“La Vermella” dels pebrots

Fou a un altre bar, fa ja dos estius, a això del migdia. A fora un dia lluminós, assolellat i amb clares perspectives de feina de la bona; d'aquella que ben aviat invoca les taques de suor a la camisa clara i t'obliga a pressionar amb força les galtes del cul.
A dins, rere la barra: la televisió amb canal imposat per l'encarregat, el company (al que batejarem aquí Armengol com a elegant nom fals), i un servidor de vostès acompanyant-lo. I a la tele no recordo què era; si quarts, semifinals, final... Tampoc si jugaven just aleshores, o si simplement era un anunci o la prèvia o res de tot això... De fet no perdré el temps informant-me per dir-vos-ho amb seguretat, la veritat. No crec que a ningú li importi ja tenint el mundial a tocar. La qüestió era que aquell any tothom estava que ni cagava, amb el cony de “la vermella” i la Eurocopa i tota la mandanga. Ens tenien fregits a mi i a l'Armengol i a mitja nació més amb aquella merda. I la nostra posició de sempre prescindibles contractats amb safata, llevataps i esportives còmodes ens obligava “teòricament” – doncs el contracte no esmenta, crec, res d'això - a no polititzar ni oferir opinions contràries a aquells que ens paguen el sou, i molt menys, a qüestionar cap opinió fermament arrelada del client, per estúpida que sigui, pesat o catet o groller que pogués arribar a ser. Sempre era difícil. La nostra creu era la mateixa que tindran molt probablement els robots articulats en un futur llunyà, robots que serviran paelles, sangries, alcohol variat i cafeïna a tot bípede amb butxaques que allà entrarà i no els amargarà l'existència amb punts de vista diferents. Nosaltres, els cambrers, hauríem de ser éssers de cartró-pedra sense personalitat aparent, sense opinió, sense cap més programa integrat que el necessari per respondre de forma eficient a les comandes i l'exercici habitual del somriure fals. Llavors seríem, a la fi, màquines que s'espatllarien i prou.
Però era TANTÍSSIMA, l'angúnia diària de suportar aquell estiu!, tot allò que escopien aquella processó de samarretes imperi i ulleres fosques d'aviador que per allà passaven per xarrupar de combinats i mitjanes! Massa sovint havia pensat, quasi seriosament mentre esmolava el ganivet dels pastissos, en tallar-me les venes i donar-me per vençut definitivament. Patia, patíem!, per si la condemna dels patriotes aquells s'acomplia i la “NACIÓN ÚNICA E INDIVISIBLE” guanyava; doncs llavors menjaríem durant mesos merda vermella per un tub, talment com quan guanyava l'equip de la caverna de la capital.
I m'estic desviant del que pensava escriure. El cas es que, aquell migdia assolellat i lluminós i amb perspectives de feina de la bona – recordeu?-, va aparèixer cert conegut del cap del bar on treballàvem l'Armengol i jo llavors. La cantarella de despropòsits amb ñ d'ELL contra les nostres individualitats i ètica catalanes era ja habitual però sana, doncs mai fins aleshores li havíem obert la caixa de pandora i no ens havia insultat o menyspreat directament.
ELL era un personatge que s'alimentava diàriament d'una realitat diferent a la nostra – fixeu-vos que no diré millor ni pitjor, sinó únicament diferent -. Sí que era probablement més culte que nosaltres, sí que vivia i treballava aquí i entenia l'accent obert i tot això, però era d'aquesta estesa diòcesi que suporta aquestes coses, aquestes particularidades regionales com un immens gra al cul que cada dia calia rebentar-se per sentir-se millor i oblidar-se'n... Deixem-ho... La barra estava deserta llavors. Només ELL, l'Armengol i jo vegetàvem per allà en silenci. La tele però no callava, i alguna cosa havia de passar, alguna cosa sortiria d'aquella pantalla, alguna cosa diria algú que, de cop i volta, començà a pregonar als quatre vents el seu culte encegat i patriòtic en favor de “la vermella” i a deslegitimar qualsevol opció de l'adversària d'aquell dia, la limitada – futbolísticament parlant -, Rússia. Nosaltres ens quedàrem plantats mirant-lo. Feia molt que suportàvem a desconeguts als que no podíem dir ni piu per ser precisament desconeguts, no fos cas que ens despatxessin si el cap s'assabentava del nostre gravíssim crim, del nostre pecat inconfessable contra “la vermella” i tot el que fos amb “Ñ”.
No sé ben bé com va succeir. Recordo mirar-me amb l'Armengol, i llegir-me per primera i única vegada la ment amb ell. Sabíem què dir, sabíem que era el moment, sabíem que podíem fer-ho passar per una broma pesada en cas de necessitat i denúncia d'ELL. Ho férem, a l'uníson, exclamàrem: RÚÚÚÚÚÚSSIIIIA!!! I vam sentir que ens alliberàvem de totes les tensions del dia, de totes les setmanes de portades de diaris esportius i circulars de telenotícies i comentaris que no compartíem i que no necessitàvem.

- Ya está! Ya han tenido que salir los PSEUDO-MAULETS DE MIERDA estos!, los mierdecillas con complejo de inferioridad y amargados que sólo quieren restar en vez de sumar! Qué pena me dais tíos, de verdad; qué pena me dais!

I fins aquí la història aquesta. Completament real, completament autobiogràfica amb els evidents canvis necessaris de localització i noms i possibles mancances de memòria que el temps passat pot erosionar lleugerament i que m'ha obligat a acabar de completar la darrera frase amb tòpics que la caverna sempre té preparats i mai passen de moda – Tot i que allò que està en negreta ho recordo perfectament i és 100% autèntic -.
Aquest any em torna a tocar a mi a molts de vosaltres la tortura habitual. Deixem de banda per un moment el cabàs ple de bitllets que cada jugador de “la vermella” s'endurà a casa aquest any de mundial en cas de proclamar-se guanyadors amb el que tan i tant amplament han jugat darrerament alguns columnistes i blocaires per criticar-ho. Deixe'm de banda el parell de partits polítics que es diuen no-nacionalistes quan toca incentivar quelcom català i després reclamen pantalles de televisió gegants a tots els pobles quan juga “la vermella”. Deixe'm de banda les discrepàncies històriques, culturals i ètiques i morals que puguin tenir els tres menyspreables personatges que apareixen a la història de més amunt. Deixem-ho estar tot i pregunteu-vos, vosaltres, els que no esteu d'acord amb el meu punt de vista i amb el de MOLTS altres, si REALMENT, creieu de debò que no voldria el bo i millor per la vostra selecció, la vostra “vermella”, si nosaltres, si jo tingués també la meva, la NOSTRA, jugant o jugant-se-la per poder jugar, si no tingués la llibertat total i tan anhelada de la que tan us en foteu vosaltres a diari i que tan menyspreeu. Tan miserables i ressentits sou que penseu que, us guardaria cap més rancúnia que l'esportiva i natural del joc si, de cop i volta, aixequéssiu totes les barreres, totes les traves, totes les trampes que heu anat farcint arreu contra nosaltres i que impossibiliten les nostres seleccions, la nostra llibertat a l'elecció lliure? Madureu d'una puta vegada!, ja es veu que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. Les vostres imposicions em foten fàstic, els vostres “conmigo o contra mí” em fan venir basques, el vostre inexistent sentit democràtic em fot vomitar. Només això necessitava dir, i un MOLTA SORT, d'aquells per quedar bé, però que evidentment no comparteixo amb qui té per costum jugar brut. Com voleu que us defensi, com voleu que us doni suport i us desitgi el millor si no voleu res més que el pitjor per nosaltres?