i quan tot acaba, què?, sant tornem-hi?

"Camino, camino, camino... No hi ha pressa. Sota la punta del bastó l'asfalt; una llengua llarga i grisa sens fi, però no tinc cap pressa.
Esprimatxats núvols inmòvils taquen el cel més blau vist en moltes jornades. A banda i banda d'aquell bocí de terra, la gran paleta polifònica de colors de tardor resta colgant com picarols de milers de branques movent-se amb parsimònia al compàs d'agradables brises. Verd, verd als umbrals de la carretera, verd al fons i TANT i TANT poc gris a la fí! I al damunt, el sol bullent calent calent... La vida lenta, la vida plàcida, la vida sense pressa, la vida com hauria de ser... Era això, oi? Sí, això era. M'aturo, cal fer-ho. Em descordo la motxilla, m'afluixo les botes i m'estiro damunt la gespa; tan, tan feliç que començo a plorar.
I ara no hi ha pressa, cada segon és un regal, cada moment un plaer, cada minut deixat enrere odiós passat que m'importa tres caralls. Allà al fons un horitzó que et fa pessigolles a l'estòmac. El futur és allà al davant, però ara només compta el present. Que el viatge sigui llarg, això és, que sigui llarg, que mai s'acabi. Quina PUTA pressa hi ha?
I, Déu! Què és això que sento recòrrer-me l'espinada? La resistent rosada del matí, la sorpresa, la vida... El que jo volia. La vida, no?
Però ah!, també un dia s'acaba tot això. Ara torna a tocar sobreviure. I ara que ja he provat la dolça mel de la llibertat no se'm farà més planera la realitat.

I bé, aquí estic altra vegada. Què horrible, de debò: què horrible!!"

us dono vacances

No pensava fer-ho tan aviat. Pensava més aviat a mitjans de Setembre o així, quan agafés les meves llargues llargues llargues vacances anhelades. Però la veritat: potser necessito abans unes pre-vacances. Preparar-me, llaurar camí, no ho sé. El que si sé és que no hi ha raons per no tallar-ho ja: no estic casat amb res ni ningú, poca cosa em crida l'atenció per la xarxa i, sincerament, m'ho passo millor sense entrar-hi i sense pensar massa en que allò que escrigui cal que sigui i-m-m-e-d-i-a-t-a-m-e-n-t útil. No tinc temps a deixar-ho fermentar com abans feia i corregir-ne l'acidesa. No em senta bé el cor agre.
Bé, crec que ni tan sols en fa un any, que vaig començar el bloc. Però què més dóna? No tinc el temps ni la dedicació ni les ganes de cridar al buit de l'any passat. Em passo les hores com si fos un zombi. Perdo el temps i ja no em perdo entre pàgines de llibres. Es nota que alguna cosa falla quan comences a divagar i a escriure de necieses pròpies i més aviat prescindibles. Si sóc jo o la xarxa, no ho sé; només sé que t'afegeixes a un bloc d'actualitat, esperant que et salvi, i l'únic que aconsegueix és que te'n cansis abans d'hora de tanta actualitat i de necessitar DIR coses JA. No és que no se'm doni més o menys bé escriure la meva opinió sobre algun afer esprement el cigronet que tinc dins la closca, però se'm fa repetitiu, m'avorreix. La majoria d'argumentacions són sempre les mateixes i em cansa. Estic d'actualitat i de dir coses fins la gorra. No sento res, i aquest és el problema: no sentir res. Res de res. Res. No, esclar, fa uns dies vaig passar-me quasi sis hores seguides jugant a la consola, aïllat, sense fer res. No vaig sortir ni a donar un volt. Aquest darrer detall cal tenir-lo en compte, és terrorífic. Feia molt que no hi jugava, i tinc comprovat que, quan arribo a casa i no sé fer res millor que endegar l'aparell maleït és que poca cosa em queda a dins i poca cosa més em reclama ja a l'exterior.

Damunt l'escriptori, entre la merda, hi tinc tres llibres: “Cuentos”, de Cesare Pavese; “Catedral”, de Carver; i “Olor de Colònia” de Sílvia Alcàntara. Bé, no he tingut pebrots d'obrir-ne ni un en setmana i mitja. DÉU!, què m'està passant? Si aquest existís diria: “Necessitat d'actualitzar, fill meu; de pensar en què escriure i com escriure-ho per al cony de bloc dels pebrots. Para ja, imbècil, més que imbècil. Acabaràs amargat, anormal!” I sí, tindria raó el pobre diable, perquè em miro aquí dins i crec que ja m'he buidat prou durant un temps. Tan sols estic forçant la màquina. Res més tinc ara a dir que no sigui el mateix que ja he dit amb altres paraules. Llegeixo les últimes animalades penjades a la web de relats i m'ofenc jo mateix. Estic més tancat que els tres putos llibres oblidats damunt l'escriptori, i això no pot ser sa. Caldria deixar que el temps t'avanci i riure-te'n a la cara, deixar-lo còrrer, deixar-lo estimbar-se. Així rebenti.

Ni una gota més d'actualitat m'hi cap ara per ara, aquí dins. Aquesta matinada he fullejat el diari. No he llegit ni un article sencer. És pesat, tediós, odiós, el món d'avui contat com me'l conten. És la mateixa merda reciclada una i altra vegada i repetida amb les mateixes maleïdes frases canviades d'ordre. Ja només llegeixo els titulars i em munto la meva peli amb el que escolto per la ràdio al matí. Què hi puc fer jo? Sóc curiós. Extremadament curiós, però NO m'agrada descobrir sempre el mateix. I fins i tot amb els titulars ja es veu de quin peu coixeja cada casa o cada grup editorial de la premsa. El maleït quart poder disparant-se frases i titulars! Quin fàstic! Es dediquen per exemple a reclamar serietat i rigor i la fi dels partidismes dels grups polítics – alguns - i la majoria actuen completament igual: egoistes guiats pels seus refotuts interessos, siguin quins siguin i tinguin els tentacles que tinguin.

Així que bé, què anava a dir? Ah sí!, que bé, que us desitjo que les vacances o la feina o la cerca d'aquesta us provin i us siguin favorables. Que sí!, que a la fi m'oblido d'internet i el bloc i de tot això i me'n vaig a tocar la gaita a una altra banda. Bones noves! Sí, fins a finals d'any, o fins gener. No, no el tanco. No tindreu tanta sort. Penso tornar a cridar al buit, però ara, bé, us dono vacances; aprofiteu-les.
Sí, vull ser egoista. MÉS!, més egoísta del que ja sóc de sèrie. Ja sabeu: no fer res més que preocupar-se d'un mateix, girar l'esquena a les obligacions, les presses per fer-se gran... perdre el bon nom... perdre el nom!

Caminar, simplement. Simplement caminar, però no en el mateix sentit, sinó contracorrent un temps.

Podria estar bé.

setmana

Dimecres hi aniràs a dos quarts d'una. Dorms. Dorms més del compte; una hora o hora i mitja més. Són les deu. Agafes la motxilla amb el portàtil, vas a la granja, prens cafè amb llet, revises els correus, mires blogs, en descobreixes de nous i no comentes, perquè ho consideres una intrusió quan ho fas tu i en canvi ho celebres quan ho fan amb tu. Llavors mires el teu bloc i et preguntes: “Què més dir?, què més dir?, què més dir?... No tinc res a dir que no hagi dit ja! Així que escrius merda al processador de text que o bé esborres o bé queda com a un document més de la col·lecció, un altre d'obert i inacabat, un que mai reprendràs.
I les persones de la terrassa o rere el finestral et semblen de cartró, sense ànima, sense més vitalitat que la d'alçar-se del llit per prendre cafè o esperar a que alguna cosa canvii o esperar gaudir de les vacances que cada any se li fan curtes i cada any fan el mateix. Comentaven coses estúpides, això et semblava, fins que arribà el dia en que les vas deixar d'escoltar. I llavors arriba l'hora, arriba l'hora de les dotze hores seguides sense interrupció, de no parar; és l'hora de treballar per la supervivència.

Dijous a les vuit. No dorms. Dorms menys del que tindries que dormir; una hora o hora i mitja de menys. Agafes la motxilla amb el portàtil i els llibres i les llibretes i prens cafè amb llet al restaurant abans de muntar la terrassa, d'escriure la pissarra, de servir gratis a tota la família de l'amo que a primera hora es reuneix allà mentre se't acumula la feina. I neteges, i serveixes, i ajudes i et preocupes de coses que no t'hauries de preocupar...
Dines amb el portàtil o el llibre o la llibreta oberta, mirant, llegint o escrivint sobre qualsevol cosa que t'allunyi d'aquesta vida que per molt que et pesi t'has llaurat tu mateix, per tediosa o insuportable que resulti ser. Només és culpa teva, i això penses mentre arriben les 13h i tothom és al seu lloc esperant l'hora d'omplir la caixa. Comença el guirigall, comença a tacar-se la camisa clara de suor que acaba per regalimar més sovint del que voldries fins a la punta del teu nas. Han arribat els treballadors afamats, han començat les corredisses per tota la terrassa, les croquetes i regats amb els cotxes a tota pastilla pel mig del carrer que creues, les emprenyades PER LA FEINA! amb els companys. Estàs servint bípedes que no són humans, això penses, a tota aquesta gent que et mira per damunt l'espatlla, que et tracta com la merda suada i cansada que ets davant seu, no com la persona que aspires a ser per dins. Per cada un de bo n'hi ha deu de malparits.
I passades les quatre te'n aniràs a casa, amb la idea d'escriure o llegir, però no pots; perquè estàs tan cansat que el boli no llisca i el cervell no flueix com el torrent que hauria de ser. Estàs tan i tan cansat que els ulls se't tanquen davant el llibre i t'adorms, per llevar-te una estona després amb un malson horrible i tornar a la feina arrossegant l'ànim. No has fet res amb aquelles tres hores i et sents inútil i culpable. Tres hores i poc escaig que tenies a la butxaca, que han resultat insuficients. Tres hores i escaig de mort en vida al dia per tornar, una vegada més, a les vuit del vespre allà; fins tancar, fins l'endemà, fins que comenci altre cop el ball.

Divendres toca a dos quarts de dotze. Dorms, dorms més del compte. Una hora o hora i mitja de més. Són les deu i agafes la motxilla amb tots i cadascun dels teus trastos inútils i vas a la granja, prens cafè amb llet rere el finestral o la terrassa. I revises correus i blocs i vides admirables o egoistes o tancades o humanes o desitjables o fantàstiques o estúpides o immorals o positives o negatives rere allò, rere aquella finestreta, rere aquella pantalla de cristall líquid estúpida fins que arriba l'hora, l'hora de les 12 hores seguides del dia que entres més tard a la feina.
I quan acaben els dinars els companys es posen a la butxaca aquelles tres hores o tres hores i escaig de temps i desapareixen; i tu peles patates o plegues roba o reculls o escombres o fregues o neteges o serveixes als que poden permetre ser servits a aquella hora i et fas el sopar i t'asseus i et tornes a alçar i descobreixes que has avançat unes tres pàgines del llibre que duies al damunt i que hauràs de rellegir perquè no t'has assabentat de res. Aleshores són les vuit, i tota la plantilla arriba i escampeu mantells i coberts i plats i setrills i tovallons i copes a fora i esperes. Esperes altra vegada a que tot comenci, a que arribi la fi d'aquell dia per tornar a començar l'endemà.

Dissabte a les vuit. Carregat de trastos fas via CORRENTS en direcció al bucle temporal per la supervivència, doncs t'has adormit quasi un quart d'hora. Pel carrer sorteges bosses d'escombraries i quan arribes a destí, endegues el rentavaixelles, escrius la pissarra, neteges la taula i les tasses de la família que ja ha utilitzat, muntes la terrassa, reps comercials amb afanys de vendre i crítiques del cap perquè quan arriba no està tot enllestit. No saps si sentir-te culpable o enrabiat. A mig matí reomples els setrills i prens nota de les comandes pel cap de setmana que es succeeixen per telèfon o personalment. Fas bona cara a tothom, mentint somrius als que es mereixen el somriure i també als que els hi giraries la cara d'un mastegot per superbs i maleducats i sangoneres de vitalitat humanes que et tracten com l'esclau del segle XXI que ets.
Tornes a casa passades les quatre, amb aquelles tres hores a la butxaca i al teu interior aquella mescla explosiva de satisfacció i ràbia per haver escoltat la campana que acompanya la pausa entre assalts. No és més que una compta enrere, penses, fins que tornis al ring, fins que et noquegin irremeiablement a mig combat, fins que abandonis, fins que no t'aixequis del terra o fins que paris boig completament i esclatis com una bomba de rellotgeria.
Et dutxes i tornes a la granja, a col·locar-te davant la finestreta inútil. Perquè has enviat quelcom a la pàgina aquella de relats i contes i vols comprovar si ja ha estat publicat. I prens dos o tres cafès amb gel mentre passa la tarda, mentre deixes d'una banda la pantalla perquè t'avorreix i no és res més que un altre forat negre que t'absorbeix. Llegeixes alguna cosa, perquè no tens ànims per escriure res que plasmi el “fantàstic” estiu que vius. I llavors, quan estàs a punt de reprendre el fil d'aquelles tres pàgines apareix un client d'allà on treballes, pregunta si pot seure amb tu quan ja està assegut, li dius que cap problema, et parla de les titis que passen amb pantaló curt i llargues cames i de les que tu ja t'adones perquè no ets de pedra, et parla del mundial, et parla de les mil necieses que t'importen tres collons i fumes i fumes i fumes perquè et posen a parir les seves palles mentals i vols fotre el camp; aleshores et disculpes i te'n vas, tornes a casa, t'estires al llit o al sofà desitjós de llegir o fer alguna cosa per a tu, però t'adorms, altra vegada, fins les vuit, fins al segon assalt del dia.
I a la nit esperes badallant, assegut a l'entrada amb el company fins les dues o tres de la matinada que se'n vagi l'única taula que queda ocupada. Que se'n vagin aquells que has convidat a dues rondes de licors per fer-te el simpàtic i l'enrotllat en època de crisi i que el negoci, el sistema vaja, segueixi rodant. Sí, a aquells que t'han mirat per damunt l'esquena, a aquells que saps tenen lliure el diumenge, a aquells que s'omplen la boca mentre beuen de llargues i gelades copes de tota la injustícia del món i de la poca humanitat i educació de la gent i els joves d'avui dia, aquells mateixos que t'han demanat de males maneres cent coses que t'han obligat a realitzar cent viatges. I llavors, quan se'n van i estàs recollint les taules i les cadires i posant la cadena apareixen els urbans, que et diuen que han rebut una trucada queixant-se del soroll i que a la propera hi haurà denúncia. I no saps a què atendre't; només a que estàs cansat i que vols retrobar-te amb el llit.

Diumenge a les deu. Poques hores per dormir i moltes per endavant per preparar-ho tot. Arribes a la zona zero de la nit del dissabte, a tot allò que quedà pendent de fer. S'organitzen taules i reserves a fora. A dins es talla el pa, es prepara el gratinador portàtil, els tomàquets, els setrills, les neveres, s'apunten els postres a les llibretes humides per la suor... Es remunten licors i vins i caves i es corregeixen les faltes d'ortografia de la pissarra. Dineu tots en un quart d'hora, perquè encara queda feina a fer. I llavors esperes, espereu a que tothom arribi a la mateixa hora i alhora amb ulleres de sol tapant els ulls ressacosos de la seva nit passada, a que arribin les queixes, les taules amb mitja hora de retard, els “notentiendo” clàssics de qui et vol tocar els pebrots i sap que no li pots contestar com hauries de fer-ho, a la gent que deu minuts més tard no s'ha mirat la carta, els cafès, les safates volant amunt i avall, el suor regalimant per tot el teu cos, la gola incendiada pel canvi de temperatura interior-exterior, la recollida general i, surts a les sis o les set de la tarda i t'alegres de que aquella nit no hagis de tornar.
I penses ja a casa i després de dutxar-te, en fer un volt pel passeig de mar amb l'mp3 endollat, però és estiu i tot està copsat de gent i vols estar sol o intentar estar-ho. Així que et quedes a casa acompanyat del paquet de sis llaunes de cervesa i el tabac, disposat a acabar-ho tot i engegar-ho tot a rodar, i aconsegueixes aguantar fins la segona llauna, quan caus rendit i t'adorms i t'alces a les quatre o cinc de la matinada suat i aterrat a causa d'un malson que es succeïa precisament a la feina, amb la terrassa plena, amb la safata, amb estrès. És el tercer o quart malson de la setmana relacionat amb la feina.

Dilluns a les vuit en punt. Has dormit en dos torns i el cuiner fa festa, així que surts de la banqueta i fas valer el curs de cuina i l'any i escaig passat rere fogons i et dediques a fer gaspatxo, tomàquet fregit, empedrats, el menú del dia, netejar fregidores, cuinar marca de paella, fer rostits i demés. Tot allò exigible per passar mitja setmana. Quaranta graus a la cuina! Beus com un camell i et col·lapses quan arriben cinc o sis comandes seguides, et cremes amb la fregidora, t'asfixia la planxa, emmerdes el terra i no saps com te'n sortiràs, quan no saps com t'ho trauràs del damunt. I no saps què és pitjor, si allò teu o això del cuiner. I acaba el migdia, i et poses a la butxaca aquelles tres hores i poc més i escaig i tornes, i fas el mateix de sempre, descansar per començar cansat al vespre.
I el vespre es fa ja insofrible, perquè només tens la ment posada al dimarts, al teu dia de festa, a aquell dia mític que arriba només un dia a la setmana i en el que pretens fer milers de coses que no has pogut fer abans. Però a la nit encara fas sardines a la planxa, cuines musclos al vi i sèpies i entrecots i bacallars i salses i sembla que allò no s'hagi d'acabar mai, que no arriba mai l'hora de sortida perquè una altra taula, aquell dia, PRECISAMENT AQUELL DIA!, ha decidit quedar-se fins tard, i tu tens que tancar perquè ets l'únic que queda allà al que li han atorgat la confiança, “l'honor”, d'unes claus per xapar. I esperes, i esperes i esperes i, quan ja estàs per la tercera o quarta cervesa se'n van, i recolliu, i tanqueu, i et desitgen els companys un agradable i planer dia de festa i tu així ho esperes, però dins teu saps perfectament que no serà així, perquè després de llevar-te tots els teus amics casats o ajuntats estaran treballant o de vacances, estaran preocupant-se de si mateixos, de la seva setmana normal que estaran pensant en oblidar, en odiar o llepar els ous o cony al seu encarregat o cap, de comprar pintura per al pis que acaben de llogar, de demanar un préstec, de buscar feina i, evidentment, no estan per hòsties ni per ratllats. Així que el passaràs sol, el dia de festa, i sense ganes de llegir, perquè tot i haver dormit i dormit i dormit a la tarda, després de dinar a casa per primera vegada en tota la setmana t'adormiràs altra vegada, perquè estàs pitjor que si algú t'hagués endegat un joc de pals per criticar-li que anés amb la roja. Tampoc tindràs ganes d'escriure, perquè saps que només plasmaries això que estàs escrivint ara; tot queixa, tot depressió, tota l'agror i merda que a dins teu habita. Així que bé, t'arribaràs a la nit al restaurant i et diran que no, que no paguis la cervesa que estàs convidat, i no hi haurà massa feina i podràs parlar amb el cap, que t'esgrimirà un: “On podries estar millor que aquí, Santi?” I callaràs, però li recordaràs aquells tres mesos que tens promesos per a finals de temporada d'estiu, aquells en que tot es tracta d'agafar la motxilla i fotre el camp i si en tens l'oportunitat, no tornar mai més. I ell et contestarà que estàs malament del cap, que molta gent busca feina i tu estàs disposat a jugar-te-la. Però li deixaràs anar tot el teu discurs, tot allò que et preocupa i del que no estàs segur, tot el que t'interessa saber, tot el que et motiva, tot el que et desagrada, tot allò pel que tens curiositat. I ell dirà que ets un radical, un extremista i un ratllat de la vida, que tot és molt més simple de com tu ho pintes. I et sentiràs completament sol entre tanta companyia d'aquest món que pinten únic, desitjaràs la pobresa i consideraràs salvatge aquest món i no aquell que pretens descobrir. Desitjaràs que acabi l'estiu, tallar amb tot, llençar els calés, no tenir un sou, no estar acompanyat de la pràctica de viure, trobar un nou món o el camí que porti a aquest o algú que te'l mostri amb altres ulls, que no vagi amb pressa per tot, que no estigui absorbit per l'única forma que sembla existir avui dia per viure. Voldràs sentir-te acompanyat a la fi, estant sol, lliure; completament SOL a la fi. I potser no seràs millor, però a la fi podràs comparar. Buscar i aconseguir, a la fi, l'habilitat de viure.