Quan les lletres fan mal ( a la fi!)

“I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d’acord. Però si ets a l’altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc”.
J. D. Salinger.
“Una vez más me pregunto: pero, ¿a esos usurpadores de España, qué coño les hemos hecho?” Joan Barril, 27-11-09, El periódico.
“Si aconsegueixes colpejar un paio una vegada, li pots fotre un altre cop”.
Bukowski
“Mostradme a un estado libre y un auténtico tribunal de justicia y lucharé por ellos si es necesario; pero si me mostráis a ( … ), le negaré mi lealtad y le manifestaré mi desprecio por sus tribunales”.
Thoreau


A hores d’ara, la majoria ens hem adonat que les circumstàncies han aconseguit apujar la temperatura del fogó i que l’olla catalana comença a fer xup-xup. També sabem que del mateix sofregit que sempre preparen a Madrid com a base a tots els plats que cuinen, comença a sorgir un tuf repugnant i una fumera negra negra negra...

Oh sí!, ahir, tots els diaris catalans van compartir editorial. És un gest que val la pena destacar, valorar i admirar. Què n’aprenguin els polítics! Perquè on s’és vist que 12 editorials (el mateix nombre de fòssils del TC, per cert), i vull dir editorials conservadores, liberals, centrades, agosarades, reprimides, en castellà, en català, independentistes, comarcals i internacionals, 12 diaris!, sí!, siguin capaços d’anar de bracet, d’expressar amb simples lletres l’opinió DE TOTES les sensibilitats del nostre petitíssim, humil però alhora immortal, lluitador, pacífic i democràtic país? És precisament el que molts reclamàvem i reclamem encara des de les ombres, des de l’abstenció, des de l’escepticisme que està invocant fa anys la política; que simplement anteposin els polítics d’una puta vegada el país als partidismes, la gent als vots, la dignitat al servilisme etern i la justícia al poder. Ens mereixem no ser titelles, ens mereixem la il•lusió robada i tornar el cop de tan en tan.

Alguns periodistes destacaven avui a les seves humils columnes que estaven, per un dia, orgullosos de la seva professió, d’haver trobat les paraules adequades per expressar la opinió general i lliure de tots ells. Els periodistes de Madrid, en canvi, opinaven (diuen que també lliurement) de forma molt contraria. Potser s’ensenyen coses diferents a les facultats de la nostra nació i del seu trencaclosques de regions obligades eternament a nació única. A El mundo mentien, que és el que millor se’ls hi dóna: “Es imposible decir más falsedades con peor intención”; a la Cope – més del mateix -, deien que “Es el momento más grave desde el 23F”; al ABC que cal “hacer frente a los que presionan al Tribunal constitucional”; i en Losantos? Què deia l’estimat Losantos? No ens falla aquest tòtil, segueix en la seva línia d’amargat calavera; ha deixat anar alguna de les seves cèlebres frases que incloïa: “judios españoles” i “nazis catalanes”. Sense comentaris. “No s’ha de jugar amb la bogeria, la bogeria no juga”, que deia l’escriptor americà.
I des d’aquí (potser perquè ells són molt lluny), les seves notícies partidistes, les seves editorials i comentaris rancis ens fan, evidentment, l’efecte de lladrucs i rabietes arrebossades amb odi i enveja. No són paraules, sinó insults, desgreuges, ignorància i testosterona. És odi en estat pur, és ignorància suprema. Es diuen a si mateixos defensors a capa i espasa de l’ordre, el joc democràtic, les lleis, les regles del joc... Ha! Companys, malfieu sempre quan observeu que els que alcen la bandera de la llei o de les regles del joc sempre són els mateixos, perquè no vol dir res més que les lleis, les normes i les refotudes regles aquestes que procuren preservar i refregar-nos per la cara a cada ocasió que se’ls hi presenta no són iguals per a tots! Què en són de difícils d’empassar les petites derrotes per als que no coneixen res més que les grans victòries!
Així que nois, noies, companys... recordeu: “Borden, doncs cavalquem”. Fa l’efecte que a la fi els hi hem clavat l’estaca al cor. Què temen a les terres fantasmals de les Espanyes immortals? La nostra unió, el agreujat que decideix deixar de ser-ho, la nostra majoria avançant amb pas valent. Quantes més raons i veritats els hi diem a la cara, més borden, més mal els hi fa i més els despulla als nostre ulls. Esperen violència, disturbis i divisió per seguir encantant les seves serps, els seus seguidors abduïts, però ah!, no passa res d’això i es troben ara amb lletres i unitat. La pitjor manera d’enfurismar-los és la nostra unió, la nostra repulsa al seu control i a les seves males maneres. Prou nedar i guardar la roba! Que es despullin, que diguin el que realment pensen aquests xitxarel•los quan posem els nostres collons i el nostre “prou!” damunt la taula. Estan acostumats a sortir-se sempre amb la seva, i que l’equació els hi falli ens els presenta com el que realment són, nacionalistes, absolutistes i feixistes camuflats de federals.

Però no vull enganyar-vos. No ens enganyem mútuament companys. Ara no. Reconec que aquesta unió de la premsa ha estat espatarrant, collonuda, majestuosa i infinitat d’adjectius favorables més. M’agenollo davant vostre. Un deu. No!, un onze per als diaris, per als periodistes. Ens han retornat a la fi un xic d’allò que ens prenen cada dia a l’oest: dignitat. Aquestes burdes, primitives i amateurs lletres són per vosaltres nois i noies. Però això sí, no mentiré: jo no sóc partidari de despenjar l’escut de la paret ara, posar-me el casc i armar-me amb la llança per defensar aquest estatut que ens hem posat a defensar. Només us aplaudeixo, només animo, perquè crec recordar que l’únic que s’està defensant és un munt de papers que JA ESTAN retallats, que ja estan desprestigiats i MOLT ribotats. Si ara obrim els ulls, és perquè altres vegades ens han donat pel darrere sense ni tan sols la gentilesa d’oferir vaselina. No ho oblideu, sisplau, no ho oblideu mai. No ha estat una negociació, ha estat un desgreuge, una humiliació en tota regla i encara en volen més. Quantes humiliacions més hem d'empassar abans d'afrontar l'únic camí vàlid?, l'única sortida realment digna que ens queda? I sí, ja sabeu, ja sabem quina és aquesta sortida.
Tot i així, als seus peus senyors periodistes, per una vegada, als seus peus des d’aquest forat negre. Quin gest, quin cop d’efecte nois! Què n’aprenguin d’una refotuda vegada, sí senyor! Amos de les lletres, armats amb bolígrafs i teclats...