I les crispetes, se les foten pel cul

No he vist mai una peli – al cinema vull dir –, en català.
No perquè no ho vulgui, sinó perquè els dos cinemes als que SOLIA anar, no va sonar la flauta d’enganxar-ne una de doblada al català.“Vaja, mala sort!”, pensava per a mi. Probablement les facin, però tu no l’encertes mai. Sí, probablement els meus cinemes habituals d’Arenys i Mataró respectin aquest esplendorosíssim i actual 3% de pel•lis doblades al català enfront a TOTA la resta, però tu, ànima en pena, no tens la sort de cara, ni avui ni mai.
Però no puc queixar-me enèrgicament de la vaga aquesta que duen a terme aquests pocapenes dels cinemes. Més que res perquè ja fa temps que vaig passar-me al DVD com a format còmode d’entreteniment audiovisual. Per a ells dec ser una mena de paria, un indesitjable, una persona non-grata que, a més de tocar-los els pebrots desitjant cinema en el meu idioma, prefereix el videoclub i les crispetes de microones a la comoditat d’una sala on sempre tinc un aspirant a pivot de la NBA al seient del davant i el preu de dos o tres cerveses per un grapat de blat de moro fregit amb vés a saber què.

Bé, si he de continuar amb aquesta espècie de drama i us he de ser sincer, us diré que al cinema HI ANAVA poquet, quatre o cinc vegades l’any a tot estirar. Però no només HI ANAVA poc perquè no existeix possibilitat de triar el idioma, sinó perquè darrerament poca novetat m’interessa tant com per no poder-me esperar un parell o tres de mesos i seguir amortitzant la maleïda PS3, que és també un refotut niu d’atrapar pols i teranyines. Tot i així sempre hi ha alguna novetat que et crida l’atenció i caus a les seva xarxa. Els homes som consumidors incessants d’històries, siguin audiovisuals, narrades o cantades, què més dóna! I llavors, quan t’has engrescat i t’has assegut a la butaca i comencen els tràilers o la pel•li davant els teus ulls i tota la resta, és inevitable pensar -per qualsevol que com jo no considera el català com un dialecte -, si no podria ser en el propi idioma, per exemple, a parts iguals. Pot ser un requeriment excessiu?, demencial?, superb?, paranoic? Jo què sé! Pel que es veu, els empresaris que compren les còpies a les distribuïdores i les passen per les sales aquestes creuen que sí, que són ells qui millor informació tenen de la parla que reclama el país. Es una cosa semblant al botiguer que sistemàticament manté a la prestatgeria 97 detergents de la marca “Y” i 3 de la marca “X”. Dóna per fet – ell -, que com que tothom es conforma amb “Y”, no té perquè comprar “X” i oferir l’opció a escollir lliurement, precisament el millor producte que es pot oferir: LA LLIBERTAT D’ELECCIÓ. Bé, els cinemes – no tots, esclar, sinó aquests - han decidit fer vaga per protestar contra l’enorme injustícia que resulta per a ells igualar l’oferta a parts iguals i que el consumidor decideixi. Per a ells és injust, per a nosaltres seria el més semblant a la imparcialitat.

Val, molt bé. Estan en tot el seu dret senyors de Cinesa i Acec – pel que a mi em toca per proximitat – i tota la resta de cinemes, EN TOT EL SEU REFOTUT I LEGÍTIM DRET – repeteixo -, a protestar, a agafar la rabieta i a tancar avui perquè veuen témer els SEUS interessos particulars i monetaris. Així, també jo estic en tot el meu dret a no tornar als seus cinemes a partir d’ara per fer valer els MEUS interessos i drets d’usuari a qui presumptament va dirigit el servei que vostès ofereixen, un servei que considero precari i irrisori a hores d’ara. I ull!, els usuaris parlen, i també la fan petar, i també són partidistes i també acaben odiant els que ALMENYS no respecten el seu dret a decidir.
I bé, res més a banda de deixar clar el per què parlava en pretèrit quan em referia a l’acció de visionar cinema a les seves sales; ara en present: NO HI PENSO TORNAR.

I les crispetes, se les foten pel cul.