Absurditats (regala't un cervell)

notícia

“Regala't un cervell”
(pintada a certa paret de la riera Gavarra)

He comentat alguna vegada aquí que tinc el mal costum de llevar-me amb la ràdio. Això m'ha permès descobrir certa mania de la que no he estat plenament conscient fins avui (fixa't, tu!): la mania és que si res del que escolto a primera hora mentre les notícies se'm filtren entre les darreres resquícies de somnis, aquell dia ni tan sols m'interesso pels diaris ni per qui els agafa ni de si sintonitzaré a la televisió de la feina el 3/24 per comptes dels documentals del 33 o 105 tv.
No cal donar-li massa voltes a tot això ni ser precisament perspicaç si us dic que, en canvi, si res del que escolto al matí em crida l'atenció o m'interessa – fins i tot frikades -, aquell dia vaig com boig cercant més informació del tema, que em molesta si se m'allarga la feina i no puc fullejar els diaris, que m'esgota el fet que els clients em demanin que sintonitzi a la pantalla la porqueria de mig matí que fan a tele5 i que, a l'hora del servei, el cap o el company o el client de torn decideixin passar a la ruleta de la fortuna o a les motos o la “interessantíssima” formula 1 que cada cony de cap de setmana m'he de menjar amb patates – entrenaments, reportatges, llepades d'escrot variades, programes especials i, finalment, carrera inclosos -.

Però tornem al matí a primera hora. Lentament, el meu somni vulgar però tot i així interessant d'abans de llevar-me, s'esfumava mentre escoltava la ràdio. Ja era plenament conscient de pertànyer altra vegada a aquest cony de món, que el repòs s'havia acabat i que en breus moments no aguantaria més i caldria aixecar-se per pixar, beure aigua, rentar-me les dents, la cara, vestir-me, trobar les claus extraviades, pensar en alçar més tard aquella persiana que conduïa al malson diari de la feina, endegar les llums de l'interior, el rentavaixelles, l'extractor de fums, purgar la cafetera, fer-te el cafè, escriure la pissarra, atendre amb un somriure forçat els primers clients... tota aquesta merda. Però no us vull perdre; jo seguia al llit i em feia l'orni i donava voltes bavós damunt el coixí -altrament, com cada dia -. M'agrada aquesta tendència que el locutor té a anar recordant-te l'hora en tot moment i el “pels que us acabeu de llevar sabeu què...”, moment en que repassa a grans trets el més destacat del dia. M'agrada, m'agrada molt estar ben segur de sentir dues o tres vegades que paga la pena alçar-se del llit aquell dia, encara que tan sols sigui per saber que tot és corrupció i papanatismes i que el teu granet de sorra, no serveix per a res més que per recordar-te que seguím en crisi i que no pots arribar tard a la feina que tot i menyspreable, molts no tenen.
Aleshores, algú ho va dir quelcom que incloïa “Rubianes... sentència...Salamanca...mort...2007...”. Perquè – ho sento per qui es pugui sentir ofès - automàticament, el meu cervell va lligar aquella notícia amb una pintada mítica i quasi esborrada que encara es llegeix a certa paret de la riera Gavarra. Recordo haver-ho fet, tot i que no l'hora en que ho he fet. Era una pintada que resava: “Regala't un cervell”. Així de simple, així d'estúpid. No és que hagi dirigit a voluntat la meva imaginació allà, perquè ja us he dit que estava mig adormit. Però, què us he de dir? Així ha passat, m'ha travessat el cap com un llamp la imatge d'aquella paret suggerint: “Regala't un cervell”.

Moltes hores després, rellegint El Punt, navegant d'un racó a l'altre, redescobrint el que fou Rubianes i el que va dir contra l'alcalde de Salamanca, desenterrant el vell i ja cansadíssim tema dels papers de Salamanca, els comentaris i condemnes malicioses dels que formen part de l'Espanya casposa i reaccionària que condemnava en Pepe, no puc sinó pensar que la primera opinió – tot i que inconscient -, ha estat l'encertada. I això mateix diria - "regala't un cervell" - a tots aquests que orbiten encara ara al voltant d'aquest fantasma d'Espanya que no podem deixar enrere per molt que ho desitgem. I després – molt després -, no puc pensar en res més que fer-me un tip de riure al pensar que aquesta notícia és com un darrer gag d'en Rubianes promocionat pels fantasmots aquests, i que no fa això res més que donar la raó absoluta al que ja deia en Pepe.
I es que hi ha moltes formes d'enfocar aquest tema, com ara que una gran majoria dels blocaires o participants a fòrums d'internet hauríem d'estar denunciats per dir el que pensem; també l'absurditat de la notícia en sí, coneixent que en Pepe cria malves des de l'1 de març del 2009 i que no s'està intentat res més inútil que erosionar una memòria que està a prova d'erosió; també l'estrany cas que estiguem en mans d'una justícia que és incapaç d'anul·lar el judici a Companys - per exemple - i sí condemnar algú que tot i mort els hi segueix caient malament... Ja se sap que qui diu les veritats, perd les amistats.
Finalment, se'm acudeix la tremenda estupidesa i no menys absurditat que aparenten tenir aquests que es dediquen a desenterrar en Pepe, el seu fustigador principal, la seva bèstia negra, el seu papus; perquè siguem justos: només cal actuar així perquè els seus seguidors acèrrims ressuscitin el seu esperit indomable, se n'enriguin a la cara del que digui un jutge i un alcalde - del pp, curiosament - i els hi retorni l'atac als primers com un bumerang en tots els morros. Suposo, ara que he tingut cert temps per a rumiar-hi amb serenitat, que entenc el perquè he pensat inconscientment en aquesta pintada al matí, en la cita anònima: “Regala't un cervell”, perquè si d'una cosa sí crec podem estar uns i altres d'acord, és que sigui on sigui el grandiós Pepe, sestà partint la caixa a base de bé d'aquesta gent, i que s'ha d'estar limitat de cervell, per seguir cercant les pessigolles al personal per aquesta via.