On peten els petards?

Ara penso tot de sobte en això des d'aquesta xafogor de dia: Ja no hi ha petards al carrer o què? Surto al balcó. Què passa? Quan jo era marrec teníem els adults fregits a coets i trons i “xinos” i “àguilas” i correcames una setmana abans de la revetlla. De tan en tan algú “xorrava” algun tro del seu germà gran o del polvorí que el seu pare amagava per a la revetlla i recorríem els carrers enganxant-nos els uns i altres a veure què fèiem “petar” amb aquell perill en potència amb metxa.
Recordo que una vegada un veí del barri i ja criant malves en aquest moment, va sortir en bermudes i sense samarreta pel xivarri que vam muntar en uns segons amb la colla d'estiu. Estàvem provant els petards que havíem comprat amb diners que a saber d'on havíem tret a aquelles edats. Faltaven un o dos dies per la revetlla, i uns dotze o tretze anys perquè la seva casa quasi centenària es convertís en tres pisos per planta i dos àtics i garatge i transformador elèctric a la planta baixa. I el veí va sortir, evidentment fregit de nosaltres, sense samarreta a cridar-nos l'atenció.
El veí tenia la costum de mirar la televisió, perquè tenia la llarga malaltia o alguna cosa així i cobrava de l'estat o què sé jo que em sembla recordar. Anava sense samarreta des de començaments d'estiu fins la fi d'aquest i fumava i estossegava com un adult de Ducados tou a la butxaca de la camisa descordada d'estiu, per on treien el cap els repelons blancs. Damunt la cintura i sense samarreta li regalimava la carn flàccida del que llavors li quedaven ja pocs anys de vida. Aquell dia s'havia alçat del seu sofà individual sempre d'esquenes a la nostra finestra per cridar-nos l'atenció als meus amics, però particularment a mi, perquè era l'única cara coneguda. No recordo massa bé què va dir, només que després, a la taula, a l'hora de sopar, el tema va aparèixer “màgicament” a la taula. Ara sempre que ve Sant Joan i sento els petards abans d'hora i penso. I veig que sense sentir-ne, també.
Ara miro i ja ni tan sols sembla que s'acosti Sant Joan. Massa anys treballant-lo, aquest dia, crec jo... No he vist ni un paper de petards, no sento ni un petard ni un coet petar enlloc descobrint el silenci i ritme natural dels dies de cada dia. No sento ja el carrer com un banc de proves previ al dia del foc. Ni tan sols sembla Sant Joan ja. On carai són les tropes de nens amb bosses de plàstic com petits polvorins i una metxa que havia de durar tota la tarda i ja els primers encenedors a la butxaca? Encara s'oculten les cremades a les puntes dels dits de tant jugar amb foc d'amagat i d'esquenes a casa? On peten els petards els nens aquest any? Al centre sentiu alguna cosa o què?

Ara no se sent ningú, i no sé si és perquè a totes les cases hi ha crisi o perquè s'han prohibit els petards i jo no me n'he adonat o perquè ara es porta més tirar els petards des d'un programa en xarxa i des de l'escriptori del nens i nenes rere la pantalla... Si és així, me l'he perdut.
A banda d'això, dies nutritius, de molta proteïna i greix anímic i com per passar de les llargues temporades amargues. El dipòsit sensacional és ple altra vegada.

He anat a passejar aquest matí. Per inèrcia, per res més. A la que he arribat al passeig he mirat a banda i banda. El dia ja amenaçava amb un sol tòrrid que treia el cap i t'obligava a escletxar els ulls. Seria a les vuit tocades o poc més. Hi havia més gent i més vehicles conduint que a la mateixa hora del mateix dia de la setmana passada. I quina diferència amb la tardor avançada o l'hivern o els dies grisos!
Sigui com sigui el moviment ha anat progressant setmana a setmana allà abaix des que hi torno a voltar-hi. És clar que sempre hi ha casualitats, però al llarg de tota la passejada d'anada i tornada he comprovat que avui n'érem menys que d'altres dies, de perduts o acompanyats per allà al passeig fent el que sigui que féssim i pel que sigui que hi anéssim. Menys tropa, menys caminants, menys esportistes...
I anava dient que he mirat a banda i banda i que m'ha semblat que ja tot havia canviat. S'hi respirava un altre ambient diria jo. Avui ja és la revetlla i a la platja i ja no només hi van les senyores que volen enfortir els malucs o corredors o ciclistes o passejants de gossos habituals o tota la resta de sectors minoritaris que encara no es poden pronunciar ni englobar com a tòpics. Ara s'hi respira un altre ambient allà abaix; un ambient d'estiu costaner, amb xiringuitos que es treuen les lleganyes de la mala nit anterior i es netegen les llargues fileres de cadires blanques una a una, com si fossin dents esperant l'àpat de les clients les nits d'estiu. Esperen la gent baixar i que arribin també les nits caloroses en que el cos ja demana d'estar fora de casa, d'escoltar la mar que no escoltem durant el dia de tanta gent, d'olorar la sal, a la platja o al carrer fins la matinada mirant a la vida bategar amb poca roba al damunt. Un estiu lluny dels aires condicionats.... Prendre una copa amb algú que t'importi o es mereixi que t'importi, anar a sopar, a la platja o a passejar les nits quan una brisa suau i salada s'escola entre les files de façanes i arriba a cada carrer mariner del Maresme. I a la mar, a la platja, la música i la lluna filtrant-se entre els para-sols de seda imaginària. Que xuli, què poètic, no? Guau: La música nocturna i bona part de la gent reunida al carrer, a tothora, a plena matinada, asseguda als portals com abans, trobats tots a la vegada als mateixos llocs i al voltant d'una foguera. Revetlla.

En fi, a la merda

Em desvetllo i endego la ràdio, que escup notícies frenèticament. Escolto com ho porta el Japó amb la radioactivitat, escolto la darrera pensada de no-sé-qui sobre els uniformes a l'escola, la indiferència de Madrid per la visita sobre no-sé-quin pacte fiscal que persegueix o diu perseguir el president de la Generalitat, quelcom sobre el Barça i la selecció espanyola i no sé-què d'un camp de patates del ganxet, que em sona estrany perquè em recorda a les mongetes de la meva terra. També hi ha un pensament d'economia, sal i pebre de Líbia i la ració obligatòria “del-que-diu” el president nord-americà.
Bé, m'alço i buido la bufeta. Prenc un cafè soluble escalfat amb el microones. Faig el llit i em rento les dents. Miro la pica plena a vessar d'olles i paelles del dia anterior, de quan vaig dedicar-me a cuinar i a deixar-me preparada la teca per mitja setmana i guanyar temps. Penso en prendre-m'ho en calma. No hi ha pressa. Penso en sortir a fer un volt tranquil, fumar un cigarret, passejar pel riu, notar alçar-se el sol en un nou dia, mirar de distreure'm i esperar gratament que arribin les quatre de la tarda, quan comencen les obligacions per mirar de sobreviure.
Així que em vesteixo de passeig i surto de casa. Passejo uns deu minuts d'ací allà, sense massa sentit. Me'n canso i llavors recordo que el diumenge tinc pensat de baixar a casa i que m'he d'acostar a informar-me a l'estació d'autobusos.
Però abans em tanco a una cafeteria cantonera de rambla d'Aragó i m'assec a una taula. Demano un cafè amb llet a una rossa castellano-parlant amb clar accent i caràcter de l'Europa de l'est.
Entra una semi-dona. No més de vint-i-quatre o vint-i-cinc, petita, concentrada i amb un casc negre penjant del colze. Llavis rodons pintats de vermell, cabells llargs i oberts i estofats com queden els cabells a aquell que ha marxat de casa acabat de dutxar sense esperar a assecar-se'ls.
Prenc el cafè amb llet i trec la llibreta. Intento trobar alguna cosa interessant que no es mostra ni es descobreix. Tot és rutinari i tediós, fins i tot els tres bombons femenins passats la trentena que es van asseient a la taula del meu costat amb xerrameca insulsa i buida i que decideixo ignorar. Sento però les frases buides que semblen moure's al ritme de la música.
Decideixo tornar al cau, al davant de la finestra oberta. M'aturo mirant-me el cartell d'una botiga, una en la que apareix un noi despentinat amb mitja barba i boca mig oberta com de tarat mental despreocupat però que la veritat ho va fer per ressaltar la mateixa tendència de la roba que duu posada tipus vagabund – que està de moda -, i al seu costat molt arrapada però mantenint distàncies una noia molt jove despentinada per un hipotètic vent però tota espitregada, amb aquella mirada decidida i violenta d'avui dia, una mirada que diu “independència de dona del segle XXI”.
Giro la clau i entro a la meva tomba. Alço la persiana negra i el sol i una brisa fresca entren sense permís a l'apartament. Miro altra vegada la pica i decideixo que ara no toca, que vull posar a bullir el cervell a foc lent, mirar per la finestra i veure dones passejant cotxets amb cara de tenir encara permís de maternitat, a l'escombriaire d'avui amb ulleres petites petites i muntura inapreciable en cara rodona empenyent el seu carret de cubells verds, aferrant a estones el seu cabàs ataronjat i passant l'escombra, buidant les papereres. Observo els arbrets rosats excitant-se per invisibles i fresques brises matineres, un cotxe dels mossos que es descobreix aparcat rere un Mercedes mal aparcat i que se'n va, a dues dones més que passen de la trentena caminant sense pressa, enfundades en botes de mosqueter, xerrant o contant-se alguna cosa que segurament ha de ser molt important...
No hi ha pressa, no hi ha pressa, no hi ha pressa... Això em repeteix el cos. No hi penso, però el cos m'ho diu.
Planejo el matí. D'aquí a una estona asseure'm al tron i ginyar i enginyar alguna cosa amb la que distreure'm fins les onze o així. A això de dos quarts de dotze biblioteca, per buidar la brossa acumulant-se al compte de correu electrònic; a les dotze continuar i pensar en els Colors i en Canet, o llegir fins les dues un llibre del Toni Sala. A les dues dinar, deixar impecable la pica i rentar els plats, recollir i plegar la roba de l'estenedor del lavabo i dutxar-me. Llegir més, escoltar música, mirar a la finestra i, a dos quarts de quatre sortir i prendre un cafè tranquil, preparar-me per entrar a les quatre i recollir tota la merda que em deixen per recollir sempre que entro a treballar i em menjo jo solet.
I quan ja assegut a l'escriptori, la finestra oberta, colpejant sense sentit però invocant involuntàriament als meus herois que un dia s'assegueren en un escriptori merdós de llocs merdosos a ciutats merdoses, m'alço i preparo un altre cafè soluble fumejant a la tassa, i quan la boca se'm fa aigua per prendre-me'l, algú truca al mòbil i corrents el busco a la motxilla, cridant: “I ara què? I ara què collons passa, qui collons és?”
Despenjo, i és un dels múltiples socis del maleït negoci on he anat a parar.
- Buenos dias Santi. Podrias venir hoy a las dos, en vez de a las cuatro?
"Així rebentis", això penso. "Així rebenteu tots d'una puta vegada".
Però qualsevol que no hagi vist el seu contracte encara després de més d'un mes, que li hagi costat sang i llàgrimes aconseguir les quatre xifres rodones que t'han d'ingressar a la llibreta que es mor de riure, que regali prop de catorze hores de més a la setmana per conservar la feina, que faci la feina que no li és obligada, que s'ho hagi d'enginyar cada dia per no parlar de més i dir el que realment pensa, que no vol destacar massa negativament en una empresa on roden caps cada mes, on hi ha inestabilitat i por a la cara dels treballadors, on hi ha temporal de merda cada vegada que apareixen els capitalistes que es pensen que això és com comprar un pis i començar a arreplegar calés, qualsevol, qualsevol, qualsevol, a banda del que pensi, diria això:
- Val. Cap problema.
- Hasta la dos pues.

M'arrepapo a l'escriptori, trec un cigarret del paquet, encaixant-lo als llavis. Miro enfora, pensant en que he de pensar en re-organitzar-me altra vegada l'ordre que abans havia organitzat. Busco l'encenedor entre TOTA la merda de la taula plegable que vaig comprar per quatre duros i que uso d'escriptori. Trobo un disc de música que vaig comprar abans d'ahir - supervendes català - sota una muntanya d'impressions emplenada de correccions amb boli blau. El trec de la funda i el poso al dvd i endego la televisió i apujo el volum.
La música trontolla suau als altaveus. Observo el carrer movent-se al seu ritme, desvetllant-se suau, organitzant-se com tots, com tot el món i totes les persones fan, fins i tot aquells que no tenen res ni res tampoc a organitzar.
Observo un home passejant un minúscul gos blanc lligat amb corretja vermella, el gos no té pressa, i l'home tampoc. Costa de veure avui dia qualsevol animal sense pressa, penso. Tota la resta, tots, marquen el pas a ritmes demencials. Tothom té pressa perquè tothom té la malaltissa necessitat de fer moltes coses a la vegada. Els estudiants que veig en tanta ciutat universitària – n'està ple -, encara s'ho prenen amb calma. També les dones i els homes frenats per les bosses dels supermercats i alguna parella pels vespres.
Però sento la debilitat d'escriure alguna mena d'assaig sobre les nuclears i la radioactivitat i aquesta puta merda de món que algun dia espero heretar amb la resta de vosaltres, quan hi trobi el meu lloc, la tan preuada estabilitat. Sento com si JO hagués de dir alguna cosa sobre els milers i centenars de tombes en vida que aparenten ser les persianes tancades dels alts edificis sota els que m'he passejat al matí, de les centenars de botigues de tots els eixos comercials amb tots els productes importats però “chic's i actuals” que a canvi de diners diuen oferir-te personalitat. Dels milers d'edificis i pisos i apartaments i cases adossades i edificis d'oficines construint-se a tot arreu tot i haver-ne ja milions de buits. Sento la necessitat de dir alguna cosa sobre tot això, sobre la frase d'un polític que he sentit al matí i que diu: “Ara cal pensar en el present i no en el futur”, sento la urgència dins meu de dir-ne alguna cosa, de tot això, de dir que cal viure el moment, sí, però que cal tenir present on et porta aquest camí que tothom ha de seguir obligatòriament, a on ens porta... Sento la imperiosa necessitat de saber què penso realment, de saber què espero.
I llavors m'ho explico jo mateix, fluixet i en confessió. Ho escric per a mi, m'ho llegeixo i decideixo no ratllar a la resta amb tot això. Total, per a què? De què serviria? Que s'ho busquin, que pensin, que trobin la veritat per sí mateixos si de debò volen sentir-se impotents i infeliços. La resposta típica del ciutadà jove d'avui dia és: “ a mi això m'importa tres collons”.
- Fregits?
- Fregits!
I ho entenc, perquè de fet ningú escolta ja ningú ni pensa ja en ningú més que en sí mateix. Als joves se'ls diu arrauxats sense cervell i sense experiència i no se'ls escolta. Seria massa perillós aplicar el que aquests somnia-truites pensen, doncs es carregarien un món que DIUEN SABER és millor que el que els joves realment voldrien. Quan un es col·loca en contra dels interessos dels poderosos, és sempre molt millor ignorar-los o contestar que no sap on va o què diu. Raonar-li les respostes seria perdre massa temps per a un món que no s'ha d'aturar mai i ha de crèixer sempre i caminar, encara que camini en direcció a la merda.
Trist, però de fet tenen raó, perquè el món és un joc de miralls, un joc infernal amb regles ocultes que s'amaguen als calaixos dels que l'estan enviant a prendre pel cul, i descobrir els seus tripijocs, mostrar-los, semblaria com mostrar un conte fantàstic i surrealista a parts iguals. I els que comanden el vaixell tenen tendència a dir que tot “és molt més simple que això”. A la gent li agrada el que és simple. No vol ratllar-se.
I avui, com d'altres vegades em pregunto de què serviria escriure tot això. Ja ho he fet desenes de vegades. Per què, per què caldria prendre's la molèstia de que un home o dona digui el que realment pensa, de tot el que l'envolta, del món que li està quedant, de com estan comandant la nostra nau els capitans que es barallen pel timó?
Millor no intentar-ho.
Així que quan a la fi som madurs i realistes, ens adonem que en aquest món només pots aspirar a sobreviure i a crear alguna cosa pròpia. Res més. Fer-te freak en alguna especialitat que ningú intenti, diferenciar-te el més possible dels demés visiblement per no haver de descobrir la diferència en els detalls, no parar de moure't mai, no aspirar mai a pensar i sentir i comprendre i dedicar-te a FER el que sigui, encara i que no ho entenguis. No aspiris al bé comú ni que sigui bo per a tu, perquè sempre serà millor per a tu pensar únicament per a tu. Això t'han ensenyat, així que aplica-ho, imbècil, somnia-truites. Si no has après encara ara que només cal mirar per un mateix és que encara ets idealista, i que confies en el seny i el sentit comú.
I creure això és estavellar-te a la realitat.
Cal saber que el que tenim al davant és hipocresia variada, sales plenes de miralls distorsionats i temporals. Oblida't de voler canviar res. Ocupa't de tu i de ningú més. Et sentiràs fastigós el dia que moris tal i com has viscut: sol.
I ni tots els capitans i comandants i generals d'aquest món junts, amb tota la seva experiència i preparació i teòrica saviesa, arribarien mai a la saviesa de qualsevol jove d'avui dia. Una saviesa que no se saben tenir, una saviesa oculta en la seva forma d'actuar i de pensar, una saviesa que ja va dir el savi americà beat, una que diu:“En fi, a la merda...”.

Bocins a la butxaca

Matí, divendres i la pàgina en blanc. Plats repicar sota les tasses i els gotets de tallat i soroll constant i intensa de xerrameca de fons. Xerrameca matinera: molt més frenètica que les disteses converses de tarda o vespre. Damunt la meva taula alta, la superfície llisa i sense escuma d'un cafè amb llet trontollant i excitant-se amb cada moviment de la meva mà dreta sostenint un boli. També el paper es mou o aparenta moure's quan nota canvis. El paper ja no és només blanc i ratllat horitzontalment. Al paper s'hi cou alguna cosa. Ara ja no és blanc i comença a tacar-se per inèrcia. Hi apareixen lletres, comes, punts, paraules... Tot això. Ja hi ha quelcom per seguir escrivint, penso, i rellegeixo i em sembla que ben podria ser que al final, tot tingués sentit. Tiro endavant.
Miro al meu voltant. Trobo el meu reflex plasmat en un racó del mirall del fons de la granja, entre disset persones assegudes i dretes i movent-se i xerrant i bevent i mossegant i repartint-se entre taules i cadires i rajoles miraculosament encabides en espai insuficient. El mirall ocupa tota la paret del fons, de dalt a abaix i de punta a punta. Penso en allò que diuen que els miralls donen amplitud als espais petits i penso també que potser, el que realment fa, és doblar la sensació d'estar compartint amb disset més un apartament de vint-i-cinc metres quadrats. Sensació d'aclaparament general.
Observo entre la gentada la meva fila matinera reflectida en un bocí del mirall del fons. Una dona en la mateixa direcció em mira pensant-se que la miro i de seguida torna a girar el cap. Al mirall aparec jo essent posseït per un intens badall. Provo d'ocultar-lo amb la mà dreta i continuo després el moviment de la mà fins al capdamunt de la closca, on hi he descobert també un gall. Procuro aixafar-lo, sense èxit, i em sento estúpid i torno al cafè amb llet, deixant això d'arreglar-se per quan torni a casa. Remeno amb la cullera, ho tasto i crema. Ho deixo estar. Sento els ulls pesarosos, injectats en sang tal i com els té qualsevol que fa deu minuts encara era al llit, fent l'orni, donant voltes, escoltant la ràdio, sospesant les raons per sortir del sobre i dubtant en si anar o no a comprar una bossa d'amanida russa o una barra de pa o de si és hora o no de començar a llegir el llibre de la biblioteca.

- Gràcies guapeta! - diu una de les dependentes castanya i de pentinat curt i flotant damunt les espatlles.
És una dona arrodonida, somrient, de cara i somriure amplis que són gastats amb generositat. Rodona cara i figura acompanyat d'estranys bons ànims matiners. Sembla, a més de rodó, un somriure sincer i optimista. Destaca per damunt de la resta de somriures forçats que l'envolten i m'envolten i que jo faig tant bé a la feina. El seu és un somriure que marca arrugues.
L'agraciada pel pirop, la “guapeta” vestida amb la mateixa roba que duria una dona de despatx que es dedica a fer rodar caps del personal, li segueix la veta:
- Què m'has posat una magdalena? - pregunta, mirant l'objecte comestible damunt la barra.
Qui ho pregunta, la roda-caps, va molt ben arreglada per estar a la recta final que entra a la parada obligatoria dels quaranta. Va repentinada de dalt a baix amb perfecció acostumada, regalimant damunt l'esquena rínxols rossos naturals, quasi vermellosos. Al platet de la infusió que s'ha pres hi reposa un sobre de sacarina buit.
- No, no... - contesta la dependenta del somriure rodó-. Jo no. La deu haver posat l'Anna. Déu ser per al Pepe...
I arriba el Pepe, que torna del lavabo i diu que “Qué pasa conmigo?”, amb to burleta, deixant de banda el comentari tan ràpid com l'ha llençat. Parlen com coneguts, quasi com a amics, i el Pepe va retirant mentrestant amb les puntes dels dits l'embolcall inferior de la magdalena, parant molt esment a no tacar-se ni embrutir-se l'americana ni la corbata que li penja sota la camisa carabassa. La sosté – la magdalena -, entre ella i ell i la dependenta i jo de testimoni a prudent distància. La dona piropada-roda-caps parla amb la dependenta del somriure rodó. Somriuen totes dues. El Pepe també somriu, afegeix un comentari de curta volada, com per tancar un parèntesi o afegir un punt i apart i poder-se dedicar al que és important, al que té pensat dedicar-se els següents segons.
I ho fa: El Pepe obre la boca i li clava sense pietat una queixalada a la pobre magdalena plorosa. Mastegades àmplies, pausades i de ritme lent. Deixa que tota la mescla li ompli la boca. S'eixuga els llavis i mira després al al paper amb el que s'ha eixugat, comprovant no hi apareguin restes de cap mena i llavors empassa de cop, fa tirar esòfag avall. Repeteix l'operació. La magdalena esquarterada es converteix en el centre de tot. La seva estel·lar aparició no servirà per mantenir-la en escena. Gola avall es perdrà fins desaparèixer com a objecte secundari que és. Les dones parlen, i en Pepe parla tal i com ho faria qualsevol amb mitja magdalena omplint-li la boca: incomprensiblement. Donen ganes d'estampar-li una mà ben oberta al mig del nas i que li vessin les llàgrimes. Miro avall i moc el boli.
Escolto de fons el xivarri de vuit a deu de sempre, aquesta fressa de granja o de bar a primera hora del matí. Les presses i les veus floten a cada centímetre cúbic d'aire respirable. A l'ambient s'hi mesclen també el xerric de la cafetera, les interrogacions i afirmacions dels clients o les dependentes; l'aroma a cafè i a infusió rància i a croissants calents i a farina de la fleca de l'entrada i al de la de la gent, tota la gent, tots nosaltres respirant i asfixiant l'ambient. La porta del lavabo obrint-se i tancant-se a cada instant, la porta de l'entrada fent entrar o sortir gent, dones enduent-se tasses als llavis, home mirant fixes la secció d'economia de l'Avui amb la jaqueta de cuir marró als genolls, xerric de monedes, de culleretes i fulles de diari... Moviment i so constant. La porta del lavabo rere meu torna a obrir-se i tancar-se, permetent el pas a una fresca brisa quan coincideix amb la porta d'entrada. Prenc la tassa i xarrupo. Bec, tiro avall i sento a dir:
- Ai!, perdona xata, que això és per a tu!
- Res, res...
- Es que saps què ha passat? Doncs que... I tal i pasqual. Sí! Lo cafè amb llet!... I no me n'havia adonat... Sí, si no dius res s'hagués quedat aquí...
I segueix l'explicació sorgida del no res. La sal i el pebre de tot plegat. Entre la fressa i les interferències d'aquestes hores en aquest racó són unes dotze les veus diferenciades i intermitents que es fusionen en una de sola. No tothom diu res, és clar, o no tothom diu res interessant o discernible vaja. Vull dir que també n'hi ha cinc que estan com jo, sols, amb el nas fotut als diaris o la mirada clavada a la paret sense mirall o a la cafetera o a l'ampolla de Veterano o el fons de la tassa. Pel mirall observo un home adult i refet, panxut, mirar al seu voltant i penetrar-se el nas amb el dit tot de sobte, sense avisar, aliè a la meva posició de franctirador.

De tan en tan les veus i les converses es sobreposen i interfereixen en el que sigui que estiguis fent. No penso mai quina conversa segueixo, quines paraules sospeso, quins comentaris ni res. “És material en brut, això”, em deia sovint un amic que fa temps que no veig i que em dóna mil voltes en això. Jo penso més aviat que això és l'essència. Trobo la diferència en l'exemple d'anar d'excursió a un bosc o a un jardí. El primer és agrest, cruel i natural: real. El segon està massa triat, perfilat i repassat. Només un dels dos podria existir sense l'altre, precisament perquè només un és essencial.
Bé, durant un instant no segueixo res. Representa que penso, però tot seguit repesco i em distreu altra vegada la conversa entre la dependenta de somriure ampli i rodó i la dona que fa rodar caps des d'un despatx. La primera diu quelcom de fer un sopar amb uns amics de Bilbao que “baixen avui expressament a veure'ns”, tot el cap de setmana. La segona assenteix amb l'avorriment emmascarat. Segueix la primera i afegeix no sé què d'un tal Manel – son marit sabré segons més tard -, i no sé què més de que estan “molt bé ara”, i que “tot va bé, tot va molt bé..”. Tot va molt bé!, penso, i ha de ser veritat perquè es nota quan torna a somriure altra vegada amplia, arrugada, rodona. Penso en què haurà fet en Manel per aconseguir que tot vagi bé ara, que ella tingui el somrís ampli. Haurà trobat feina? Haurà penjar un prestatge?, Començat a ajudar en les tasques de casa o deixar de deixar llepets als calçotets? Haurà deixat de fumar? O bé haurà posar endreç a les eines del garatge? Qui sap, potser entre tots però per pròpia voluntat han aconseguit que en Manel no bordi la sogra els diumenges, o haurà solucionat els problemes d'amplitud de temps en el coit amb el tractament al que ha accedit a sotmetre's...
- Tot va bé, tot va bé... No gaire calenta, la llet, oi, nena?
¿Les dones madures tenen molt per costum dir-se “nenes” entre sí?, em pregunto. Els seus marits i companys i amants els hi deien nenes abans i ho troben a faltar? Què passa? Es que ara, que ja no s'ho senten dir per ells perquè els homes són precisament homes, s'ho diuen involuntàriament? S'ho diuen per la malaltissa obsessió de ser sempre “nenes” a ulls dels altres, ser joves? S'ho diuen entre elles perquè són d'una secta?
Bé, escuro la tassa i guardo la llibreta a la butxaca. M'alço de la taula alta, em recolzo a un forat lliure de la barra, tocant el tamboret. Una dependenta, la més jove, de la meva edat i més aviat esprimatxada, de cabell molt negre amb pinta de tint que crema el cuir cabellut al posar-te'l, duu piercings a cella i nas i no té per res del món el somriure i dolçor i mirada desperta de la seva companya més madura. Potser no tot li va bé, i tot i així de sobte m'interessa i la semi-observo, capcota, semi-ajupida i en moviment constant de mans que no veig sobre una pica des de la que se sent córrer l'aigua i una mica vapor fumejar, rentant o esbandint a saber què. Em recolzo a la barra, a quaranta centímetres d'ella, esperant per pagar, observant entre el prometedor espai que deixen els dos botons del capdemunt de la seva bata blanca. Descobreixo un parell de pigues que baixen cap a dos pits que prometen molt entre tot l'espai lliure que deixen els dos botons descordats. Sostenidors blancs, em sembla. O no en duu? Començo a posar-me de puntetes – sóc baix -, molt lentament, agafant angle, per confirmar el dilema...
- U amb vint, sisplau – fa ella, alçant la vista, sense adonar-se'n – crec -, només presa de la costum de trobar-se cada dia gent que es recolza a la barra per pagar. Ni tan sols espera a que li pregunti “quant és” o “què et dec” ni res. Ho diu i prou, efectiva. Deixo els diners damunt la barra, dic gràcies.
No tinc temps per confirmar el dilema directament per la vista, ni tampoc de quedar-me observant-la en moviment per comprovar si boten i reboten. Pago i m'obro pas entre la gentada, enduent-me un bocí de món a la butxaca. Surto al carrer, encenc un cigarret, camino sense rumb, pensant en què fer a continuació.

A la fosca del vi i la solitud

“Ja no en quedava cap dels seus antics companys de fatigues. Era el darrer de la vella guàrdia. Els havia vist, a tots, acabats, i fins i tot havia donat un cop de mà per acabar amb algun d'ells”. Jack London.


En Jordi polsà la tecla vermella del mòbil i tornà a mirar aquell immens buit del despatxet del seu apartament, que trobà atapeït de males vibracions. Era el seu refugi, però no s'hi trobava bé aquell vespre. I no era perquè ningú no l'hagués rebut en arribar a casa, perquè sabia prou bé que ningú havia d'esperar-lo i ja s'hi havia acostumat. Era potser que tampoc hi tenia res lluny d'allà. Però aquell vespre de divendres d'hivern entrà, com sempre, i se li havia passat pel cap: “Oh, Déu! Mira tots aquests prestatges rebentats de llibres, totes aquestes columnes de Cd's al costat de l'equip de música... Mira, mira les fantasmals llumetes del router i el salva-pantalles de l'ordinador o l' espèctrum de l'equip de música i l'ampolla de vi d'ahir amb la copa amb les seves restes porpres i resseques al fons i aquest brogit... aquest brogit d'amplificador envaint la sala i la maleïda guitarra damunt el sofà... La maleïda guitarra que ni tan sols he tocat mai”.En Jordi es sentí sol, sol i imbècil, infinitament imbècil i dèbil i sol mentre una palla mental s'apoderava del seu raciocini: “Quantes coses, quantes, quantes coses intentant sense èxit omplir un forat negre!”, exclamà enmig de la sala buida de tan plena que era. Era un reflex d'ell, de la seva solitud, tot allò, tots aquells objectes conduïts a fer-li més planera la vida? S'adonà que sí, que ben probablement fos així, i també que per aquesta raó havia trucat i disparat aquell reguitzell de retrets al seu bon amic per telèfon. “A qui se li acudeix?”, es digué. “És més: quin resultats esperaves obtenir, sinó?”, això pensava.
No volia auto-compadir-se, així que intentà convèncer-se de que no hi havia més culpable que ell, que ell mateix era el culpable del seu propi desengany davant la negativa de l'Aureli. Abans de trucar-lo sabia prou bé que la vida del seu amic, com de molts altres, ja gravitava lluny de la seva òrbita, i que només un rampell de debilitat momentània l'havia conduït a trucar-lo, aferrant-se a una esperança tan minsa que tan sols podia ser comparada amb les possibilitats de que a un li toqui la rifa.

Sentint-se vençut, però de cap manera disposat a ensorrar-se, deixà el telèfon damunt la impertèrrita i barbuda cara d'un Nietzche que coronava el cim d'una columna de llibres damunt l'escriptori. Llençà l'abric al terra, a tocar del penjador, i llavors aferrà pel coll el que en quedava de l'ampolla d'aquell Alella més aviat mediocre. Llevà el tap de suro amb les dents i l'escopí en direcció a la paperera. Encertà, i considerà la difícil proesa com una bona presa en tercera persona d'una peli de segona fila. Ho arrodoní empinant el colze i permetent que el mediocre líquid porprat li llisqués entranyes avall. Aleshores apartà i recolzà la guitarra a un costat del sofà i es deixà caure al seu lloc. Li semblà que l'abric el mirava a peus del penja-roba. Es sentí culpable. Feu un altre glop i s'alçà per col·locar-lo al seu lloc. Tornà al sofà i feu un glop més de vi. Mirà la guitarra elèctrica i l'agafà sostenint-la damunt els seus genolls. Mirà les línies negres i blanques de l'instrument, en repassà lentament els contorns amb els dits. Pensà que era un objecte estúpid i inútil més. Si en aquell moment hagués sabut tocar-la, pensà, els acords que haguessin flotat a l'aire haguessin nascut depriments i melancòlics. Hagués estat un pròleg perfecte per a un final tancat, un en el que trencaria a plorar i s'encaminaria a la cuina per obrir una altra ampolla, beure-la i decidir mentrestant amb quin dels ganivets s'acabaria tallant les venes. Un intent, un petit espasme de rialla el sacsejà. Quina escena més ridícula! Ell mateix guarnint involuntàriament tot l'ambient per deixar-se vèncer, per dirigir-se de pet a la merda.
Alçà llavors la vista i la clavà al salva-pantalles de l'ordinador, però ni tan sols se'l mirava. Estava decidit a salvar-se, com sempre. I fent ullada al passat, a uns minuts enrere, s'adonà de que havia donat poques voltes a la idea de trucar l 'Aureli. Sí, eren amics i ho havien estat de forma intensa durant anys. Durant mitja vida havien estat cul i merda, i ell mateix havia estat el seu padrí de casament, però de cap manera podia exigir-li un interès etern per això. L'Aureli ja tenia la seva vida, la seva família, la seva hipoteca, el seus dos fills, les seves preocupacions i depressions d'un altre estil de vida no menys insofrible que el seu. Calia ser just. No hi havia més problema que el d'un maleït dia de moral baixa, un dia que s'havia presentat gris i turmentós al seu interior. Això era. La seva pròpia debilitat l'havia conduït a torturar-se un xic més aquell vespre. Simplement, això: que tots els elements s'havien conjurat aquell divendres per xiuxiuejar-li a la oïda la necessitat d'una urgent companyia. I per comptes d'actuar amb sentit comú, sobreposar-s'hi i tractar de foragitar-ho tot del seu interior, havia decidit trucat sense ni tan sols pensar. Era un vespre de divendres. Hivern. El lleu brogit de l'amplificador, la seva imatge mental d'infinites files de façanes, d'inacabables i il·luminades avingudes mai silencioses de la ciutat, bullent a totes hores de vida i moviment infatigable, el feia sentir estranyament sol.

Però, en certa manera, no podia evitar sentir-se melancòlic i auto-compadir-se una mica de la patètica escena en aquella vida seva en bucle. Decidí rebolcar-se un xic més en el fang.
Apagà l'amplificador. Amb el comandament a distància endegà l'equip de música. Abaixà al mínim els ulls de bou i instants després “Captatio benevolentiae” de Manel trencava el silenci del despatxet. L'espectrum ballant, les senyals del router i el salva-pantalles flotant en la negror i ell mateix semblaven ara prendre un altra tonalitat, establir-se en un altre ambient. Es penjà de l'espatlla la corretja de la guitarra, recolzà el cap al sofà i buidà el que quedava de l'ampolla. La deixà amb cura al seu costat. Tancà els ulls. Imaginà que estava clavat davant deu-mil, no, cent-mil, un milió de persones. La ciutat sencera, tot el país restava pendent en directe o per ràdio o televisió d'ell i de tot el que tenia per dir, que potser no era massa, però també era important. Notà adrenalina i certa vergonya. Enrogí un xic, però s'hi sobreposà perquè ell sempre es sobreposava a tot, i quan ho feia la vida tornava a ser agradable i tornassolada una estona. Allò era el millor que havia sentit en tot el dia. Les mans començaren a imaginar que sabien tocar, que seguien el ritme, que aquell inútil instrument servia i existia i que ell existia i servia, i que tocava i tocava i tocava i que era necessari que així ho fes. Començava l'espectacle i ell en formava part imprescindible. Desitjà llavors no haver trucat a ningú aquell vespre, haver fallat amb el tap de suro i no haver recollit l'abric del terra. Un parell de llàgrimes felices començaren a ennuegar-li els ulls. Acabà la cançó, en començà una altra. Tornà al món i tornà a pensar en el que hi havia a la cuina: en una altra ampolla de vi mediocre. No pensà però en més ganivets.

Deu segons

Deu segons de glòria. Això en vaig obtenir. Això i una mirada diferent a totes les que m’havia fet fins aleshores. Amb aquell parell d’ullassos oberts escrutant la meva expressió, sospesant la veracitat o no del que li havia confessat. Intentava descobrir tots els quès i perquès i coms i quants que li arribaven ara seguides i de cop com sagetes i l’obligaven a enderrocar les que fins aleshores eren fermes defenses que contra mi tenia. Intentava desemmascarar en les meves paraules la possibilitat de l’engany o la ironia, el sarcasme o el cinisme degollant d’aquell qui mai s’ha pres res seriosament... Però no li deixava opció al dubte: era cert.

Fou el millor que vaig fer, perquè ho havia de fer. Almenys havia aconseguit la seva atenció deu segons, deu segons sencers de Marta per a mi sol. Ja no volia parlar dels seus Marcs, Lluïsos, Antonios i demés pretendents. Em tocava contraatacar sense cap perspectiva futura assegurada. Un home que estimi més enllà de l’amistat, només té una carta per jugar-se, i jo me la vaig jugar. Aquell “t’estimo” havia mort d’una tacada tot allò que ens unia i compartíem fins llavors. Res tornaria a ser el mateix perquè res és igual quan un diu el que pensa en realitat, quan deixa de ser el pallasso divertit o el confident assenyat i posa damunt la taula el que realment sent. Era un “t’estimo” que anhelava més, que esperava ser tingut en consideració. Potser no ajudava, però era sincer. Res és més difícil que dir “t’estimo”, però arriba el moment en que el més difícil és no dir-ho.

I allà estàvem tots dos: immersos en deu segons eterns, en un bucle temporal. Al nostre voltant tothom havia deixat de fumar i d’empassar cervesa o combinats, de parlar i cridar i divertir-se o plànyer-se. Aquella refotuda paraula havia aconseguit aturar el temps al nostre voltant. Tot el moviment i física del pub s’havia glaçat. Podríem haver tocat les ones de llum o tallar l’espessa boira blavosa si no ens haguéssim estat observant l’un a l’altra, allà quiets. Jo esperava una resposta, ella pensava en la resposta que mai s’havia plantejat caldria donar-me. Només hi quedava un microcosmos de dues simples cèl·lules cara a cara allà. Érem una bombolla que esclataria deu segons més tard amb nosaltres encara a dins, amb inesperats resultats. Al pub, al poble, al món, tan sols dues persones vives: la Marta i jo, la Marta sabent la veritat, jo esperant la veritat. I jo em notava a la fi al seu interior, empès en el corrent dels seus capil·lars per cada bombeig del seu cor. Havia aconseguit saltar amb una simple paraula apostrofada totes les regles silencioses, la llei del no esmentat, l’indesitjable mur que sempre havia estat allà. I ara, jo, el sabotejador, l’intrús, l’anarquista, era l’única cosa viva a la que ella es veia obligada a prestar atenció durant deu segons. Era l’emergència a la que dirigir aquella mirada i atenció momentània, aquell anàlisi, aquell contrapès a la balança dels seus sentiments que acabaria per emetre un judici tard o d’hora. Havia aconseguit crear un parèntesi.

I no només a mi em fuetejaven un ramell de dubtes. També a ella, perquè mai li vaig insinuar res i mai li vaig donar pistes d’allò que sentia i pretenia. No és fàcil encaixar un “t’estimo”, i menys encara d’aquell o aquella de qui no t’ho esperes.

Ensorrats de sobte els pilars en els que es subjectava respecte a mi, desorientada, no li fou fàcil d’encaixar el maleït verb, perquè provenia del seu confident de sempre, d’aquell al que ella es referia com “el seu millor amic”. ¿Què seria, què pensaria, què passaria rere aquella mirada fixa en mi, rere aquella mà obturant la sortida precipitada i potser incoherent dels seus sentiments? No era el resultat final l’important, eren aquells deu segons de glòria i silenci i sinceritat. Els millors. Ara ja se sabia tot, i era això el més important: deixar-te d’enganyar, deixar d’enganyar, ser sincer.
Durant deu segons, fos quin fos el final, vaig veure dibuixat al seus ulls que em prenia seriosament i que dubtava, que a la fi em posava a una balança on mai m’havia col·locat, ocupant un espai on mai s’havia plantejat jo podia encaixar. La sentia sentint, la notava barallar-se amb la possibilitat d’odiar-me, saltar-me als braços o matar-me. Final obert o tancat, així eren els finals. Deu segons, deu segons que em van permetre que ella pensés en mi ja no com un amic separat per una trinxera o un mur, sinó com alguna cosa més. Ja sabeu: una aposta ferma, una esperança de futur que acceptar o refusar, un home, a fi de comptes, amb alguna cosa que de debò palpitava al seu interior. Ja no un consol, sinó una forma diferent d’abraçar i besar, de confiar i compartir, de viure i morir. Maleïts o no, què més dóna. Foren deu segons de glòria.

ningú bo

“La perversidad no tiene por fin en sí el sufrimiento ajeno, sino su propio goce, bajo la forma, por ejemplo, de un sentimiento de venganza o de una fuerte excitación nerviosa” Nietzche

1

Eren les sis passades del dilluns i el mòbil sonà: era l'Esteve. Dos dies abans ja m'havia trucat per posar-nos d'acord, doncs a casa de l'altre col·lega, amb canal plus i un pis de lloguer considerat búnquer preferent on veure partits del Barça, ens havia fallat. Les causes – comprensibles- del desastre eren les de sempre quan t'acostes a la trentena: dia laborable, sant-tornem-hi l'endemà, dona enèrgica i autoritària, nadó amb horari fix per anar a dormir... Així doncs, calia retornar a la granja que solíem freqüentar anys enrere, quan ningú tenia canal plus ni que canviar bolquers ni un anell al dit que significava “preferència”.
"Caldrà anar-hi una mica abans... – vaig proposar".
"Una mica força abans – va dir ell enèrgic-. Estarà ple a vessar, ja ho veuràs".
"A quina hora hi seràs?" - li pregunto."
"Jo plego a les vuit, però m'afanyaré tant com pugui. Abans d'un quart de nou ja hi seré".
"Val, jo a tres quarts hi aniré i reservo lloc".
"Apa, quedem entesos doncs. Fins ara!"
"Això, fins ara, fins ara Esteve".

I ell va penjar i jo no vaig retornar al que fos que estigués fent fins aleshores, doncs el moment s'acostava i ja no pensava en res més. Vaig dedicar-me a pensar un xic en l'assumpte quan amb la mirada vaig trobar un pòster antic del Barça perdut en un racó de la meva habitació; vaig pensar en aquests amics o coneguts que hom té i que no es perden mai ni un partit – jo en tinc uns quants d'aquests -. Gent que està informada de tots els moviments del mercat i dels fitxatges esdevinguts i per esdevenir, que revisen cada línia dels diaris esportius, que miren o escolten a tothora programes esportius de tots els canals de televisió o ràdio siguin propis o dels rivals, que visionen partits dels rivals per saber come estan, que saben fil per randa tot el que envolta aquest curiós món... Vaig pensar en aquests i amb aquell amic amb qui havia quedat per veure el derbi i intentar entendre'ls una mica. Hom té a l'abast exemples d'amics d'aquest tipus perquè el món és variat i cadascú decideix les prioritats i al voltant de quina estrella gravita la seva vida.
Però només ho vaig intentar, perquè jo també havia estat un freak futbolístic en tota regla de més xiquet quan jo mateix jugava a futbol i quan no havia trobat encara res més interessant al que aferrar-me. Ara ho veia una mica estúpid, tot allò. Ara per ara, m'agradava que guanyés l'equip amb el que simpatitzava, sí, i també que perdés el rival directe. Res més, però potser preferia més el segon que no el primer, doncs tot i no prestar-hi atenció, l'excés d'informació i sorolls interferents i pudents dels medis t'acabava atrapant, i llavors te'n assabentaves de tot, i també que no eres gens amic de la supèrbia del rival i el que volies era que perdessin els altres més que guanyessin els teus. De tan en tan llegia la classificació i fullejava el diari o veia els resums o n'escoltava els partits per la ràdio, del meu equip. Seguia picant-me el cuquet del futbol quan anava un pèl dispers, però no tant com anys enrere. Era l'exemple clar de l'afeccionat avorrit o “fantasma” de la seva pròpia afecció, un que es guardava els cartutxos que li quedaven per a les semifinals i finals de les copes en disputa, els trams finals de la lliga i els enfrontaments contra l'odiat i gens humil rival directe. No estava completament al rovell de l'ou, però tampoc volia ser-hi especialment. Però el del dilluns era el típic partit que procurava no perdre'm mai. Alguna cosa em cridava a anar-hi.

2

A tres quarts de vuit vaig entrar a la granja. Se'm feu estrany. No recordava exactament quan hi vaig entrar per darrera vegada, però el que era segur és que fou també per un partit de similars característiques. Vaig demanar una cervesa a la barra i entrar a la sala. Totes les taules i cadires s'havien col·locat de forma semblant a les d'un teatre, encarades al televisor. Uns trenta-cinc o quaranta llocs en un espai de no més de trenta metres quadrats. I allà hi havia ja una dotzena de fans embotits en samarretes i gorres i bufandes i converses tan animades com neguitoses com impacients. Alguns jugaven a cartes per matar el temps, d'altres revisaven els diaris esportius, escoltaven la ràdio, miraven el previ de la pantalla... M'hagués agradat saber des de quina hora reservaven el seu petit espai de glòria.
Assegut i amb la jaqueta resguardant la cadira del meu costat, vaig procedir inútilment a prendre-m'ho amb calma. Vaig treure un dels llibres que un bon amic m'havia regalat feia unes setmanes, quan començà a buidar el seu pis de Gràcia i amb la idea centrada en la Califòrnia que habitaria a començaments del 2011. No vaig passar ni de les tres pàgines. Les meves oïdes no es tapaven com sovint feien, els meus ulls es fixaven cada dos per tres en la pantalla, la meva ma atacava cada dos per tres la cervesa o els cigarrets. Vaig plegar. Era una dolça metzina, la que deixava m'envaís tots els porus de la pell. Què carat!, mirant la pantalla recordava tots i cadascun dels moments gloriosos que havia viscut quan el futbol m'interessava, i aquell partit m'interessava. Una idea fixa em recorria com sofre per les venes: la idea de fer callar la supèrbia d'aquells que s'havien venut l'ànima al diable per guanyar de qualsevol manera. Era una guerra, la guerra em recorria el cos de cap a peus. Vaig preguntar-me què farien els homes sense l'oportunitat de mesurar les forces amb el futbol, aquell opi, aquell ball de xifres astronòmiques i immorals, aquella oportunitat setmanal de desbravar-se i oblidar les misèries que ens afligien diàriament, de rebre l'oportunitat de matar-nos els uns als altres amb la imaginació per sentir-nos millor una estona... Què faríem? Matar-nos de veritat, això passaria. El futbol no era res més que un camp de batalla de la nostra època, un lloc on aconseguir o perdre la vanitat que atorga la glòria.
Minuts més tard arribà l'Esteve, i el verí i l'odi pel rival ja bullien al meu interior. Ja podia compartir, ja podia ser com ells. Estava preparat. De cop i volta tot allò em semblava molt important. I per què, em dic ara? Per què era tan important llavors?

3

Algú posà la pilota en joc i la sala de la granja era una olla a pressió. Es succeïen els insults i els menyspreus envers els personatges més odiats del rival. La gent estava calenta i no volia refredar-se, jo estava calent i amb ganes de travessar la pantalla amb el cap. Nosaltres érem els millors, els portadors de la bandera de la humilitat, la santedat i el geni en estat pur. Els rivals eren els superbs, els estúpids maleducats i els anticrists personificats. Crits, càntics, ànims, aplaudiments.... Com si poguessin escoltar-nos! Si algú amb dos dits de seny i no absorbit per aquell món de mil dimonis ens hagués vist i jutjat com ens mereixíem, no hagués vist res més que una una espècie d'espectadors guturals i animals demanar sang, demanar humiliar al rival al voltant del circ romà.
Però l'espectacle, per qui ha jugat o observat futbol durant bona part de la seva vida, era esperpèntic i morbós. Un sap discernir fàcilment quin espectacle li agrada i quin no, i allò era realment bo, molt bo, però només per una de les parts. Del primer a l'últim minut ens vam allunyar del partit, del joc, de l'espectacle en sí mateix, perquè allò no era un espectacle sinó una carnisseria. No hi havia igualtat de condicions perquè la superioritat del Barça era tan insultant com insultant és quan algú poderós arrasa als febles sense impunitat. No era un partit de dos iguals disposats a mesurar-se les forces. S'havia presentat com a tal i això era el que s'esperava, perquè abans d'enfrontar-se un a l'altre semblava que n'hi hauria, d'igualtat. No n'hi hagué, i quan no hi ha igualtat i el teu rival s'ha dedicat a desqualificar-te acusant-te de mil i una històries, a insultar-te i a menysprear-te dia rere dia, no només als afeccionats els hi bull la sang, per molt que després es vulgui quedar bé davant les càmeres. Tothom vol alliçonar a aquell que el menysprea i l'humilia públicament amb llengua llarga de serp, perquè res ens fem pagar més car els homes que la humiliació, i més encara si ho sentim injustament. I això es paga, es paga i es paga...

Així doncs allà estàvem, segona part, tercer gol, quart gol... embriagats d'èxit i amb la moral sortint-nos per les orelles ja només ens fixàvem en les males arts d'un rival al que li havíem ferit l'orgull. Ja sabíem que no era un espectacle, sinó un festeig, un toreig... Li estàvem fent pagar al rival, no el perdonàvem, no el perdonaríem mai i això ens encantava. Veure'l abatut i en inferiors condicions i nivell i passant la més gran de les vergonyes després de tot el passat ens semblava, fins i tot, poca cosa. Calia humiliar-lo, fer circular la pilota sense que l'oloressin a base d'esperons i ni tan sols atorgar clemència. Eren moltes les lliçons que li podíem fer aprendre al rival, sens dubte; perquè dos estils de futbol s'hi enfrontaven i nosaltres defensàvem el nostre. La lluita de la cantera contra la cartera, la de la precaució i contenció de les paraules a la supèrbia i la llengua llarga, la de l'adaptabilitat i flexibilitat de l'aigua d'en Bruce Lee contra la més rocosa i inamovible duresa... Però, la humilitat?, penso avui. N'hi podem ensenyar, encara? Un home, exèrcit o equip realment humil hagués trobat el moment d'aturar-se, encara i sabent que el rival mai ho havia fet o mai ho faria. Alguna vegada s'havia vist, però no llavors. Els contraris, evidentment, no ho eren, d'humils; tothom ho sabia això, però potser no sabíem que nosaltres érem perversos. Ells s'hi deixaren la pell en inferioritat de condicions i nosaltres jugàrem amb ells, com el gat que tortura l'ocell abans de cruspir-se'l. Potser seguíem sent un xic humils si apartàvem la vista de l'escabetxina aquella, però per descomptat no érem sants, perquè els sants – si de debò existissin - serien misericordiosos, o almenys cortesos.
Però ah! Allò era futbol, un camp de batalla, un enfrontament entre rivals... No hi ha lloc per cap mena de metafísica ni moral ni ètica ni consciència que valguin en aquests llocs. Només un mal filòsof podria ser guerrer i només un mal guerrer podria ser filòsof. Els àngels i els sants no s'enfronten, per això són avorrits, i si aquesta fos una lliga de filòsofs o sants ja faria temps que hauria perdut tot interès.
Vam sortir d'allà pletòrics i acomiadar-nos. En volíem més, jo en volia més, de fet. Esperava amb impaciència el moment d'arribar a casa i endegar la ràdio per rebolcar-me al fang, com els porcs. Tots ens volíem rebolcar al fang. Només ens faltava això per acabar de sentir-nos millor, per acabar d'oblidar-nos del que érem; humans a fi de comptes.

un mar de dubtes

Imagineu-vos, en els temps que corren, tres mesos de llibertat. Ho teniu? Bé, jo encara no puc fotre-m'ho al cap, la veritat.

Tant de temps fa, que ho demanava, que no m'ho acabo de creure, que falti tan poc. Poc més d'un mes. Ara tot s'ha convertit en un compte enrere. I el pitjor és que a mesura que s'acosta el dia tinc cada vegada més dubtes sobre el que realment desitjava a començaments d'any.
El problema dels reptes és precisament això, que si te'ls planteges com a reptes no haurien de ser-ho per fer bonic. Requereixen sacrifici. Quan t'ho planteges a mesos vista apareix dins teu com a excitant, enriquidor, necessari... “Queda molt, encara!”, et dius; i et mantens a l'aguait, fent la teva, debatin-te únicament en nimietats com ara els llibres que aprofitaràs per llegir, en què descobriràs en el trajecte, en com enfocaràs els dies de llibertat, les hores, tots aquells minuts i minuts i minuts respirant... Però caldrà sacrifici, paciència, serenor... No tinc serenor. La meva ànima és inestable i impacient. Des de la tanca del temps que em separa del moment anhelat imagino l'instant de partida com l'experiència definitiva que em farà canviar per aconseguir apujar un punt aquesta maleïda autoestima sempre més a ras de terra. No dubto que sigui així, podria passar, és possible; però també a mesura que s'acosta el dia D i començo a preparar-me, l'excitació de la que m'he alimentat durant les hores baixes i els mals temps la sento ja envaïda per la por al desconegut, la falta de confiança, el respecte i els dubtes... I el que més m'aterra a mi ara mateix són els dubtes. La por passa ràpid, se li perd el respecte a la por quan aprens a conviure amb aquesta i t'adones que és un sentiment sense sentit; però fa dies que m'aterra el fet de no tenir-ho tan clar com al començament. Dubtes!!, Per què? Perquè això és seriós. Tota la carn serà damunt la graella, tota l'esperança l'hauré introduït a aquell sac meu que sovint s'ha descosit i rebentat. Puc prendre'm en broma o a la lleugera tot el que m'envolta, tot això i tot allò que relativitzo per creure conèixer i creure acceptar-ho o negar-ho; però quan t'has d'enfrontar a la teva petita aventura, al teu petit projecte, a aquella peça del fràgil castell, NO vols que aquella sigui precisament la que faci ensorrar-lo. Tot el que faig ara m'importa una merda, aquesta és la veritat, aquest és el resum de tot plegat. I quan tot t'importa una merda o li busques sentit o intentes canviar de merda.“Hi ha d'haver alguna altra cosa!”, això em dic cada dia a dos quarts de vuit del matí quan començo a ser altra cop conscient de pertànyer a aquest món. No està tan malament el món, em dic. No, no està malament, però cony, carai!, això no vol dir que no em senti escanyat pel que aquest em reporta ara mateix. Si alguna cosa he viscut d'aquest món en tants anys, seria probablement inferior al 0,00000001 per cent del que em pot oferir. Perquè tancar-me portes? Perquè conformar-me amb aquest 0,00000001 si tard o d'hora podria ser 0,00000002? +
En fi, veure'm fins on arriba la paciència i com d'enormes i terrorífics es fan els dubtes, fins a quin punt és forta la teva voluntat per creuar aquest mar de dubtes.

Mudança

1

És una plàcida tarda de començaments d'Agost. Dic plàcid perquè m'agafa en dimarts i el dimarts és especial, és el meu dia lliure. Tampoc és que estigui exultant, eh!, ni amb una estúpid somrís optimista. Però bé, almenys no estic emprenyat, que hi fa molt. Almenys, a la nit, no començo l'entrada del diari escrivint: “ha estat un tediós i vomitiu i merdós dia més d'Agost...”. Si més no els dimarts el rellotge no pressiona, la suor no regalima. Els dimarts tinc unes hores per fixar-me en el món al que visc.
Però tornem-hi: tarda plàcida, lluminosa i alhora suportable. Ha plogut i el termòmetre s'ha calmat. L'hora: poc més de les set quan arribo al final del carrer, allà on m'han dit: a la cantonada. I sí, allà està: el número 12. Però fins que no em planto just davant del portal no començo a sentir-me imbècil, fins que no m'adono que no li he preguntat el número del nou pis al col·lega.
Bé, no pot ser complicat, penso. Rebusco a la motxilla cercant el telèfon mòbil. No hi és, NO HI ÉS! Bé, a mi sempre sol acompanyar-me la imbecil·litat, mai me l'he deixada i mai m'ha deixat tirat, aquesta. I es que no s'és imbecil per una bajanada concreta, sinó pel conjunt de bajanades que et fan just mereixedor del títol. Sóc imbècils, ergo, faig meritòries bajanades cada dos per tres.
Bé, ho intento solucionar a l'antiga: camino fins a l'altra cantonada, em quedo d'esquenes a l'altra façana. Observo els balcons de l'edifici. N'hi ha sis a la vista: tres amb les persianes blanques completament abaixades, sense moviment. Un de completament colrat de plantes i flors verdes, brillants, vermelles, grogues, blanques, enèrgiques. Allà dins hi ha vida, però hi ha un altre pis que sembla acabat de sortir de la cadena de muntatge; un amb les persianes lleugerament alçades que em fa dubtar de si realment hi viu algú: ni un armari, cap reixeta per a possibles menuts a la barana, ni tests, ni escombres ni escombraries, ni trastos, ni bicicletes, ni roba estesa; un pis per guarnir, vaja. En canvi n'hi ha un que... Bé, n'hi ha un que és un batibull de primera: la finestra oberta i tot ple de caixes de cartró amb el logotip “Frit Ravich” al llom, una escombra a la vista, bosses de brossa, un cubell blau amb reguerols secs de pintura blanca per les seves parets exteriors i, una bombeta, una trista bombeta penjant dels cables nuus brollant de la façana d'obra vista; ben bé com si el darrer inquilí s'hagués endut l'aplic que va comprar a l'Ikea. Bé, no cal ser Sherlock Holmes, tot apunta allà mateix, ha de ser aquí. Miro a un costat i l'altre del carrer. Ningú a la vista, lliure de culpa i pecat i vergonya. Bramo (com un energumen, per cert): “MAAAAAARC!”. El carrer retrona.

2

El que abans de convertir-se en pare era el meu amic s'ha mudat. L'acompanyen en tal aventura la dona, el maleït gos carlí que es dedica a llepar-me els dits dels peus encabits a les xancletes i, també, la seva joia: la petita bèstia-devora-euros-i-embruta-bolquers de nou mesos. Bé, això volien. Era el seu ideal de felicitat. No tinc res a dir sobre això, no és criticable; a la vida cadascú s'ajusta les manilles al gust.
Però el cas és que tots dos han decidit apujar el llistó de la vida i pagar una mica més per tenir-ho tot més fàcil. Pagar per comoditat. Enrere queden ara aquelles tres plantes sense ascensor, aquell cop de puny de pis menut sense calefacció ni terrassa ni aparcament ni totes les comoditats que els hi ofereix el nou. Aquest d'ara és la hòstia!, comparat amb l'anterior. Però no m'ha trucat per ensenyar-me'l, el pis, desenganyeu-vos. Me'l ensenyaran més tard, el pis, mentre em va demanant ajuda amb “un parell de nimietats” que domino, com ara els endolls i el suport de la tovallola fluix i tot això. Però el problema més important i pel que m'ha trucat aquesta tarda és perquè no li funciona la caldera i, per tan, no podrà banyar el nen. La miro, la molt cabrona; la comprovo, la faig marxar i apareix el raig d'aigua calenta a la pica de la cuina. Màgia!? Tothom té un passat, i el meu passat es diu lampisteria.

Després d'instants tensos que ofereix el meravellós món de parella, com ara recriminacions d'ella, disculpes d'ell, típics estira i arronses i critiques mútues d'aquells que es muden i tenen els nervis destrossats per tot el que comporta això, a la fi arriba el millor: el moment del premi per l'amic que apareix tres vegades comptades l'any: fer la cervesa. Bevem i fumem i parlem. Tinc l'oportunitat de provar el nou sofà, un sofà collonut i marró d'aquests on poden jeure-hi dues persones estirades en forma d'L. Per a mi em pregunto el preu, si me'n caldrà un quan em traslladi l'any que ve si tot va bé. Però ho deixo estar; escolto tots i cadascun dels detalls que els han portat a emprendre l'aventura d'un lloguer amb opció de compra.
Amb opció de compra? - pregunto jo -. No me'n havíeu dit res d'això. Què bé, no?
Sí, sí – diu ella -. Era una bona oportunitat. Es que és d'un home de Barcelona, saps? És molt maco, la meva mare el coneix i pobret, no té gaire sort amb els lloguers. Tothom se li envà en un tres i no res. O no poden pagar, o se'n van a llocs més econòmics, o el que sigui...
... el cas es – afegeix en Marc -... el cas es que el tio vol calés, i no el pot vendre encara, perquè tot està com està i perquè és de protecció oficial i li falten set anys per poder-ho fer...
Què!? De protecció oficial?
Evidentment m'agafa de sorpresa, no ho entenc, no em quadra. M'estan dient que és d'un paio de Barcelona que, imagino, tindrà la seva vida, el seu pis o casa, la seva feina, el seu carnet de videoclub i el seu restaurant i bar de copes i puticlub favorit, a Barcelona, no aquí. Com nassos pot haver comprat un pis de protecció oficial aquí? Això els hi pregunto.
No ho sé... - diu tot cercant complicitat o aprovació en els ulls d'en Marc -. Suposo... suposo que amb un altre nom, el d'algun familiar o alguna cosa així... Sempre s'ho arreglen. La gent s'ho manega sempre, Bernat, volia invertir, com feia tothom anys enrere i se la va empescar d'una manera o altra. L'edifici no està ple, hi ha més pisos que no hi viu ningú. Què hi vols fer? És el que hi ha...
Me'n expliquen més detalls. Em bull la sang. Coses com ara que el paio vol calés ara i treure's el pis de sobre més tard perquè s'hi ha enganxat els dits. Li desitjo poca sort, que pagui, que li tallin les mans llargues. Set anys!, això li queda. Paciència per fer negoci a costa d'altres. Bé, em recorden que quan s'acompleixin els quinze legals, ells també hi sortiran guanyant; doncs es farà una valoració del pis sobre el preu de llavors i els hi descomptarà part del que li hauran pagat. Evidentment, sense res firmat, perquè “no es pot fer cap paper d'això”.

Parlar dels pisos i els xanxullos i de situacions personals desgraciades o felices d'altres amics o coneguts ens porta, inevitablement, a parlar de la crisi, del que van fer les dretes, del que estan fent les esquerres, del poc que s'observa des de dalt el com funciona el món abaix... Però el que tothom sembla tenir clar ara és que ja sap quina és la raó de la crisi, quin ha estat el nostre gran error: dedicar-se a crear intermediaris que compraven i venien coses sense produir res. El sistema econòmic actual està muntat per subsistir un temps, no per viure-hi sempre.
Aprofundim, ens deixem endur, en Marc i jo obrim dues cerveses més. Em sento més llenguerut. Ella assegura que la cosa anirà a millor, que no sap quan, però que anirà a millor, encara que sigui a costa de que els sindicats s'abaixin els pantalons per crear ocupació i afavorir l'acomiadament... Parlem d'això darrer, però de seguida contraataco i jo defenso una postura radicalment pessimista, perquè ho sóc, de pessimista – o realista -, i no sé què és més odiós, si un carregós pessimista sense solucions o un encegat optimista sense raó. Li dic que dubto moltíssim que la màquina es posi en marxa de forma natural aquí, que aquesta és més grossa de la que ens pensem, que no hi ha industria, que el polígon industrial del poble està pràcticament buit, que no es produeix, que no es pot competir i que no es pot importar sempre ni tampoc vendre i revendre una mateixa mercaderia inútil perquè al final sempre n'hi ha que hi perden... I callo, perquè noto que comença a odiar-me. Acabem en punt mort, acabem parlant de quedar per sopar un dia d'aquests, tirant aigua damunt les flames creixents. Malparlem d'aquests i aquells amics que no veiem des de fa temps, de què fan, de com han canviat, amb qui estan, com estan... el menjador es torna peixateria o cua de supermercat.
No pensar-hi, aquesta és la clau per a tots els mortals de sota la cadena: no pensar-hi, deixar que tot segueixi el seu curs, deixar fer als grans. Ningú vol sentir en boca de ningú altre que no hi ha esperança a la vista per sortir-ne, d'aquesta. Tothom espera que el sistema torni a arrencar, que el cor torni a bategar, que les fàbriques tornin a produir pinso de gos, perfums, cremes hidratants, cotxes, motos, cases unifamiliars de cap de setmana, televisions gegants, ulleres de sol, vibradors, nines inflables, cagarros de cartró-pedra... Tothom vol comprar més del que necessita, simplement. Així s'ha fet sempre, ningú vol quedar-se sense la seva porció de pastís. També perquè ningú té ganes que li retallin la llibertat d'acumular com altres han fet abans. Ningú vol MUDAR de sistema, només de posició. I si ho volen, no saben ni a què ni a qui tenen que apuntar perquè tot s'ensorri com un castell de cartes. Tothom, en aquest món, sobreviu per l'esperança de trobar-se, tard o d'hora, al capdamunt de la cadena i ser qui remeni les cireres. Tothom, tothom, tothom, a fi de comptes, vol el mateix verí que fa a l'enemic de dalt de tot de la piràmide odiós a ulls dels de sota. S'hi canviarien sense pensar-hi. Tothom vol tornar-se una sangonera tot i que li repugnin quan li xuclen la sang. Tothom intenta enfilar posicions a la piràmide. Llei de vida, així és.

Deliris d'atur, infraestructures, construcció...

Fou dissabte passat, o divendres. Tan se val. Eren sobre les vuit del vespre i jo fumava un cigarret a la porta del restaurant mentre esperava arribés la resta dels companys i comencés un nou ball nocturn a la terrassa d'estiu. Corria gent pel carrer a aquella hora. Pocs homes sols, més abundància de parelles i, moltes dones soles. També hi havia alguns homes muntats dins els seus cotxes, buscant un racó on aparcar o simplement fent temps suficient donant voltes i voltes a la plaça fins retrobar a la fi la parella subjectant cinc o sis o set bosses de plàstic plenes a petar. Aturada de vehicles, carregades ràpides o parsimonioses, clàxons, malediccions, orelles sordes... Bé, vaig dir-me: “Així funciona. Tot el món gira al voltant dels supermercats a aquestes hores. S'han d'alimentar, han de sobreviure, així funciona. És com anar a caçar, a recol·lectar; així es fa avui dia”.
Cada setmana el mateix: Els divendres i dissabtes al vespre veies més gent en una hora que en tota la setmana. Apareixien en desbandada, entrant amb les mans a les butxaques i les targetes de crèdit i del supermercat entre les dents. Feien cues, vigilaven els descomptes i les ofertes, acumulaven punts, rebien regals, firmaven rebuts i comprovants... Vaja, d'aquesta manera t'atrapava el segle XXI. Compràvem i sortíem altra vegada en direcció al refugi, al cau; talment com si tinguessin dins el coco l'avís d'un imminent atac aeri. Oh, sí!, llargues i inacabables fileres de cares llargues de cartró, emprenyades, felices, amb xancletes, amb pantalons curts mostrant llargues i depilades cames, nassos d'on brollaven repelons, gorres “xic”, ulleres de sol... Tots guarnits per l'ocasió caçant, tots recol·lectant, tots sobrevivint... Cares i més cares en processó, amb alguna mena d'ànima a dins que jo no discernia. Cares típiques de foto de carnet d'identitat, d'aquelles de les que te'n penedeixes et representi durant tants anys. Bé: som guineus, rates, hipopòtams, porcs, gripaus, gossos, aus rapinyaires... Tots passaven pel meu davant i simplement desapareixien durant una setmana. Alguns s'aturaven a les taules de la terrassa. Demanaven coles, cerveses, cafès... Reposaven. Després fotien el camp. No els tornava a veure fins passat molt de temps. On collons es fotrien la resta de dies? Què feien? En què collons pensaven? Pensaven?
Vaig deixar-ho estar. No hi havia resposta. Dues safates plenes de copes atrotinades sobre la barra esperaven que jo plegués tovallons i els introduís al seu interior. També m'esperava una muntanya de mantells blancs: els estendria damunt les taules, col·locaria els setrills, els cendrers, els plats, els coberts, les copes amb tovalló... Tota la mandanga. Tot era tediós però alhora plàcid: la costum. Què difícil lliurar-se del que estem acostumats a fer!

I amb tot això que en cert moment entra un home carregat de bosses del supermercat. Un home vell, ja de camí a convertir-se en decrèpit si et fixes en com s'aferra a la barra de la façana i per l'enorme dificultat amb la que enfila els tres escalons que separen el restaurant de la vorera i el carrer. “Es pot prendre un talladet?”, això diu.“Sí”, contesto, “se'l prendrà a fora?”, afegeixo. “No, no; aquí mateix”. Li preparo, li deixo damunt la barra, me'l miro mentre estripa el sobre de sucre i remena, sense perdre ni un moment de vista amb la boca oberta oberta oberta!, la pantalla amb el 3/24 sintonitzat. Una camisa descordada a ratlles verticals, això vesteix, una que deixa a la vista una cadeneta d'or amb quelcom penjant que no arribo a discernir. Té pocs cabells i tots blancs, el bigoti és tipus morsa a joc amb les espesses celles també blanques i, de fet, és en conjunt més pelut que un ós polar. Llavors, suposo, comença aquest estrany fenomen que es produeix als bars i restaurants petits quan no van atabalats de feina: Un desconegut solitari mira la televisió o el diari i sent l'estranya necessitat de compartir la notícia que llegeix o veu amb l'home de la barra, doncs troba que l'ambient es fa espès i incòmode i tot això. Sent la necessitat de trencar el gel. Et creuen avorrit. Creuen que no saps pensar per tu mateix.
La mare que els va parir – diu amb un to més pesarós que queixós -. Què et sembla? Ara que deien que s'estava recuperant tot una mica, van i es carreguen 20.000 llocs de feina d'una tacada. Quins fills de puta! Es que s'ha de ser imbècil, eh! Ara no en pensen d'altra que cancel·lar un fotimer d'obres i 20.000 persones més al carrer. 20.000 famílies... Què et sembla? No, si ja ho sé jo, ja... No sé on anirem a parar, la veritat, amb aquests incompetents.
Miro la pantalla sense dir ni piu. Actuo amb el necessari i típic gest de l'incrèdul que cerca la confirmació en la font original. Bé, el comentari m'agafa amb la guàrdia abaixada. No tinc res a dir encara, ni molt menys de collita pròpia. Tinc una opinió? Segurament. Sóc un subjecte individual, intento fer-ho, però abans tinc que pensar-hi una estona. Ara encara no sé res.
Sí!, quina colla tu... Anem de desgràcia en desgràcia... - Això li dic, seguint-li la corrent, sense mullar-me. Just la primera norma del cambrer: seguir la corrent de tot client. Actuar com un mirall màgic i mentider que venera tot individu.
Agafa embranzida. Continua garlant uns minuts. Menjo de la seva versió regada amb un pensament d'experiències personals. Em parla de com de vitals són ara aquests llocs de feina i es caga literalment en la incompetència del govern, en la seva inexistent perspectiva. Diu no sé què de la importància de les infraestructures en els temps de crisi que vivim, es lamenta de tota la construcció que s'ha perdut, em relata a grans trets – gràcies a Déu - la desgraciada i novel·lable història d'un nét seu aparellador que, pobre, caigut en desgràcia, està ara sense feina. Un home íntegre, treballador, honrat, eficient i familiar i etc, etc, etc... On anirem a parar si tot continua igual? Ni tan sols m'ho pregunta, ho pregunta al cel, com qui llença un tret al buit sense esperar resposta. Bé, a la fi se'n cansa, paga, se'n va amb el seu coi de bosses de supermercat a alguna altra banda i em deixa a mi pensant.
Així que dedico uns minuts a rumiar en tot allò amb una canya de cervesa a les mans. Miro a fora, al carrer, veig passar el reguerol de gent sortint i entrant al supermercat. Gent que s'ha d'alimentar, gent que ha de sobreviure d'alguna manera, que ha d'omplir la nevera costi el que costi. Llavors recordo el vell i penso en aquella teoria que diu que l'opinió de cadascú està sempre inclinada segons les seves individualitats i sempre sempre sempre segons el que li convé directament. Imagino que molt probablement, si el nét del vell tingués un negoci de taüts no m'hagués donat la tabarra amb el mal funcionament del país fins que algú inventés l'elixir de la vida eterna. “La gent s'ha de morir!”, diria, “és antinatural!”, “on s'és vist!?”, afegiria. Sí, i si el seu nét fos el president o el ministre de tal o pasqual del govern no seria aleshores un incompetent o un xitxarel·lo com ara el qualifica, sinó un home recte i ferm que pren decisions doloroses en vista de l'interès general... Bé, llavors relaciono aquesta notícia amb el que ha passat aquests darrers anys al poble, la meva nació i l'estat: l'enorme quantitat d'espais requalificats per a fer-hi nous habitatges, l'excedent d'agències i agents que ara ploren i bramen i que abans es dedicaven a retorçar el coll de la maleïda gallina dels ous d'or, tots i cadascun dels anuncis a les portes dels bancs i caixes fent-se garants de la felicitat de les persones a trenta, quaranta i cinquanta anys... Era fàcil, era fàcil! Tothom tenia una oportunitat en aquest món de mil dimonis. L'esforç? Després, després en parlarem estimat xitxarel·lo, estimat client, estimat poll atrapat al sistema... Ja en parlarem, ja ho trobarem!
I aleshores me'n faig creus que amb tot aquest batibull que hem parit nosaltres solets, amb aquest gravíssim error en el que hem caigut, encara hi hagi gent entusiasmada pensant en que tot es recondueixi en el mateix camí, pensant en que només ha estat un entrebanc en el futur brillant de construcció i creació, pensant – si se'n diu pensar d'això -, en que només cal esperar i tenir prou fe per tornar a fer el mateix que interessa “a la gent”. Vaja, a mi això no em quadra. La meva ment dement es pregunta, bàsicament, que si com ens volen fer veure el futur està en el reciclatge, en l'aprofitament i el no-malbaratament del poc que queda de la Terra, perquè cal crear i construir més del que necessitem? Som conscients de reciclar paper, vidre, envasos, piles i tota la mandanga, però no ens ho plantegem igual amb tot. Tothom està tan eclipsat per la idea de tirar endavant personalment, que li importa tres collons si amb això perjudica a la resta. Vaja, probablement el que jo digui sigui demencial si ens guiem en la bàsica idea de que tothom ha de menjar i omplir la nevera i prendre tallats i anar als supermercats. SOBREVIURE, mal dit, vaja. Si això ho hagués escrit a EUA en certa època, m'haguessin jutjat per antipatriota i enemic de la democràcia. Però vaja, tan clar teniu tots que això, aquest camí que ja no pocs afirmen està mal encarat, és el que realment ens convé a TOTS? En favor de què o QUI?, a veure. Expliqueu-m'ho. A mi ja no m'atreu aquesta forma de fer i encarar el futur. Pensaria en una altra cosa. Però, en què?

Bé, ho vaig deixar estar. Deliris, calor, cerca desesperada d'oasis... Vaig tornar als mantells, a les copes, als coberts, als setrills, als tovallons, als cendrers. Tot això. Que els pensadors pensessin o almenys diguessin la veritat d'una vegada; que els bàrmans servissin i fossin eficients i seguissin la corrent a les individualitats. Així ha de ser. Jo també he de sobreviure, nois. “Què? Una cervesa, senyor? Ara mateix! Unes olives de regal? Sí, sí, sí... És vostè collonut, un exemple a seguir.”

vilaweb

dimarts

Un dia bullent avui. Amb prou feines et mous i comences a suar. Sues i sues fins que de res t'ha servit la dutxa de primera hora del matí i decideixes tornar a visitar-la. “Hola”, li dius quan fas córrer la cortina nuu i amb totes les vergonyes a la vista. “Torno a ser jo, torno a estar amb tu. Què tal? T'estimo. Tu ets la meva única confident, l'única que m'espera a qualsevol hora sense queixar-se, l'única que sap dels meus mals moments quan t'empleno fins dalt de tot i m'hi quedo coent. Ets l'única que em sent cantar sota el raig d'aigua fresca els meus dies feliços i s'endú les tonades desafinades desaigüe avall. Et seré sempre fidel, dutxa, fins i tot quan ja buit i corcat em sigui impossible d'escriure a la llibreta et seré fidel. Fins i tot quan decrèpit i arrugat i bavós i muntat en una cadira de rodes algú amb cara de fàstic m'ajudi a arribar fins a una de la teva espècie i em vigili de cua d'ull, no fos cas que volgués que el teu raig em cobrís i em cobrís fins ennuegar-me en un final plàcid i humit”.

Bé, no he fet massa aquest matí. Just el que cal. Si tens un sol dia de festa a la setmana el millor és que no facis massa, podries cansar-te i no fer res l'endemà i perdre la feina. De tota manera m'he llevat i dutxat aviat i pres un cafè amb llet lluny de casa, a la fresca de sota un tendal. M'ha acompanyat el diari, del que he anat passant pàgines sense massa interès en res del que allí hi havia escrit. Ni tan sols la desgraciada notícia del Tibidabo em cridava l'atenció, perquè semblava altra vegada el maleït joc de miralls que és aquest món. Passa qualsevol cosa, alguna desgràcia mecànica per exemple, o es destapa un altre cas de corrupció, o d'abús masclista o de xenòfobs o de pederastes o maltractaments o, en fi, qualsevol cosa, qualsevol cosa, i queda clar que estàs buscant al cubell de la brossa, entre les restes dels fets i que no més tens emmanillat al gat que ha tombat el cubell, just quan ja tothom ha abandonat l'escena del crim i ha esborrat les empremtes. I tota la resta brama i s'indigna i assenyala en direccions diferents perquè són propensos a paranoies personals i tothom té enemics que derrocar.
Milers de passadissos d'un laberint infinit, un joc de miralls, les ombres de la cova de Plató, el titella amb fils invisibles... Això és contra el que cridem a falta de millors perspectives. Tots i cadascun dels genis d'aquest món resten amagats en algun racó fosc amb les seves corruptes i demencials neurones dedicades completament a donar pel sac al personal. Visca la humanitat!

Em faig vell, només que bordo. I el carrer, què? Què s'hi cou al carrer? Precisament això, el carrer es cou. El carrer és el mateix carrer gris de sempre però amb un fill-de-puta de sol rabiós que ens maleeix des de dalt amb un somriure corrosiu. No pots fer cent passes seguides sense dirigir-te a l'ombra i eixugar-te el front amb un kleenex, mentre esperes l'orxata o el granissat o el cafè amb gel o la cervesa. Penso en anar a fer un volt sol amb bastó i motxilla, però la muntanya fa pujada i t'has llevat tard per evitar les calors i la font de la creu queda molt amunt.
De bona gana tot i la calor aniria a fer la meva caminada al passeig de mar, però d'ençà que està aclaparat de cotxes i de banyistes amb vacances o a l'atur que no m'atreu la idea. Odio qualsevol multitud que no es reuneix un Juliol a Barcelona per exigir dignitat. A més, tinc entès que alguns tenen previst de prohibir d'aparcar-hi, al passeig. Té pebrots la cosa. Dóna la sensació que tots els aparcaments gratuïts del món estan desapareixent en favor de les zones blaves. Sembla que t'estiguin dient que et fotis el cotxe pel cul, però alhora et demanen que en compris més i més, i que els compris ben sovint i que compris els que es fem aquí al país perquè no despatxin al teu cosí, veí o germà de la planta on treballa.
És igual. Diuen que l'asfaltaran el coi de passeig i que el deixaran ben bufó segons la idea del que és bufó i progre avui dia. Val, aleshores ja no hi aniré. Un lloc més del que m'excloc. Si m'agrada el passeig tal i com és ara és per l'immobilisme que s'hi respira, tot i les quatre comptades guinguetes d'estiu a les que de tan en tan vaig. Allà em van desvirgar – no vaig cardar jo, em van desvirgar més aviat -. Allà hi hem perdut molts la virginitat. I jo que pensava en fotre el meu darrer clau allà algun dia! Però no podrà ser, pel que es veu; ja només ho podré recordar i deixar anar un: en els meus temps! Però aquest exemple és estúpid. El que m'agrada del passeig a banda dels records humits i calents és l'immobilisme, el temps que allí hi flota i els rials de sorra i els canyars dansant i el passeig de sorra vella i els bassals que s'hi fan a l'hivern quan hi plou i els ocells banyant-s'hi i la poca gent conscient d'aprofitar-lo qualsevol altre dia de l'any que nos siguin els focs d'Arenys.
No m'agrada, en canvi, que a la mínima algun imbècil consideri aquest espai com a desfasat o tercermundista sense ni tan sols preguntar què en pensa la gent. Cada vegada veig més clar que per dignitat hauríem de tenir més coses a la simple mercè del pas del temps i la natura. I en canvi, un dia apareix el o la geni en qüestió i decideix fer-nos un passeig nou no sé ben bé perquè; ens ho “arregla” i alhora mou calés de tothom perquè, segons ell, “s'han de moure sempre, els calés”. Que no s'aturi el progrés!! Tenen ja tan poca feina que estan sempre a l'aguait d'intervenir als pocs espais que ofereixen certa llibertat. Al pas que van els pocs espais naturals que ens queden haurien d'estar asfaltats i amb fanals i aparcaments de pagament i centres comercials i discoteques chic i totes i cadascuna de les coses que ens està tornant una espècie de tarats mentals.
Vaja, deixem-ho estar. Potser el que passa és que el dement sóc jo. Quan tinc el dia marcià i me'n hi vaig sempre em fixo en aquell cartell que hi ha a tocar del túnel de les vies del tren. Sempre m'hi aturo, allà on comença l'asfalt i el port i deixes enrere la platja i la sorra. No és cap senyal de prohibit, tot i que al costat ja n'hi ha una. És més aviat, crec, l'acció i idea d'algú anònim del qui mai sabrem res més que el gris no li havia corcat encara tot el cor. Potser caldria que hi haguessin més cartells o panells com aquest repartits per arreu, o més persones que hi pensessin, en col·locar-ne. En fi, el cartell o panell o senyal té lletres i frases explicatives amb més ànima que sentit pràctic, això m'agrada. Suposo que el retiraran quan a la fi tornin bufó el “seu” passeig de mar com altres han violat i sodomitzat sense compassió la resta del litoral dels Països Catalans. No crec que hi facin llavors res allà aquelles frases, ni el vers d'Espriu tancant l'escrit explicatiu. Suposo que el llençaran, però si no, potser jo mateix el trauré alguna nit d'hivern que ningú vigili. Serà el primer cartell digne que caldrà ser retirat per no fer justícia al que evoca. Ja podrem llençar al cubell de les escombraries un bocí més de dignitat, un bocí més d'enyor, un bocí més d'història...

Els meus records per al teu món

Tothom està treballant. Tothom menys jo, és clar, que no he fotut brot en tot el dia. Estic a l'habitació i m'adono que l'escriptori està fet una merda. No, de fet és mentida perquè el que passa és que no hi ha escriptori. Caldria posar ordre, perquè els trastos i la merda semblen flotar damunt quatre potes sense ni tan sols veure un centímetre quadrat de superfície de fusta. Però bé, també podria ser pitjor, podria també la merda cobrir les potes i oblidar-me que existeix l'escriptori. Ja posats podrien els trastos prendre vida i revoltar-se qualsevol d'aquestes nits i cobrir-me a mi a traïció, mentre dormo, mentre descanso. Venjar-se, per no tenir un lloc endreçat i reconegut on reposar en pau. I llavors desapareixeria, com l'escriptori, i m'ho mereixeria.

Surto a fora, a la terrassa, i allà me'n adono: és un collonut dimarts de Juliol. Un dia d'estiu que se't presenta estrany quan el relaciones amb temps passat i per tan amb vacances de l'escola. A la terrassa les verdes i clares fulles de les plantes que ma mare reparteix per arreu de casa semblen ara pàl·lides i quasi daurades amb tota aquesta llum estavellant-s'hi. N'aparto una junt amb el seu test, per fer-me lloc, i descobreixo un corriol de formigues damunt les rajoles calentes. Les deixo en pau. Noto l'escalfor del dia en els meus peus nuus.
Escolto els pardals, però no els veig xiular des de cap balcó ni terrat ni antena de televisió o fil telefònic o elèctric. I altres pardals contesten als primers, però jo no en veig ni uns ni altres. Passen poc minuts de les tres i el carrer no s'ha convertit encara en carretera sorollosa. La gent s'ho pren amb calma, a l'estiu, o potser que fa temps que no paro esment al que xiuxiueja el carrer. Encenc un cigarret, em repenjo a la barana i sento la maledicció solar caure damunt la meva samarreta fosca, damunt els meus cabells estressats. Faig veure que observo amb els ulls fets escletxes, com ho faria l'observador avesat a fer-ho, però la veritat és que no ho sóc i que només miro la gastada façana del davant, una que he vist tota la vida quan he sortit a la terrassa a repenjar-me a la barana. Em pregunto necieses sobre el negoci aquell d'embotits tancat des de fa anys i que té una salsitxa caracteritzada de forma idiota amb cames, mans i barret estúpid. Em pregunto perquè en dos anys ningú l'ha agafat o ha pensat en llogar-lo o han comprat el local. Potser és culpa de la salsitxa idota del cartell. Intento recordar la façana de la casa centenària que va desaparèixer fa relativament poc mentre observo els pisos nous i amb problemes financers que algú va decidir alçar al seu lloc; recordo la fresca a l'estiu de l'interior d'aquella casa, les seves escales al pati de dins quan hi anava a buscar julivert. En recordo l'olor de l'interior, del menjador de la centenària que l'habitava; l'olor de mort. La comparo amb la més que probable i irrespirable esfera de l'interior dels cotxes aparcats que s'estan torrant al sol aquesta tarda. Paro. Més enllà, observo una dona amb bona figura empenyent un cotxet de nadó pel tram de riera que tinc a la vista, aquell tram que tantes vegades havia vist baixar com un torrent que arrossegava rocs i branques fins la mar. Enyoro alguna cosa de tot això, i llavors, no sé perquè, començo a recordar el descampat on jugava de petit i ja cobert d'asfalt, aquell on recollia ametllons i figues, on buscàvem cargols, on trobàvem espàrrecs, on hi havia la casa en ruïnes i on inventàvem aventures impossibles mentre enfilàvem en bici la pendent fins arribar a la pineda. Tot torna a la memòria de forma brumosa, com la fàbrica aquella on deien alguns que s'hi havien fabricat bombes. Penso en si a algú més de la meva edat li van confiar aquell secret, en si algú d'avui sense bastó i hèrnies i quasi cec sent enyor per aquell indret, en si algú dels que ara viuen al damunt d'aquells bonics pisos és conscient que aquest lloc no sempre havien estat senyals, asfalt, bars, voreres, balcons, fanals, obra vista, portals, porters automàtics, zones de càrrega i descàrrega, furgonetes, crits... Penso en si a algú li importa una merda res de tot això.
I durant uns segons no se sent res. Ni molests sons propers o llunyans de les gomes damunt l'asfalt calent, ni vent, ni pardals cantar o contestar, ni converses, ni xancletes caminar... res. Això està bé, penso, mentre xumo del cigarret. Exhalo. Em sento un franctirador esperant alguna cosa. No ho sé, potser vida, mort, pau, moviment, alguna cosa, alguna cosa a la que dirigir la meva atenció i decidir si acceptar-ho o no, si disparar-li o perdonar. Penso en una cervesa ben freda mentre torno a la realitat, als dipòsits d'aigua grisos al capdamunt dels terrats regats pel sol d'aquesta tarda, a les persianes abaixades i plenes de pols, als tendals oberts, a aquella estanquera cridanera penjada a un balcó llunyà, a un caparró de pins a tocar dels alts focus de les pistes d'atletisme, a les antenes de televisió i les xemeneies, a les pinces de la roba quietes i soles allà dalt, a un molinet de colors giravoltar parsimoniós, al cel blau i sense núvols, a l'ombra fresca regalimant dolça fins l'interior d'un pati antic i curull de flors.

Torno a dins, i llavors ho recordo: Darrerament tinc els nervis fets miques. Serà la puta calor i el malviure de la feina i l'existència d'una sola realitat de la que no es pot escapar. A plena matinada m'alço sovint amarat de suor, just quan algú de casa obre una porta del passadís – normalment el bany - amb tota la precaució de la que és capaç, però que tot i així em desvetlla. Aleshores, entre la fosca xafogosa del Juliol del Maresme consulto el mòbil i són les dues, tres o quatre de la matinada. Em fan mal els braços, les cames em palpiten, tinc set i ganes d'estar malalt de debò. Sento unes irreprimibles però prohibitives ganes d'escapar d'aquest mal que em flagel·la aquí al poble, un mal tan impossible de descriure com impossible d'assenyalar amb exactitud. Un mal personal no explorat encara. Tots els dies salto a la mínima i a la jugular de qualsevol que borda. Tothom és enemic, tothom és dolent, tothom és menyspreador d'allò que aprecies. El meu humor absurd ha desaparegut i l'autocrítica és ja impossible d'acceptar. Que es critiquin ells!, primer. Per a ells sóc una plètora d'errors, ho sé, en tinc, molts!, però ells no volen sentir a parlar dels seus petits defectes que reporten grans problemes. Serà la necessitat d'un llarg viatge, tot això? Un canvi d'aires, això és. És necessari un viatge per sentir-te arrelat a tot allò que tot i amb defectes, estimes. Amb prou feines em queden racons secrets on esplaiar-me, on contar-me a mi mateix els moments feliços que hi vaig viure, aquí. No eren meus aquells descampats, ni les façanes, ni els boscos, ni les cases de poble, ni les males herbes, ni els ametllers ni cargols ni l'aigua fangosa de la riera ni les branques que aquesta arrossegava ni molt menys les cases o fàbriques de bombes en ruïnes que evocaven a més passat oblidat. No tinc cap dret a considerar meu tot això. Eren mercaderies, i en aquest món maleït fins i tot l'ànima de la persona més decent s'acaba corcant i convertint en una mercaderia per a aquest progrés que ara ens ha portat a la fam i ens reporti tard o d'hora grans tiberis. Però sí haig de dir que quan tots i cadascun d'aquestes mercaderies, d'aquests meus records foren enderrocats o venuts o transformats, una part meva també es transformà. Em convertiren el que més estimava en mercaderia, a contracor, i quelcom dins meu s'ensorrà. Ja no sóc el mateix d'abans. El meu passat està cobert de tota la merda i els trastos del present. Talment com el meu escriptori. I tants impediments no em deixen pensar! No em deixen somniar! I jo necessito somniar, necessito RECORDAR per avançar!!
Em fa tanta mandra trobar-li un sentit a aquesta època, alguna cosa per la que lluitar durant tot el temps que encara tinc entre les mans! Però aquest és el meu present, construït a partir dels meus records feliços, i també dolorosos. Així que bé, no val a abandonar. De cap de les maneres. Que continuï la funció!

setmana

Dimecres hi aniràs a dos quarts d'una. Dorms. Dorms més del compte; una hora o hora i mitja més. Són les deu. Agafes la motxilla amb el portàtil, vas a la granja, prens cafè amb llet, revises els correus, mires blogs, en descobreixes de nous i no comentes, perquè ho consideres una intrusió quan ho fas tu i en canvi ho celebres quan ho fan amb tu. Llavors mires el teu bloc i et preguntes: “Què més dir?, què més dir?, què més dir?... No tinc res a dir que no hagi dit ja! Així que escrius merda al processador de text que o bé esborres o bé queda com a un document més de la col·lecció, un altre d'obert i inacabat, un que mai reprendràs.
I les persones de la terrassa o rere el finestral et semblen de cartró, sense ànima, sense més vitalitat que la d'alçar-se del llit per prendre cafè o esperar a que alguna cosa canvii o esperar gaudir de les vacances que cada any se li fan curtes i cada any fan el mateix. Comentaven coses estúpides, això et semblava, fins que arribà el dia en que les vas deixar d'escoltar. I llavors arriba l'hora, arriba l'hora de les dotze hores seguides sense interrupció, de no parar; és l'hora de treballar per la supervivència.

Dijous a les vuit. No dorms. Dorms menys del que tindries que dormir; una hora o hora i mitja de menys. Agafes la motxilla amb el portàtil i els llibres i les llibretes i prens cafè amb llet al restaurant abans de muntar la terrassa, d'escriure la pissarra, de servir gratis a tota la família de l'amo que a primera hora es reuneix allà mentre se't acumula la feina. I neteges, i serveixes, i ajudes i et preocupes de coses que no t'hauries de preocupar...
Dines amb el portàtil o el llibre o la llibreta oberta, mirant, llegint o escrivint sobre qualsevol cosa que t'allunyi d'aquesta vida que per molt que et pesi t'has llaurat tu mateix, per tediosa o insuportable que resulti ser. Només és culpa teva, i això penses mentre arriben les 13h i tothom és al seu lloc esperant l'hora d'omplir la caixa. Comença el guirigall, comença a tacar-se la camisa clara de suor que acaba per regalimar més sovint del que voldries fins a la punta del teu nas. Han arribat els treballadors afamats, han començat les corredisses per tota la terrassa, les croquetes i regats amb els cotxes a tota pastilla pel mig del carrer que creues, les emprenyades PER LA FEINA! amb els companys. Estàs servint bípedes que no són humans, això penses, a tota aquesta gent que et mira per damunt l'espatlla, que et tracta com la merda suada i cansada que ets davant seu, no com la persona que aspires a ser per dins. Per cada un de bo n'hi ha deu de malparits.
I passades les quatre te'n aniràs a casa, amb la idea d'escriure o llegir, però no pots; perquè estàs tan cansat que el boli no llisca i el cervell no flueix com el torrent que hauria de ser. Estàs tan i tan cansat que els ulls se't tanquen davant el llibre i t'adorms, per llevar-te una estona després amb un malson horrible i tornar a la feina arrossegant l'ànim. No has fet res amb aquelles tres hores i et sents inútil i culpable. Tres hores i poc escaig que tenies a la butxaca, que han resultat insuficients. Tres hores i escaig de mort en vida al dia per tornar, una vegada més, a les vuit del vespre allà; fins tancar, fins l'endemà, fins que comenci altre cop el ball.

Divendres toca a dos quarts de dotze. Dorms, dorms més del compte. Una hora o hora i mitja de més. Són les deu i agafes la motxilla amb tots i cadascun dels teus trastos inútils i vas a la granja, prens cafè amb llet rere el finestral o la terrassa. I revises correus i blocs i vides admirables o egoistes o tancades o humanes o desitjables o fantàstiques o estúpides o immorals o positives o negatives rere allò, rere aquella finestreta, rere aquella pantalla de cristall líquid estúpida fins que arriba l'hora, l'hora de les 12 hores seguides del dia que entres més tard a la feina.
I quan acaben els dinars els companys es posen a la butxaca aquelles tres hores o tres hores i escaig de temps i desapareixen; i tu peles patates o plegues roba o reculls o escombres o fregues o neteges o serveixes als que poden permetre ser servits a aquella hora i et fas el sopar i t'asseus i et tornes a alçar i descobreixes que has avançat unes tres pàgines del llibre que duies al damunt i que hauràs de rellegir perquè no t'has assabentat de res. Aleshores són les vuit, i tota la plantilla arriba i escampeu mantells i coberts i plats i setrills i tovallons i copes a fora i esperes. Esperes altra vegada a que tot comenci, a que arribi la fi d'aquell dia per tornar a començar l'endemà.

Dissabte a les vuit. Carregat de trastos fas via CORRENTS en direcció al bucle temporal per la supervivència, doncs t'has adormit quasi un quart d'hora. Pel carrer sorteges bosses d'escombraries i quan arribes a destí, endegues el rentavaixelles, escrius la pissarra, neteges la taula i les tasses de la família que ja ha utilitzat, muntes la terrassa, reps comercials amb afanys de vendre i crítiques del cap perquè quan arriba no està tot enllestit. No saps si sentir-te culpable o enrabiat. A mig matí reomples els setrills i prens nota de les comandes pel cap de setmana que es succeeixen per telèfon o personalment. Fas bona cara a tothom, mentint somrius als que es mereixen el somriure i també als que els hi giraries la cara d'un mastegot per superbs i maleducats i sangoneres de vitalitat humanes que et tracten com l'esclau del segle XXI que ets.
Tornes a casa passades les quatre, amb aquelles tres hores a la butxaca i al teu interior aquella mescla explosiva de satisfacció i ràbia per haver escoltat la campana que acompanya la pausa entre assalts. No és més que una compta enrere, penses, fins que tornis al ring, fins que et noquegin irremeiablement a mig combat, fins que abandonis, fins que no t'aixequis del terra o fins que paris boig completament i esclatis com una bomba de rellotgeria.
Et dutxes i tornes a la granja, a col·locar-te davant la finestreta inútil. Perquè has enviat quelcom a la pàgina aquella de relats i contes i vols comprovar si ja ha estat publicat. I prens dos o tres cafès amb gel mentre passa la tarda, mentre deixes d'una banda la pantalla perquè t'avorreix i no és res més que un altre forat negre que t'absorbeix. Llegeixes alguna cosa, perquè no tens ànims per escriure res que plasmi el “fantàstic” estiu que vius. I llavors, quan estàs a punt de reprendre el fil d'aquelles tres pàgines apareix un client d'allà on treballes, pregunta si pot seure amb tu quan ja està assegut, li dius que cap problema, et parla de les titis que passen amb pantaló curt i llargues cames i de les que tu ja t'adones perquè no ets de pedra, et parla del mundial, et parla de les mil necieses que t'importen tres collons i fumes i fumes i fumes perquè et posen a parir les seves palles mentals i vols fotre el camp; aleshores et disculpes i te'n vas, tornes a casa, t'estires al llit o al sofà desitjós de llegir o fer alguna cosa per a tu, però t'adorms, altra vegada, fins les vuit, fins al segon assalt del dia.
I a la nit esperes badallant, assegut a l'entrada amb el company fins les dues o tres de la matinada que se'n vagi l'única taula que queda ocupada. Que se'n vagin aquells que has convidat a dues rondes de licors per fer-te el simpàtic i l'enrotllat en època de crisi i que el negoci, el sistema vaja, segueixi rodant. Sí, a aquells que t'han mirat per damunt l'esquena, a aquells que saps tenen lliure el diumenge, a aquells que s'omplen la boca mentre beuen de llargues i gelades copes de tota la injustícia del món i de la poca humanitat i educació de la gent i els joves d'avui dia, aquells mateixos que t'han demanat de males maneres cent coses que t'han obligat a realitzar cent viatges. I llavors, quan se'n van i estàs recollint les taules i les cadires i posant la cadena apareixen els urbans, que et diuen que han rebut una trucada queixant-se del soroll i que a la propera hi haurà denúncia. I no saps a què atendre't; només a que estàs cansat i que vols retrobar-te amb el llit.

Diumenge a les deu. Poques hores per dormir i moltes per endavant per preparar-ho tot. Arribes a la zona zero de la nit del dissabte, a tot allò que quedà pendent de fer. S'organitzen taules i reserves a fora. A dins es talla el pa, es prepara el gratinador portàtil, els tomàquets, els setrills, les neveres, s'apunten els postres a les llibretes humides per la suor... Es remunten licors i vins i caves i es corregeixen les faltes d'ortografia de la pissarra. Dineu tots en un quart d'hora, perquè encara queda feina a fer. I llavors esperes, espereu a que tothom arribi a la mateixa hora i alhora amb ulleres de sol tapant els ulls ressacosos de la seva nit passada, a que arribin les queixes, les taules amb mitja hora de retard, els “notentiendo” clàssics de qui et vol tocar els pebrots i sap que no li pots contestar com hauries de fer-ho, a la gent que deu minuts més tard no s'ha mirat la carta, els cafès, les safates volant amunt i avall, el suor regalimant per tot el teu cos, la gola incendiada pel canvi de temperatura interior-exterior, la recollida general i, surts a les sis o les set de la tarda i t'alegres de que aquella nit no hagis de tornar.
I penses ja a casa i després de dutxar-te, en fer un volt pel passeig de mar amb l'mp3 endollat, però és estiu i tot està copsat de gent i vols estar sol o intentar estar-ho. Així que et quedes a casa acompanyat del paquet de sis llaunes de cervesa i el tabac, disposat a acabar-ho tot i engegar-ho tot a rodar, i aconsegueixes aguantar fins la segona llauna, quan caus rendit i t'adorms i t'alces a les quatre o cinc de la matinada suat i aterrat a causa d'un malson que es succeïa precisament a la feina, amb la terrassa plena, amb la safata, amb estrès. És el tercer o quart malson de la setmana relacionat amb la feina.

Dilluns a les vuit en punt. Has dormit en dos torns i el cuiner fa festa, així que surts de la banqueta i fas valer el curs de cuina i l'any i escaig passat rere fogons i et dediques a fer gaspatxo, tomàquet fregit, empedrats, el menú del dia, netejar fregidores, cuinar marca de paella, fer rostits i demés. Tot allò exigible per passar mitja setmana. Quaranta graus a la cuina! Beus com un camell i et col·lapses quan arriben cinc o sis comandes seguides, et cremes amb la fregidora, t'asfixia la planxa, emmerdes el terra i no saps com te'n sortiràs, quan no saps com t'ho trauràs del damunt. I no saps què és pitjor, si allò teu o això del cuiner. I acaba el migdia, i et poses a la butxaca aquelles tres hores i poc més i escaig i tornes, i fas el mateix de sempre, descansar per començar cansat al vespre.
I el vespre es fa ja insofrible, perquè només tens la ment posada al dimarts, al teu dia de festa, a aquell dia mític que arriba només un dia a la setmana i en el que pretens fer milers de coses que no has pogut fer abans. Però a la nit encara fas sardines a la planxa, cuines musclos al vi i sèpies i entrecots i bacallars i salses i sembla que allò no s'hagi d'acabar mai, que no arriba mai l'hora de sortida perquè una altra taula, aquell dia, PRECISAMENT AQUELL DIA!, ha decidit quedar-se fins tard, i tu tens que tancar perquè ets l'únic que queda allà al que li han atorgat la confiança, “l'honor”, d'unes claus per xapar. I esperes, i esperes i esperes i, quan ja estàs per la tercera o quarta cervesa se'n van, i recolliu, i tanqueu, i et desitgen els companys un agradable i planer dia de festa i tu així ho esperes, però dins teu saps perfectament que no serà així, perquè després de llevar-te tots els teus amics casats o ajuntats estaran treballant o de vacances, estaran preocupant-se de si mateixos, de la seva setmana normal que estaran pensant en oblidar, en odiar o llepar els ous o cony al seu encarregat o cap, de comprar pintura per al pis que acaben de llogar, de demanar un préstec, de buscar feina i, evidentment, no estan per hòsties ni per ratllats. Així que el passaràs sol, el dia de festa, i sense ganes de llegir, perquè tot i haver dormit i dormit i dormit a la tarda, després de dinar a casa per primera vegada en tota la setmana t'adormiràs altra vegada, perquè estàs pitjor que si algú t'hagués endegat un joc de pals per criticar-li que anés amb la roja. Tampoc tindràs ganes d'escriure, perquè saps que només plasmaries això que estàs escrivint ara; tot queixa, tot depressió, tota l'agror i merda que a dins teu habita. Així que bé, t'arribaràs a la nit al restaurant i et diran que no, que no paguis la cervesa que estàs convidat, i no hi haurà massa feina i podràs parlar amb el cap, que t'esgrimirà un: “On podries estar millor que aquí, Santi?” I callaràs, però li recordaràs aquells tres mesos que tens promesos per a finals de temporada d'estiu, aquells en que tot es tracta d'agafar la motxilla i fotre el camp i si en tens l'oportunitat, no tornar mai més. I ell et contestarà que estàs malament del cap, que molta gent busca feina i tu estàs disposat a jugar-te-la. Però li deixaràs anar tot el teu discurs, tot allò que et preocupa i del que no estàs segur, tot el que t'interessa saber, tot el que et motiva, tot el que et desagrada, tot allò pel que tens curiositat. I ell dirà que ets un radical, un extremista i un ratllat de la vida, que tot és molt més simple de com tu ho pintes. I et sentiràs completament sol entre tanta companyia d'aquest món que pinten únic, desitjaràs la pobresa i consideraràs salvatge aquest món i no aquell que pretens descobrir. Desitjaràs que acabi l'estiu, tallar amb tot, llençar els calés, no tenir un sou, no estar acompanyat de la pràctica de viure, trobar un nou món o el camí que porti a aquest o algú que te'l mostri amb altres ulls, que no vagi amb pressa per tot, que no estigui absorbit per l'única forma que sembla existir avui dia per viure. Voldràs sentir-te acompanyat a la fi, estant sol, lliure; completament SOL a la fi. I potser no seràs millor, però a la fi podràs comparar. Buscar i aconseguir, a la fi, l'habilitat de viure.