Més records de mort

De què? De què nassos escriure avui que tens temps? Perquè, a veure, a què he prestat temps o atenció darrerament i crec podria resultar interessant a ulls de tercers? Podries escriure sobre la commemoració del vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, de la commemoració dels 350 anys del tractat dels Pirineus, dels tres dies que has anat a buscar bolets a la creu amb èxit relatiu, de la recollida de firmes i de males mirades de transeünts a una paradeta de canetdecideix situada als quatre cantons, de més corrupcions a tort i a dret, de buscar el rebut de la travessa extraviada definitivament, o de la feina (que desgraciadament ocupa un terç de les hores setmanals).

Collons! Evidentment de la feina no en vull parlar, això està clar. Però sí que tinc una anècdota, una anècdota d’ahir embolcallada precisament a la feina que crec, sincerament, no la viu tothom cada dia. Evidentment que evitaré relatar fil per randa partint de l’hora que entro al restaurant, perquè començaria per com es dissol el sucre del meu cafè amb llet a com me’l bec, com em canvio, com netejo, com cuino i com em quedo eclipsat amb uns ulls negríssims de la mossa que a tres quarts i cinc d’onze esmorzava a la taula catorze. No es pot escriure amb certes garanties de que et prestin atenció si expliques com pela patates o neteja musclos un professional, com fa un fumet de peix o com un braó al forn o com una paella amb garanties. I només faltaria que també ara m’endugués la puta feina a casa quan pretenc oblidar-la, i que em posés aquí a contar com es fan les faves a la catalana o una fideuà. Però anem al gra, a l’anècdota, a allò que li va passar a la senyora aquella ahir a dos quarts de cinc després d’haver dinat i d’haver pres el cafè americà: Exacte!, a la Rosa (que batejaré amb nom fals per l’ocasió), clienta habitual i a la que li va donar un “iuiu” just a l’hora de plegar, quan jo ja desfilava per anar-me’n a casa i quan els companys acabaven d’assecar coberts, remuntar i netejar el menjador.
Doncs sí, que la Rosa torna del lavabo, es queda agafada a la barra, prement els llavis, accentuant les arrugues i amb la mirada fixa a algun lloc rere els vidres de les ulleres. Ben bé, com qui s’està aguantant un pet descomunal que pot rebentar-te per dins i rebentar a la resta si el deixa escapar. Comença a perdre les forces de les cames, les seves mans velles i febles s’agafen a la barra i es deixa caure, el meu cap l’agafa corrents per darrera, abans no caigui i es desplomi com un sac de patates.
I no sé perquè, vaig anar corrents a agafar el telèfon i barallar-me amb un burro, un papanates de campionat a l’altra banda de la línia del 061. Em quedaria allà esperant els professionals de la salut, resant, pregant perquè arribessin d’una vegada, per no tenir-la que reanimar jo. Tenia experiència en el tema de veure com se’t refreda algú a les mans i no hi ha res que et destrossi tant com el que vius en primera línia.

Si fa no fa, així va anar la trucada (no, no la vaig enregistrar per ser 100% fidel i la meva memòria... ja sabeu).
- zero-seixanta-u - brssshswsrrhggg... -.... del metge.... Digui? Digui!?
- Sí, Ei! Envieu-me una ambulància ràpid que tinc una senyora aquí al restaurant Tal i Tal de Canet de Mar carrer Pasqual nombre aquest-mateix-que-et-dic, i que se m’ha desmaiat dues vegades seguides, i que quasi es fot una castanya de campionat, i que ha potat mig dinar i que...
- Val, molt rebé... Miri, li agafaré unes poques dades i li passaré amb el metge.
- Val, va. Quines?
- Quina edat té aquesta senyora?
- Què sé jo! De vuitanta per munt, segur. Sembla una pansa!, vés si m’entén!
- D’acord, claríssim. I quins són els símptomes?
- Ja li he dit. Que ha tornat del lavabo feta un flam i que s’ha ensorrat com un sac de patates i que aleshores ha començat a treure el dinar i possiblement... ja m’entén..
- D’acord. Ara està conscient?
- Ehmm... – la miro - Diria que sí. – un company em fa que no amb el cap - No!, esperi. No, no ho està. No ho sé hòstia!, la veritat és que no ho sé ara mateix.
- D’acord, a veure... Des de quina localitat truca?
- Ja li he dit abans: Canet de Mar.
- Molt bé. I el carrer?
- El tal i tal i pasqual.
- Número?
- Aquest altre.
- D’acord. I la localitat des d’on truca? (nota: aquest detall, aquesta insistència del papanates a saber més d’una vegada la localitat és, VE-RI-DI-CA)
- Però... si JA LI HE DIT COLLONS!! CANET!, CANET DE MAR!! Ei, que m’està enviant l’ambulància o no!?
- D’acord, estigui tranquil senyor? Ara li passo. No pengi.
- Ei, esperi, contesti’m!, que m’està enviant l’ambulància ja o què?
Massa tard. Havia desviat la trucada el molt papanates. Un minut més tard, quan ja el timbre del telèfon a l’altra banda de la línia seria insofrible i jo tenia clavats els tons al cervell va venir un altre interrogatori, ara del metge, de la metgessa, vaja. Més nervis a l’estómac, més ganes d’agafar el paquet de tabac de la motxilla, més ganes de plegar i prendre’m una canya i oblidar-me de tot. Van aparèixer records d’aquell avi que decidí posar punt i final aquell dia que jo treballava a casa seva reparant una aixeta, fa cosa de cinc o sis anys, aquell avi al que li vaig trencar les costelles i amb qui vaig morrejar-me inútilment bombejant aire primer i per error al seu estómac, després, ja amb la panxa inflada, als seus pulmons morts. Intentant vaja, que tan sols fos un punt i a part d’aquella closca buida.
Però no ho fou. Fou un punt i final per a ell. Els vius malbaratem la vida pensant a totes hores en la filla de puta aquesta amb caputxa negra, dalla i refotut somriure ossi. Més records de mort per a mi i per a tots els vius.

I per a la Rosa? I respecte a això d’ahir? Bé, van arribar els professionals (la cavalleria sempre acaba arribant) i van deixar aparells i motxilles per tota l’entrada, una amb un cor dibuixat. Li van endollar trastos, li van mirar el sucre, la van fer parlar... Segons digué la metgessa i els que l’acompanyaven, la senyora no tenia, a priori, res més que una baixada de tensió o un síncope (no sé si serà el mateix). Però se la van endur en ambulància, per tal d’assegurar-se’n i que pogués fotre’ns aquests ensurts durant un bon grapat d’anys més. Toquem ferro, que així sigui Rosa.