Cal molt d’esforç per encaixar cops que malmeten o desfiguren la imatge que de nosaltres mateixos tenim. Fer examen de consciència no ens resulta gratificant ni saludable. Molts ho fan sovint, afer que explicaria el per què de les nostres altes i baixades. Un dia ens trobem volant i, un altre, completament enfonsats sota terra. L’error? Hem fet un examen de consciència. Una simple conversa o lectura ens fa creure en nosaltres mateixos o bé fer-nos dubtar en solitud fins al límit d’ensorrar-nos l’estima amb sentencies terribles que nosaltres mateixos inventem i ens clavem al cor. Intentem analitzar de forma neutral tot el que diem, tot el que fem, la nostra forma d’actuar, els gestos, les raons... No és res per avergonyir-se a primer cop d’ull, fins i tot sembla lloable, però l’horror ens recorre l’espinada quan entre totes les virtuts i defectes que tenim hi apareixen, amagats al seu darrere, els pitjors adjectius que ens pogués algú dedicar com ara egoisme, covardia, anhel de poder, servitud... Aleshores ens comparem amb qualsevol transeünt que amb prou feina coneixem i ens sembla, a primer cop d’ull, un element exemplar, allò què voldríem ser; i fem això quan ni tan sols sabem com és realment aquest i tampoc que, segurament, el guien les mateixes menyspreables motivacions que hem descobert dins nostre. Tots som humans i apuntem allà mateix. Les persones tenim una estranya necessitat interior per controlar-ho tot i arraconar-ho al nostre servei, en favor nostre, per als nostres propòsits. Encara que sigui mentint, essent hipòcrites, covards o deixant-nos trepitjar com el més fastigós dels escarabats. I ho fem per aconseguir quelcom, encara que sigui per poder subsistir. Subsistir és ser poderós i tenir la possibilitat de controlar. Si per exemple, un venedor és amable i educat amb el comprador, probablement serà perquè li cal vendre el producte i amb males paraules i veritats no aconseguirà mai el seu propòsit, el que li dóna poder: els diners. Segurament pensarà ( i sovint ho fan ) quan surti de la botiga, que el paio o paia amb qui tracta és l’ésser més fastigós del món i que ell mateix es rebaixa i falta als seus ideals no dient-li a la cara com l’odia i com de desagradable i malparit és. I tindria raó, perquè moralment està essent un covard, un fals i un mentider per aconseguir quelcom per als seus propòsits personals, que no deixa de ser més diners per aconseguir suficient poder per no necessitar mai més al botiguer i dir-li, sincerament, que pensa que és un cuc fastigós. Però a veure, mentre no aconsegueixi el poder ( i pocs l’acaben aconseguint), el venedor encara no és prou lliure i l’ataca una profunda amargura per no poder dir el que realment pensa. Es creu menyspreable perquè s’adona que segueix visitant el botiguer per necessitat i egoisme, no es sent lliure però sí covard, perquè actua de forma contraria a la seva forma de pensar a causa dels diners, per anhel de poder, de llibertat. És aleshores quan comença la batalla interior dins l’exemple aquest del botiguer, que amb el temps lluitarà entre canviar el seu punt de vista per sentir-se millor, o bé, el mantindrà esperant que, tard o d’hora, serà ell a qui li tocarà dir-ne quatre de fresques sense patir per les conseqüències derivades. Aleshores, el que caldrà decidir és qui és més deplorable i menyspreable, el botiguer malparit o el venedor que no diu el que pensa?
Canviem d’exemple, posem ara el d’un rei d’abans de conte de fades, que és una de les imatges més clares a l’hora de definir el poder. Ens els imaginem asseguts al seu tron inaccessible per als mortals de fora el palau; l’esguarden cavallers fidels i armats fins a les dents a banda i banda; sota la corona hi té la llarga barba blanca imatge d’avançada edat i més que possible saviesa; l’envolta l’or, el luxe i tot allò que desitja, i això no és res més que la representació del poder suprem. La seva paraula és llei, els seus desitjos són llei, les seves ordres, llei. La llei l’escriu el rei. El rei és la més suprema imatge de la llibertat d’acció mitjançant l’abundància de diners, tenint a l’abast la cultura i informació inaccessible per als súbdits, disposant de protecció fidel a tothora i, sobretot, a causa d’un llinatge que tot sovint es feia creure provenia de l’única cosa no palpable i que ningú podia posar en dubte: la fe. No hi ha res que no pugui fer el rei, doncs és el puto amo, és el rei!
Aquest rei de conte de fades tenia el poder i l’emprava de forma absoluta, perquè s’entén que era lliure per fer-ho. Així, la darrera paraula sobre els impostos era seva, com també les declaracions de guerra, o els tractats de comerç, ja sabeu, tot l’imaginable i per imaginar. Podia tenir tants consellers com volgués, que ell decidia i tenia l’última paraula sobre tot, perquè era l’únic realment lliure per fer-ho i l’únic al que realment tota la resta tenia por. Els homes tenen por al poder absolut, però només si no el controlen ells.
En canvi un rei d’avui dia i amb mà esquerra, deixarà lliure al president o al primer ministre no perquè no desitgi ser poderós i absolut, sinó perquè li és més beneficiós aparentar el contrari i que se’l tingui en bon nom i per demòcrata, si no ho fes així se la jugaria a que els súbdits assaltessin tard o d’hora el palau. A diferència dels reis passats i dels de contes de fades, el rei que és tal a ple segle XXI no ho és per controlar i manar, sinó per aprofitar-se de la seva condició de símbol fent-se tan fonedís com pugui i cridant l’atenció només per a les revistes roses. Per seguir essent poderós ha de deixar d’aparentar-ho, fer-nos creure als súbdits que ell no decideix. Altrament, perdria definitivament tron i corona quan es mostrés tal i com és, i de postres, també el seu poder i la llibertat a la que ja s’ha acostumat.
Aleshores, què és ara més fastigós i menyspreable? Desitjar tenir poder per servir-te’n i abusar-ne o en canvi, posseint-ne, fer veure que no el tens per seguir-ne tenint i emprar-lo únicament en el teu favor?
Kollons! Kin liu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada