oxigen

No ho podia evitar. No sabia si era bo o menyspreable, però simplement no ho podia evitar. La qüestió era que l'arribada del dia lliure el conduïa irremeiablement a fugir. Es perdia, a peu, sempre en direcció a espaïs oberts. Buscava amb urgència l'oxigen que creia trobaria en un solitari i llarguíssim passeig arran de mar. Un passeig que notava necessitava cada vegada amb més insistència. Necessitava albirar novament aquell horitzó blau i buit que se li presentava lliure i despullat al davant, que li sacsejava quelcom a dins que fins aleshores desconeixia existís. Necessitava creure en alguna cosa.

Allà s'oblidava per unes hores d'aquella sensació d'ofec. Durant un dia no es trobava copat, no es sentia atrapat. Hi havia aire!, això era. Li donava la sensació que allí hi quedava encara aire per respirar. Tot l'oxigen que engolia als llocs tancats li era insuficient, l'ofegaven els camins asfaltats, els clubs, les terrasses i avingudes, les multituds... Necessitava creure que existia un horitzó obert entre aquell exèrcit de façanes en files que mai deixava enrere, necessitava desaparèixer, deixar de sentir-se reflectit en aparadors de vidre a peu de carrer, deixar de pensar.

I no sabia si allò que sentia era bo o menyspreable, no ho sabia; però no podia deixar de pensar-hi.