no n'entenc d'economia, però...

... crec que seria millor no oblidar que el sistema econòmic establert - aquest xai famèlic i malalt que intentem ara salvar entre tots els treballadors honrats d’avui dia - nasqué al segle XIX com una bèstia que es servia i devorava els pobres amb jornades de treball explotadores, salaris irrisoris, nul•la possibilitat d’accés a la higiene, drets i prestació d’atur i, una dependència total de tercers en cas de malaltia o desgràcia familiar. I tot això, per servir-se de la premissa original del capitalisme: acumular capital i bens - alguns pocs - a costa de la gana i l'esperança de la immensa majoria del poble.
L’única raó per la que avui existeixen certs drets laborals és perquè als poderosos els hi convé no semblar-ho tant. L'estat es passa pel forro dels collons aquests drets, sobretot quan li convé a ell i a les empreses que l'atenallen per fer-nos creure que és necessari i irremeiable. I la veritat és que ningú vol que ens adonem de la immensa tifarada on ens hem fotut tots i de la que alguns pocs s'aprofiten, perquè si tothom despertés alhora sabria que són la majoria, i que el primer que farien seria introduir-los les subprimes, els bancs i caixes, els crèdits, les hipoteques escombraria i TOTS i cadascun, un a un, del coi de gratacels, pel cul.

Quan les lletres fan mal ( a la fi!)

“I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d’acord. Però si ets a l’altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc”.
J. D. Salinger.
“Una vez más me pregunto: pero, ¿a esos usurpadores de España, qué coño les hemos hecho?” Joan Barril, 27-11-09, El periódico.
“Si aconsegueixes colpejar un paio una vegada, li pots fotre un altre cop”.
Bukowski
“Mostradme a un estado libre y un auténtico tribunal de justicia y lucharé por ellos si es necesario; pero si me mostráis a ( … ), le negaré mi lealtad y le manifestaré mi desprecio por sus tribunales”.
Thoreau


A hores d’ara, la majoria ens hem adonat que les circumstàncies han aconseguit apujar la temperatura del fogó i que l’olla catalana comença a fer xup-xup. També sabem que del mateix sofregit que sempre preparen a Madrid com a base a tots els plats que cuinen, comença a sorgir un tuf repugnant i una fumera negra negra negra...

Oh sí!, ahir, tots els diaris catalans van compartir editorial. És un gest que val la pena destacar, valorar i admirar. Què n’aprenguin els polítics! Perquè on s’és vist que 12 editorials (el mateix nombre de fòssils del TC, per cert), i vull dir editorials conservadores, liberals, centrades, agosarades, reprimides, en castellà, en català, independentistes, comarcals i internacionals, 12 diaris!, sí!, siguin capaços d’anar de bracet, d’expressar amb simples lletres l’opinió DE TOTES les sensibilitats del nostre petitíssim, humil però alhora immortal, lluitador, pacífic i democràtic país? És precisament el que molts reclamàvem i reclamem encara des de les ombres, des de l’abstenció, des de l’escepticisme que està invocant fa anys la política; que simplement anteposin els polítics d’una puta vegada el país als partidismes, la gent als vots, la dignitat al servilisme etern i la justícia al poder. Ens mereixem no ser titelles, ens mereixem la il•lusió robada i tornar el cop de tan en tan.

Alguns periodistes destacaven avui a les seves humils columnes que estaven, per un dia, orgullosos de la seva professió, d’haver trobat les paraules adequades per expressar la opinió general i lliure de tots ells. Els periodistes de Madrid, en canvi, opinaven (diuen que també lliurement) de forma molt contraria. Potser s’ensenyen coses diferents a les facultats de la nostra nació i del seu trencaclosques de regions obligades eternament a nació única. A El mundo mentien, que és el que millor se’ls hi dóna: “Es imposible decir más falsedades con peor intención”; a la Cope – més del mateix -, deien que “Es el momento más grave desde el 23F”; al ABC que cal “hacer frente a los que presionan al Tribunal constitucional”; i en Losantos? Què deia l’estimat Losantos? No ens falla aquest tòtil, segueix en la seva línia d’amargat calavera; ha deixat anar alguna de les seves cèlebres frases que incloïa: “judios españoles” i “nazis catalanes”. Sense comentaris. “No s’ha de jugar amb la bogeria, la bogeria no juga”, que deia l’escriptor americà.
I des d’aquí (potser perquè ells són molt lluny), les seves notícies partidistes, les seves editorials i comentaris rancis ens fan, evidentment, l’efecte de lladrucs i rabietes arrebossades amb odi i enveja. No són paraules, sinó insults, desgreuges, ignorància i testosterona. És odi en estat pur, és ignorància suprema. Es diuen a si mateixos defensors a capa i espasa de l’ordre, el joc democràtic, les lleis, les regles del joc... Ha! Companys, malfieu sempre quan observeu que els que alcen la bandera de la llei o de les regles del joc sempre són els mateixos, perquè no vol dir res més que les lleis, les normes i les refotudes regles aquestes que procuren preservar i refregar-nos per la cara a cada ocasió que se’ls hi presenta no són iguals per a tots! Què en són de difícils d’empassar les petites derrotes per als que no coneixen res més que les grans victòries!
Així que nois, noies, companys... recordeu: “Borden, doncs cavalquem”. Fa l’efecte que a la fi els hi hem clavat l’estaca al cor. Què temen a les terres fantasmals de les Espanyes immortals? La nostra unió, el agreujat que decideix deixar de ser-ho, la nostra majoria avançant amb pas valent. Quantes més raons i veritats els hi diem a la cara, més borden, més mal els hi fa i més els despulla als nostre ulls. Esperen violència, disturbis i divisió per seguir encantant les seves serps, els seus seguidors abduïts, però ah!, no passa res d’això i es troben ara amb lletres i unitat. La pitjor manera d’enfurismar-los és la nostra unió, la nostra repulsa al seu control i a les seves males maneres. Prou nedar i guardar la roba! Que es despullin, que diguin el que realment pensen aquests xitxarel•los quan posem els nostres collons i el nostre “prou!” damunt la taula. Estan acostumats a sortir-se sempre amb la seva, i que l’equació els hi falli ens els presenta com el que realment són, nacionalistes, absolutistes i feixistes camuflats de federals.

Però no vull enganyar-vos. No ens enganyem mútuament companys. Ara no. Reconec que aquesta unió de la premsa ha estat espatarrant, collonuda, majestuosa i infinitat d’adjectius favorables més. M’agenollo davant vostre. Un deu. No!, un onze per als diaris, per als periodistes. Ens han retornat a la fi un xic d’allò que ens prenen cada dia a l’oest: dignitat. Aquestes burdes, primitives i amateurs lletres són per vosaltres nois i noies. Però això sí, no mentiré: jo no sóc partidari de despenjar l’escut de la paret ara, posar-me el casc i armar-me amb la llança per defensar aquest estatut que ens hem posat a defensar. Només us aplaudeixo, només animo, perquè crec recordar que l’únic que s’està defensant és un munt de papers que JA ESTAN retallats, que ja estan desprestigiats i MOLT ribotats. Si ara obrim els ulls, és perquè altres vegades ens han donat pel darrere sense ni tan sols la gentilesa d’oferir vaselina. No ho oblideu, sisplau, no ho oblideu mai. No ha estat una negociació, ha estat un desgreuge, una humiliació en tota regla i encara en volen més. Quantes humiliacions més hem d'empassar abans d'afrontar l'únic camí vàlid?, l'única sortida realment digna que ens queda? I sí, ja sabeu, ja sabem quina és aquesta sortida.
Tot i així, als seus peus senyors periodistes, per una vegada, als seus peus des d’aquest forat negre. Quin gest, quin cop d’efecte nois! Què n’aprenguin d’una refotuda vegada, sí senyor! Amos de les lletres, armats amb bolígrafs i teclats...

La gran trampa

“Si quieren una predicción acerca del tiempo, le preguntan al Phil equivocado. Yo les daré una predicción del invierno: Va a ser frío... va a ser gris... y va a durarles el resto de su vida”.

Ahir fou un dia altament estrany. Del positivisme radiant del matí a la paradeta dels quatre cantons vaig passar al desencant a les hores fosques. De cap manera us hagués anunciat la xerrada aquella de la tarda a l’escola de Teixits de punt si arribo a saber que les conclusions de la primera part eren capaces de destrossar anímicament l’ànima més forta. Perquè sovint m’he omplert la boca del cas aquest de l’estatut, de la estafa del segle, de la gran merda que és però que tot i així desitjo i desitgem molts es solucioni d’una refotuda vegada, si més no per anar tirant mentre arribem a destinació final. Si he de ser sincer, criticar, es critica molt sovint sense coneixement de causa. “Es creu vostè que ha arribat fins al fons i ni tan sols ha esgarrapat la superfície”, deia un personatge en una peli de la que no recordo el títol. I això mateix fou el que em passà pel cap quan era allà escoltant.

I es que les primeres intervencions foren les crucials en el desànim. Foren fetes per un representat de la plataforma ARAÍTACA, que tot i mostrar un coneixement extensíssim del tema, i que admiro bastament des d’aquest raconet, em reafirmaren en que la única via vàlida per tal que el nostre país abandoni els entrebancs i segueixi amb pas ferm és la via que ens faci sobirans. Amos i senyors de nosaltres mateixos, sense concessions, sense ser simples administradors o gestors de les ordres de l’oest. Això no és tan dolent, pensareu, si de per si ja sóc favorable a la independència sense concessions. Però quan un està fart de comprovar dia rere dia el camí que està seguint aquest estatut que el mateix Saura qualificà amb un 8,2, doncs simplement es sorprenent quan ARAÍTACA li posa xifres a tanta lletra. És d’admirar, francament, el valor d’analitzar aquesta estafa, aquesta merda que encara reclamem des d’aquí.

No val a caure en pensament viscerals, està bé fer-ho de tan en tan amb ironies o sarcasmes, amb metàfores. Així ens esbravem, però si teniu realment curiositat per saber QUÈ votàrem el 2005 els catalans, COM quedà després de les “negociacions” amb Madrid el 2006, i COM ha de quedar teòricament després de la sentencia del TC del que ja se senten campanes i s’escriuen centenars d’editorials, feu-ho amb tranquil•litat; amb un paquet de cigarrets al costat si fumeu o amb molts xiclets de nicotina si ho heu deixat. Afegiu-hi una tassa de til•la o qualsevol tranquil•litzant no psicotròpic, passarà més bé. Les xifres que ARAÍTACA ens posà damunt la taula fan posar els pèls de punta, et fan adonar que a Madrid no negocien, sinó que simplement retallen. No hi ha contraprestacions que s’hagin guanyat per retalls d’altres aspiracions. No hi ha res que haguem guanyat després de perdre. No ofereixen res de res. El ribot de Madrid és més gran i poderós dels que alguns suposen, i el teòric autoodi dels catalans – crec -, està perfectament argumentat i comprès quan s’adona que la seva voluntat no cap a la constitució, la trampa que alguns no volen modificar per por a que perdi preses.
Vaig quedar-me amb una frase del noi que presentava aquells informes, quan tot just acabava i que anava així si fa no fa: “ Després de comprovar el grau de desplegament de l’estatut i els retalls, qui segueixi donant suport a aquest estatut, a la via autonomista, és que no dóna suport al benestar del seus ni del lloc on viu.”

De la segona part, de la xerrada d’en Carles Móra i d’un tal Agustí que l’acompanyava, res a dir. Ens van deixar l’optimisme, les consignes i el full de ruta pel final (bona feina). Ells dos van remuntar anímicament la cinquantena – o més – de persones que presenciaren i escoltaren la primera part, la carnisseria soferta per l’estatut. No perdeu l’oportunitat – si teniu prou entranyes –, de visitar el seu WEB, i comprovar de primera mà això que us dic, l’enorme trampa en la que estem agonitzant. Sempre ha estat igual, cada dia comença la mateixa història per nosaltres, la història d’estar atrapats, com presoners, com a la pel•lícula aquesta de la marmota.

Perquè si per a ells això és negociar i donar-nos allò que volem, vol dir – com llegia aquest matí al Avui de la lletra de Patrícia Gabancho -, que “La sentència del Constitucional deixarà fora de l’envàs tota la matèria que sobra, perquè la realitat és massa gran per a tan poc espai”. I no es tracta ja només del TC, sinó que estan decidint ara mateix sobre un text deslegitimat, sobre un text que ja no és el que votàrem nosaltres, sobre un text que ja és entre el quaranta i el cinquanta per cent més xic del que va sortir d’aquí. Una trampa, una maleïda trampa.

(canvieu mentalment "Marmota" per "Estatut").

Més records de mort

De què? De què nassos escriure avui que tens temps? Perquè, a veure, a què he prestat temps o atenció darrerament i crec podria resultar interessant a ulls de tercers? Podries escriure sobre la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, de la commemoració dels 350 anys del tractat dels Pirineus, dels tres dies que has anat a buscar bolets a la creu amb èxit relatiu, de la recollida de firmes i de males mirades de transeünts a una paradeta de canetdecideix situada als quatre cantons, de més corrupcions a tort i a dret, de buscar el rebut de la travessa extraviada definitivament, o de la feina (que desgraciadament ocupa un terç de les hores setmanals).

Collons! Evidentment de la feina no en vull parlar, això està clar. Però sí que tinc una anècdota, una anècdota d’ahir embolcallada precisament a la feina que crec, sincerament, no la viu tothom cada dia. Evidentment que evitaré relatar fil per randa partint de l’hora que entro al restaurant, perquè començaria per com es dissol el sucre del meu cafè amb llet a com me’l bec, com em canvio, com netejo, com cuino i com em quedo eclipsat amb uns ulls negríssims de la mossa que a tres quarts i cinc d’onze esmorzava a la taula catorze. No es pot escriure amb certes garanties de que et prestin atenció si expliques com pela patates o neteja musclos un professional, com fa un fumet de peix o com un braó al forn o com una paella amb garanties. I només faltaria que també ara m’endugués la puta feina a casa quan pretenc oblidar-la, i que em posés aquí a contar com es fan les faves a la catalana o una fideuà. Però anem al gra, a l’anècdota, a allò que li va passar a la senyora aquella ahir a dos quarts de cinc després d’haver dinat i d’haver pres el cafè americà: Exacte!, a la Rosa (que batejaré amb nom fals per l’ocasió), clienta habitual i a la que li va donar un “iuiu” just a l’hora de plegar, quan jo ja desfilava per anar-me’n a casa i quan els companys acabaven d’assecar coberts, remuntar i netejar el menjador.
Doncs sí, que la Rosa torna del lavabo, es queda agafada a la barra, prement els llavis, accentuant les arrugues i amb la mirada fixa a algun lloc rere els vidres de les ulleres. Ben bé, com qui s’està aguantant un pet descomunal que pot rebentar-te per dins i rebentar a la resta si el deixa escapar. Comença a perdre les forces de les cames, les seves mans velles i febles s’agafen a la barra i es deixa caure, el meu cap l’agafa corrents per darrera, abans no caigui i es desplomi com un sac de patates.
I no sé perquè, vaig anar corrents a agafar el telèfon i barallar-me amb un burro, un papanates de campionat a l’altra banda de la línia del 061. Em quedaria allà esperant els professionals de la salut, resant, pregant perquè arribessin d’una vegada, per no tenir-la que reanimar jo. Tenia experiència en el tema de veure com se’t refreda algú a les mans i no hi ha res que et destrossi tant com el que vius en primera línia.

Si fa no fa, així va anar la trucada (no, no la vaig enregistrar per ser 100% fidel i la meva memòria... ja sabeu).
- zero-seixanta-u - brssshswsrrhggg... -.... del metge.... Digui? Digui!?
- Sí, Ei! Envieu-me una ambulància ràpid que tinc una senyora aquí al restaurant Tal i Tal de Canet de Mar carrer Pasqual nombre aquest-mateix-que-et-dic, i que se m’ha desmaiat dues vegades seguides, i que quasi es fot una castanya de campionat, i que ha potat mig dinar i que...
- Val, molt rebé... Miri, li agafaré unes poques dades i li passaré amb el metge.
- Val, va. Quines?
- Quina edat té aquesta senyora?
- Què sé jo! De vuitanta per munt, segur. Sembla una pansa!, vés si m’entén!
- D’acord, claríssim. I quins són els símptomes?
- Ja li he dit. Que ha tornat del lavabo feta un flam i que s’ha ensorrat com un sac de patates i que aleshores ha començat a treure el dinar i possiblement... ja m’entén..
- D’acord. Ara està conscient?
- Ehmm... – la miro - Diria que sí. – un company em fa que no amb el cap - No!, esperi. No, no ho està. No ho sé hòstia!, la veritat és que no ho sé ara mateix.
- D’acord, a veure... Des de quina localitat truca?
- Ja li he dit abans: Canet de Mar.
- Molt bé. I el carrer?
- El tal i tal i pasqual.
- Número?
- Aquest altre.
- D’acord. I la localitat des d’on truca? (nota: aquest detall, aquesta insistència del papanates a saber més d’una vegada la localitat és, VE-RI-DI-CA)
- Però... si JA LI HE DIT COLLONS!! CANET!, CANET DE MAR!! Ei, que m’està enviant l’ambulància o no!?
- D’acord, estigui tranquil senyor? Ara li passo. No pengi.
- Ei, esperi, contesti’m!, que m’està enviant l’ambulància ja o què?
Massa tard. Havia desviat la trucada el molt papanates. Un minut més tard, quan ja el timbre del telèfon a l’altra banda de la línia seria insofrible i jo tenia clavats els tons al cervell va venir un altre interrogatori, ara del metge, de la metgessa, vaja. Més nervis a l’estómac, més ganes d’agafar el paquet de tabac de la motxilla, més ganes de plegar i prendre’m una canya i oblidar-me de tot. Van aparèixer records d’aquell avi que decidí posar punt i final aquell dia que jo treballava a casa seva reparant una aixeta, fa cosa de cinc o sis anys, aquell avi al que li vaig trencar les costelles i amb qui vaig morrejar-me inútilment bombejant aire primer i per error al seu estómac, després, ja amb la panxa inflada, als seus pulmons morts. Intentant vaja, que tan sols fos un punt i a part d’aquella closca buida.
Però no ho fou. Fou un punt i final per a ell. Els vius malbaratem la vida pensant a totes hores en la filla de puta aquesta amb caputxa negra, dalla i refotut somriure ossi. Més records de mort per a mi i per a tots els vius.

I per a la Rosa? I respecte a això d’ahir? Bé, van arribar els professionals (la cavalleria sempre acaba arribant) i van deixar aparells i motxilles per tota l’entrada, una amb un cor dibuixat. Li van endollar trastos, li van mirar el sucre, la van fer parlar... Segons digué la metgessa i els que l’acompanyaven, la senyora no tenia, a priori, res més que una baixada de tensió o un síncope (no sé si serà el mateix). Però se la van endur en ambulància, per tal d’assegurar-se’n i que pogués fotre’ns aquests ensurts durant un bon grapat d’anys més. Toquem ferro, que així sigui Rosa.

Alcorcon

Mentiria si digués que no esperava l'oportunitat de recordar aquest magnífic muntatge de l'APM?

(afegit el 27/11/2009; video esborrat del "ioutube" perquè "viola", "vulnera" quelcom...)

Mentre que d'aquí a unes hores no ens passi factura el somriure maliciós que tots els culés hem dut als llavis tot el dia...

No tinc la solució

...però pateix malgirbada, pateix!

Plora, plora tant com vulguis,

de res et servirà!

Mor!, mor!!, mor!!!