faré com que hi vaig...

estic enganxat
la repeteixo una vegada,
una altra
i una altra
i una altra més...
Joder!

A la fosca del vi i la solitud

“Ja no en quedava cap dels seus antics companys de fatigues. Era el darrer de la vella guàrdia. Els havia vist, a tots, acabats, i fins i tot havia donat un cop de mà per acabar amb algun d'ells”. Jack London.


En Jordi polsà la tecla vermella del mòbil i tornà a mirar aquell immens buit del despatxet del seu apartament, que trobà atapeït de males vibracions. Era el seu refugi, però no s'hi trobava bé aquell vespre. I no era perquè ningú no l'hagués rebut en arribar a casa, perquè sabia prou bé que ningú havia d'esperar-lo i ja s'hi havia acostumat. Era potser que tampoc hi tenia res lluny d'allà. Però aquell vespre de divendres d'hivern entrà, com sempre, i se li havia passat pel cap: “Oh, Déu! Mira tots aquests prestatges rebentats de llibres, totes aquestes columnes de Cd's al costat de l'equip de música... Mira, mira les fantasmals llumetes del router i el salva-pantalles de l'ordinador o l' espèctrum de l'equip de música i l'ampolla de vi d'ahir amb la copa amb les seves restes porpres i resseques al fons i aquest brogit... aquest brogit d'amplificador envaint la sala i la maleïda guitarra damunt el sofà... La maleïda guitarra que ni tan sols he tocat mai”.En Jordi es sentí sol, sol i imbècil, infinitament imbècil i dèbil i sol mentre una palla mental s'apoderava del seu raciocini: “Quantes coses, quantes, quantes coses intentant sense èxit omplir un forat negre!”, exclamà enmig de la sala buida de tan plena que era. Era un reflex d'ell, de la seva solitud, tot allò, tots aquells objectes conduïts a fer-li més planera la vida? S'adonà que sí, que ben probablement fos així, i també que per aquesta raó havia trucat i disparat aquell reguitzell de retrets al seu bon amic per telèfon. “A qui se li acudeix?”, es digué. “És més: quin resultats esperaves obtenir, sinó?”, això pensava.
No volia auto-compadir-se, així que intentà convèncer-se de que no hi havia més culpable que ell, que ell mateix era el culpable del seu propi desengany davant la negativa de l'Aureli. Abans de trucar-lo sabia prou bé que la vida del seu amic, com de molts altres, ja gravitava lluny de la seva òrbita, i que només un rampell de debilitat momentània l'havia conduït a trucar-lo, aferrant-se a una esperança tan minsa que tan sols podia ser comparada amb les possibilitats de que a un li toqui la rifa.

Sentint-se vençut, però de cap manera disposat a ensorrar-se, deixà el telèfon damunt la impertèrrita i barbuda cara d'un Nietzche que coronava el cim d'una columna de llibres damunt l'escriptori. Llençà l'abric al terra, a tocar del penjador, i llavors aferrà pel coll el que en quedava de l'ampolla d'aquell Alella més aviat mediocre. Llevà el tap de suro amb les dents i l'escopí en direcció a la paperera. Encertà, i considerà la difícil proesa com una bona presa en tercera persona d'una peli de segona fila. Ho arrodoní empinant el colze i permetent que el mediocre líquid porprat li llisqués entranyes avall. Aleshores apartà i recolzà la guitarra a un costat del sofà i es deixà caure al seu lloc. Li semblà que l'abric el mirava a peus del penja-roba. Es sentí culpable. Feu un altre glop i s'alçà per col·locar-lo al seu lloc. Tornà al sofà i feu un glop més de vi. Mirà la guitarra elèctrica i l'agafà sostenint-la damunt els seus genolls. Mirà les línies negres i blanques de l'instrument, en repassà lentament els contorns amb els dits. Pensà que era un objecte estúpid i inútil més. Si en aquell moment hagués sabut tocar-la, pensà, els acords que haguessin flotat a l'aire haguessin nascut depriments i melancòlics. Hagués estat un pròleg perfecte per a un final tancat, un en el que trencaria a plorar i s'encaminaria a la cuina per obrir una altra ampolla, beure-la i decidir mentrestant amb quin dels ganivets s'acabaria tallant les venes. Un intent, un petit espasme de rialla el sacsejà. Quina escena més ridícula! Ell mateix guarnint involuntàriament tot l'ambient per deixar-se vèncer, per dirigir-se de pet a la merda.
Alçà llavors la vista i la clavà al salva-pantalles de l'ordinador, però ni tan sols se'l mirava. Estava decidit a salvar-se, com sempre. I fent ullada al passat, a uns minuts enrere, s'adonà de que havia donat poques voltes a la idea de trucar l 'Aureli. Sí, eren amics i ho havien estat de forma intensa durant anys. Durant mitja vida havien estat cul i merda, i ell mateix havia estat el seu padrí de casament, però de cap manera podia exigir-li un interès etern per això. L'Aureli ja tenia la seva vida, la seva família, la seva hipoteca, el seus dos fills, les seves preocupacions i depressions d'un altre estil de vida no menys insofrible que el seu. Calia ser just. No hi havia més problema que el d'un maleït dia de moral baixa, un dia que s'havia presentat gris i turmentós al seu interior. Això era. La seva pròpia debilitat l'havia conduït a torturar-se un xic més aquell vespre. Simplement, això: que tots els elements s'havien conjurat aquell divendres per xiuxiuejar-li a la oïda la necessitat d'una urgent companyia. I per comptes d'actuar amb sentit comú, sobreposar-s'hi i tractar de foragitar-ho tot del seu interior, havia decidit trucat sense ni tan sols pensar. Era un vespre de divendres. Hivern. El lleu brogit de l'amplificador, la seva imatge mental d'infinites files de façanes, d'inacabables i il·luminades avingudes mai silencioses de la ciutat, bullent a totes hores de vida i moviment infatigable, el feia sentir estranyament sol.

Però, en certa manera, no podia evitar sentir-se melancòlic i auto-compadir-se una mica de la patètica escena en aquella vida seva en bucle. Decidí rebolcar-se un xic més en el fang.
Apagà l'amplificador. Amb el comandament a distància endegà l'equip de música. Abaixà al mínim els ulls de bou i instants després “Captatio benevolentiae” de Manel trencava el silenci del despatxet. L'espectrum ballant, les senyals del router i el salva-pantalles flotant en la negror i ell mateix semblaven ara prendre un altra tonalitat, establir-se en un altre ambient. Es penjà de l'espatlla la corretja de la guitarra, recolzà el cap al sofà i buidà el que quedava de l'ampolla. La deixà amb cura al seu costat. Tancà els ulls. Imaginà que estava clavat davant deu-mil, no, cent-mil, un milió de persones. La ciutat sencera, tot el país restava pendent en directe o per ràdio o televisió d'ell i de tot el que tenia per dir, que potser no era massa, però també era important. Notà adrenalina i certa vergonya. Enrogí un xic, però s'hi sobreposà perquè ell sempre es sobreposava a tot, i quan ho feia la vida tornava a ser agradable i tornassolada una estona. Allò era el millor que havia sentit en tot el dia. Les mans començaren a imaginar que sabien tocar, que seguien el ritme, que aquell inútil instrument servia i existia i que ell existia i servia, i que tocava i tocava i tocava i que era necessari que així ho fes. Començava l'espectacle i ell en formava part imprescindible. Desitjà llavors no haver trucat a ningú aquell vespre, haver fallat amb el tap de suro i no haver recollit l'abric del terra. Un parell de llàgrimes felices començaren a ennuegar-li els ulls. Acabà la cançó, en començà una altra. Tornà al món i tornà a pensar en el que hi havia a la cuina: en una altra ampolla de vi mediocre. No pensà però en més ganivets.

a vegades

trobes grups en que, cada cançó que toquen, una a una, l'escoltes i la sents, per comptes de nomes fer la segona d'aquestes dues coses.

Tenen alguna cosa...

...i són només un parell d'exemples, ho sé. Però es que feia ANYS!, que un grup no m'enganxava com m'estan enganxant aquests Amics de les arts. Vaig comprar el B&B fa cosa d'un mes acompanyant un amic a comprar una televisió. Que m'estigui revisant de dalt a baix youtube, buscant-ne més d'ells, ja ho diu tot...

un himne

tres intents

“Todas las personas a las que se lo enseñé dijeron que era espantoso. Me recomendaron que renunciara a la idea de escribir(...)Que fuese inadecuado, defectuoso, malo, espantoso, como decían, era más que natural. Estaba intentado al principio lo que un genio no habría emprendido hasta el final. Quería decir la última palabra al principio. Era absurdo y patético. Fue una derrota aplastante, pero me reforzó la espina dorsal con hierro y la sangre con azufre. Por lo menos supe lo que era fracasar. Supe lo que era intentar algo grande. Hoy cuando pienso en las circunstancias en las que escrbí, en la abrumadora cantidad de material a que intenté dar forma, en lo que intenté realizar, me pongo un diez. Estoy orgulloso de que resultara un fracaso lamentable; si lo hubiese logrado, habría sido un monstruo". Henry Miller, Trópico de Capricornio

"Els editors creien que molt probablement estigués boig, sobre tot quan rebien aquells llargs texts manuscrits. Recordo un paio que em va contestar: QUÈ HÒSTIES ÉS AIXÒ! I possiblement tingués raó". Bukowski

"De verdad, crec que toda una vida leyendo me habría sentado mejor"
Houllebecq

murals

L’ésser humà que no honora la seva terra, no s’honora a si mateix.
Paulo Coelho

Quan un poble no té ja un sentiment vital del seu passat, s’extingeix.
Cesare Pavese


Tenint en compte que aquell que agafa la bandera, ja l’ha agafada, i és el nostre deure agafar-la, si la deixa caure, és consell de guerra davant el poble.
Ermengol Passola



Li he donat certes voltes al assumpte aquest de veure el got mig ple i mig buit segons d’on t’interessa que et bufi el vent. Em refereixo esclar, a això de les consultes independentistes que segons la lectura d’uns es considera un èxit aclaparador i segons la dels altres una puntada de peu espatarrant i la evidència que la majoria no volem allò que no pot prometre una consulta no vinculant. Vindria a ser una cosa així com l’estadi del Barça ple, mig ple o buit quan juga el partit de costellada de cada any la selecció Catalana. Evidentment es pot considerar aquest raonament un escut més per defensar les meves postures, però el que és segur és que un es pren seriosament les coses quan s’hi juga ALGUNA COSA. A saber, per exemple, les dues setmanes de prova en qualsevol feina, els primers tocs de dos companys per escalfar abans d’un partit de tenis, l’examen final i no la prova d’aptitud d’un estudiant, l’aplicació de mesures contra la crisi quan el govern és completament sobirà i no parcial, el tempteig de partits amistosos abans d’un torneig important... Tot això té fonament sempre i quan TU siguis el responsable directe i no puguis apuntar a tercers o a condicions ambientals o al que vulguis la teva ineptitud o desgràcia. És per això que no crec que cap de les lectures que se’n fan dels resultats de les consultes siguin vàlides, sinó una simple obligació a omplir la columna o tirar-se floretes del costat que a un ha decidit romandre.

Fa molts anys vaig anar amb els amics a molts partits de la selecció Catalana. Eren jornades interessants perquè omplíem el cotxe i amenitzàvem el viatge a ritme de les cançons de batalla que només poden produir persones existents d’una nació no normalitzada, amb diferents lectures o amb un estatus quo únic no comparable a qualsevol altra.
El lloc era sempre al Camp Nou i sempre de nit i en mal horari i amb fred i amb l’obligació d’anar a treballar l’endemà. Ara fa molt que no hi vaig. Hi ha moltes raons com la principal que he esmentat abans, que recordo és el cansament de que aquestes coses ja no em serveixen, que necessito un estadi superior. Està molt bé veure en directe i al camp la que seria la teva teòrica selecció jugant un partit, saludant-te amb el gol contrari alçant les estelades, compartint anècdotes amb gent nova, cantar, fer l’onada, sentir-se part d’una mateixa i única idea metre imagines que el partit de futbol que s’hi juga no és per a res més que per mantenir viu l’esperit. Està molt bé per un temps. Però quan ja ho has viscut prou vegades i l’endemà t’aixeques i et trobes el mateix veí imbècil que fot la culpa de tot als catalans, el mateix paio que fingeix no entendre’t només per tocar-te els collons, el capgròs que escriu barbaritats al diari o quan veus el mateix president, o el de la corona per la televisió mentint i dient animalades sobre el que aquí hem estat som i volem ser, aleshores ja no està tan bé. T’adones que estàs/estem fent el tòtil. M’agradaria saber què en feren del “milió?” – ho dic de memòria – de signatures recollides per les seleccions catalanes. Aventuro que estan a casa del de la corona o als WC de la Moncloa per tenir cagades netes i assegurades durant anys i panys.

Però no és del tot fer el tòtil, vist d’una altra manera. Només en cert sentit i quan n’abuses de tantes campanes al vol. Per a servidor, el problema principal de les aspiracions catalanes és precisament la falta d’altaveus que li donin ressò i aconsegueixi situar altra vegada el problema damunt la taula. Per això, fer-se veure d’una forma o d’altra sempre és bo, fins que simplement acaba semblant el que no és, que només vols “fer-te veure”.
Quan has passat quelcom semblant com una època dictatorial i tot i amb problemes puntals ja no t’assassinen ni et prohibeixen parlar – encara que no et fotin ni puto cas -, ni et maltracten, ni et parlen amb aquella veueta de supèrbia, tot sembla haver fet un gir de 180 graus i estar tu al paradís. La idea és que la època és MOLT millor al que vas passar tu o els teus pares o els teus avis o qui sigui. I per això, conscient que ja tens els mínims, et conformes amb sentir bordar o cagar el gos del veí al teu jardí, perquè no és res més que una molèstia tolerable entre cometes. El que no et planteges mai és que el mateix veí ha ensinistrat el gos perquè ho faci cada dia a dins de casa teva sense que te’n adonis.

Cal recordar d’on venim i on pretenem anar i sobretot què som ara per ara. El què som ens dirà què volem ser però també d’on venim. Deixar les coses per més endavant t’acaba convertint en una peça inamovible de la base, acostumant-te a la teva posició. Llavors ja tens massa merda al damunt i el pes és impossible d’alçar.

més fàcil així

"En realidad no hay nada más perjudicial para el espíritu aventurero del hombre que la idea de un futuro estable. El núcleo esencial del alma humana és la pasión por la aventura".
Christopher McCandless

"La vida que los hombres elogian y consideran lograda no es sino una de las posibles. ¿Por qué exagerar su importancia en detrimiento de otras?"
Thoreau

" - La gente no necesita amor, lo que necesita es triunfar en una cosa o en otra. Puede ser en el amor, pero no es imprescindible.
- La Biblia dice: Ama a tu prójimo
- Eso puede querer decir que le dejes en paz."
Bukowski

"Si estás casado y si tu compañera de desayuno parece un pequeño ser verde de otro planeta, indudablemente te enfrentas con un problema grave"
Groucho Marx

"La diferencia fundamental que ha llevado a los hombres a distinguir lo moral de lo inmoral, lo bueno de lo malo, no es la diferencia entre egoísta y altruísta, sino entre el apego a una tradición, a una ley, y la tendencia a emanciparse de ella".
Nietzche

Interferències

Des del portal del bloc la Laia havia deixat d’observar els autos passar. Una vegada i una altra, mentre feien voltes buscant aparcament, creia endevinar les vegades que un mateix motor havia passat per allà. La Laia esperava dreta. S’havia recollit els cabells ondulats en una cua i calçat unes vambes blanques. No feia un fred excessiu, però tenia les mans enfundades a la butxaca central de la dessuadora, on jugava a repel•lir els nervis de l’espera amb un clauer ple de picarols. Era un quart de nou del vespre i ja era fosc, però el carrer era càlid. La llum taronja dels fanals regalimava damunt l’asfalt, damunt les façanes, damunt els autos metal•litzats i damunt els caps dels que tornaven a casa carregats de bosses de plàstic o amb una simple barra de pa. Entre les persianes de la casa del davant s’hi filtrava llum freda, de fluorescents. Quan els cotxes s’allunyaven sentia feinejar dins aquella casa, una claríssima remor de cuina; a tothora una flaire dolça de sofregit li recordava que no havia sopat. I la Laia esperava, esperava davant el portal del bloc armada amb una motxilla plena de cartells, dos rotllos de cinta adhesiva, unes tisores, i el seu temps lliure. Algú havia arrencat, destrossat, estripat, cremat, ultratjat, interferit... la feina de la setmana anterior. Calia tornar a començar, així que esperava la resta del seu grup.

Començaments de novembre i ni gota de fred. Era un vespre de dijous fosc i sense estels. Bé, d’estels n’hi havia segur, pensava ella. Sempre hi havia estels allà dalt, així com galàxies llunyanes, planetes brillants i, amb sort, satèl•lits artificials dibuixant línies perfectes al voltant de la terra. Però sota els fanals del carrer era impossible veure res de res allà dalt. S’havia de conformar amb tenir els peus a terra i observar el món que els homes havien idealitzat. Des de qualsevol carrer podies mirar enlaire, entre dues fileres de cotxes aparcats a tocar de la vorera i l’únic que discernies, amb sort, era una mena de camp de força entre la llum i la foscor absoluta. Allà dalt estava aquella barrera, aquella teranyina sense fils blanquinosa, opaca i boirosa... Et mantenia la vista controlada, no et permetia veure més enllà, no et deixava somniar ni visitar altres possibilitats. Potser veies un o dos estels si t’hi fixaves, els més brillants i sempre en nits molt clares, sempre en zones obertes i obscures; però de cap de les maneres gaudies d’aquell fosquíssim sostre esquitxat de minúsculs punts brillants, de petits somnis; de cap de les maneres podia observar aquell quadre infinit que la feia sentir estranya sense pensar en res, que la neguitejava alhora que la tranquil•litzava, que la feia sentir sola encara i estar amb la millor companyia. Era finit i infinit, fred i bell, i tenia l’estranya particularitat de fer-la sentir preciosa i grandiosa, alhora que molt i molt minúscula. Sentia descobrir i perdre alhora alguna cosa sempre que l'observava sense interferències. Era contradictori.

Però calia anar a algun lloc sense interferències com aquelles si es volia sentir així. Un lloc apartat i agradable per fer-ho era, per exemple, aquella taula prop del parc, a tocar de la font del Drac. Era millor les nits sense lluna, negra nit. Doncs tot just estirant-se damunt el banc descobria un meravellós món entre les copes dels arbres. Un racó discret i humil entre branques i fulles que ocultava l’esplèndid sostre del món, l’autèntic cel negre negre de la nit sense interferències. Allà havia vist caure estels fugaços, havia vist passar satèl•lits artificials i havia contemplat, enroscant els braços damunt els genolls, les més belles, minúscules però grandioses llums de la història. Ella pensava aleshores, que només lluny del seu món de sempre, del món que calia sempre trepitjar, podia arribar a formar-ne part.

gattaca

Angel

Records, palpitacions, sacsejades, bajanades, ritmes, motivacions...