"Un Homer no hauria creat Aquil.les ni un Goethe hauria creat cap Faust, si Homer hagués estat un Aquil.les i Goethe hagués estat un Faust. Un artista perfecte i complet es troba separat eternament d'allò que és "real", d'alò que és veritable. D'altra banda, es comprèn que pugui cansar-se, a vegades fins a la desesperació, d'aquesta "irrealitat" i d'aquesta falsedat de la seva existència interior, com també que aleshores intenti d'unir-se precisament amb allò que li és més prohibit amb la realitat, que intenti de ser real
Nietzche, "Genealogia de la moral".

i esperant

així estem, esperant, sempre esperant a que passi alguna cosa, sempre "alguna cosa". Què? No se sap, però alguna cosa ha de passar tard o d'hora, alguna refotuda cosa.

prou

Quan ja tenia escrit un paràgraf i escaig, he mirat la pantalla de forma diferent. He llegit el que havia escrit, i m'he dit: per què? Per què et maltractes així? Per què caus al mateix parany que la majoria? Ja prou. No hi tornem. Almenys no ara, fins que se'n sàpiga més. El darrer que vas escriure anava del mateix tema. Dóna un descans, dona't un descans!
I he premut la tecla corresponent. Tot s'ha tornat blanc, tot ha quedat clar.

murals

L’ésser humà que no honora la seva terra, no s’honora a si mateix.
Paulo Coelho

Quan un poble no té ja un sentiment vital del seu passat, s’extingeix.
Cesare Pavese


Tenint en compte que aquell que agafa la bandera, ja l’ha agafada, i és el nostre deure agafar-la, si la deixa caure, és consell de guerra davant el poble.
Ermengol Passola



Li he donat certes voltes al assumpte aquest de veure el got mig ple i mig buit segons d’on t’interessa que et bufi el vent. Em refereixo esclar, a això de les consultes independentistes que segons la lectura d’uns es considera un èxit aclaparador i segons la dels altres una puntada de peu espatarrant i la evidència que la majoria no volem allò que no pot prometre una consulta no vinculant. Vindria a ser una cosa així com l’estadi del Barça ple, mig ple o buit quan juga el partit de costellada de cada any la selecció Catalana. Evidentment es pot considerar aquest raonament un escut més per defensar les meves postures, però el que és segur és que un es pren seriosament les coses quan s’hi juga ALGUNA COSA. A saber, per exemple, les dues setmanes de prova en qualsevol feina, els primers tocs de dos companys per escalfar abans d’un partit de tenis, l’examen final i no la prova d’aptitud d’un estudiant, l’aplicació de mesures contra la crisi quan el govern és completament sobirà i no parcial, el tempteig de partits amistosos abans d’un torneig important... Tot això té fonament sempre i quan TU siguis el responsable directe i no puguis apuntar a tercers o a condicions ambientals o al que vulguis la teva ineptitud o desgràcia. És per això que no crec que cap de les lectures que se’n fan dels resultats de les consultes siguin vàlides, sinó una simple obligació a omplir la columna o tirar-se floretes del costat que a un ha decidit romandre.

Fa molts anys vaig anar amb els amics a molts partits de la selecció Catalana. Eren jornades interessants perquè omplíem el cotxe i amenitzàvem el viatge a ritme de les cançons de batalla que només poden produir persones existents d’una nació no normalitzada, amb diferents lectures o amb un estatus quo únic no comparable a qualsevol altra.
El lloc era sempre al Camp Nou i sempre de nit i en mal horari i amb fred i amb l’obligació d’anar a treballar l’endemà. Ara fa molt que no hi vaig. Hi ha moltes raons com la principal que he esmentat abans, que recordo és el cansament de que aquestes coses ja no em serveixen, que necessito un estadi superior. Està molt bé veure en directe i al camp la que seria la teva teòrica selecció jugant un partit, saludant-te amb el gol contrari alçant les estelades, compartint anècdotes amb gent nova, cantar, fer l’onada, sentir-se part d’una mateixa i única idea metre imagines que el partit de futbol que s’hi juga no és per a res més que per mantenir viu l’esperit. Està molt bé per un temps. Però quan ja ho has viscut prou vegades i l’endemà t’aixeques i et trobes el mateix veí imbècil que fot la culpa de tot als catalans, el mateix paio que fingeix no entendre’t només per tocar-te els collons, el capgròs que escriu barbaritats al diari o quan veus el mateix president, o el de la corona per la televisió mentint i dient animalades sobre el que aquí hem estat som i volem ser, aleshores ja no està tan bé. T’adones que estàs/estem fent el tòtil. M’agradaria saber què en feren del “milió?” – ho dic de memòria – de signatures recollides per les seleccions catalanes. Aventuro que estan a casa del de la corona o als WC de la Moncloa per tenir cagades netes i assegurades durant anys i panys.

Però no és del tot fer el tòtil, vist d’una altra manera. Només en cert sentit i quan n’abuses de tantes campanes al vol. Per a servidor, el problema principal de les aspiracions catalanes és precisament la falta d’altaveus que li donin ressò i aconsegueixi situar altra vegada el problema damunt la taula. Per això, fer-se veure d’una forma o d’altra sempre és bo, fins que simplement acaba semblant el que no és, que només vols “fer-te veure”.
Quan has passat quelcom semblant com una època dictatorial i tot i amb problemes puntals ja no t’assassinen ni et prohibeixen parlar – encara que no et fotin ni puto cas -, ni et maltracten, ni et parlen amb aquella veueta de supèrbia, tot sembla haver fet un gir de 180 graus i estar tu al paradís. La idea és que la època és MOLT millor al que vas passar tu o els teus pares o els teus avis o qui sigui. I per això, conscient que ja tens els mínims, et conformes amb sentir bordar o cagar el gos del veí al teu jardí, perquè no és res més que una molèstia tolerable entre cometes. El que no et planteges mai és que el mateix veí ha ensinistrat el gos perquè ho faci cada dia a dins de casa teva sense que te’n adonis.

Cal recordar d’on venim i on pretenem anar i sobretot què som ara per ara. El què som ens dirà què volem ser però també d’on venim. Deixar les coses per més endavant t’acaba convertint en una peça inamovible de la base, acostumant-te a la teva posició. Llavors ja tens massa merda al damunt i el pes és impossible d’alçar.

El cotxe volador

Randal, altra vegada.

imaginació

"(...) la mentida exigeix invenció, disimul i memòria."
"Pobre enganyat, no intentis enganyar!"
Nietzche

"Una història no és una cosa d'aquest món. A una història de debó li cal un baptisme màgic que faci de pont entre el món d'aquesta banda i el món de l'altra banda".
Haruki Murakami