El que jo volia. La vida, no?
Però ah!, també un dia s'acaba tot això. Ara torna a tocar sobreviure. I ara que ja he provat la dolça mel de la llibertat no se'm farà més planera la realitat.

I bé, aquí estic altra vegada. Què horrible, de debò: què horrible!!"