la veritat...

Tindria que haver estat comediant, o polític, o actor. Això pensava aquella matinada. Pensava que si era capaç de posar-se a tantes pells diferents tenia un do desaprofitat. Ell podia mentir de meravella! Podia dir el necessari en el moment exacte, el que l'altre volia sentir; podia mossegar-se la llengua oportunament, aparentar sentiments inexistents, rebaixar-se, arrossegar-se com un escarabat als peus de la gent, degradar-se, menjar-se l'orgull, la dignitat, seguir-los la corda... Podia actuar! Vivia una mentida.

I tot i així hagués preferit dir la veritat. Dir el que pensava a aquell maleducat presumptuós, a aquell porc bavós, a aquella superba, a aquell sobrat, a aquell borratxo pesat, a aquell aprofitat i aquella ignorant... Hagués preferit tot això perquè això era precisament el que pensava, fos encertat o no. Era el que creia. Hagués preferit dir la veritat a tothom per ser corregit si era necessari, per donar-los una oportunitat a defensar-se, a que ell canviés la opinió que d'ells tenia i així seguir creixent, seguir aprenent. No tenia mai l'oportunitat d'equivocar-se, i si no s'equivocava no podia millorar.

Per això escrivia després de tretze hores a peu del canó. Per tota la dignitat llençada a la claveguera. Per aspirar a la veritat. Ah!, aquella veritat camuflada vestida d'apunt nocturn, de paranoia, de palla mental, d'inici de depressió, de temps que matar... No volia que sortís, l'aturava, la retenia... i tot i així, lentament, aquesta anava desfent-se de les cadenes que mantenien l'equilibri de les coses.

Però tard o d'hora la deixaria sortir, la puta veritat.
I brillaria, esclataria...
Tot era qüestió de temps.

“ (...) i la veritat és que a mesura que passava el temps m'era completament igual tot, perquè em deia a mi mateix que tard o d'hora arribaria la meva hora, que explicaria totes i cadascuna de les coses que m'havia estat callant durant tant de temps. Em dirien cruel, despietat, monstre, mentider, desagraït... Tan se me'n donava. Ho dirien perquè jo escriuria de tal manera que aquella minúscula part d'aquella immensa merda que era el món seria retratada tal i com era: sense compassió ni humanitat. Seria real. Tal i com la vaig viure, tal i com ells no volien que jo la contés.”

“ Allò que manté viu a un home corrent és l'esperança. Sense esperança no té motius suficients per viure, no té res prou potent a dins per seguir trescant i sobrevivint fent allò que li desagrada per aspirar a viure.”