Miserables

Si tingués que escriure fil per randa tot el que m’indigna d’aquest estat en el que visc, em faria falta més espai del que estaria mai ningú disposat a llegir. Tinguem en compte les meves limitacions a l’hora d’exposar idees, que en sentit pràctic són variades i profundes: Ni sóc escriptor professional ni sóc polític, ni sóc predicador ni filòsof, ni sóc orador ni visionari i tampoc tinc la paret empaperada de títols i diplomes que em donarien el prestigi necessari per ser més llegit. Jo no sóc res més que un xerrameques, vagi això per endavant, però de queixar-se sap fer-ho fins al més inútil.

Ara, i entrant d’una vegada en temàtica: el temps està demostrant que aquest sistema és un joc d’ous, tan el que tenim aquí i sentim com a nostre com el que remena totes les cireretes del cistell comunitari. Tots dos són una merda, però difícilment una persona amb dos dits de front es queixarà de la merda de plat que té al davant si sap per endavant que és una merda perquè la mà que remena el cistell li ha posat al davant coma única opció possible. Sé que ja ho he dit altres vegades, però no me’n cansaré de repetir-ho i de queixar-me’n, doncs assumeixo solet el risc que em prenguin per més pesat del que ja sóc, que difícilment per boig: Com es pot entendre que un grapat de senyors i alguna senyora – aquesta colla de fòssils vivents i partidistes -, ocupin una poltrona, un tribunal, una mena de cort de porcs al que li correspon l’únic dret de decidir què és i no legal? Des de quan una carta de drets i deures que serveix als ciutadans ha de ser un mur de formigó infranquejable i no un ampli ventall de portes que ofereixin opcions?
Em rebenta, sí, per què negar-ho? Em rebenta aquest full de ruta que sembla establir que ens hem d’arrossegar primer per caminar un xic més decentment després. És hipocresia en estat pur des del moment en que aquí ens fotem hòsties a tort i a dret entre nosaltres durant anys per arribar a un consens, des del moment en que amb la cara inflada ho sotmetem a votació i surt favorable, des que l’enviem als remenadors de cireres, el retallen, el retallen més, el retenen, el retenen i el retenen per retallar-lo més i no veure-hi més que problemes, però no problemes per a nosaltres, els que ens n’hem de beneficiar i a qui ha d’anar dirigit el nou estatut!, sinó problemes per a ells, per als seus vots i problemes per aquest full anomenat constitució on hi ha escrites aquest seguit de mamarratxades probablement cagades des del cel, doncs si no es tracta d’un cagarro diví, única prova de l’existència sagrada de nostre senyor, no s’entén que no es pugui tocar o modificar per adaptar-la als nous temps.
I jo em pregunto: Són aquesta colla de dropos els que han de treballar perquè les lleis beneficiïn al poble? O bé treballen per a l’estat, per mantenir el màxim possible aquest estatus quo? Una frase d’en Thoreau: “Penseu què passaria si es deixés a la decisió d’un tribunal del país si més de tres milions de persones, en aquest cas la sisena part de la nació, tenen dret a ser lliures o no!” Val, les xifres no són equiparables al nostre cas, però la idea és la mateixa, la que diu que un grapat d’homes acaba tenint més poder que milions d’ells. És molt lògic que aleshores nosaltres recordem també un simple raonament de Nietzche: "(...) com que allò que els hi sembla útil és precisament el contrari del que és útil als seus compatriotes, admeten que els seus principis són perillosos; diuen i pensen així: No poden tenir raó perquè ens fan mal”. Ja ho tenim emmerdat. Potser s’entendrà millor des de la metàfora que algú ha dit aquest matí a la ràdio: “Catalunya i Espanya juguen cada dia un partit de futbol, que lògicament es pot perdre o guanyar; però el que no s’entén de cap de les maneres és que l’àrbitre xiuli a favor d’Espanya”. Jo crec que des del moment en que les lleis deixen d’emprar-se per fer lliures als homes i dones que les impulsaren i, s’utilitzen únicament per afavorir l’estat, han deixat de ser lleis justes i encara cal canviar-les amb més urgència.

I doncs, per què ens va servir aquella gran obra de teatre que es va endegar per votar un estatut que després no serà allò amb el que estàvem mínimament d’acord? Si les coses funcionen així, més hagués valgut enviar-los un full en blanc als de l’oest i que ens concedissin ses senyories el que estiguessin disposats a cedir-nos. Ens haguéssim lliurat de molts maldecaps i d’aquesta mala llet que ens recorre a tots el cos. Però no, la gentussa aquesta amb la que tractem diàriament, són com el típic subjecte rancorós i desconfiat que et dóna una cosa amb la intenció de vendre’t la moto i prendre’t el pèl, i quan te’n vas feliç però enganyat amb allò a les mans i et noten satisfacció al somriure, són ben capaços de córrer al teu darrere, aturar-te de camí a casa i assegurar-se una vegada més que no s’han equivocat, que no t’ha donat de més i que realment t’han venut la moto. Són completament incorregibles. El seu sentit de justícia i llibertat és ben miserable.