"Camino, camino, camino... No hi ha pressa. Sota la punta del bastó l'asfalt; una llengua llarga i grisa sens fi, però no tinc cap pressa.
Esprimatxats núvols inmòvils taquen el cel més blau vist en moltes jornades. A banda i banda d'aquell bocí de terra, la gran paleta polifònica de colors de tardor resta colgant com picarols de milers de branques movent-se amb parsimònia al compàs d'agradables brises. Verd, verd als umbrals de la carretera, verd al fons i TANT i TANT poc gris a la fí! I al damunt, el sol bullent calent calent... La vida lenta, la vida plàcida, la vida sense pressa, la vida com hauria de ser... Era això, oi? Sí, això era. M'aturo, cal fer-ho. Em descordo la motxilla, m'afluixo les botes i m'estiro damunt la gespa; tan, tan feliç que començo a plorar.
I ara no hi ha pressa, cada segon és un regal, cada moment un plaer, cada minut deixat enrere odiós passat que m'importa tres caralls. Allà al fons un horitzó que et fa pessigolles a l'estòmac. El futur és allà al davant, però ara només compta el present. Que el viatge sigui llarg, això és, que sigui llarg, que mai s'acabi. Quina PUTA pressa hi ha?
I, Déu! Què és això que sento recòrrer-me l'espinada? La resistent rosada del matí, la sorpresa, la vida... El que jo volia. La vida, no?
Però ah!, també un dia s'acaba tot això. Ara torna a tocar sobreviure. I ara que ja he provat la dolça mel de la llibertat no se'm farà més planera la realitat.
I bé, aquí estic altra vegada. Què horrible, de debò: què horrible!!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada