El vot, els arguments i és clar: totes les paradoxes llegides entre línies de paranoia frenètica abans de reflexionar de debò

És de bon matí i com altres vegades ha passat cert temps i jo torno a tenir tota aquesta colla de paperassa i plàstic que m'han enviat al meu nom, aquí, preparada, al meu costat. Quan no fa massa em trobava lluny d'on vaig ser parit també me n'enviaven, però sense dirigir-se a mi directament. Eren fulls de propaganda despersonalitzats. Jo els agafava tots, en llegia alguns i després els estripava; tot ho llençava al cubell del paper. Quan el cubell s'omplia llençava la bossa al contenidor com faries tu o el teu amic o parella o qui sigui. Jo sabia que allà no hi tenia res a dir, res a fer, res que opinar. No em coneixia el terreny.
Aquí en canvi, suposo que el mínim que tinc com a ciutadà corrent, és que m'hauria d'importar una mica qui collons surt aquí a Canet. Però es que això no ho pensaré aquí, ni trobaré aquí la solució ni descobriré el mediterrani. Això no es pensa en un parell d'hores, però torno a dir: almenys als d'aquí ens hauria d'importar una mica, no? Sí, i això és el que em fa sentir una mica malament. Brut, més aviat. M'hauria, ens hauria d'importar una mica els papers que ara passen per dessota la porta o deixen a la bústia? M'hauria d'aturar en qualsevol cartell quan surto de casa o què? Segur que no tot és paper mullat?
Ja sabeu: Són cartes i paperets de colors – a vegades protegides amb plàstic -. Ahir a la ràdio vaig sentir que a no sé on t'enviaven Dvd's i tot. Bé, ho entenc: és la seva hora i quan arriba la teva hora moltes vegades no mires ni els mitjans dels que et vals per arribar al què. En fi, que s'anuncien perquè és l'hora d'anunciar-se, com a tot arreu, i tu com a bon ciutadà al que li arriba l'hora de decidir, n'has de triar un, o no triar-ne cap, o cagar-te en Déu i sa puta mare. Això darrer ja fa temps que ho faig. Se'm dóna força bé. És una mena d'exercici de responsabilitat envers el teu entorn. Jo entenc que no hi hagi res més odiós que algú que va repetint a tothora que fa pudor a merda, però això no treu que hi hagi que, tapant-se el nas, ho neguin. Això és el curiós de l'època en que vivim.

L'exercici de responsabilitat democràtica, jo el defineixo així: “Dat que Fulanet/a és una persona lliure filla de la vila o nació X, que ha nascut i viu i morirà – si res no es torça – entre els altres ciutadans lliures de la ja esmentada vila o nació X, doncs se li demana l'opinió respecte al no gensmenys important tema de qui prendrà les decisions generals que l'afectin a ell directament tot de passada”...
Pensar així em fa molta por. Condueix a fer-se palles mentals sobre aquesta ENORME responsabilitat que representa l'exercici democràtic, però es que el cervell reacciona sempre molt millor a estímuls simples que als complexos. Això ho saben bé els polítics i els seus assessors de premsa. Probablement, si qualsevol es prengués massa seriosament la frase de més enlaire, agafaria un mal rotllo que t'hi cagues; agradi o no, tothom conserva aquella part del mico del que procedeix, i els nostres avantpassats menys racionals-llevat de notícies que se m'hagin passat-, no tenien la costum del debat filosòfic a l'hora d'escollir les millors condicions d'un líder. En aquells temps el que fotia més pals era el que tenia tota la llei a les mans i prou. El que vull dir és que com més simples plantegis les coses, a més gent arribaràs, i això està bé si hi ha quelcom substancial al darrere de veritat, però si fas eslògans i després no fas res, és molt lògic i normal que la gent se'n cansi i et diguin que el que estàs venent-los, ja no és només la moto, sinó el fum a l'horitzó de la moto que has estavellat més enllà. S'entén, oi?
Ja, ja ho entenc! Ja entenc que un polític és un polític i té coses a fer i té la seva carrera individual i personal i que no pot dedicar-se a cada campanya, per exemple, a parir un llibre que resumeixi l'estat del seu poble/país/estat opressor/nació i, a més, esperar que la gent se'l llegeixi abans d'anar a votar. Els polítics saben que la gent no se'l llegirà, perquè està molt ocupada ja cultivant-se amb tot el que troba de Plató, Sòcrates, Thoreau i Emerson, Kant, Mill i Mishima i Marx i Adam Smith. Necessita saber com funciona el món, no? I és clar, es compren que contra tanta competència dels grans els pobres polítics, ocupats en cos i ànima als problemes del poble, es frustrin al no poder oferir les meravelles que té pensades per al seu poble doncs el poble no té temps per a ell.
Entendreu com jo doncs, que ningú, i molt menys un polític, pot pretendre robar tres hores de cadascun dels seus ciutadans per contar-li les seves mundanes opinions fins a la mínima expressió. No hi ha temps a aprofundir: MISSATGES RÀPIDS I ESCURÇATS, LEMES, MÀXIMES, PROMESES, RESULTATS IMMEDIATS, CAP PERSPECTIVA DE FUTUR, JA HI PENSAREM EN AIXÒ, JA HI PENSARÉ, JA HI PENSARÉ... De puta mare! Com un cony de crio sense ganes de tenir responsabilitat i que només viu el present! Les seves paraules i frases mourien el món, si no fos que és puta façana sense res a dins. Però abans de res les coses clares: la política que tenim és la política que hem heretat primer – i ja sabem d'on ve – i diré, a més, que és la política que ens mereixem. Canviar-la com proven els de les acampades? Sí, sí, sí... Jo et donaré suport, però per quina cosa comencem? Diga'm si de cas què m'espera a mi i als meus si t'ajudo a tu ara. Que no hi hagi cap error al respecte. És una merda la política? No ho sé, la que he conegut jo mentre he viscut crec que sí, que en general ho és tot i comptades excepcions. Sí, estic d'acord amb tu en que això no treu en que segueix essent una merda que fa pudor i ofèn els sentits, però també l'heu cagat vosaltres i nosaltres i jo mateix al permetre-la, aquesta merda. Això no és un simple intercanvi de favors entre rics i pobres i ficar pegats per tenir ARA el que necessito, sinó viure d'una forma raonable ARA perquè DEMÀ encara quedi alguna cosa. S'entén? No s'està parlant aquí de rebre més ajudes i prou. S'està parlant de dibuixar millor o pitjor, les bases del futur a cinquanta, cent, dos-cents anys vista. Un canvi de sistema, sí. Ningú el té, ningú és tan llest, o tan idiota de mostrar-ho.

I ara ja vull parar. Us confesso que, de fet, no sé ben bé si tenia alguna cosa de debò important per a escriure aquí. Només volia deixar constància que encara hi era, o alguna cosa així. Us demano perdó. M'havia preparat unes idees collonudes per cridar a “no votar”, doncs els darrers mesos, l'experiència de l'acampada de plaça Catalunya on ahir ens vam deixar caure amb un col·lega i tot el sidral que s'ha armat, tenen a veure amb tota aquesta colla de fulletons de colors que tinc aquí al costat. Jo també sóc demòcrata, com vosaltres, i us ben asseguro que sóc el primer a qui li toca els collons no saber a qui votar tot i tenir els ideals clars en el que vull però no com ho vull. Això ho deixo per als genis.

Ara només queda això: anar passant paperets de colors i dir “no”, “no”, “no”, “no”, “no”, “no”, “no”, “potser”, “ja veurem...”, “no”, “no”, “no”, “no”, “no”, “no”... I doncs què voleu que us digui? Es que tinc la pedra filosofal jo, o què? Sóc un home. No és un luxe que em pugui permetre aquesta vegada dir el que de debò penso. Em venen basques de pensar en com de xiques són les perspectives d'alguns.
Jo en principi ho tinc tot clar; vosaltres no, altrament no us passarieu per aquí per saber què pensa el penjat del nohointentis. Prenc el paper dels blaus. El llegeixo però no acabo. Hi ha consignes que m'esgarrifen només de pensar-hi. Agafo el groc, torno a mirar els candidats i les llistes, llegir les propostes, pensar “aquesta està bona”, “aquesta també” - sempre passa. Tenen la meva simpatia i prou. En una o dues coses, veiem les coses iguals, però el full de ruta en direcció al futur és com el de tots els altres: direcció? La merda, i a mi no em va això de que m'ofereixin ambientador per a l'habitació. Només vull que em deixis anar a llençar el que fa ferum al contenidor. Sí, molt hi-hi-hi, ha-ha-ha quan ens trobem, però i prou. No us votaré perquè hi hagi una o dues coincidències, perquè sigueu la opció menys dolenta.
Llavors agafo els blaus, miro primer si hi reconec algú, algun veí, algun conegut, algun paio o paia que s'acosti a la meva edat. És de llarg, l'opció més odiada. L'antítesi del que penso. N'hi ha algun i alguna, amb qui he tingut contacte però no he conegut massa bé personalment. Passa igual amb tota la resta de llistes, però amb aquests en concret alhora que els adolescents malcriats dels vermells, se'm farà més difícil de parlar-hi i MOLT més difícil d'entendre el seu missatge. Per què? Perquè no els entenc, i no puc estimar o respectar el que no entenc. Perquè dins el meu personal ideari, vindria a ser una cosa així com el propi anticrist al cel. Es pot votar l'anticrist al cel? Per què si es pot votar l'Anticrist al cel és que o bé nostre senyor viu en una paradoxa o l'Anticrist s'ha fet passar per sant. Seria com votar l'autodestrucció més propera, i el fotut és que no t'ho carregaries TOT, sinó que només et carregaries la terra on vius. És molt apocalíptic, però exagero perquè sigui així, més clar d'imaginar-se com els veig. En aquestes situacions el meu cervell no accepta racionalitat, així que el paper dels blaus, com els de tots els altres passen a ser un joc per decidir qui té la regidora més bona, el més lleig, més cara de mafiós i tal. Això és l'únic que puc fer amb tota la paperassa abans d'enviar-ho a la deixalleria via recollida porta a porta.
Així que sí, abans de la jornada de reflexió, abans que mig estat es mogui per foragitar a la gent emprenyada a les places, doncs només miro si hi ha alguna candidata que estigui bona. Mmmm, mmm... Acaba essent una estona agradable.
Quan acabo de reflexionar sobre les llistes acabo amb el programa de la marca blanca, que té unes sigles meravelloses que oblido de seguida. Miro, llegeixo, no em fa falta pensar massa: això ha de ser una broma, un cony de frikada! Què collons són aquestes fonts i aquesta escala de la glòria i tot això? Què és això?”
Després em sembla que va seriosament, i per un moment em sap greu haver-ho pensat perquè no volia ofendre; però es que si sabeu de que us parlo, a mi em sembla una innocentada més entre totes les paperetes de colors de la púrria ancorada a les solucions de present sense mirar MAI més enllà. Si no són admiradors del caudillo són els que no volen ni carn ni peix, els que no inverteixen, els que t'espolien o els que diuen que energia verda és tornar a construir blocs de pisos i rellançar el PIB amb la construcció. Però a veure, es que em prenen per xitxarel·lo o què? Altrament no hi ha cap altra explicació. Independentistes que no s'uneixen, ecologistes que creuen que es pot créixer per sempre més, nacionalistes que no diuen el que pensen perquè no saben què pensen, demagogs, torracollons, aprofitats i polítics perduts en un món global. Quan mires al teu voltant i veus tot això, ja saps que no serà fàcil. Ja t'adones que ja no només és una concepció personal del món, sinó que el món ÉS AIXÍ; i t'ho confirma la gent emprenyada de les acampades, moguts o no per una mà negra d'interessos partidistes, tan se val. La gent d'allà s'ho creu, ni que sigui que no creu en el que li ofereixen. Almenys saben què no volen.

I ara potser direu: “Molt bé home! I ara què recoi en faig jo de totes aquestes queixes sense objectiu o demanda clara? Què vols que en faci d'això que penses tu? Què vols que fem? Jo també estic d'acord amb les queixes, però va: QUÈ, QUÈ FEM?
I jo et dic que miris globalment i actuïs localment. Mai estaràs tan a prop marcant els polítics com ho pots estar a casa teva, al teu poble. Per aquí es comença. Ara, a qui recolza o de qui queixar-te o a qui no votar? Això és cosa teva. Això és una opinió personal. Pensa tu per a tu que jo ja he pensat per a mi. Apa, bona nit, i bona reflexió i bona paranoia.

perspectives de futur

Un home, o dona, o comunitat qualsevol privada d'esperança o de somnis, per minsos o senzills que aquests siguin, és la pitjor maledicció. És una condemna a mort en vida. Les persones treballen o s'esforcen molt millor mirant sempre en direcció al futur, buscant alguna mena de “resultat” final al que sigui que estiguin dedicats. En certa manera, sempre volem ser premiats. Hi podeu posar-hi el que us roti, a la incògnita del què desitjar. Li podeu dir riquesa, fama, control, poder, creixement personal, un cotxàs X, pagar la hipoteca del mes que ve o comprar el televisor o l'equip de música que t'hi cagues, adquirir quelcom per a nosaltres o tercers, convèncer el/la noi/a que ens agrada d'unir-se al nostre club, aprendre alguna cosa, compartir el que sigui amb els que t'estimes... Digueu-li com us plagui, al que perseguiu.
Llavors, a la pràctica, no importarà massa quin és l'objectiu que perseguim, no? L'únic verdaderament important seria tenir-ne algun, d'objectiu, de somni, d'esperança.
Altrament, aquest món ens empeny a la fixació d'objectius i premis i resultats immediats, a la satisfacció sovint il·lògica i compulsiva mitjançant l'adquisició d'objectes materials, cars o assequibles – això tant és - sobre els quals ens sembla tenir-hi cert poder, ni que sigui com a amos que han PAGAT per aquests. Construir els nostres objectius idealitzant les adquisicions de tercers, creient que el seu “material” els canvia, els fa ser el que són, és l'error. L'objecte no fa a la persona, sinó que la persona s'envolta voluntàriament o no d'allò que creu necessitar.
Bé, tot això pot degenerar fins a corrompre'ns l'esperit, fins al punt de creure'ns involuntàriament que no hi ha cap altre objectiu al món que no sigui l'adquisició de bens, l'acumulació i la fama. Tot i lícit, això ens aboca a un empobriment de valors, engreixant i enriquint únicament el nostre afany per tenir més de forma individual o a limitats cercles en que nosaltres som part fonamental.

Si t'has quedat sense somnis o esperances en el futur, has perdut de retruc les ganes de seguir treballant l'ARA. No trobaràs sentit a res del que facis ARA si no esperes obtenir res DEMÀ. Així, cal que desitgem alguna cosa, que esperem sempre alguna cosa i, l'únic que cal plantejar-se és QUÈ és aquesta cosa i QUÈ significa realment. Aprofundir.
En fi, és complicat i tant avorrit de llegir com d'explicar.

ningú bo

“La perversidad no tiene por fin en sí el sufrimiento ajeno, sino su propio goce, bajo la forma, por ejemplo, de un sentimiento de venganza o de una fuerte excitación nerviosa” Nietzche

1

Eren les sis passades del dilluns i el mòbil sonà: era l'Esteve. Dos dies abans ja m'havia trucat per posar-nos d'acord, doncs a casa de l'altre col·lega, amb canal plus i un pis de lloguer considerat búnquer preferent on veure partits del Barça, ens havia fallat. Les causes – comprensibles- del desastre eren les de sempre quan t'acostes a la trentena: dia laborable, sant-tornem-hi l'endemà, dona enèrgica i autoritària, nadó amb horari fix per anar a dormir... Així doncs, calia retornar a la granja que solíem freqüentar anys enrere, quan ningú tenia canal plus ni que canviar bolquers ni un anell al dit que significava “preferència”.
"Caldrà anar-hi una mica abans... – vaig proposar".
"Una mica força abans – va dir ell enèrgic-. Estarà ple a vessar, ja ho veuràs".
"A quina hora hi seràs?" - li pregunto."
"Jo plego a les vuit, però m'afanyaré tant com pugui. Abans d'un quart de nou ja hi seré".
"Val, jo a tres quarts hi aniré i reservo lloc".
"Apa, quedem entesos doncs. Fins ara!"
"Això, fins ara, fins ara Esteve".

I ell va penjar i jo no vaig retornar al que fos que estigués fent fins aleshores, doncs el moment s'acostava i ja no pensava en res més. Vaig dedicar-me a pensar un xic en l'assumpte quan amb la mirada vaig trobar un pòster antic del Barça perdut en un racó de la meva habitació; vaig pensar en aquests amics o coneguts que hom té i que no es perden mai ni un partit – jo en tinc uns quants d'aquests -. Gent que està informada de tots els moviments del mercat i dels fitxatges esdevinguts i per esdevenir, que revisen cada línia dels diaris esportius, que miren o escolten a tothora programes esportius de tots els canals de televisió o ràdio siguin propis o dels rivals, que visionen partits dels rivals per saber come estan, que saben fil per randa tot el que envolta aquest curiós món... Vaig pensar en aquests i amb aquell amic amb qui havia quedat per veure el derbi i intentar entendre'ls una mica. Hom té a l'abast exemples d'amics d'aquest tipus perquè el món és variat i cadascú decideix les prioritats i al voltant de quina estrella gravita la seva vida.
Però només ho vaig intentar, perquè jo també havia estat un freak futbolístic en tota regla de més xiquet quan jo mateix jugava a futbol i quan no havia trobat encara res més interessant al que aferrar-me. Ara ho veia una mica estúpid, tot allò. Ara per ara, m'agradava que guanyés l'equip amb el que simpatitzava, sí, i també que perdés el rival directe. Res més, però potser preferia més el segon que no el primer, doncs tot i no prestar-hi atenció, l'excés d'informació i sorolls interferents i pudents dels medis t'acabava atrapant, i llavors te'n assabentaves de tot, i també que no eres gens amic de la supèrbia del rival i el que volies era que perdessin els altres més que guanyessin els teus. De tan en tan llegia la classificació i fullejava el diari o veia els resums o n'escoltava els partits per la ràdio, del meu equip. Seguia picant-me el cuquet del futbol quan anava un pèl dispers, però no tant com anys enrere. Era l'exemple clar de l'afeccionat avorrit o “fantasma” de la seva pròpia afecció, un que es guardava els cartutxos que li quedaven per a les semifinals i finals de les copes en disputa, els trams finals de la lliga i els enfrontaments contra l'odiat i gens humil rival directe. No estava completament al rovell de l'ou, però tampoc volia ser-hi especialment. Però el del dilluns era el típic partit que procurava no perdre'm mai. Alguna cosa em cridava a anar-hi.

2

A tres quarts de vuit vaig entrar a la granja. Se'm feu estrany. No recordava exactament quan hi vaig entrar per darrera vegada, però el que era segur és que fou també per un partit de similars característiques. Vaig demanar una cervesa a la barra i entrar a la sala. Totes les taules i cadires s'havien col·locat de forma semblant a les d'un teatre, encarades al televisor. Uns trenta-cinc o quaranta llocs en un espai de no més de trenta metres quadrats. I allà hi havia ja una dotzena de fans embotits en samarretes i gorres i bufandes i converses tan animades com neguitoses com impacients. Alguns jugaven a cartes per matar el temps, d'altres revisaven els diaris esportius, escoltaven la ràdio, miraven el previ de la pantalla... M'hagués agradat saber des de quina hora reservaven el seu petit espai de glòria.
Assegut i amb la jaqueta resguardant la cadira del meu costat, vaig procedir inútilment a prendre-m'ho amb calma. Vaig treure un dels llibres que un bon amic m'havia regalat feia unes setmanes, quan començà a buidar el seu pis de Gràcia i amb la idea centrada en la Califòrnia que habitaria a començaments del 2011. No vaig passar ni de les tres pàgines. Les meves oïdes no es tapaven com sovint feien, els meus ulls es fixaven cada dos per tres en la pantalla, la meva ma atacava cada dos per tres la cervesa o els cigarrets. Vaig plegar. Era una dolça metzina, la que deixava m'envaís tots els porus de la pell. Què carat!, mirant la pantalla recordava tots i cadascun dels moments gloriosos que havia viscut quan el futbol m'interessava, i aquell partit m'interessava. Una idea fixa em recorria com sofre per les venes: la idea de fer callar la supèrbia d'aquells que s'havien venut l'ànima al diable per guanyar de qualsevol manera. Era una guerra, la guerra em recorria el cos de cap a peus. Vaig preguntar-me què farien els homes sense l'oportunitat de mesurar les forces amb el futbol, aquell opi, aquell ball de xifres astronòmiques i immorals, aquella oportunitat setmanal de desbravar-se i oblidar les misèries que ens afligien diàriament, de rebre l'oportunitat de matar-nos els uns als altres amb la imaginació per sentir-nos millor una estona... Què faríem? Matar-nos de veritat, això passaria. El futbol no era res més que un camp de batalla de la nostra època, un lloc on aconseguir o perdre la vanitat que atorga la glòria.
Minuts més tard arribà l'Esteve, i el verí i l'odi pel rival ja bullien al meu interior. Ja podia compartir, ja podia ser com ells. Estava preparat. De cop i volta tot allò em semblava molt important. I per què, em dic ara? Per què era tan important llavors?

3

Algú posà la pilota en joc i la sala de la granja era una olla a pressió. Es succeïen els insults i els menyspreus envers els personatges més odiats del rival. La gent estava calenta i no volia refredar-se, jo estava calent i amb ganes de travessar la pantalla amb el cap. Nosaltres érem els millors, els portadors de la bandera de la humilitat, la santedat i el geni en estat pur. Els rivals eren els superbs, els estúpids maleducats i els anticrists personificats. Crits, càntics, ànims, aplaudiments.... Com si poguessin escoltar-nos! Si algú amb dos dits de seny i no absorbit per aquell món de mil dimonis ens hagués vist i jutjat com ens mereixíem, no hagués vist res més que una una espècie d'espectadors guturals i animals demanar sang, demanar humiliar al rival al voltant del circ romà.
Però l'espectacle, per qui ha jugat o observat futbol durant bona part de la seva vida, era esperpèntic i morbós. Un sap discernir fàcilment quin espectacle li agrada i quin no, i allò era realment bo, molt bo, però només per una de les parts. Del primer a l'últim minut ens vam allunyar del partit, del joc, de l'espectacle en sí mateix, perquè allò no era un espectacle sinó una carnisseria. No hi havia igualtat de condicions perquè la superioritat del Barça era tan insultant com insultant és quan algú poderós arrasa als febles sense impunitat. No era un partit de dos iguals disposats a mesurar-se les forces. S'havia presentat com a tal i això era el que s'esperava, perquè abans d'enfrontar-se un a l'altre semblava que n'hi hauria, d'igualtat. No n'hi hagué, i quan no hi ha igualtat i el teu rival s'ha dedicat a desqualificar-te acusant-te de mil i una històries, a insultar-te i a menysprear-te dia rere dia, no només als afeccionats els hi bull la sang, per molt que després es vulgui quedar bé davant les càmeres. Tothom vol alliçonar a aquell que el menysprea i l'humilia públicament amb llengua llarga de serp, perquè res ens fem pagar més car els homes que la humiliació, i més encara si ho sentim injustament. I això es paga, es paga i es paga...

Així doncs allà estàvem, segona part, tercer gol, quart gol... embriagats d'èxit i amb la moral sortint-nos per les orelles ja només ens fixàvem en les males arts d'un rival al que li havíem ferit l'orgull. Ja sabíem que no era un espectacle, sinó un festeig, un toreig... Li estàvem fent pagar al rival, no el perdonàvem, no el perdonaríem mai i això ens encantava. Veure'l abatut i en inferiors condicions i nivell i passant la més gran de les vergonyes després de tot el passat ens semblava, fins i tot, poca cosa. Calia humiliar-lo, fer circular la pilota sense que l'oloressin a base d'esperons i ni tan sols atorgar clemència. Eren moltes les lliçons que li podíem fer aprendre al rival, sens dubte; perquè dos estils de futbol s'hi enfrontaven i nosaltres defensàvem el nostre. La lluita de la cantera contra la cartera, la de la precaució i contenció de les paraules a la supèrbia i la llengua llarga, la de l'adaptabilitat i flexibilitat de l'aigua d'en Bruce Lee contra la més rocosa i inamovible duresa... Però, la humilitat?, penso avui. N'hi podem ensenyar, encara? Un home, exèrcit o equip realment humil hagués trobat el moment d'aturar-se, encara i sabent que el rival mai ho havia fet o mai ho faria. Alguna vegada s'havia vist, però no llavors. Els contraris, evidentment, no ho eren, d'humils; tothom ho sabia això, però potser no sabíem que nosaltres érem perversos. Ells s'hi deixaren la pell en inferioritat de condicions i nosaltres jugàrem amb ells, com el gat que tortura l'ocell abans de cruspir-se'l. Potser seguíem sent un xic humils si apartàvem la vista de l'escabetxina aquella, però per descomptat no érem sants, perquè els sants – si de debò existissin - serien misericordiosos, o almenys cortesos.
Però ah! Allò era futbol, un camp de batalla, un enfrontament entre rivals... No hi ha lloc per cap mena de metafísica ni moral ni ètica ni consciència que valguin en aquests llocs. Només un mal filòsof podria ser guerrer i només un mal guerrer podria ser filòsof. Els àngels i els sants no s'enfronten, per això són avorrits, i si aquesta fos una lliga de filòsofs o sants ja faria temps que hauria perdut tot interès.
Vam sortir d'allà pletòrics i acomiadar-nos. En volíem més, jo en volia més, de fet. Esperava amb impaciència el moment d'arribar a casa i endegar la ràdio per rebolcar-me al fang, com els porcs. Tots ens volíem rebolcar al fang. Només ens faltava això per acabar de sentir-nos millor, per acabar d'oblidar-nos del que érem; humans a fi de comptes.

us dono vacances

No pensava fer-ho tan aviat. Pensava més aviat a mitjans de Setembre o així, quan agafés les meves llargues llargues llargues vacances anhelades. Però la veritat: potser necessito abans unes pre-vacances. Preparar-me, llaurar camí, no ho sé. El que si sé és que no hi ha raons per no tallar-ho ja: no estic casat amb res ni ningú, poca cosa em crida l'atenció per la xarxa i, sincerament, m'ho passo millor sense entrar-hi i sense pensar massa en que allò que escrigui cal que sigui i-m-m-e-d-i-a-t-a-m-e-n-t útil. No tinc temps a deixar-ho fermentar com abans feia i corregir-ne l'acidesa. No em senta bé el cor agre.
Bé, crec que ni tan sols en fa un any, que vaig començar el bloc. Però què més dóna? No tinc el temps ni la dedicació ni les ganes de cridar al buit de l'any passat. Em passo les hores com si fos un zombi. Perdo el temps i ja no em perdo entre pàgines de llibres. Es nota que alguna cosa falla quan comences a divagar i a escriure de necieses pròpies i més aviat prescindibles. Si sóc jo o la xarxa, no ho sé; només sé que t'afegeixes a un bloc d'actualitat, esperant que et salvi, i l'únic que aconsegueix és que te'n cansis abans d'hora de tanta actualitat i de necessitar DIR coses JA. No és que no se'm doni més o menys bé escriure la meva opinió sobre algun afer esprement el cigronet que tinc dins la closca, però se'm fa repetitiu, m'avorreix. La majoria d'argumentacions són sempre les mateixes i em cansa. Estic d'actualitat i de dir coses fins la gorra. No sento res, i aquest és el problema: no sentir res. Res de res. Res. No, esclar, fa uns dies vaig passar-me quasi sis hores seguides jugant a la consola, aïllat, sense fer res. No vaig sortir ni a donar un volt. Aquest darrer detall cal tenir-lo en compte, és terrorífic. Feia molt que no hi jugava, i tinc comprovat que, quan arribo a casa i no sé fer res millor que endegar l'aparell maleït és que poca cosa em queda a dins i poca cosa més em reclama ja a l'exterior.

Damunt l'escriptori, entre la merda, hi tinc tres llibres: “Cuentos”, de Cesare Pavese; “Catedral”, de Carver; i “Olor de Colònia” de Sílvia Alcàntara. Bé, no he tingut pebrots d'obrir-ne ni un en setmana i mitja. DÉU!, què m'està passant? Si aquest existís diria: “Necessitat d'actualitzar, fill meu; de pensar en què escriure i com escriure-ho per al cony de bloc dels pebrots. Para ja, imbècil, més que imbècil. Acabaràs amargat, anormal!” I sí, tindria raó el pobre diable, perquè em miro aquí dins i crec que ja m'he buidat prou durant un temps. Tan sols estic forçant la màquina. Res més tinc ara a dir que no sigui el mateix que ja he dit amb altres paraules. Llegeixo les últimes animalades penjades a la web de relats i m'ofenc jo mateix. Estic més tancat que els tres putos llibres oblidats damunt l'escriptori, i això no pot ser sa. Caldria deixar que el temps t'avanci i riure-te'n a la cara, deixar-lo còrrer, deixar-lo estimbar-se. Així rebenti.

Ni una gota més d'actualitat m'hi cap ara per ara, aquí dins. Aquesta matinada he fullejat el diari. No he llegit ni un article sencer. És pesat, tediós, odiós, el món d'avui contat com me'l conten. És la mateixa merda reciclada una i altra vegada i repetida amb les mateixes maleïdes frases canviades d'ordre. Ja només llegeixo els titulars i em munto la meva peli amb el que escolto per la ràdio al matí. Què hi puc fer jo? Sóc curiós. Extremadament curiós, però NO m'agrada descobrir sempre el mateix. I fins i tot amb els titulars ja es veu de quin peu coixeja cada casa o cada grup editorial de la premsa. El maleït quart poder disparant-se frases i titulars! Quin fàstic! Es dediquen per exemple a reclamar serietat i rigor i la fi dels partidismes dels grups polítics – alguns - i la majoria actuen completament igual: egoistes guiats pels seus refotuts interessos, siguin quins siguin i tinguin els tentacles que tinguin.

Així que bé, què anava a dir? Ah sí!, que bé, que us desitjo que les vacances o la feina o la cerca d'aquesta us provin i us siguin favorables. Que sí!, que a la fi m'oblido d'internet i el bloc i de tot això i me'n vaig a tocar la gaita a una altra banda. Bones noves! Sí, fins a finals d'any, o fins gener. No, no el tanco. No tindreu tanta sort. Penso tornar a cridar al buit, però ara, bé, us dono vacances; aprofiteu-les.
Sí, vull ser egoista. MÉS!, més egoísta del que ja sóc de sèrie. Ja sabeu: no fer res més que preocupar-se d'un mateix, girar l'esquena a les obligacions, les presses per fer-se gran... perdre el bon nom... perdre el nom!

Caminar, simplement. Simplement caminar, però no en el mateix sentit, sinó contracorrent un temps.

Podria estar bé.

oxigen

No ho podia evitar. No sabia si era bo o menyspreable, però simplement no ho podia evitar. La qüestió era que l'arribada del dia lliure el conduïa irremeiablement a fugir. Es perdia, a peu, sempre en direcció a espaïs oberts. Buscava amb urgència l'oxigen que creia trobaria en un solitari i llarguíssim passeig arran de mar. Un passeig que notava necessitava cada vegada amb més insistència. Necessitava albirar novament aquell horitzó blau i buit que se li presentava lliure i despullat al davant, que li sacsejava quelcom a dins que fins aleshores desconeixia existís. Necessitava creure en alguna cosa.

Allà s'oblidava per unes hores d'aquella sensació d'ofec. Durant un dia no es trobava copat, no es sentia atrapat. Hi havia aire!, això era. Li donava la sensació que allí hi quedava encara aire per respirar. Tot l'oxigen que engolia als llocs tancats li era insuficient, l'ofegaven els camins asfaltats, els clubs, les terrasses i avingudes, les multituds... Necessitava creure que existia un horitzó obert entre aquell exèrcit de façanes en files que mai deixava enrere, necessitava desaparèixer, deixar de sentir-se reflectit en aparadors de vidre a peu de carrer, deixar de pensar.

I no sabia si allò que sentia era bo o menyspreable, no ho sabia; però no podia deixar de pensar-hi.

crisi

d'un glop

Havia deixat de beure. No tenia sentit. Ni la feina ni el banc donaven prou calés per enviar-ho tot a pastar fang. Tot just el mínim per sobreviure. Quan tenia quatre duros me'ls fonia ràpidament i quan no en tenia en devia a tercers ràpidament per quan en tenia i tot tornava a començar. Comprava necieses que mantenien la meva moral just en la línia de flotació. Petits però caríssims capritxos que aparentaven canviar prou el dia a dia per no fer-se insofrible. Però el pitjor era el món real, perquè la feina em mantenia viu i mort a la vegada. L'hora de dinar era l'únic repòs aparentment real a l'edifici, i encara i així, era un descans contaminat, fals i irritable. Ningú et deixava en pau quan sorties a dinar al restaurant perquè volien acompanyar-te i HO FEIEN. I quan duies carmanyola, ells també en duien o es feien dur el dinar del restaurant xinés de tres blocs enllà. No hi havia escapatòria. Si almenys hagués existit una mica de silenci!! Però no, tots eren sangoneres, simples sangoneres afamades de vitalitat i armades amb metralladores carregades de paraules buides. Tenien por al seu buit, al seu silenci. I aquesta por seva te la llençaven a la cara amb l'esperança de que tu els hi retornessis embolicada amb un llacet fins l'endemà, quan tornaven als seus caus, desfeien el regal i retrobaven la mateixa merda buida i te la llençaven altra vegada a la cara.
Quan cada dia, fos a la sala o al restaurant, s'acabaven les quatre paraules de rigor respecte al nou programa informàtic o la nova becària o la nova vida de tal o pasqual, començaven a disparar-te indiscriminadament les seves neures, com si sabessin que te'n faltaven ben poques per investigar on es trobava el mercat negre de pistoles, aconseguir-ne una amb diners prestats i re-decorar la paret del teu estudi de vint metres quadrats amb gris cerebral.

Així que bé, calia que escoltessis al teu superior parlar-te del seu cony de vaixell aparcat al port del Masnou, o de totes i cadascuna de les prestacions del seu nou Mercedes o de l'odi a tal o qual subdirector o de que l'aconsellessis sobre possibles sortides airoses que dir a la seva esposa quan sospitava que es veia amb una universitària de belles arts que la llepava com un àngel afamat. Mamarratxades, les mil i una mamarratxades que poblaven el seu cap corcat i malaltís. I si no era ell era en Gustau, o en Marcel o la Bàrbara o el mateix porter de l'edifici amb cara de gripau. Jo era sempre el seu blanc, perquè tenia cara de xitxarel·lo i ells ho sabien i no els hi importava que els xitxarel·los fossin empesos al suïcidi per les seves pròpies depressions, crisis d'identitat, augments de pes o perversions sexuals variades. Trobaves tots els graus de bogeria de la humanitat a deu metres a la rodona del teu escriptori. Era un lloc de bojos, i com a tal només
més bojos i tocats de l'ala entraven i sortien per les portes de l'ascensor, perquè cadascú buscava per inèrcia els llocs i les persones que li eren més semblants.
Es clar que jo tenia molts defectes també, però eren més difícils de descobrir si només escoltaves les paranoies dels altres. A més, jo estava encegat amb la idea de partir-me els collons cada dia perquè la meva feina sortís i rutllés mentre em distreien els bojos. I tot això només servia per a que em baixessin el sou en època de crisi pel – segons ells -, bé comú. I a mi el bé comú m'importava ja una merda, perquè aquell grapat de dimonis sortits del manicomi m'estava fent gastar massa calés en psicòlegs, que a la vegada es gastaven els que jo els hi donava en psiquiatres que els hi receptaven antidepressius que no funcionaven, així que acabaven escrutant el mercat negre cercant pistoles i alhora acabaven en caixes de fusta envernissades i els floristes seguien vius venent rams de flors. Sí, m'importava tres merdes ningú, perquè a ningú li importava tres merdes jo, i no veia perquè havia de ser jo el primer humà que s'havia de preocupar dels demés.

Les meves tasques de conseller van conduir-me a exigir un augment de sou. El subdirector va mirar-me com si jo fos una rata xiuladora que s'havia posat a tocar el violí al seient de davant del seu despatx Va obrir un calaix de l'escriptori, treure'n una ampolla de conyac i servir-ne dos gots.
Torni a beure – va dir ell enduent-se el seu als llavis-. Pel seu bé, torni a beure d'una puta vegada, amic meu.

Volia sobreviure. Vaig beure-me'l d'un glop.

la mare dels ous

Fa pocs dies que a la feina, una estranya sensació que creia oblidada va recórrer-me el cos altra vegada. Fou durant aquest breu espai de temps de l'hora de dinar quan algú al que admiro per haver estat tota la vida un treballador honest, senzill i molt millor persona, va regalar-me una sèrie de consells que haguessin estat vàlids si jo hagués viscut quaranta o cinquanta anys enrere. Ell va parlar-me de coses de les que estava completament convençut com l'estalvi, el sacrifici i la feina dura; doncs la seva experiència, la seva pràctica d'una vida de més de seixanta anys d'història, l'havia extret precisament d'aquest passat al que jo només podia viatjar en somnis. Déu sap que no hi a res que m'agradi més que restar entaulat amb dues cerveses o cafès o copes de vi acompanyant-nos mentre resto embadalit entre records o batalletes del familiar o amic que aprecio. Se n'extreu molta vitalitat d'aquells que tenen vida per contar. Però existeix un limitació a tot això, i és que les anècdotes no han de dur enlloc, o no estar sotmeses a la idea que jo traslladi principis del passat al meu present, al ARA. Perquè precisament intentar reflectir el present amb el que va succeir en el passat o el com va actuar el que m'alliçona en el seu món de molts anys enrere, no sempre és vàlid per al món d'ara, el present. A vegades sí, però en certs temes com ara l'econòmic resulta inútil, per exemple quan després d'alliçonar-te et confessen que, treballant com burros per 16.000 míseres pessetes, descobreixes que no resultava tan míser quan també et diu que el lloguer mensual d'un pis familiar era de 1.000, o que després, l'altre pis que van decidir comprar després de pensar-s'ho molt i molt, el van pagar en 12 o 14 anys. I bé, penso jo, també tots vosaltres i un mateix servidor treballa com el burro que és, però personalment em sentiria menys burro si un lloguer em costés molt menys del 10% del meu patètic sou o una hipoteca no resultés la mort en vida.

Sí és el tema de l'habitatge del que Ell tractava d'aconsellar-me. Ja es veu que fa anys que va abandonar el món real. I es que fa ja mesos que escruto el mercat cercant un lloguer de quatre parets que no sigui una soga al coll o una presa de pèl en tota regla, i es que l'hostaleria no dóna per viure com un príncep, que us he de dir! Però bé, al que anàvem: Uns dies abans, un conegut que treballa en això del mercat immobiliari, va dir-li a ma mare de certa oportunitat de compra d'un apartament de 35 metres quadrats, i tot i que la idea principal no ha estat mai la de comprar, vaig fer valer la idea de: per mirar no s'hi perd res. I la resolució d'aquest afer us ho contaré al final de l'escrit, perquè bàsicament us estic fent notar que no sóc res més un de tants covards que resisteix atrinxerat a casa els pares mentre observa de reüll l'anarquia aparentment civilitzada del món exterior. He/hem enganxat mala època nosaltres per fotre el camp. I no hi ha dia en el que no doni voltes a la idea de creuar el camp de mines aquest que és la llibertat i esclatar si aquest és el meu destí. Però em faig enrere, perquè no m'atreu la idea de volar pels aires com sí ho han fet amics i coneguts i familiars que ja ho han intentat abans. Desgràcies personals a grapats em reafirmen en la idea de que més val ser un covard viu que no un valent mort. Em diran covard i aprofitat i xupòpter, però siguem justos, també rendeixo honors a tot aquest grapat d'estúpids herois capquadrats que estaran ara llepant-se les ferides durant trenta o quaranta o cinquanta anys. Sí que admiro que s'armessin de coratge quan aparentment les mines estaven desactivades i s'havia aturat el foc hostil i la resta dèiem que era una trampa i que no hi anessin. Felicitats nois i noies, moltes felicitats i aplaudiments per vosaltres, però confesso que, gràcies a Déu, no estic a la vostra pell. I jo, que quan en vaig tenir l'oportunitat no ho vaig veure clar, ben podria ara atapeir l'assaig de mirades enrere i de típics: “Ja us ho deia jo”; però tothom sap que no hi ha res més odiós que un imbècil – i a sobre covard -, que et recordi els teus errors passats, més encara quan després d'haver patit la gran massacre a la que no va voler participar ell, es dedica a furgar en les ferides de la resta de supervivents. Quan et trobes un element així, el més normal fóra que et donessin ganes d'agafar el bolígraf i clavar-li a la taula amb la seva llengua enmig.

Sigui com sigui, les coses, ara, al present i passada l'època de l'especulació indiscriminada, no estan per muntar una revetlla amb molta pólvora per cremar i molt alcohol amb que castigar al fetge a no ser que sigui per oblidar la realitat. L'aparent bonança d'anys enrere ha donat pas a la merdosa misèria actual. Dic l'aparent bonança perquè ja tothom sap que no era res més que un miratge molt fill de puta el que teníem davant el nas i que no val la pena discutir-lo, ni perfilar-lo, ni buscar-li tres peus al gat a l'assumpte, ni recordar termes com ara bombolla immobiliària, especulació urbanística, ni habitatge digne ni res de tot això. El resum de la bonança aquesta és que anys enrere ens crèiem els reis del mambo, i que els visionaris bancs i caixes frisaven per prestar “generosament” la pasta per tal de guanyar-ne ells molta més tard o d'hora, i que aquest bumerang se'ls hi estampà – i se'ns estampà - als morros quan nosaltres, els xais, els teòrics innovadors generadors de riquesa del segle XXI, vam creure que invertir-la en apartaments i pisos i cases amb vistes a les façanes d'altres apartaments, pisos i cases iguals que creixien com bolets de tardor, era “generar riquesa”.No vam pensar en que potser caldria que els inquilins necessitarien també feina. Bé, tan se val, perquè aquest és el resum a grans trets de tota la merda que estem empassant ara. Alguns se'n van aprofitar, a d'altres els van enganyar, uns altres ho van patir i TOTS ens l'estem menjant ara amb patates.

El que més pena em feia d'aleshores – i encara ara quan hi penso -, és precisament el preu sempre confús d'aquestes tombes en vida a les que tothom i servidor mateix aspira estar encabit tard o d'hora, lliure del niu en el que es van criar perquè així puguin els pares a la fi viure la resta de la seva vida lliures. Una frase de Thoreau és la que em fa donar voltes a la idea, una que diu que: “Si afirmem que la civilització representa un avenç real en la situació humana, cal que demostri que ha produït millors habitatges sense fer-los més costosos; perquè el cost d'una cosa és la quantitat del que anomenaré vida que tinc que donar a canvi, ara o a la llarga”. Crec que és aquesta i no qualsevol altra màxima la que aglutina bona part de com veig ara per ara el meu present. És clar que no sóc economista, sinó algú que es nodreix únicament de les experiències de tercers que pul·lulen al seu voltant com ànimes en pena i del seu propi punt de vista. Estigui o no equivocat és indiferent, perquè només és una opinió d'un xupa-tintes més.

I si em poso a comparar, per exemple, el pis en el que vivia la meva àvia abans de traslladar-se a Canet, o al que vivien pares d'amics que van decidir vendre'l per instal·lar-se a una casa parellada amb jardí, o tot el munt de quatre parets que he visitat en vida col·locant canonades o passant cables o reparant aixetes, no hi veig cap diferència amb tots els que es fan avui dia, perquè no n'hi ha cap de substancial. Es que no tenen tots electricitat o aigua corrent? No tenen tots similituds com és el simple fet de ser quatre parets on refugiar-te de la selva exterior? És a dir, si comparem els habitatges d'avui dia amb els de trenta o quaranta anys enrere, trobarem que, en substància, són el mateix producte amb carcasses diferents i moltes mamarratxades extres de les que es poden prescindir. Alumini per fusta, plom per coure o plàstic, acer inoxidable de moda, porcellana, electricitat, calefacció per comptes de xemeneia i persianes automàtiques... Les necessitats de l'individu que s'hi ha de posar a viure són idèntiques ara que cent anys enrere, a excepció que té el cervell ja corcat per la societat, que el fa creure una merda si no destina la resta del seu sou mensual a ordinadors, pantalles planes o a roba que es posa dos vegades l'any a tot estirar o a prendre el cafè al bar o a dinar cada dia de menú al restaurant perquè és incapaç de cuinar res més que un trist sobre de fideus precuinats a la seva cuina últim model. I tot i així, han aumentat milers de vegades per cent respecte a quaranta o cinquanta anys enrere.

Val, la pregunta de tota aquesta palla que he deixat aquí, serà molt probablement per a tots i totes vosaltres semblant a: "Què collons m'estàs intentant dir, paranoic dels pebrots?" Doncs bé, el que estic intentant dir és, simplement, que no cal ser economista ni savi ni polític ni res de tot això per saber que estem coberts de merda. És a dir, a mi no m'importa gens ni mica aparentar descontent, o bogeria, o paranoia sempre i quan sigui capaç d'adonar-me que una cosa no està bé. No m'importa perquè tots sabem que és més fàcil descobrir quan una cosa no funciona que quan si ho fa, perquè notem les conseqüències. No cal ser un geni per descobrir que la casa no està neta o que fa pudor o que una poma del cistell està podrida, perquè la merda es descobreix més fàcilment quan hi és o quan s'olora, i també que la podridura ens avisa que no pot ser sa consumir merda. I això tothom ho sap, quan les coses van bé no ens plantegem perquè, sinó que VAN, i punt.

Però també sembla obvi, si mirem un sanitari que acabem d'utilitzar i on s'ha quedat la merda enganxada, que tenim dues opcions: O bé passar-hi el fregall aquell amb pal que hi ha sempre al costat o bé deixar l'aigua córrer fins que esperem que s'esfumi. En aquest cas la merda només ens molesta a la vista i no ens dóna pel sac, però no la neguem. Sabem que la merda enganxada a la porcellana existeix, que és símbol de que hem de menjar més cereals i no tants dònuts i que tard o d'hora farem un pet. Però torno a dir, no neguem la merda com sí la negaven els que la cagaven uns anys enrere. La merda existeix, i podem o bé dedicar-nos a tirar de la cadena contínuament per no embrutir-nos les mans o bé arremangar-nos les mànigues i posar-hi solució amb el coi de raspallet. I el que dic, bàsicament, és que TOTS els que prenem per savis, ens estan dient en poques paraules que gastem tones d'aigua perquè se'n vagi la merda sense fer res i tornem al començament, perquè no es volen arremangar amb el raspallet i els interessa que gastem aigua, perquè ELLS ens vénen l'aigua. El que dic, bàsicament, és que se'n anirà abans si fem servir el raspallet amb el pal creat per a tal efecte, que bé es podria anomenar govern, per exemple, si creiem que la tassa del vàter és el món, la merda la crisi i el raspallet la puta solució.

I dit tot això, centrem aquesta gran parrafada altra vegada en l'habitatge i la seva fidel companya economia. Mentre escric això – migdia/tarda -, he trucat a cert amic que treballa fora perquè em refresqués una frase que va sentir a dir a algú per la televisió i que també resumeix prou bé l'atzucac en que es troba el món ara per ara. Quan arreglem el món a la nostra, intercanviem experiències, discutint dels preus dels lloguers que tots dos estem sospesant com a possibilitats – ell amb parella -, tot acaba derivant en fonamentalismes socials i econòmics que tothom sap però que ningú diu perquè fa de mal dir, com ara que caldria limitar la natalitat del primer món i acollir a tots els del tercer. Però bé, la frase que em digué fou: “Qui cregui que es pot créixer eternament o bé és boig o bé és economista”. Aquesta és la idea que em fa ballar el cap des de fa anys. Amb tot això mesclo els preus de tot sempre trempant amunt amunt, la construcció sense mesura d'habitatges quan n'hi ha milers i milers de buits amb teranyines, el quasi 20% d'atur amb l'incomprensible immobilisme dels preus dels lloguers i la idea de que com més cares es fan les necessitats bàsiques com ara l'habitatge, menys pots sostenir un sistema que es basa en el principi de consumir i consumir i consumir sense mesura, perquè si no pots fer-ho, alimentes que d'altres xais com tu mateix i que creen productes es quedin sense feina i acabin en la puta misèria. Solucions? I jo què sé! Sé/sabem que el sistema capitalista i liberal extrem no és bo, perquè condueix a la misèria de molts per benefici d'uns pocs i que no és res més que salvatgisme encobert, que el comunisme integral no es apreciat perquè coarta massa formatgets de llibertat de l'individu i després anhelarem més llibertat, i també que la idea del reduccionisme no s'assimila encara perquè no som més que milers de milions de monstres vanitosos i cobdiciosos i afamats de poder que no som encara prou intel·ligents per entendre que sobreviure, per una vegada, no vol dir acumular i engreixar-se, sinó deixar anar llast perquè tot segueixi flotant. Aquesta és la mare dels ous de tot plegat, de que la gent estigui desenganyada, farta i que els joves prefereixin rebentar-se els quatre duros que tenen abans que somniar en el passat, en quimeres.

NOTA FINAL: Respecte a això del pis del començament, us he de dir que el preu semblava atractiu perquè m'havien dit 35 mts quadrats per ensarronar-me. Quan ahir hi vaig anar, a la tarda, vaig descobrir que en realitat era de 20, i que calia decidir entre conviure amb una taula o un sofà o un escriptori - tot alhora no era possible -, pujar al llit per una sola banda, cascar-me l'esquena enfilant cinc pisos amb bombones de butà a l'espatlla i, entre d'altres, prescindir de la idea de col·locar la meva anhelada prestatgeria perquè era un plaer massa optimista per a tan poc espai i tant de pes podria ensorrar tot l'edifici. I tot i així tenia el preu més elevat per metre quadrat que fins aleshores havia visitat. Vaig dir que no, a no ser que amb el preu em regalessin una roda d'aquelles de les gàbies de hàmster adaptada a la meva cobdiciosa condició d'humà vanitós que sempre vol més. Sinó no faria ni un pas. Encara espero resposta.

D'això dels toros...

Permet-me dir, per endavant, que dubto que hi hagi més ofesos que partidaris del que pretenc dir a continuació. Presumptuós? Potser, però si cregués que existeix majoria a favor d’aquesta burrada de fer sofrir animals per crear art o mantenir llocs de feina, creuria encara menys en els humans. Sé que no sóc parcial, perquè d’entrada hi estic en contra de tot això. Bah!, és igual, tampoc importa a ningú i tampoc és que tingui que defensar la meva postura seriosament, perquè es veu a un quilòmetre quan cal esborrar del mapa una tradició o conservar-la.

Diria, estimat buit, estimat espai electrònic, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, no és per a mi tan aberrant com sense cap mena de dubte ho són els que ho defensen. Dic “et diria”, perquè si ho digués directament, tindria problemes; els estaria atacant d’entrada, m’enfrontaria a tota la trepa aquesta de gent culta amb filòsofs francesos i grans senyors i personalitats de tota mena en el seu propi club, que serpentejarien, em clavarien les dents i acabarien per destrossar-me amb argumentacions que no podria contrarestar jo, pobre imbècil rematat que no entén la seva cultura. I no vull jo posar-me en aquests embolics, déu me’n lliuri! Prefereixo passar per sonat.
Així que et DIRÉ, estimat buit, estimat res, que això dels toros i el “ruedu” i les espases i les banderoles i el “traje de luses” i la sang corrent per tot arreu, simplement, escapa de la possibilitat de ser comprès pel meu caparronet. Què vols? No ho entenc perquè dec ser un ignorant de totes totes, perquè no he tingut la immensa sort de ser ensinistrat en aquesta peculiar cultura, tan allunyada, tan profunda, que no puc ni tan sols descobrir dins meu engruna de complicitat amb aquesta. Confessat això, i ja defensant la meva postura amb tu, company, et diré que m’estalviaré de donar la volta a la realitat perquè t’imaginis a tu mateix esbufegant per salvar la vida en un cercle tancat, enforquillat per banderoles, travessat per una espasa i, a sobre, sense orella. Així que em plantejo directament la idea del poble capaç de dir orgullós i febril que la tortura animal és cultura i ha de ser defensada com a tal, perquè seria aquesta una raó de tantes més que s’afegiria a la meva llista i que valdria per no desitjar formar part mai més d’aquest poble, escindir-me’n o boicotejar-lo. Un menyspreador és un menyspreador allà on vagi, sigui d’animals, races, cultures, idiomes o tendències. Si d’això dels toros en diuen cultura, del que en fan a cultures i idiomes diferents com ara el nostre, què nassos és? Art? Ja es veu que un abisme immens ens separa a uns i altres, i en aquest cas en concret, queda palès que hi ha dues cultures ben diferenciades; ells i nosaltres.
Però et confessaré també saber poc o gens de tot el que envolta aquesta estranya tradició cultural dels toros. Sé només que cada dos per tres els passaven per la televisió quan era xic i no tan xic però igualment pueril. Digues-me ignorant, però sempre passava de canal. No m’interessava gens, però tampoc em plantejava el perquè no m’atreien aquests, ni tampoc la coliflor o els programes de tarda de certes cadenes i sí en canvi els canelons i els castellers i Garfield i els seus amics. Hi ha moltes coses d’aquest món que no interessen, però moltes altres a les que cal posar damunt la bàscula per saber si val la pena considerar-les interessants. D’aquest escrit, en concret, només n’espero dir-ho tot sense haver dit pràcticament res i alhora confondre tothom i quedar en pau amb mi mateix així com també en quedarien els contraris a la meva idea quan, per desprestigiar-me, afirmarien que el que aquí al darrere s’hi amaga no és res més que un sonat que no hi toca i que amb molt de temps lliure es fa palles mentals. Tothom content doncs.
Però no sóc del tot sincer, estimat buit, estimat vell mitjó sota el llit. Sé que esperes l’oportunitat de recordar-me que no sóc imparcial, que la crítica d’uns sobre la vanitat dels altres és tan sols per ocultar la pròpia. Et diré que tens raó, que jo mai de la vida – per enveja, esclar - estaria a favor d’un acte cultural de tal rellevància que pugui algun dia ser considerat patrimoni cultural de l’humanitat quan al final el jurat – si hi ha jurat per aquestes coses - vagi fins les celles d’alcohol i pastilles. Tens raó també en que amago dins meu la idea de que no és res més que un símbol aliè, això amb el que no combrego, que no accepto com a propi i que m’esgarrifa només de veure’l. És un símbol estrany, que a ells els fa venir trempera i a nosaltres caguera. I saps què passa amb això dels símbols, amb això d’etiquetar a tothom dins el mateix patró? T’ho diré amb una altra pregunta: ¿ Saps la infinitat de persones anònimes que detesten la idea de que, un guàrdia estranger a qualsevol aeroport, pel simple fet de mirar-te el document de nacionalitat, et faci gestos diplomàtics de llunàtic amb espasa i aspirant a tallador d’orelles, ballador de sevillanes a les nits amb una rosa a les dents i dormidor de becaines a la tarda sota una olivera a l’estiu mentre espera els “callos”? És molt greu tot això! “Spain” no és res més que fiesta, toros, barrets mexicans i paella? Si creus que sí i creuen que sí la resta de visitants estrangers que encara ara tenen el mal gust de limitar-se a esperar això de tots els racons d’aquest país surrealista, em penjo del garrofer més proper o em presento voluntari per a ocupar la màquina de no-retorn a universos paral•lels.
Però no ens oblidem que també hi ha la qüestió sentimental sobre l’animal. La sortida fàcil per defensar estar en contra del toreig. El toro, en sí mateix, em produeix mal rotllo per dues raons: 1, perquè no m’hi voldria jo veure tancat amb un exemplar que té raons més que suficients per odiar la meva espècie i 2, perquè és un animal més que omnipresent i protegit al envair tots els turons i barres de bar de la península. Ja saps la dita: El germà brau ens vigila... Però jo, com Bandini, estimo tant persones com animals, i de cap manera podria estar d’acord en que es mantingués una tradició mentre el toro no desenvolupi polzes, porti espasa – o millor pistola - i surtin plegats “al ruedu” en igualtat numèrica humans-braus. Si es volen matar entre ells que es matin, però en igualtat de condicions, sinó no quina gràcia té? Ja m’imagino el cartell: “Diumenge a la tarda, “RUEDU”, onze braus toros de la comuna tal, contra onze humans de tal altre femer. Ball de sang assegurat! Patrocinat per... vila de tal, tal, tal i pasqual...”

En definitiva, estimat buit, estimat forat negre, estimat mitjà electrònic per dir res al no-res, així penso, de forma simple, estúpida i segurament mal enfocada, però fidel a uns principis. Això penso: M’importen tres raves els putos toros i els putos toreros i també els capsigranys que només es fixen en el que es fa o es pretén fer aquí! Com si els volen exterminar a tots plegats. Sembla que ja els sento: “Ei, heu sentit? Que allà, els paios aquells que no podem ni veure durant 23 hores i mitja al dia, discuteixen sobre si prohibeixen tal símbol patriòtic que representa la nostra uniformitat... Ara que no tenim res a fer, anem a fotre-hi el nas i després els donarem pel sac, com sempre!”
Senyor... Aquest país és un puto circ!! I si no burxen uns, ho fan els altres, i si no, la Pepita del quart-primera escombrant l’escala hi fot cullerada... Si tan sols es pogués tenir una opinió sense tenir que estar automàticament en contra de l’altra... He sentit ja tants comentaris a favor d’aquestes animalades dites cultura i tantes altres en contra, que no sabia ja què dir per no semblar això una simple reverberació del que ja s’ha dit i es dirà i dirà i dirà fins que un puto meteor caigui i ens envii a tots a prendre pel cul... Val, podria haver-m’hi posat amb més serietat, però en aquest país on les coses serioses molts se les prenen com a preses de pèl i les bromes es prenen a vida o mort, donen ganes d’enviar-ho tot a la puta merda!

L'estatut assassí

Una nova paranoia.

L’estatut és el “perillós monstre assassí”, i els cavallers són els espanyols de bé (polítics, TC, feixistes, caverna i tota la trepa).