Salta

Una persona pensa en canviar de món. La idea li ronda pel cap d’ençà que té ús de raó. Mira contínuament a l’altra banda d’aquella tanca que separa els dos móns; mira aquell infinit sense camins marcats, mira damunt aquella gespa verdíssima i esquitxada de llum del sol, mira aquell bosc bell, misteriós i probablement perillós al fons i somnia, somnia desperta.
Però aquesta persona mai s’atreveix a saltar la tanca, doncs creu saber molt bé tot el que deixarà enrere si ho fa. Pren consciència de tot allò que pot perdre per sempre a causa d’un desig, d’un somni egoista, d’una simple ambició.
Així que aquesta persona passa molts anys fent fora aquesta idea de saltar, provant de resistir-se al desig. Creu que és el seny qui actua amb raó, creu que és el sentit comú el que la aconsella a fer-se enrere cada dia, i li fa cas. Aleshores, aquesta persona pensa que ha de valorar més allò que té i no embrancar-se en aventures sense camins, sense un final clar, pensa que ha de retenir-se, que això és el correcte i, per tan, torna cada dia al seu món sospirant en aquell món de l’altra banda de la tanca.

Però a mesura que passa el temps, a aquesta persona no l’abandona la idea de canviar de món. Fa cada dia allò que ha de fer, allò que s’ha vist obligada a valorar. Però la idea d’aquella tanca, d’aquell camp verd i brillant sense camins marcats, d’aquell bosc bell però alhora misteriós i probablement perillós... Tot aquell nou món l’acompanya en cada instant dins seu, a cada alè que exhala al seu món gris, a l'únic que realment coneix.
Així que cada dia, a totes hores, pensa en l’altre món i en aquells instants perduts en que l’observa per damunt de l’alta tanca. Sospira, doncs tot i que va dir-se a sí mateixa de no ser egoista i ambiciósa, no pot desfer-se de la idea de saltar aquella tanca, i s’adona que, se sent com aquella que cada dia ha de valorar la gàbia en la que se sent atrapada i dir, a contracor, que fet i fet no són tan incòmodes les manilles.

Però tard o d'hora ha de passar, i aquesta persona, un dia, perd la vergonya en els seus propis somnis davant la tanca. Observa aquell món bell i anhelat al seu davant, observa el seu món gris i vulgar al seu darrere i, fixa de nou la vista al nou món amb dues guspires als ulls. Creu aleshores que seguir el seny o la raó no té perquè ser sempre el correcte. Pensa que potser, si ha estat feta de tal manera per anhelar aquell nou món és perquè també està feta per saltar, anar-hi i perdre-s’hi. Creu que, si al cap de molts anys, morís al seu món sense ni tan sols haver trepitjat el nou, amb aquella gespa brillant sense camins, aquell llindar del bosc bell però misteriós, aquella aventura del desconegut... No s’ho perdonaria. El cor, què diu el cor? Què li ha dit el cor durant tants anys?

El cor li diu que salti, que no el fereixi eternament, que no faci cas al seny, que no s'hi pensi més. El cor li diu que salti, així que aquesta persona, SALTA.