dietari de Sant Jaume; 23 d'Octubre, 2010

Em desvetllo. Algú fa fressa; algú s'ha llevat i s'ha vestit i pensa sortir o bé ja ha fotut el camp de l'Alberg. Serà un matí dur, això penso. Als esperits mediterranis ens costa de sortir del sac quan ens adonem que hi ha gebra als vidres de la finestra. M'ho penso uns instants. Imagino la sensació d'aquell fred tallant recórrer la meva pell. Llavors recordo algun relat de Jack London: aquell verdader fred d'Alaska, les congelacions, els cops de peu a terra, el picar de mans per restablir la circulació. Cinquanta, seixanta i setanta sota zero... El husky enroscat, les fogueres... Em quedo amb això darrer: les fogueres. Una foguera! Mai he fet una foguera al bosc. El meu cervell es debat entre el risc que comporta la prohibitiva idea de fer-ho avui dia i la necessitat de provar-ho almenys una vegada, o més aviat dues; una en companyia, l'altre sol. Deuen ser dues formes diferents de plaer. Aleshores imagino un cercle de pedres i els branquillons inicials esclatar lentament primer, com una traca després. La llum ataronjada trenca la incertesa de la foscor que ens envolta, que m'envolta. Una càlida anestèsia que va més enllà de la potència de les flames, que m'hipnotitza deixant la meva vista atrapada, observant la lenta combustió d'aquelles brases brillants, fins que noto la sensació que els ulls se m'assequen.
Però torno al món, al interior del sac, a les finestres lleugerament gebrades, al subtil baf de cada exhalació que faig. M'armo de valor. Em dic que no n'hi ha per tant d'aquesta misèria de fred i m'alço. I llavors m'oblido d'aquest, doncs el pitjor és allò que no recordava i que ja recordo quan planto el peu dret a terra, quan recordo les dues malgirbades que van aparèixer ahir a mig camí després de tant de temps de tenir-les oblidades: butllofes. Bé, sense patiment no hi ha glòria, això em dic, això diu tothom aquí. Em vesteixo, les rebento i les desinfecto. Col·loco els apòsits i després, els mitjons. Em cordo bé les botes i d'altres caminants van llevant-se i actuen de forma similar, intentant inútilment ser silenciosos. També ho fa en Marc, amb qui porto més de cinc-cents quilòmetres caminant colze a colze. Ens intercanviem els “bons dies” de rigor i quedem al bar per prendre cafè. Surto d'allà, necessitat de cafeïna i de començar a regar els músculs de les cames amb un xic de vitalitat.

Quan compartim camí les hores passen ràpid. No hi ha pressa, però tampoc massa temps de pausa. Enrere ha quedat ja fa temps la quasi malaltissa necessitat d'en Marc de veure sortir el sol cada dia, i ara sortim sempre més tard.

Esmorzats abandonem Villar de Mazarife i encara ens queden temes, idees i sensacions per comentar i compartir del dia anterior. Cada dia, si és bo, dóna per parlar d'alguna cosa, que et serveix per partida doble: la primera per aprofundir i compartir; la segona, per conèixer millor aquell que ha viscut el mateix que tu. Acabes per desxifrar millor la persona, a què li ha prestat més o menys atenció, què l'ha sorprès o què l'ha colpit o què l'ha fet enrabiar o treure de les caselles. Tot i així, amb en Marc és difícil. La seva infinita empatia de periodista m'ha tret de les caselles força vegades, quan s'aturava amb totes i cadascuna de les persones que ens trobàvem, quan es dedica a saludar fins i tot a les pedres que el feien entrebancar. Dóna la sensació que sempre està treballant o que la seva feina l'ha conduït a ser com és. La seva curiositat és infinita, i sovint penso que, quan ja tens la teva vida encarrilada o assegurada, et tornes així.
Del dia anterior recordem i xerrem del magnífic sopar que ens treballàrem el vespre: espaguetis funghi amb pernil i amanida de taronja tot regat amb un parell d'ampolles de vi respectable. Però de seguida en centrem en el tercer integrant al sopar, aquell jove italià, - David, es deia? - que no era pelegrí, sinó que portava atrinxerat una setmana a aquell Alberg amb la idea d'escriure el seu primer llibre. En recordo l'estructura, del llibre. Deia que es basava en el camí de Sant Jaume viscuda per cinc personatges diferents que, alhora, representaven els cinc sentits. Tot em semblà depriment, quan ho contava. Un llibre no s'ha de contar, sinó que s'ha de llegir i viure en primera persona. Això penso. No hi havia alegria, en el que contava, no hi havia diversió, no vibrava, era depriment i tediós, i em donava la sensació que allà tots estàvem fugint d'alguna cosa.

- Estava a un pas, pel cap baix, de tallar-se l'orella com Van Gogh”, em diu en Marc, referint-se a en David.
- Què collons vol dir això? - pregunto jo.
- Que havia patit lo seu – em diu, tot fent una ganyota que li fa arrufar el nas -. Vaig parlar amb ell al bar mentre tu feies la salsa i el vaig veure molt fotut, super deprimit. És un paio que està fugint, ja es veu. Recordes quan a mig sopar va sortir corrents amb el mòbil? Bé, es veu que just ahir feia un any que havia demanat a una noia per casar-s'hi i ella l'havia rebutjat. Al final ella va trucar-lo per la nit, per això va sortir corrents i tu ja no el vas veure més; però el tio s'havia passat tot el sant dia insistint, insistint, insistint; trucant-la, desesperat, derrotat, acabat... El va colpejar ben fort el tema, al pobre. I jo, quan m'ho explicava, de debò que pensava que m'ensarronava, o que volia vestir-ho tot molt més penós del que realment era, perquè no parava de parlar-me de suïcidi. N'hi ha que a la boca de seguida hi tenen la paraula suïcidi preparada, fins i tot quan t'expliquen que s'han deixat la pasta de dents destapada o que han perdut el seu boli especial pensen i parlen de suïcidi. Ho fan servir com una arma que pretén desarmar-te.
- Doncs no sabia que estava tan fotut. Sí imaginava que es defensava d'alguna cosa; que s'amagava, vull dir... Perquè això de fotre el camp, tallar de soca-rel, trencar amb tot i dedicar-te a escriure ho fa només un....
- Sí, un home entre l'espasa i la paret.
- Just. Però també els obsessionats. A aquests se'ls hi nota de seguida. Només que parlen del mateix. No saben discernir una simple conversa de la metafísica, per exemple. Jo mateix en sóc l'exemple.
- Tu no ets un obsessionat, home!
Graciencs! Què en sabran ells?
- No m'ho diguis això, Marc, sisplau! Què li queda a un home sinó l'obsessió pel que sigui? Ni que siguin vanes esperances?

Bocins a la butxaca

Matí, divendres i la pàgina en blanc. Plats repicar sota les tasses i els gotets de tallat i soroll constant i intensa de xerrameca de fons. Xerrameca matinera: molt més frenètica que les disteses converses de tarda o vespre. Damunt la meva taula alta, la superfície llisa i sense escuma d'un cafè amb llet trontollant i excitant-se amb cada moviment de la meva mà dreta sostenint un boli. També el paper es mou o aparenta moure's quan nota canvis. El paper ja no és només blanc i ratllat horitzontalment. Al paper s'hi cou alguna cosa. Ara ja no és blanc i comença a tacar-se per inèrcia. Hi apareixen lletres, comes, punts, paraules... Tot això. Ja hi ha quelcom per seguir escrivint, penso, i rellegeixo i em sembla que ben podria ser que al final, tot tingués sentit. Tiro endavant.
Miro al meu voltant. Trobo el meu reflex plasmat en un racó del mirall del fons de la granja, entre disset persones assegudes i dretes i movent-se i xerrant i bevent i mossegant i repartint-se entre taules i cadires i rajoles miraculosament encabides en espai insuficient. El mirall ocupa tota la paret del fons, de dalt a abaix i de punta a punta. Penso en allò que diuen que els miralls donen amplitud als espais petits i penso també que potser, el que realment fa, és doblar la sensació d'estar compartint amb disset més un apartament de vint-i-cinc metres quadrats. Sensació d'aclaparament general.
Observo entre la gentada la meva fila matinera reflectida en un bocí del mirall del fons. Una dona en la mateixa direcció em mira pensant-se que la miro i de seguida torna a girar el cap. Al mirall aparec jo essent posseït per un intens badall. Provo d'ocultar-lo amb la mà dreta i continuo després el moviment de la mà fins al capdamunt de la closca, on hi he descobert també un gall. Procuro aixafar-lo, sense èxit, i em sento estúpid i torno al cafè amb llet, deixant això d'arreglar-se per quan torni a casa. Remeno amb la cullera, ho tasto i crema. Ho deixo estar. Sento els ulls pesarosos, injectats en sang tal i com els té qualsevol que fa deu minuts encara era al llit, fent l'orni, donant voltes, escoltant la ràdio, sospesant les raons per sortir del sobre i dubtant en si anar o no a comprar una bossa d'amanida russa o una barra de pa o de si és hora o no de començar a llegir el llibre de la biblioteca.

- Gràcies guapeta! - diu una de les dependentes castanya i de pentinat curt i flotant damunt les espatlles.
És una dona arrodonida, somrient, de cara i somriure amplis que són gastats amb generositat. Rodona cara i figura acompanyat d'estranys bons ànims matiners. Sembla, a més de rodó, un somriure sincer i optimista. Destaca per damunt de la resta de somriures forçats que l'envolten i m'envolten i que jo faig tant bé a la feina. El seu és un somriure que marca arrugues.
L'agraciada pel pirop, la “guapeta” vestida amb la mateixa roba que duria una dona de despatx que es dedica a fer rodar caps del personal, li segueix la veta:
- Què m'has posat una magdalena? - pregunta, mirant l'objecte comestible damunt la barra.
Qui ho pregunta, la roda-caps, va molt ben arreglada per estar a la recta final que entra a la parada obligatoria dels quaranta. Va repentinada de dalt a baix amb perfecció acostumada, regalimant damunt l'esquena rínxols rossos naturals, quasi vermellosos. Al platet de la infusió que s'ha pres hi reposa un sobre de sacarina buit.
- No, no... - contesta la dependenta del somriure rodó-. Jo no. La deu haver posat l'Anna. Déu ser per al Pepe...
I arriba el Pepe, que torna del lavabo i diu que “Qué pasa conmigo?”, amb to burleta, deixant de banda el comentari tan ràpid com l'ha llençat. Parlen com coneguts, quasi com a amics, i el Pepe va retirant mentrestant amb les puntes dels dits l'embolcall inferior de la magdalena, parant molt esment a no tacar-se ni embrutir-se l'americana ni la corbata que li penja sota la camisa carabassa. La sosté – la magdalena -, entre ella i ell i la dependenta i jo de testimoni a prudent distància. La dona piropada-roda-caps parla amb la dependenta del somriure rodó. Somriuen totes dues. El Pepe també somriu, afegeix un comentari de curta volada, com per tancar un parèntesi o afegir un punt i apart i poder-se dedicar al que és important, al que té pensat dedicar-se els següents segons.
I ho fa: El Pepe obre la boca i li clava sense pietat una queixalada a la pobre magdalena plorosa. Mastegades àmplies, pausades i de ritme lent. Deixa que tota la mescla li ompli la boca. S'eixuga els llavis i mira després al al paper amb el que s'ha eixugat, comprovant no hi apareguin restes de cap mena i llavors empassa de cop, fa tirar esòfag avall. Repeteix l'operació. La magdalena esquarterada es converteix en el centre de tot. La seva estel·lar aparició no servirà per mantenir-la en escena. Gola avall es perdrà fins desaparèixer com a objecte secundari que és. Les dones parlen, i en Pepe parla tal i com ho faria qualsevol amb mitja magdalena omplint-li la boca: incomprensiblement. Donen ganes d'estampar-li una mà ben oberta al mig del nas i que li vessin les llàgrimes. Miro avall i moc el boli.
Escolto de fons el xivarri de vuit a deu de sempre, aquesta fressa de granja o de bar a primera hora del matí. Les presses i les veus floten a cada centímetre cúbic d'aire respirable. A l'ambient s'hi mesclen també el xerric de la cafetera, les interrogacions i afirmacions dels clients o les dependentes; l'aroma a cafè i a infusió rància i a croissants calents i a farina de la fleca de l'entrada i al de la de la gent, tota la gent, tots nosaltres respirant i asfixiant l'ambient. La porta del lavabo obrint-se i tancant-se a cada instant, la porta de l'entrada fent entrar o sortir gent, dones enduent-se tasses als llavis, home mirant fixes la secció d'economia de l'Avui amb la jaqueta de cuir marró als genolls, xerric de monedes, de culleretes i fulles de diari... Moviment i so constant. La porta del lavabo rere meu torna a obrir-se i tancar-se, permetent el pas a una fresca brisa quan coincideix amb la porta d'entrada. Prenc la tassa i xarrupo. Bec, tiro avall i sento a dir:
- Ai!, perdona xata, que això és per a tu!
- Res, res...
- Es que saps què ha passat? Doncs que... I tal i pasqual. Sí! Lo cafè amb llet!... I no me n'havia adonat... Sí, si no dius res s'hagués quedat aquí...
I segueix l'explicació sorgida del no res. La sal i el pebre de tot plegat. Entre la fressa i les interferències d'aquestes hores en aquest racó són unes dotze les veus diferenciades i intermitents que es fusionen en una de sola. No tothom diu res, és clar, o no tothom diu res interessant o discernible vaja. Vull dir que també n'hi ha cinc que estan com jo, sols, amb el nas fotut als diaris o la mirada clavada a la paret sense mirall o a la cafetera o a l'ampolla de Veterano o el fons de la tassa. Pel mirall observo un home adult i refet, panxut, mirar al seu voltant i penetrar-se el nas amb el dit tot de sobte, sense avisar, aliè a la meva posició de franctirador.

De tan en tan les veus i les converses es sobreposen i interfereixen en el que sigui que estiguis fent. No penso mai quina conversa segueixo, quines paraules sospeso, quins comentaris ni res. “És material en brut, això”, em deia sovint un amic que fa temps que no veig i que em dóna mil voltes en això. Jo penso més aviat que això és l'essència. Trobo la diferència en l'exemple d'anar d'excursió a un bosc o a un jardí. El primer és agrest, cruel i natural: real. El segon està massa triat, perfilat i repassat. Només un dels dos podria existir sense l'altre, precisament perquè només un és essencial.
Bé, durant un instant no segueixo res. Representa que penso, però tot seguit repesco i em distreu altra vegada la conversa entre la dependenta de somriure ampli i rodó i la dona que fa rodar caps des d'un despatx. La primera diu quelcom de fer un sopar amb uns amics de Bilbao que “baixen avui expressament a veure'ns”, tot el cap de setmana. La segona assenteix amb l'avorriment emmascarat. Segueix la primera i afegeix no sé què d'un tal Manel – son marit sabré segons més tard -, i no sé què més de que estan “molt bé ara”, i que “tot va bé, tot va molt bé..”. Tot va molt bé!, penso, i ha de ser veritat perquè es nota quan torna a somriure altra vegada amplia, arrugada, rodona. Penso en què haurà fet en Manel per aconseguir que tot vagi bé ara, que ella tingui el somrís ampli. Haurà trobat feina? Haurà penjar un prestatge?, Començat a ajudar en les tasques de casa o deixar de deixar llepets als calçotets? Haurà deixat de fumar? O bé haurà posar endreç a les eines del garatge? Qui sap, potser entre tots però per pròpia voluntat han aconseguit que en Manel no bordi la sogra els diumenges, o haurà solucionat els problemes d'amplitud de temps en el coit amb el tractament al que ha accedit a sotmetre's...
- Tot va bé, tot va bé... No gaire calenta, la llet, oi, nena?
¿Les dones madures tenen molt per costum dir-se “nenes” entre sí?, em pregunto. Els seus marits i companys i amants els hi deien nenes abans i ho troben a faltar? Què passa? Es que ara, que ja no s'ho senten dir per ells perquè els homes són precisament homes, s'ho diuen involuntàriament? S'ho diuen per la malaltissa obsessió de ser sempre “nenes” a ulls dels altres, ser joves? S'ho diuen entre elles perquè són d'una secta?
Bé, escuro la tassa i guardo la llibreta a la butxaca. M'alço de la taula alta, em recolzo a un forat lliure de la barra, tocant el tamboret. Una dependenta, la més jove, de la meva edat i més aviat esprimatxada, de cabell molt negre amb pinta de tint que crema el cuir cabellut al posar-te'l, duu piercings a cella i nas i no té per res del món el somriure i dolçor i mirada desperta de la seva companya més madura. Potser no tot li va bé, i tot i així de sobte m'interessa i la semi-observo, capcota, semi-ajupida i en moviment constant de mans que no veig sobre una pica des de la que se sent córrer l'aigua i una mica vapor fumejar, rentant o esbandint a saber què. Em recolzo a la barra, a quaranta centímetres d'ella, esperant per pagar, observant entre el prometedor espai que deixen els dos botons del capdemunt de la seva bata blanca. Descobreixo un parell de pigues que baixen cap a dos pits que prometen molt entre tot l'espai lliure que deixen els dos botons descordats. Sostenidors blancs, em sembla. O no en duu? Començo a posar-me de puntetes – sóc baix -, molt lentament, agafant angle, per confirmar el dilema...
- U amb vint, sisplau – fa ella, alçant la vista, sense adonar-se'n – crec -, només presa de la costum de trobar-se cada dia gent que es recolza a la barra per pagar. Ni tan sols espera a que li pregunti “quant és” o “què et dec” ni res. Ho diu i prou, efectiva. Deixo els diners damunt la barra, dic gràcies.
No tinc temps per confirmar el dilema directament per la vista, ni tampoc de quedar-me observant-la en moviment per comprovar si boten i reboten. Pago i m'obro pas entre la gentada, enduent-me un bocí de món a la butxaca. Surto al carrer, encenc un cigarret, camino sense rumb, pensant en què fer a continuació.

ressaca

Una vegada més: Em llevo i estossego. Empasso saliva, i aquesta tira gola avall amb dolor suportable, però dolor tot i així. Angines!, una altra vegada. No estaven curades o què? Val, és el que hi ha, aguantat, gamarús, més que gamarús!
No faig ni cas a la ràdio endegada, no sé de què parlen i tampoc m'interessa. Sí m'adono que la meva oïda dreta segueix en part tapada a causa de la infecció que fins ahir estava pràcticament curada. I jo em sento imbècil quan repasso el dia anterior, o més aviat la nit anterior. Quaranta i pico a sopar de tranquis; guai, no hi hagué estrès. Però es succeeixen entrades i sortides a la terrassa (aire-condicionat /temps exterior/aire-condicionat/temps exterior...). I passo calamars a l'Andalusa, musclos, xais, llamineres, bacallars, coca (de Sant Joan), cava, copes... Sembla que sigui ara mateix. Ho veig: tot aquest poti-poti nocturn i la gresca i l'alegria de tercers sopant i bevent al descompàs dels petards i la patètica i repetitiva música de la plaça que et fan creure estar a Mèxic em condueixen a acceptar una copa de cava fresqueta; “No passa res, no passa res, no passa res...”, això em dic. I quan cau la primera cau la segona, i la tercera i després una cerveseta per suportar la darrera taula que no se'n va perquè estan de putíssima mare (és clar que sí!) allà clavats com sangoneres, i després que si un patatim i més tard un patatam... Resultat: l'antibiòtic a prendre pel sac i angines a primera hora del matí. Mai vaig dir que el que això escriu fos un ésser racional i intel·ligent.

A la granja hi flota un ambient silenciós i ressacós. Cafès amb llet i croissants i gent silenciosa que vol que la deixin en pau, això hi ha, bàsicament. Allà fullejo el diari insípid, reposo el cul, esclareixo el cap, bec cafè amb llet, estossego una mica més. Començo a desvariejar. D'aquí a cinc minuts serà l'hora ja? Sant-tornem-hi altra vegada? Es que això no s'acaba mai o què? Em compadeixo: greu error. Em dessagno mentalment, em torturo. Ara estic bé, estaria bé aquí passant el matí fins que el cos em digués prou, llegint, escrivint això, atorgant-li una mica més de sentit. Però no hi ha temps! No hi ha temps a pensar quan comença l'estiu. Hores, hores, hores i més hores dedicades a no pensar, a no adonar-te de res. Només en si tal primer o tal segon s'han acabat, en què t'ha demanat el de la sis, en els escuradents del penjat de la vuit, en remuntar gasosa per una, en el gel que t'ha demanat tal altra, en reposar tal ampolla al congelador, en apuntar cafès, en convidar a didalets, en fer postres, en carregar neveres, en escombrar, fregar, entrar a la cuïna, el pa torrat, les copes, tovallons, remuntades de coberts...
Pot ser dur; més dur amb ressaca.

Això no s'acaba mai.