no n'entenc d'economia, però...

... crec que seria millor no oblidar que el sistema econòmic establert - aquest xai famèlic i malalt que intentem ara salvar entre tots els treballadors honrats d’avui dia - nasqué al segle XIX com una bèstia que es servia i devorava els pobres amb jornades de treball explotadores, salaris irrisoris, nul•la possibilitat d’accés a la higiene, drets i prestació d’atur i, una dependència total de tercers en cas de malaltia o desgràcia familiar. I tot això, per servir-se de la premissa original del capitalisme: acumular capital i bens - alguns pocs - a costa de la gana i l'esperança de la immensa majoria del poble.
L’única raó per la que avui existeixen certs drets laborals és perquè als poderosos els hi convé no semblar-ho tant. L'estat es passa pel forro dels collons aquests drets, sobretot quan li convé a ell i a les empreses que l'atenallen per fer-nos creure que és necessari i irremeiable. I la veritat és que ningú vol que ens adonem de la immensa tifarada on ens hem fotut tots i de la que alguns pocs s'aprofiten, perquè si tothom despertés alhora sabria que són la majoria, i que el primer que farien seria introduir-los les subprimes, els bancs i caixes, els crèdits, les hipoteques escombraria i TOTS i cadascun, un a un, del coi de gratacels, pel cul.

voreres i pluja

Dia de pluja i et trobes caminant i sense paraigues en direcció a qualsevol lloc. Passes per una de tantes voreres estretes de Canet per aprofitar al màxim els aixoplucs dels balcons, perquè no ets tant imbècil com aparentes i no et vols mullar més del necessari fins que arribis a destí.
El que no entens és perquè desalmats que circulen en direcció contraria a la teva i amb un paraigües - i per tan ocupant tot l'espai vital de la vorera estreta -, no fan res per baixar i cedir-te a tu el lloc preferent a cobert. És més, segueixen recte, s'enganxen a la façana, interposen el paraigües, s'aturen si tu no baixes com si no veiessin res més que una gos miserable i perdut al que esperen propinar una sobirana puntada de peu. Vaja, t'obliguen a baixar A TU, a privar-te A TU - que recordem no tens paraigües - de l'aixopluc dels balcons i a mullar-te A TU i, de propina, amb sort, just passa un cotxe i et deixa xop com una rata de claveguera i quan surts corrents al seu darrere per ensenyar-li el dit i estavellar-li al vidre el mòbil per venjar-te, rellisques, i et trenques la crisma.
Es podria pensar que hi ha gent amb la ètica i la moral d'una serp de cascavell, a diferència que aquests animalons, pobres, s'amaguen quan plou. Som pitjors, els éssers que caminem a dues potes. Ningú mira per la comoditat o el benestar de l'altre quan ja està prou bé i té de tot. Som dimonis que van fer fora de l'infern perquè ni Satanàs volia veure'ls en pintura.

la veritat...

Tindria que haver estat comediant, o polític, o actor. Això pensava aquella matinada. Pensava que si era capaç de posar-se a tantes pells diferents tenia un do desaprofitat. Ell podia mentir de meravella! Podia dir el necessari en el moment exacte, el que l'altre volia sentir; podia mossegar-se la llengua oportunament, aparentar sentiments inexistents, rebaixar-se, arrossegar-se com un escarabat als peus de la gent, degradar-se, menjar-se l'orgull, la dignitat, seguir-los la corda... Podia actuar! Vivia una mentida.

I tot i així hagués preferit dir la veritat. Dir el que pensava a aquell maleducat presumptuós, a aquell porc bavós, a aquella superba, a aquell sobrat, a aquell borratxo pesat, a aquell aprofitat i aquella ignorant... Hagués preferit tot això perquè això era precisament el que pensava, fos encertat o no. Era el que creia. Hagués preferit dir la veritat a tothom per ser corregit si era necessari, per donar-los una oportunitat a defensar-se, a que ell canviés la opinió que d'ells tenia i així seguir creixent, seguir aprenent. No tenia mai l'oportunitat d'equivocar-se, i si no s'equivocava no podia millorar.

Per això escrivia després de tretze hores a peu del canó. Per tota la dignitat llençada a la claveguera. Per aspirar a la veritat. Ah!, aquella veritat camuflada vestida d'apunt nocturn, de paranoia, de palla mental, d'inici de depressió, de temps que matar... No volia que sortís, l'aturava, la retenia... i tot i així, lentament, aquesta anava desfent-se de les cadenes que mantenien l'equilibri de les coses.

Però tard o d'hora la deixaria sortir, la puta veritat.
I brillaria, esclataria...
Tot era qüestió de temps.

“ (...) i la veritat és que a mesura que passava el temps m'era completament igual tot, perquè em deia a mi mateix que tard o d'hora arribaria la meva hora, que explicaria totes i cadascuna de les coses que m'havia estat callant durant tant de temps. Em dirien cruel, despietat, monstre, mentider, desagraït... Tan se me'n donava. Ho dirien perquè jo escriuria de tal manera que aquella minúscula part d'aquella immensa merda que era el món seria retratada tal i com era: sense compassió ni humanitat. Seria real. Tal i com la vaig viure, tal i com ells no volien que jo la contés.”

“ Allò que manté viu a un home corrent és l'esperança. Sense esperança no té motius suficients per viure, no té res prou potent a dins per seguir trescant i sobrevivint fent allò que li desagrada per aspirar a viure.”

dues lectures

d'avui:
una rosa...
i un llibre...
una altra rosa,
i un altre llibre.
Roses i llibres i,
una llibreta,
rosa.
Feliç 23 d'abril



d'avui, també:
Alimenta't de restes d'esperances,
i vomitaràs grans fracassos.

Mai era el temps de l'amor
allà on em trobava
ni de les roses pansides
ni de les lletres reals.
Mai era l'hora de confessar,
mai era l'hora,
d'arriscar.



"No podia començar amb una declaració completa: hagués significat la camisa de força o la cadira elèctrica". Miller

prou

Quan ja tenia escrit un paràgraf i escaig, he mirat la pantalla de forma diferent. He llegit el que havia escrit, i m'he dit: per què? Per què et maltractes així? Per què caus al mateix parany que la majoria? Ja prou. No hi tornem. Almenys no ara, fins que se'n sàpiga més. El darrer que vas escriure anava del mateix tema. Dóna un descans, dona't un descans!
I he premut la tecla corresponent. Tot s'ha tornat blanc, tot ha quedat clar.

no ho entenc

Probablement existirà una explicació lògica a tot això, però jo no la sé. Hi vaig pensar ahir a la tarda, una altra vegada, mentre guaitava les prestatgeries de la llibreria cercant quelcom d’interès. De sobte, va venir-me al cap certa explicació gratuïta que cert amable dependent va regalar-me de certa impressora que vaig comprar certa setmana d’aquest mateix març. Era un comentari condemnat a ser oblidat, a exclamar: “ah, val” i prou. Però per raons òbvies va tornar ahir a creuar com un llamp el meu cap.

- El tens, el cable? – interrogà el dependent.
- Quin cable? El de la corrent!?
- No, l’USB. Es que ja no en duen. Saps què passa?, fa un temps, tots els fabricants van posar-se d’acord en fer servir el mateix sistema de cable; perquè abans era un merder de collons. Ara, tots fan servir el mateix, redueixen costos i es poden fer servir per a qualsevol impressora. Amb que en compris un, ja et serveix per a totes les impressores del mercat...Mira – va dir-me, tot mostrant-me una escletxa de la part posterior de l’aparell -. És aquest d’aquí.
M'hi vaig fixar. Sí, jo tenia aquell cable. La meva darrera impressora, al cel sigui, tenia el mateix i no l’havia llençat. Em va fer gràcia, això de que es posessin d’acord en alguna cosa les sangoneres aquelles de les empreses d’impressores. També podrien haver-ho fet amb els cartutxos de tinta, tot de passada, això vaig pensar; però segurament tenien raons òbvies i completament comercials i econòmiques per sí fer el primer i no proposar-se per res del món el segon.
I res, aquí s'acaba el flaixbac, perquè acte seguit li vaig dir que sí, que el tenia, el cable dels pebrots, i el dependent s’embolicà a embolicar-me diligent l’aparell, l’encaixà i em feu el rebut després de pagar jo també, esclar, diligentment. Aquí s’acaba el que es podria anomenar: “ la compra d’una impressora una tarda qualsevol de març”.

Però com us deia, ahir vaig recordar aquest moment passat a la botiga d’informàtica mentre era a la llibreria. Un “flaixbac real”, i ho vaig relacionar de seguida mentre, com sempre, feia el passerell. I és que, m’ho havia preguntat un fotimer de vegades, però mai havia pensat a relacionar-ho amb les impressores. Em refereixo a, per quin coi d’endimoniada raó els editors no es posen d’acord en imprimir de formes similars els llibres? És a dir, per què nassos no es foten d’acord per escriure d’una forma homogènia el coi de tapa exterior? Perquè allà, al plec exterior on estan encolades o grapades les pàgines, sempre hi ha títols impressos del dret, i del revés i de dalt a baix i, fins i tot de forma horitzontal si són prou gruixuts... Què passa, aleshores, quan pretens comprar un llibre? Que et col•loques a una punta de la prestatgeria per realitzar un escàner del que hi ha disponible i tens que anar tombant el coll una vegada i una altra com un mussol, com un imbècil rematat, com si la teva dona imaginària t’estigués ventilant un joc d’hòsties al descobrir l’amagatall de la teva col•lecció de pel•lis “culturals. És per això que hi ha individus que es dediquen a fer tombs de cap a les llibreries i jo en sóc un.
Vaja, això és el que no entenc: per què els editors o els que s’encarreguen d’imprimir els llibres, no es posen d’acord en fer-los tots d'igual manera?, de forma que amb un sol tomb de cap – sigui dreta o esquerra – n’hi hagi prou per llegir els títols de forma còmoda? Possiblement d’això ja se’n haurà parlat en un altre moment, però jo, almenys, no ho he sentit a dir mai, i m’agradaria de saber-ho.

murals

L’ésser humà que no honora la seva terra, no s’honora a si mateix.
Paulo Coelho

Quan un poble no té ja un sentiment vital del seu passat, s’extingeix.
Cesare Pavese


Tenint en compte que aquell que agafa la bandera, ja l’ha agafada, i és el nostre deure agafar-la, si la deixa caure, és consell de guerra davant el poble.
Ermengol Passola



Li he donat certes voltes al assumpte aquest de veure el got mig ple i mig buit segons d’on t’interessa que et bufi el vent. Em refereixo esclar, a això de les consultes independentistes que segons la lectura d’uns es considera un èxit aclaparador i segons la dels altres una puntada de peu espatarrant i la evidència que la majoria no volem allò que no pot prometre una consulta no vinculant. Vindria a ser una cosa així com l’estadi del Barça ple, mig ple o buit quan juga el partit de costellada de cada any la selecció Catalana. Evidentment es pot considerar aquest raonament un escut més per defensar les meves postures, però el que és segur és que un es pren seriosament les coses quan s’hi juga ALGUNA COSA. A saber, per exemple, les dues setmanes de prova en qualsevol feina, els primers tocs de dos companys per escalfar abans d’un partit de tenis, l’examen final i no la prova d’aptitud d’un estudiant, l’aplicació de mesures contra la crisi quan el govern és completament sobirà i no parcial, el tempteig de partits amistosos abans d’un torneig important... Tot això té fonament sempre i quan TU siguis el responsable directe i no puguis apuntar a tercers o a condicions ambientals o al que vulguis la teva ineptitud o desgràcia. És per això que no crec que cap de les lectures que se’n fan dels resultats de les consultes siguin vàlides, sinó una simple obligació a omplir la columna o tirar-se floretes del costat que a un ha decidit romandre.

Fa molts anys vaig anar amb els amics a molts partits de la selecció Catalana. Eren jornades interessants perquè omplíem el cotxe i amenitzàvem el viatge a ritme de les cançons de batalla que només poden produir persones existents d’una nació no normalitzada, amb diferents lectures o amb un estatus quo únic no comparable a qualsevol altra.
El lloc era sempre al Camp Nou i sempre de nit i en mal horari i amb fred i amb l’obligació d’anar a treballar l’endemà. Ara fa molt que no hi vaig. Hi ha moltes raons com la principal que he esmentat abans, que recordo és el cansament de que aquestes coses ja no em serveixen, que necessito un estadi superior. Està molt bé veure en directe i al camp la que seria la teva teòrica selecció jugant un partit, saludant-te amb el gol contrari alçant les estelades, compartint anècdotes amb gent nova, cantar, fer l’onada, sentir-se part d’una mateixa i única idea metre imagines que el partit de futbol que s’hi juga no és per a res més que per mantenir viu l’esperit. Està molt bé per un temps. Però quan ja ho has viscut prou vegades i l’endemà t’aixeques i et trobes el mateix veí imbècil que fot la culpa de tot als catalans, el mateix paio que fingeix no entendre’t només per tocar-te els collons, el capgròs que escriu barbaritats al diari o quan veus el mateix president, o el de la corona per la televisió mentint i dient animalades sobre el que aquí hem estat som i volem ser, aleshores ja no està tan bé. T’adones que estàs/estem fent el tòtil. M’agradaria saber què en feren del “milió?” – ho dic de memòria – de signatures recollides per les seleccions catalanes. Aventuro que estan a casa del de la corona o als WC de la Moncloa per tenir cagades netes i assegurades durant anys i panys.

Però no és del tot fer el tòtil, vist d’una altra manera. Només en cert sentit i quan n’abuses de tantes campanes al vol. Per a servidor, el problema principal de les aspiracions catalanes és precisament la falta d’altaveus que li donin ressò i aconsegueixi situar altra vegada el problema damunt la taula. Per això, fer-se veure d’una forma o d’altra sempre és bo, fins que simplement acaba semblant el que no és, que només vols “fer-te veure”.
Quan has passat quelcom semblant com una època dictatorial i tot i amb problemes puntals ja no t’assassinen ni et prohibeixen parlar – encara que no et fotin ni puto cas -, ni et maltracten, ni et parlen amb aquella veueta de supèrbia, tot sembla haver fet un gir de 180 graus i estar tu al paradís. La idea és que la època és MOLT millor al que vas passar tu o els teus pares o els teus avis o qui sigui. I per això, conscient que ja tens els mínims, et conformes amb sentir bordar o cagar el gos del veí al teu jardí, perquè no és res més que una molèstia tolerable entre cometes. El que no et planteges mai és que el mateix veí ha ensinistrat el gos perquè ho faci cada dia a dins de casa teva sense que te’n adonis.

Cal recordar d’on venim i on pretenem anar i sobretot què som ara per ara. El què som ens dirà què volem ser però també d’on venim. Deixar les coses per més endavant t’acaba convertint en una peça inamovible de la base, acostumant-te a la teva posició. Llavors ja tens massa merda al damunt i el pes és impossible d’alçar.

I les crispetes, se les foten pel cul

No he vist mai una peli – al cinema vull dir –, en català.
No perquè no ho vulgui, sinó perquè els dos cinemes als que SOLIA anar, no va sonar la flauta d’enganxar-ne una de doblada al català.“Vaja, mala sort!”, pensava per a mi. Probablement les facin, però tu no l’encertes mai. Sí, probablement els meus cinemes habituals d’Arenys i Mataró respectin aquest esplendorosíssim i actual 3% de pel•lis doblades al català enfront a TOTA la resta, però tu, ànima en pena, no tens la sort de cara, ni avui ni mai.
Però no puc queixar-me enèrgicament de la vaga aquesta que duen a terme aquests pocapenes dels cinemes. Més que res perquè ja fa temps que vaig passar-me al DVD com a format còmode d’entreteniment audiovisual. Per a ells dec ser una mena de paria, un indesitjable, una persona non-grata que, a més de tocar-los els pebrots desitjant cinema en el meu idioma, prefereix el videoclub i les crispetes de microones a la comoditat d’una sala on sempre tinc un aspirant a pivot de la NBA al seient del davant i el preu de dos o tres cerveses per un grapat de blat de moro fregit amb vés a saber què.

Bé, si he de continuar amb aquesta espècie de drama i us he de ser sincer, us diré que al cinema HI ANAVA poquet, quatre o cinc vegades l’any a tot estirar. Però no només HI ANAVA poc perquè no existeix possibilitat de triar el idioma, sinó perquè darrerament poca novetat m’interessa tant com per no poder-me esperar un parell o tres de mesos i seguir amortitzant la maleïda PS3, que és també un refotut niu d’atrapar pols i teranyines. Tot i així sempre hi ha alguna novetat que et crida l’atenció i caus a les seva xarxa. Els homes som consumidors incessants d’històries, siguin audiovisuals, narrades o cantades, què més dóna! I llavors, quan t’has engrescat i t’has assegut a la butaca i comencen els tràilers o la pel•li davant els teus ulls i tota la resta, és inevitable pensar -per qualsevol que com jo no considera el català com un dialecte -, si no podria ser en el propi idioma, per exemple, a parts iguals. Pot ser un requeriment excessiu?, demencial?, superb?, paranoic? Jo què sé! Pel que es veu, els empresaris que compren les còpies a les distribuïdores i les passen per les sales aquestes creuen que sí, que són ells qui millor informació tenen de la parla que reclama el país. Es una cosa semblant al botiguer que sistemàticament manté a la prestatgeria 97 detergents de la marca “Y” i 3 de la marca “X”. Dóna per fet – ell -, que com que tothom es conforma amb “Y”, no té perquè comprar “X” i oferir l’opció a escollir lliurement, precisament el millor producte que es pot oferir: LA LLIBERTAT D’ELECCIÓ. Bé, els cinemes – no tots, esclar, sinó aquests - han decidit fer vaga per protestar contra l’enorme injustícia que resulta per a ells igualar l’oferta a parts iguals i que el consumidor decideixi. Per a ells és injust, per a nosaltres seria el més semblant a la imparcialitat.

Val, molt bé. Estan en tot el seu dret senyors de Cinesa i Acec – pel que a mi em toca per proximitat – i tota la resta de cinemes, EN TOT EL SEU REFOTUT I LEGÍTIM DRET – repeteixo -, a protestar, a agafar la rabieta i a tancar avui perquè veuen témer els SEUS interessos particulars i monetaris. Així, també jo estic en tot el meu dret a no tornar als seus cinemes a partir d’ara per fer valer els MEUS interessos i drets d’usuari a qui presumptament va dirigit el servei que vostès ofereixen, un servei que considero precari i irrisori a hores d’ara. I ull!, els usuaris parlen, i també la fan petar, i també són partidistes i també acaben odiant els que ALMENYS no respecten el seu dret a decidir.
I bé, res més a banda de deixar clar el per què parlava en pretèrit quan em referia a l’acció de visionar cinema a les seves sales; ara en present: NO HI PENSO TORNAR.

I les crispetes, se les foten pel cul.

un parell d'apunts i me'n vaig a gaudir

No tinc forces per contar-vos tota la història d'aquestes fotos ara. He dormit massa poc. Espero poder-ho fer d'aquí uns dies perquè tinc ganes d'escriure-ho. Només agraïr des d'aquí a en P, en M, l'A i tota la resta de la immensa i desinteressada ajuda que hem rebut per aconseguir que un petit projecte utòpic, el projecte que iniciàrem al marge de la coordinadora fa una setmana, arribés a bon port.

Deixe'm estar això.

Crec que avui toca gaudir al màxim d'aquest dia. Avui toca decidir i actuar en coneqüència amb els propis sentiments. No importa si és o no vinculant la consulta, el que importa és que ens hem unit tots per a tot, al marge de colors, al marge de petites diferències per seguir aspirant, per segir aconseguint poc a poc que la il.lusió torni als nostres rostres. I si ja tenim aquesta petita gran victòria, aquest petit i grandíssim 13D, no hi haurà fita que se'ns resisteixi mai. Serem el que voldrem ser, sempre i quan desitgem de debó ser alguna cosa.

Bon diumenge i més bon desembre per a tots.