ressaca

Una vegada més: Em llevo i estossego. Empasso saliva, i aquesta tira gola avall amb dolor suportable, però dolor tot i així. Angines!, una altra vegada. No estaven curades o què? Val, és el que hi ha, aguantat, gamarús, més que gamarús!
No faig ni cas a la ràdio endegada, no sé de què parlen i tampoc m'interessa. Sí m'adono que la meva oïda dreta segueix en part tapada a causa de la infecció que fins ahir estava pràcticament curada. I jo em sento imbècil quan repasso el dia anterior, o més aviat la nit anterior. Quaranta i pico a sopar de tranquis; guai, no hi hagué estrès. Però es succeeixen entrades i sortides a la terrassa (aire-condicionat /temps exterior/aire-condicionat/temps exterior...). I passo calamars a l'Andalusa, musclos, xais, llamineres, bacallars, coca (de Sant Joan), cava, copes... Sembla que sigui ara mateix. Ho veig: tot aquest poti-poti nocturn i la gresca i l'alegria de tercers sopant i bevent al descompàs dels petards i la patètica i repetitiva música de la plaça que et fan creure estar a Mèxic em condueixen a acceptar una copa de cava fresqueta; “No passa res, no passa res, no passa res...”, això em dic. I quan cau la primera cau la segona, i la tercera i després una cerveseta per suportar la darrera taula que no se'n va perquè estan de putíssima mare (és clar que sí!) allà clavats com sangoneres, i després que si un patatim i més tard un patatam... Resultat: l'antibiòtic a prendre pel sac i angines a primera hora del matí. Mai vaig dir que el que això escriu fos un ésser racional i intel·ligent.

A la granja hi flota un ambient silenciós i ressacós. Cafès amb llet i croissants i gent silenciosa que vol que la deixin en pau, això hi ha, bàsicament. Allà fullejo el diari insípid, reposo el cul, esclareixo el cap, bec cafè amb llet, estossego una mica més. Començo a desvariejar. D'aquí a cinc minuts serà l'hora ja? Sant-tornem-hi altra vegada? Es que això no s'acaba mai o què? Em compadeixo: greu error. Em dessagno mentalment, em torturo. Ara estic bé, estaria bé aquí passant el matí fins que el cos em digués prou, llegint, escrivint això, atorgant-li una mica més de sentit. Però no hi ha temps! No hi ha temps a pensar quan comença l'estiu. Hores, hores, hores i més hores dedicades a no pensar, a no adonar-te de res. Només en si tal primer o tal segon s'han acabat, en què t'ha demanat el de la sis, en els escuradents del penjat de la vuit, en remuntar gasosa per una, en el gel que t'ha demanat tal altra, en reposar tal ampolla al congelador, en apuntar cafès, en convidar a didalets, en fer postres, en carregar neveres, en escombrar, fregar, entrar a la cuïna, el pa torrat, les copes, tovallons, remuntades de coberts...
Pot ser dur; més dur amb ressaca.

Això no s'acaba mai.