Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris clàssics de sempre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris clàssics de sempre. Mostrar tots els missatges

dimarts, 29 de juny del 2010

humilitat



“Yo no me enfrento con enemigos lejanos sino con los que cerca de casa cooperan con ellos y les apoyan, y sin los cuales estos últimos serían inofensivos”.

“Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el derecho a negar su lealtad y a oponerse al gobierno cuando su tiranía o su ineficacia sean desmesurados o insoportables”. Thoreau, “Sobre el deber de la desobediencia civil”.


No defensaré un front comú per recuperar TOT el que acaben de retallar ara i ja es va ribotar abans, sinó un front comú per acabar d'una vegada amb tot aquest circ, per tallar-ho, per no tenir que dependre d'aquells a qui importem un rave, per no tenir que estar contínuament a la defensiva i, sobretot, per no estar contínuament auto-compadint-nos de la nostra desgràcia. La auto-compassió és perniciosa, perquè sempre has d'estar culpant a d'altres per la falta de justícia d'aquells i pels teus propis errors. No podem fer-nos grans d'una vegada o què? Hem d'estar plorant tota l'estona i culpant als demés de la nostra incapacitat per fer a la fi allò que ens convé tot i ser una decisió dura i potser un tant dolorosa? He conegut molta gent al llarg d'aquests 29 anys de vida, i he respectat moltes sensibilitats per equivocades que fossin perquè la persona s'ho valia o perquè creia que tothom pot pensar per sí mateix; però només m'he sentit orgullós d'aquells que són capaços de canviar, que són capaços d'adonar-se'n dels seus errors i no preocupar-se del que la resta els hi retregui quan a la fi diuen: “M'he equivocat, ho admeto. I pensant per mi mateix m'adono que el que jo veia era erroni i que d'altres tenien raó. Ara ho veig”. No és hora de dir: “Ja us ho deia”, però sí, us ho dic: “Ja us ho dèiem”, i doncs què? Què esperàveu? El seu sentit democràtic és tan minso com el que hi havia a plena dictadura.

Perquè, mirem-nos-ho des de la perspectiva de qualsevol dona o home del nostre temps: un d'aquests ciutadans nascuts i criats en democràcia que té introduït a l'ADN el rebuig a qualsevol tipus de violència i la idea – ara ja sabem que errònia -, que el diàleg i la bona fe tot ho resolen. En aquest cas, amb el tema que ens ocupa avui, PODRÀ aquest ciutadà o ciutadana quedar-se satisfet amb l'ofensa rebuda, amb el maltracte continuat, amb la més baixa i rastrera de les humiliacions que indigna la seva condició moral i repercuteix en la seva salut mental?
Ho dubto molt. Qualsevol home o dona que treballa o busca feina per tal de sobreviure, que paga tots els seus impostos amb més o menys dificultats, que s'aixeca d'hora cada dia per dur als seus fills a escola, que intenta portar-se bé amb els seus conciutadans segueixin la doctrina que segueixin, que va a comprar, que té severs finals de mes i lletres per pagar i reduccions de sou i problemes que resoldre, que fa cues per tot, que paga multes i sancions, que sobreviu per aspirar a viure, que s'esforça, que INTENTA actuar amb justícia enfront a cada problema que se li planteja sigui gran o petit... un home o dona així avesat a existir, amb la màxima dignitat i amb l'esperança d'avançar un xic més cada dia, evitant la confrontació i seguint tant bé com sap aquestes normes, es sentirà en aquest cas lligat de mans i encadenat pel sistema injust al que ell sempre havia donat suport. Així que el posarà ara en qüestió. Cercarà altres vies, es plantejarà alternatives – no totes ètiques o morals – i es preguntarà, sobretot, de què més pot disposar a banda de la bona voluntat i fe i oferir diàleg i les bones paraules, doncs tot això que li serveix en el dia a dia no li ha servit MAI per accedir al que ell considera justícia nacional; i no vol caure en la trampa de la violència. Es preguntarà quina és la línia, la fina línia que suposa la diferència entre la violència que ell i tots refusen i la violència de formes i verbal que està rebent per via teòricament democràtica que tufeja.
L'estat, el govern i la resta de ciutadans que voten als partits que l'han perjudicat també l'hauran fallat, i pels seus endins tramarà complots contra l'estat i tots ells, que ja no considerarà democràtics i amics sinó opressors tirànics i enemics que actuen en contra seu i de la seva comunitat. Talment com passava anys enrere. L'estat teòricament democràtic li està fotent enlaire l'existència amb la seva injustícia, i aquest home o dona ofès assassinarà l'estat amb la imaginació cada dia, tramarà mil i un complots contra aquest perquè no veurà res més que això. I si un dia – Déu no ho vulgui -, trasllada a la realitat aquests mil i un complots contra l'estat que prèviament ha imaginat, no serà ell el culpable de les seves accions tot i que tothom l'apunti, sinó el mateix estat tirànic i opressor que prèviament ha sembrat i regat i adobat CONSCIENTMENT la llavor de l'odi a l'interior d'un individu i comunitat al que està fallant. O es que quan et fereixen la dignitat, la consciència i els valors no li estan fent el mateix mal que produeix la violència física? Diria més; la primera és encara més covarda-i-tramposa-i-filla-de-puta, perquè sorgeix precisament de lleis injustes que a més diuen ser inamovibles i sagrades com un trunyot caigut del cel.
Són sangoneres, simplement. Ens estan sagnant lenta però irremeiablement, i aquí ens dediquem a discutir si la ferida és suportable per al pobre xupòpter que també ha de viure o de si ens l'hem d'espolsar i que s'espavili per ell mateix. Crec que està molt clar. Ens ho estan dient, ens ho estan dient a tothora amb lleis injustes i amb decrets i amb prohibicions i humiliacions i insults diàriament. El seu menyspreable odi envers nosaltres només és comparable a la seva necessitat de sang fresca diària per sobreviure.

Però simplifiquem, simplifiquem-ho tot i molt quan preguntem directament si la resta d'aquest Estat inventat amb les seves eines tramposes sempre a disposició, té dret a decidir sobre la llibertat que qualsevol comunitat d'aquest ha decidit per si mateix. Ho diré d'una altra manera: És pot considerar democràtic, just potser, que persones alienes de la nostra comunitat decideixin el destí de mínims que hem reclamat i votat quan ens han donat permís per fer-ho? Des de quan és això anomenat just? Què hi pinta un senyor de Lepe – per posar exemples sense assenyalar conscientment -, Burgos, Valladolid, Salamanca, Madrid etc, dient el que podem ser o no? A veure: uns pocs voten què desitgen perquè són ells qui s'adonen del que cal aquí, ho presenten, els hi neguen i ho corregeixen per tal de no fer-ne sang i arribar a un pacte i els hi acaben dient que sí; però!, quan arriba l'hora de la veritat TOTA la resta sembla tenir més veu i més vot i més dret a vet que nosaltres mateixos, només perquè té els invisibles fils de les marionetes col·locats estratègicament als llocs on es remenen les cireres. Des de quan això és normal? Des de quan el que AQUÍ decidim pot ser interpretat i retallat i ribotat i destrossat pels D'ALLÀ, PER QUI SIGUI? De què ha servit aleshores tot el circ previ per redactar aquests mínims i totes i cadascuna de les nostres baixades de pantalons? Com esperen que s'actuï fora de la visceralitat des d'aquí si l'únic que ens ofereixen són les seves orelles tapades i les seves ganivetades a traïció?

Cada vegada que aquest Estat dubta o anul·la el dret legítim a decidir a la nostra nació al considerar indissoluble “la seva” nació inexistent i vanitosa que s'han inventat, s'està confessant criminal i culpable de seguir enarborant les tesis tiràniques del totalitarisme impositiu més caspós i merdós que els hi ha corcat i enxiquit el cervell a còpia d'anys. L'estat s'està confessant mentider, antidemocràtic, bananer i pallasso per no esmentar allò que tant els fot que els hi recordem quan actuen: que segueixen essent uns feixistes reaccionaris. No, no em mereix, no em mereixen cap tipus de respecte i no em preocupa dir-ho. No es mereixen cap alabança aquest país i tampoc s'ho hauria de merèixer per part de la resta de catalans ni per TOTS i CADASCUN dels ciutadans de l'estat espanyol que es diuen a sí mateixos democràtics, perquè si hi estan a favor – de com actua el seu estat -, és que el corc els hi ha fet més mal que no ens pensem. I el mateix passa amb TOTS i CADASCUN dels europeus, la tesi general dels quals és girar l'esquena als problemes quan veuen massa merda per treure; perquè són també aquests darrers espècimens ufanosos – que es diuen a sí mateix els més demòcrates de tots i critiquen a tothom però no fan res de res - els que tenen la SAGRADA obligació de denunciar aquest Estat bananer i castigar-lo des de fora, doncs al no estar sotmesos teòricament a la seva tirania i males arts i despòtica i miserable i merdosa influència, són alhora els més obligats a parlar en nom dels encadenats que hi ha aquí dins, en aquesta caverna.

Dit això, afegiré que tots aquells que ara diuen que “acataran” la decisió són – en paraules molt reprimides, ho reconec -, els més immunds cucs de terra sorgits mai del cul de l'existència d'aquesta merda de món. I som nosaltres mateixos!, els que donen la cara per nosaltres, els que teòricament ens defensen i miren per l'interès general. No són res més que éssers de cartró pedra que s'han deixat tota la dignitat a un casset preenregistrat rere la seva imatge, incapaços d'adequar-se a la realitat, que segueixen mirant les imatges xinesques de la paret de Plató sense atrevir-se a sortir a fora. Segueixen encara amb el mateix discurset, una vegada i una altra – que pesats! -, són un refotut disc ratllat. Són personatges que semblen trobar plaer al fet de donar-se cops de cap contra una paret per comptes d'agafar l'escala que tenen al costat i saltar-la d'una vegada. Són aquests els intel·ligents que ens han de conduir a bon port? Sí, diuen que ho són, i si ho són tampoc em mereixen cap respecte. No dic que hagin de defensar l'estatut o queixar-se de la injustícia – que només fan això i res més -, sinó que són cecs corregibles que només es queixen per quedar bé i es neguen a anar a l'oculista per veure el que molts altres veiem: que on realment haurien d'anar d'una vegada és al manicomi; o no, potser no, potser més aviat els tocaria presó, perquè tots ells són conscients del que ESTAN FENT i D'ALLÒ QUE ESTEM PERDENT quan ells no fan res per corregir-ho i TOTS EN SORTIM PERJUDICATS; per culpa única i exclusivament de la seva incompetència i negativa a canviar de perspectiva, a acceptar l'error en el que estan.

Si tots nosaltres ens neguéssim ara a pagar els impostos que sabem del cert ens escanyen i no acaben servint a la nostra comunitat més propera no seria res arrauxat o forassenyat com molts d'aquests utòpics federalistes vomitarien i vomiten encara ara, sinó el més alt exercici de seny i dignitat i democràcia que mai s'hauria produït en aquest cony de nació. Si estem tots d'acord a la fi en que no estem d'acord amb les injustícies que rebem de la seva justícia, creem la nostra pròpia justícia i critiquem-la després i cultivem-la per fer-la més justa cada dia. La seva no es deixa criticar, la seva no es deixa tocar, la seva no vol ser ensenyada i molt menys per aquells que menyspreen. No ens amaguem rere la tanca protectora del fet diferencial o l'auto-compassió per criticar els afers exteriors que ens perjudiquen per sentir-nos millor una estona i fem ja el nostre camí sense por a equivocar-nos. Qualsevol dubte que tinguem sobre tallar d'una vegada amb tot això serà també el més gran dels encerts. I hi haurà errors en el nostre camí en solitari, de ben segur, i així és necessari que succeeixi si de debò creiem en créixer i aprendre per aspirar a millorar. Però si estem entestats a no adonar-nos que l'error principal és confiar en aquells que no ens atorguen confiança, ja podem plegar.

Tants i tants anys repetint el mateix! Dient-los: “Ei, que no hi ha res a fer, que no la travessaràs amb el cap, aquesta paret; agafa l'escala, cabut!”. No es tracta de ser arrauxat o perdre el seny com alguns diuen, es tracta de ser humil!, d'acceptar, d'una vegada ja, que no hi ha res a fer, que no has fet res més que equivocar-te – potser amb bona fe i tot. Però tranquil, tranquils tots; ho acceptem, acceptarem tots i cadascun dels vostres errors i us abraçarem amb nosaltres. Sempre i quan sigueu humils d'una vegada i us adoneu que SEMPRE us heu estat equivocant, que aquí teniu la vostra família, que aquí teniu la vostra terra, el vostre futur, la vostra dignitat. Què hi ha més digne que ser humil i acceptar fer-ho bé a partir d'ara?

* Aquest assaig no hagués estat possible sense la lectura prèvia i inspiració - i una clara part de reeinterpretació - que m'ha proporcionat la lectura de "Sobre el deber de la desobediencia civil" de H.D. Thoreau.*

divendres, 16 d’abril del 2010

és el dia... una altra vegada!



Em fa tan poca gràcia escriure d'això de l'estatut com a tu, company lector perdut que t'atures – o t'has trobat travat - en aquest atzucac electrònic de llegir-ho. Penso: "una altra vegada!?" I sí, una altra vegada, i si tu segueixes, serà molt probablement més pel morbo de saber si se m'escalfarà la boca com se li escalfava al mateix Rubianes o, per confirmar una vegada més la idea generalitzada que més val desentendre's de tota aquesta merda de política que ja pots llegir sempre que vulguis d'entesos de debò – polítics, professors, escriptors, periodistes, teòlegs i demés –. Però quan ho facis, quan al teu navegador hi introdueixis “estatut” i premis l'enter, o quan paguis 1,20 euros per un diari qualsevol, tindràs una altra confirmació: Que nosaltres, els catalans tan inclinats a mirar-nos el melic, si que som únics arreu del món en alguna cosa i campions en una altra: som únics en patir el més surrealista sistema d'autogovern i els campions de la subnormalitat al permetre-ho. Vaja, així ho veig jo, amb tots els respectes; que no hi ha al món prou manicomis per tancar-nos, i això és tot un repte superat.

La veritat sigui dita; m'hauria d'importar tres parells de collons això de l'estatut, perquè com bé m'han inculcat molts savis anònims que faig veure que ignoro cada dia, passi el que passi ningú em privarà de l'obligació d'anar a la feina l'endemà, o de buscar com boig un lloguer digne, o d'enganyar de tan en tan alguna mossa per fotre un simple clau o de guaitar de cua d'ull el calendari esperant el dia 1 per cobrar. De què collons ha de servir l'estatut a efectes pràctics per al ciutadà corrent? Alguns es pensen que amb aquest grapat de fulls o l'anhelada independència l'endemà les burilles i les caques de gos hauran desaparegut de la vorera, que tots els bàrmans de Barcelona t'entendran quan demanis un tallat per comptes d'un cortao, que als peatges només et faran aturar per retornar-te els teus calés d'anys i panys en forma de cafè calentet al gust, donuts i “bon viatge's”, que el fill de puta del cap o encarregat o director que tinguis haurà fugit al planeta del que ja sospitaves procedia i que, a tothora, cada carrer, botiga, plaça, banc, bústia, colom, gos, fanal i persona o projecte d'aquesta semblaran vistosos a través de la teva retina, talment com si t'haguessis empassat un grapat de bolets al·lucinògens – amb molts colors distorsionats i tal -. Però NO! L'endemà passaria més del mateix però amb ressaca de cava: que sonaria el mateix despertador de sempre, escoltaries la mateixa música al reproductor portàtil, aniries a la teva mateixa i odiada feina, entraries al mateix tren que arriba tard i sempre a punt de petar, maleïres també pels teus endins al mateix imbècil de cambrer brut i desagradable de l'hora de dinar, al mateix cap o director o encarregat superb i pujat de l'infern, pagaries els mateixos peatges, els mateixos preus al supermercat i pagant l'oro i el lloro per sobreviure a final de mes; i et trobaries aquella mateixa nit, a casa, al mateix porc o lloro o cotorra o morsa amb qui et vas casar... TOT IGUAL! Per què? Perquè l'estatut és una cosa terrenal i feta per espanyols, per tan no se li poden demanar miracles ni equitat i molt menys justícia. Hi ha amos i esclaus, no s'és igual, que deia el poeta italià.

Ja ho sabeu: a hores d'ara m'és ben igual el que en facin del cony d'estatut. Personalment m'agradaria que se'l fotessin pel cul, però no tindré ni tindrem aquesta sort. Ni tan sols m'agradava com era abans que els del partit de l'au marina carronyaire s'hi llencessin al damunt en forma de recursos infinits per donar-nos pel sac i fer valer als seus precursors. És més, sí que és cert que fa cosa de tres anys i mig que els incompetents aquests del tribunal constitucional se'l miren com un filòleg es miraria una bomba de rellotgeria plena de cables multicolors, però també ho és que abans d'això ja es va discutir entre els incompetents d'aquí, els partits que afamats de protagonisme concedien i reclamaven i es repartien bufes per fer la seva llei i quedés del color més proper del seu partit. No només portem tres anys i mig de merder; s'està acabant la legislatura d'en Monti – d'aquí a ben poc hi haurà eleccions -, i això fou una Maragallada; és a dir, de la legislatura anterior. Tres anys i mig? Merdes! En portem sis o set o vuit ballant el vals de l'estatut dels pebrots! I no analitzaré ara ni ètica ni moralment de què cony serveix fer el circ del referèndum si després uns altres que no viuen ni viuran mai aquí fan el que els hi surt de la soca dels ous. Tampoc recordaré la frase d'aquell malabarista inútil i presumptuós que comença amb: “aprovaré el estatuto...” Per mi, de tot això, se'n diu prendre el número al personal i n'estic fart de repetir el que ja repeteix la majoria.

Acabaré dient que tothom hauria de saber el per què de la importància d'aquest text, doncs tot Catalunya ha girat entorn a aquest durant anys, i encara que no ens ho escoltéssim ni a la tele ni a la ràdio ni ens ho llegíssim als diaris, sabem que els nostres avis i pares si ho feien i que desgraciadament ja estan criant malves i que s'estan partint la caixa des del cel o l'infern. L'estatut, l'estafa aquesta, cada vegada que la sento anomenar, em recorda a tots els que omplen el cementiri des de fa anys i se'n foten de nosaltres, vius amants d'auto-fustigar-nos en companyia de tota aquesta colla de sonats de l'oest. Cada dia sento la veueta dels morts aquí, a cau d'orella; els sentiu? Ens diuen: Subnormaaaaalssss...

(una altra vegada... repeteixo vídeo)

dilluns, 7 de desembre del 2009

L'estatut assassí

Una nova paranoia.

L’estatut és el “perillós monstre assassí”, i els cavallers són els espanyols de bé (polítics, TC, feixistes, caverna i tota la trepa).

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Extravagàncies i comandes (Clerks)

Randal Graves, el millor dependent de la història, fent de les seves.



Randal Graves (altra vegada) actuant amb la seva peculiar naturalitat.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

L'imprès A-38 (l'estatut)

Al.legòricament, no és el mateix del que parlen molts entesos això? Que anar a buscar res a Madrid fa parar boig?

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Persones humanes

Furgant per youtube sempre hi ha moments de reflexió. Què teclejar? Què buscar? "Ja comences a perdre el temps oi?



I aquí ja no et semblava pas perdre el temps... Has trobat en Mikimoto.





I n'hi ha més... al youtube, és clar.