En fi, a la merda

Em desvetllo i endego la ràdio, que escup notícies frenèticament. Escolto com ho porta el Japó amb la radioactivitat, escolto la darrera pensada de no-sé-qui sobre els uniformes a l'escola, la indiferència de Madrid per la visita sobre no-sé-quin pacte fiscal que persegueix o diu perseguir el president de la Generalitat, quelcom sobre el Barça i la selecció espanyola i no sé-què d'un camp de patates del ganxet, que em sona estrany perquè em recorda a les mongetes de la meva terra. També hi ha un pensament d'economia, sal i pebre de Líbia i la ració obligatòria “del-que-diu” el president nord-americà.
Bé, m'alço i buido la bufeta. Prenc un cafè soluble escalfat amb el microones. Faig el llit i em rento les dents. Miro la pica plena a vessar d'olles i paelles del dia anterior, de quan vaig dedicar-me a cuinar i a deixar-me preparada la teca per mitja setmana i guanyar temps. Penso en prendre-m'ho en calma. No hi ha pressa. Penso en sortir a fer un volt tranquil, fumar un cigarret, passejar pel riu, notar alçar-se el sol en un nou dia, mirar de distreure'm i esperar gratament que arribin les quatre de la tarda, quan comencen les obligacions per mirar de sobreviure.
Així que em vesteixo de passeig i surto de casa. Passejo uns deu minuts d'ací allà, sense massa sentit. Me'n canso i llavors recordo que el diumenge tinc pensat de baixar a casa i que m'he d'acostar a informar-me a l'estació d'autobusos.
Però abans em tanco a una cafeteria cantonera de rambla d'Aragó i m'assec a una taula. Demano un cafè amb llet a una rossa castellano-parlant amb clar accent i caràcter de l'Europa de l'est.
Entra una semi-dona. No més de vint-i-quatre o vint-i-cinc, petita, concentrada i amb un casc negre penjant del colze. Llavis rodons pintats de vermell, cabells llargs i oberts i estofats com queden els cabells a aquell que ha marxat de casa acabat de dutxar sense esperar a assecar-se'ls.
Prenc el cafè amb llet i trec la llibreta. Intento trobar alguna cosa interessant que no es mostra ni es descobreix. Tot és rutinari i tediós, fins i tot els tres bombons femenins passats la trentena que es van asseient a la taula del meu costat amb xerrameca insulsa i buida i que decideixo ignorar. Sento però les frases buides que semblen moure's al ritme de la música.
Decideixo tornar al cau, al davant de la finestra oberta. M'aturo mirant-me el cartell d'una botiga, una en la que apareix un noi despentinat amb mitja barba i boca mig oberta com de tarat mental despreocupat però que la veritat ho va fer per ressaltar la mateixa tendència de la roba que duu posada tipus vagabund – que està de moda -, i al seu costat molt arrapada però mantenint distàncies una noia molt jove despentinada per un hipotètic vent però tota espitregada, amb aquella mirada decidida i violenta d'avui dia, una mirada que diu “independència de dona del segle XXI”.
Giro la clau i entro a la meva tomba. Alço la persiana negra i el sol i una brisa fresca entren sense permís a l'apartament. Miro altra vegada la pica i decideixo que ara no toca, que vull posar a bullir el cervell a foc lent, mirar per la finestra i veure dones passejant cotxets amb cara de tenir encara permís de maternitat, a l'escombriaire d'avui amb ulleres petites petites i muntura inapreciable en cara rodona empenyent el seu carret de cubells verds, aferrant a estones el seu cabàs ataronjat i passant l'escombra, buidant les papereres. Observo els arbrets rosats excitant-se per invisibles i fresques brises matineres, un cotxe dels mossos que es descobreix aparcat rere un Mercedes mal aparcat i que se'n va, a dues dones més que passen de la trentena caminant sense pressa, enfundades en botes de mosqueter, xerrant o contant-se alguna cosa que segurament ha de ser molt important...
No hi ha pressa, no hi ha pressa, no hi ha pressa... Això em repeteix el cos. No hi penso, però el cos m'ho diu.
Planejo el matí. D'aquí a una estona asseure'm al tron i ginyar i enginyar alguna cosa amb la que distreure'm fins les onze o així. A això de dos quarts de dotze biblioteca, per buidar la brossa acumulant-se al compte de correu electrònic; a les dotze continuar i pensar en els Colors i en Canet, o llegir fins les dues un llibre del Toni Sala. A les dues dinar, deixar impecable la pica i rentar els plats, recollir i plegar la roba de l'estenedor del lavabo i dutxar-me. Llegir més, escoltar música, mirar a la finestra i, a dos quarts de quatre sortir i prendre un cafè tranquil, preparar-me per entrar a les quatre i recollir tota la merda que em deixen per recollir sempre que entro a treballar i em menjo jo solet.
I quan ja assegut a l'escriptori, la finestra oberta, colpejant sense sentit però invocant involuntàriament als meus herois que un dia s'assegueren en un escriptori merdós de llocs merdosos a ciutats merdoses, m'alço i preparo un altre cafè soluble fumejant a la tassa, i quan la boca se'm fa aigua per prendre-me'l, algú truca al mòbil i corrents el busco a la motxilla, cridant: “I ara què? I ara què collons passa, qui collons és?”
Despenjo, i és un dels múltiples socis del maleït negoci on he anat a parar.
- Buenos dias Santi. Podrias venir hoy a las dos, en vez de a las cuatro?
"Així rebentis", això penso. "Així rebenteu tots d'una puta vegada".
Però qualsevol que no hagi vist el seu contracte encara després de més d'un mes, que li hagi costat sang i llàgrimes aconseguir les quatre xifres rodones que t'han d'ingressar a la llibreta que es mor de riure, que regali prop de catorze hores de més a la setmana per conservar la feina, que faci la feina que no li és obligada, que s'ho hagi d'enginyar cada dia per no parlar de més i dir el que realment pensa, que no vol destacar massa negativament en una empresa on roden caps cada mes, on hi ha inestabilitat i por a la cara dels treballadors, on hi ha temporal de merda cada vegada que apareixen els capitalistes que es pensen que això és com comprar un pis i començar a arreplegar calés, qualsevol, qualsevol, qualsevol, a banda del que pensi, diria això:
- Val. Cap problema.
- Hasta la dos pues.

M'arrepapo a l'escriptori, trec un cigarret del paquet, encaixant-lo als llavis. Miro enfora, pensant en que he de pensar en re-organitzar-me altra vegada l'ordre que abans havia organitzat. Busco l'encenedor entre TOTA la merda de la taula plegable que vaig comprar per quatre duros i que uso d'escriptori. Trobo un disc de música que vaig comprar abans d'ahir - supervendes català - sota una muntanya d'impressions emplenada de correccions amb boli blau. El trec de la funda i el poso al dvd i endego la televisió i apujo el volum.
La música trontolla suau als altaveus. Observo el carrer movent-se al seu ritme, desvetllant-se suau, organitzant-se com tots, com tot el món i totes les persones fan, fins i tot aquells que no tenen res ni res tampoc a organitzar.
Observo un home passejant un minúscul gos blanc lligat amb corretja vermella, el gos no té pressa, i l'home tampoc. Costa de veure avui dia qualsevol animal sense pressa, penso. Tota la resta, tots, marquen el pas a ritmes demencials. Tothom té pressa perquè tothom té la malaltissa necessitat de fer moltes coses a la vegada. Els estudiants que veig en tanta ciutat universitària – n'està ple -, encara s'ho prenen amb calma. També les dones i els homes frenats per les bosses dels supermercats i alguna parella pels vespres.
Però sento la debilitat d'escriure alguna mena d'assaig sobre les nuclears i la radioactivitat i aquesta puta merda de món que algun dia espero heretar amb la resta de vosaltres, quan hi trobi el meu lloc, la tan preuada estabilitat. Sento com si JO hagués de dir alguna cosa sobre els milers i centenars de tombes en vida que aparenten ser les persianes tancades dels alts edificis sota els que m'he passejat al matí, de les centenars de botigues de tots els eixos comercials amb tots els productes importats però “chic's i actuals” que a canvi de diners diuen oferir-te personalitat. Dels milers d'edificis i pisos i apartaments i cases adossades i edificis d'oficines construint-se a tot arreu tot i haver-ne ja milions de buits. Sento la necessitat de dir alguna cosa sobre tot això, sobre la frase d'un polític que he sentit al matí i que diu: “Ara cal pensar en el present i no en el futur”, sento la urgència dins meu de dir-ne alguna cosa, de tot això, de dir que cal viure el moment, sí, però que cal tenir present on et porta aquest camí que tothom ha de seguir obligatòriament, a on ens porta... Sento la imperiosa necessitat de saber què penso realment, de saber què espero.
I llavors m'ho explico jo mateix, fluixet i en confessió. Ho escric per a mi, m'ho llegeixo i decideixo no ratllar a la resta amb tot això. Total, per a què? De què serviria? Que s'ho busquin, que pensin, que trobin la veritat per sí mateixos si de debò volen sentir-se impotents i infeliços. La resposta típica del ciutadà jove d'avui dia és: “ a mi això m'importa tres collons”.
- Fregits?
- Fregits!
I ho entenc, perquè de fet ningú escolta ja ningú ni pensa ja en ningú més que en sí mateix. Als joves se'ls diu arrauxats sense cervell i sense experiència i no se'ls escolta. Seria massa perillós aplicar el que aquests somnia-truites pensen, doncs es carregarien un món que DIUEN SABER és millor que el que els joves realment voldrien. Quan un es col·loca en contra dels interessos dels poderosos, és sempre molt millor ignorar-los o contestar que no sap on va o què diu. Raonar-li les respostes seria perdre massa temps per a un món que no s'ha d'aturar mai i ha de crèixer sempre i caminar, encara que camini en direcció a la merda.
Trist, però de fet tenen raó, perquè el món és un joc de miralls, un joc infernal amb regles ocultes que s'amaguen als calaixos dels que l'estan enviant a prendre pel cul, i descobrir els seus tripijocs, mostrar-los, semblaria com mostrar un conte fantàstic i surrealista a parts iguals. I els que comanden el vaixell tenen tendència a dir que tot “és molt més simple que això”. A la gent li agrada el que és simple. No vol ratllar-se.
I avui, com d'altres vegades em pregunto de què serviria escriure tot això. Ja ho he fet desenes de vegades. Per què, per què caldria prendre's la molèstia de que un home o dona digui el que realment pensa, de tot el que l'envolta, del món que li està quedant, de com estan comandant la nostra nau els capitans que es barallen pel timó?
Millor no intentar-ho.
Així que quan a la fi som madurs i realistes, ens adonem que en aquest món només pots aspirar a sobreviure i a crear alguna cosa pròpia. Res més. Fer-te freak en alguna especialitat que ningú intenti, diferenciar-te el més possible dels demés visiblement per no haver de descobrir la diferència en els detalls, no parar de moure't mai, no aspirar mai a pensar i sentir i comprendre i dedicar-te a FER el que sigui, encara i que no ho entenguis. No aspiris al bé comú ni que sigui bo per a tu, perquè sempre serà millor per a tu pensar únicament per a tu. Això t'han ensenyat, així que aplica-ho, imbècil, somnia-truites. Si no has après encara ara que només cal mirar per un mateix és que encara ets idealista, i que confies en el seny i el sentit comú.
I creure això és estavellar-te a la realitat.
Cal saber que el que tenim al davant és hipocresia variada, sales plenes de miralls distorsionats i temporals. Oblida't de voler canviar res. Ocupa't de tu i de ningú més. Et sentiràs fastigós el dia que moris tal i com has viscut: sol.
I ni tots els capitans i comandants i generals d'aquest món junts, amb tota la seva experiència i preparació i teòrica saviesa, arribarien mai a la saviesa de qualsevol jove d'avui dia. Una saviesa que no se saben tenir, una saviesa oculta en la seva forma d'actuar i de pensar, una saviesa que ja va dir el savi americà beat, una que diu:“En fi, a la merda...”.

Mudança

1

És una plàcida tarda de començaments d'Agost. Dic plàcid perquè m'agafa en dimarts i el dimarts és especial, és el meu dia lliure. Tampoc és que estigui exultant, eh!, ni amb una estúpid somrís optimista. Però bé, almenys no estic emprenyat, que hi fa molt. Almenys, a la nit, no començo l'entrada del diari escrivint: “ha estat un tediós i vomitiu i merdós dia més d'Agost...”. Si més no els dimarts el rellotge no pressiona, la suor no regalima. Els dimarts tinc unes hores per fixar-me en el món al que visc.
Però tornem-hi: tarda plàcida, lluminosa i alhora suportable. Ha plogut i el termòmetre s'ha calmat. L'hora: poc més de les set quan arribo al final del carrer, allà on m'han dit: a la cantonada. I sí, allà està: el número 12. Però fins que no em planto just davant del portal no començo a sentir-me imbècil, fins que no m'adono que no li he preguntat el número del nou pis al col·lega.
Bé, no pot ser complicat, penso. Rebusco a la motxilla cercant el telèfon mòbil. No hi és, NO HI ÉS! Bé, a mi sempre sol acompanyar-me la imbecil·litat, mai me l'he deixada i mai m'ha deixat tirat, aquesta. I es que no s'és imbecil per una bajanada concreta, sinó pel conjunt de bajanades que et fan just mereixedor del títol. Sóc imbècils, ergo, faig meritòries bajanades cada dos per tres.
Bé, ho intento solucionar a l'antiga: camino fins a l'altra cantonada, em quedo d'esquenes a l'altra façana. Observo els balcons de l'edifici. N'hi ha sis a la vista: tres amb les persianes blanques completament abaixades, sense moviment. Un de completament colrat de plantes i flors verdes, brillants, vermelles, grogues, blanques, enèrgiques. Allà dins hi ha vida, però hi ha un altre pis que sembla acabat de sortir de la cadena de muntatge; un amb les persianes lleugerament alçades que em fa dubtar de si realment hi viu algú: ni un armari, cap reixeta per a possibles menuts a la barana, ni tests, ni escombres ni escombraries, ni trastos, ni bicicletes, ni roba estesa; un pis per guarnir, vaja. En canvi n'hi ha un que... Bé, n'hi ha un que és un batibull de primera: la finestra oberta i tot ple de caixes de cartró amb el logotip “Frit Ravich” al llom, una escombra a la vista, bosses de brossa, un cubell blau amb reguerols secs de pintura blanca per les seves parets exteriors i, una bombeta, una trista bombeta penjant dels cables nuus brollant de la façana d'obra vista; ben bé com si el darrer inquilí s'hagués endut l'aplic que va comprar a l'Ikea. Bé, no cal ser Sherlock Holmes, tot apunta allà mateix, ha de ser aquí. Miro a un costat i l'altre del carrer. Ningú a la vista, lliure de culpa i pecat i vergonya. Bramo (com un energumen, per cert): “MAAAAAARC!”. El carrer retrona.

2

El que abans de convertir-se en pare era el meu amic s'ha mudat. L'acompanyen en tal aventura la dona, el maleït gos carlí que es dedica a llepar-me els dits dels peus encabits a les xancletes i, també, la seva joia: la petita bèstia-devora-euros-i-embruta-bolquers de nou mesos. Bé, això volien. Era el seu ideal de felicitat. No tinc res a dir sobre això, no és criticable; a la vida cadascú s'ajusta les manilles al gust.
Però el cas és que tots dos han decidit apujar el llistó de la vida i pagar una mica més per tenir-ho tot més fàcil. Pagar per comoditat. Enrere queden ara aquelles tres plantes sense ascensor, aquell cop de puny de pis menut sense calefacció ni terrassa ni aparcament ni totes les comoditats que els hi ofereix el nou. Aquest d'ara és la hòstia!, comparat amb l'anterior. Però no m'ha trucat per ensenyar-me'l, el pis, desenganyeu-vos. Me'l ensenyaran més tard, el pis, mentre em va demanant ajuda amb “un parell de nimietats” que domino, com ara els endolls i el suport de la tovallola fluix i tot això. Però el problema més important i pel que m'ha trucat aquesta tarda és perquè no li funciona la caldera i, per tan, no podrà banyar el nen. La miro, la molt cabrona; la comprovo, la faig marxar i apareix el raig d'aigua calenta a la pica de la cuina. Màgia!? Tothom té un passat, i el meu passat es diu lampisteria.

Després d'instants tensos que ofereix el meravellós món de parella, com ara recriminacions d'ella, disculpes d'ell, típics estira i arronses i critiques mútues d'aquells que es muden i tenen els nervis destrossats per tot el que comporta això, a la fi arriba el millor: el moment del premi per l'amic que apareix tres vegades comptades l'any: fer la cervesa. Bevem i fumem i parlem. Tinc l'oportunitat de provar el nou sofà, un sofà collonut i marró d'aquests on poden jeure-hi dues persones estirades en forma d'L. Per a mi em pregunto el preu, si me'n caldrà un quan em traslladi l'any que ve si tot va bé. Però ho deixo estar; escolto tots i cadascun dels detalls que els han portat a emprendre l'aventura d'un lloguer amb opció de compra.
Amb opció de compra? - pregunto jo -. No me'n havíeu dit res d'això. Què bé, no?
Sí, sí – diu ella -. Era una bona oportunitat. Es que és d'un home de Barcelona, saps? És molt maco, la meva mare el coneix i pobret, no té gaire sort amb els lloguers. Tothom se li envà en un tres i no res. O no poden pagar, o se'n van a llocs més econòmics, o el que sigui...
... el cas es – afegeix en Marc -... el cas es que el tio vol calés, i no el pot vendre encara, perquè tot està com està i perquè és de protecció oficial i li falten set anys per poder-ho fer...
Què!? De protecció oficial?
Evidentment m'agafa de sorpresa, no ho entenc, no em quadra. M'estan dient que és d'un paio de Barcelona que, imagino, tindrà la seva vida, el seu pis o casa, la seva feina, el seu carnet de videoclub i el seu restaurant i bar de copes i puticlub favorit, a Barcelona, no aquí. Com nassos pot haver comprat un pis de protecció oficial aquí? Això els hi pregunto.
No ho sé... - diu tot cercant complicitat o aprovació en els ulls d'en Marc -. Suposo... suposo que amb un altre nom, el d'algun familiar o alguna cosa així... Sempre s'ho arreglen. La gent s'ho manega sempre, Bernat, volia invertir, com feia tothom anys enrere i se la va empescar d'una manera o altra. L'edifici no està ple, hi ha més pisos que no hi viu ningú. Què hi vols fer? És el que hi ha...
Me'n expliquen més detalls. Em bull la sang. Coses com ara que el paio vol calés ara i treure's el pis de sobre més tard perquè s'hi ha enganxat els dits. Li desitjo poca sort, que pagui, que li tallin les mans llargues. Set anys!, això li queda. Paciència per fer negoci a costa d'altres. Bé, em recorden que quan s'acompleixin els quinze legals, ells també hi sortiran guanyant; doncs es farà una valoració del pis sobre el preu de llavors i els hi descomptarà part del que li hauran pagat. Evidentment, sense res firmat, perquè “no es pot fer cap paper d'això”.

Parlar dels pisos i els xanxullos i de situacions personals desgraciades o felices d'altres amics o coneguts ens porta, inevitablement, a parlar de la crisi, del que van fer les dretes, del que estan fent les esquerres, del poc que s'observa des de dalt el com funciona el món abaix... Però el que tothom sembla tenir clar ara és que ja sap quina és la raó de la crisi, quin ha estat el nostre gran error: dedicar-se a crear intermediaris que compraven i venien coses sense produir res. El sistema econòmic actual està muntat per subsistir un temps, no per viure-hi sempre.
Aprofundim, ens deixem endur, en Marc i jo obrim dues cerveses més. Em sento més llenguerut. Ella assegura que la cosa anirà a millor, que no sap quan, però que anirà a millor, encara que sigui a costa de que els sindicats s'abaixin els pantalons per crear ocupació i afavorir l'acomiadament... Parlem d'això darrer, però de seguida contraataco i jo defenso una postura radicalment pessimista, perquè ho sóc, de pessimista – o realista -, i no sé què és més odiós, si un carregós pessimista sense solucions o un encegat optimista sense raó. Li dic que dubto moltíssim que la màquina es posi en marxa de forma natural aquí, que aquesta és més grossa de la que ens pensem, que no hi ha industria, que el polígon industrial del poble està pràcticament buit, que no es produeix, que no es pot competir i que no es pot importar sempre ni tampoc vendre i revendre una mateixa mercaderia inútil perquè al final sempre n'hi ha que hi perden... I callo, perquè noto que comença a odiar-me. Acabem en punt mort, acabem parlant de quedar per sopar un dia d'aquests, tirant aigua damunt les flames creixents. Malparlem d'aquests i aquells amics que no veiem des de fa temps, de què fan, de com han canviat, amb qui estan, com estan... el menjador es torna peixateria o cua de supermercat.
No pensar-hi, aquesta és la clau per a tots els mortals de sota la cadena: no pensar-hi, deixar que tot segueixi el seu curs, deixar fer als grans. Ningú vol sentir en boca de ningú altre que no hi ha esperança a la vista per sortir-ne, d'aquesta. Tothom espera que el sistema torni a arrencar, que el cor torni a bategar, que les fàbriques tornin a produir pinso de gos, perfums, cremes hidratants, cotxes, motos, cases unifamiliars de cap de setmana, televisions gegants, ulleres de sol, vibradors, nines inflables, cagarros de cartró-pedra... Tothom vol comprar més del que necessita, simplement. Així s'ha fet sempre, ningú vol quedar-se sense la seva porció de pastís. També perquè ningú té ganes que li retallin la llibertat d'acumular com altres han fet abans. Ningú vol MUDAR de sistema, només de posició. I si ho volen, no saben ni a què ni a qui tenen que apuntar perquè tot s'ensorri com un castell de cartes. Tothom, en aquest món, sobreviu per l'esperança de trobar-se, tard o d'hora, al capdamunt de la cadena i ser qui remeni les cireres. Tothom, tothom, tothom, a fi de comptes, vol el mateix verí que fa a l'enemic de dalt de tot de la piràmide odiós a ulls dels de sota. S'hi canviarien sense pensar-hi. Tothom vol tornar-se una sangonera tot i que li repugnin quan li xuclen la sang. Tothom intenta enfilar posicions a la piràmide. Llei de vida, així és.

humilitat

“Yo no me enfrento con enemigos lejanos sino con los que cerca de casa cooperan con ellos y les apoyan, y sin los cuales estos últimos serían inofensivos”.

“Todos los hombres reconocen el derecho a la revolución, es decir, el derecho a negar su lealtad y a oponerse al gobierno cuando su tiranía o su ineficacia sean desmesurados o insoportables”. Thoreau, “Sobre el deber de la desobediencia civil”.

No defensaré un front comú per recuperar TOT el que acaben de retallar ara i ja es va ribotar abans, sinó un front comú per acabar d'una vegada amb tot aquest circ, per tallar-ho, per no tenir que dependre d'aquells a qui importem un rave, per no tenir que estar contínuament a la defensiva i, sobretot, per no estar contínuament auto-compadint-nos de la nostra desgràcia. La auto-compassió és perniciosa, perquè sempre has d'estar culpant a d'altres per la falta de justícia d'aquells i pels teus propis errors. No podem fer-nos grans d'una vegada o què? Hem d'estar plorant tota l'estona i culpant als demés de la nostra incapacitat per fer a la fi allò que ens convé tot i ser una decisió dura i potser un tant dolorosa? He conegut molta gent al llarg d'aquests 29 anys de vida, i he respectat moltes sensibilitats per equivocades que fossin perquè la persona s'ho valia o perquè creia que tothom pot pensar per sí mateix; però només m'he sentit orgullós d'aquells que són capaços de canviar, que són capaços d'adonar-se'n dels seus errors i no preocupar-se del que la resta els hi retregui quan a la fi diuen: “M'he equivocat, ho admeto. I pensant per mi mateix m'adono que el que jo veia era erroni i que d'altres tenien raó. Ara ho veig”. No és hora de dir: “Ja us ho deia”, però sí, us ho dic: “Ja us ho dèiem”, i doncs què? Què esperàveu? El seu sentit democràtic és tan minso com el que hi havia a plena dictadura.

Perquè, mirem-nos-ho des de la perspectiva de qualsevol dona o home del nostre temps: un d'aquests ciutadans nascuts i criats en democràcia que té introduït a l'ADN el rebuig a qualsevol tipus de violència i la idea – ara ja sabem que errònia -, que el diàleg i la bona fe tot ho resolen. En aquest cas, amb el tema que ens ocupa avui, PODRÀ aquest ciutadà o ciutadana quedar-se satisfet amb l'ofensa rebuda, amb el maltracte continuat, amb la més baixa i rastrera de les humiliacions que indigna la seva condició moral i repercuteix en la seva salut mental?
Ho dubto molt. Qualsevol home o dona que treballa o busca feina per tal de sobreviure, que paga tots els seus impostos amb més o menys dificultats, que s'aixeca d'hora cada dia per dur als seus fills a escola, que intenta portar-se bé amb els seus conciutadans segueixin la doctrina que segueixin, que va a comprar, que té severs finals de mes i lletres per pagar i reduccions de sou i problemes que resoldre, que fa cues per tot, que paga multes i sancions, que sobreviu per aspirar a viure, que s'esforça, que INTENTA actuar amb justícia enfront a cada problema que se li planteja sigui gran o petit... un home o dona així avesat a existir, amb la màxima dignitat i amb l'esperança d'avançar un xic més cada dia, evitant la confrontació i seguint tant bé com sap aquestes normes, es sentirà en aquest cas lligat de mans i encadenat pel sistema injust al que ell sempre havia donat suport. Així que el posarà ara en qüestió. Cercarà altres vies, es plantejarà alternatives – no totes ètiques o morals – i es preguntarà, sobretot, de què més pot disposar a banda de la bona voluntat i fe i oferir diàleg i les bones paraules, doncs tot això que li serveix en el dia a dia no li ha servit MAI per accedir al que ell considera justícia nacional; i no vol caure en la trampa de la violència. Es preguntarà quina és la línia, la fina línia que suposa la diferència entre la violència que ell i tots refusen i la violència de formes i verbal que està rebent per via teòricament democràtica que tufeja.
L'estat, el govern i la resta de ciutadans que voten als partits que l'han perjudicat també l'hauran fallat, i pels seus endins tramarà complots contra l'estat i tots ells, que ja no considerarà democràtics i amics sinó opressors tirànics i enemics que actuen en contra seu i de la seva comunitat. Talment com passava anys enrere. L'estat teòricament democràtic li està fotent enlaire l'existència amb la seva injustícia, i aquest home o dona ofès assassinarà l'estat amb la imaginació cada dia, tramarà mil i un complots contra aquest perquè no veurà res més que això. I si un dia – Déu no ho vulgui -, trasllada a la realitat aquests mil i un complots contra l'estat que prèviament ha imaginat, no serà ell el culpable de les seves accions tot i que tothom l'apunti, sinó el mateix estat tirànic i opressor que prèviament ha sembrat i regat i adobat CONSCIENTMENT la llavor de l'odi a l'interior d'un individu i comunitat al que està fallant. O es que quan et fereixen la dignitat, la consciència i els valors no li estan fent el mateix mal que produeix la violència física? Diria més; la primera és encara més covarda-i-tramposa-i-filla-de-puta, perquè sorgeix precisament de lleis injustes que a més diuen ser inamovibles i sagrades com un trunyot caigut del cel.
Són sangoneres, simplement. Ens estan sagnant lenta però irremeiablement, i aquí ens dediquem a discutir si la ferida és suportable per al pobre xupòpter que també ha de viure o de si ens l'hem d'espolsar i que s'espavili per ell mateix. Crec que està molt clar. Ens ho estan dient, ens ho estan dient a tothora amb lleis injustes i amb decrets i amb prohibicions i humiliacions i insults diàriament. El seu menyspreable odi envers nosaltres només és comparable a la seva necessitat de sang fresca diària per sobreviure.

Però simplifiquem, simplifiquem-ho tot i molt quan preguntem directament si la resta d'aquest Estat inventat amb les seves eines tramposes sempre a disposició, té dret a decidir sobre la llibertat que qualsevol comunitat d'aquest ha decidit per si mateix. Ho diré d'una altra manera: És pot considerar democràtic, just potser, que persones alienes de la nostra comunitat decideixin el destí de mínims que hem reclamat i votat quan ens han donat permís per fer-ho? Des de quan és això anomenat just? Què hi pinta un senyor de Lepe – per posar exemples sense assenyalar conscientment -, Burgos, Valladolid, Salamanca, Madrid etc, dient el que podem ser o no? A veure: uns pocs voten què desitgen perquè són ells qui s'adonen del que cal aquí, ho presenten, els hi neguen i ho corregeixen per tal de no fer-ne sang i arribar a un pacte i els hi acaben dient que sí; però!, quan arriba l'hora de la veritat TOTA la resta sembla tenir més veu i més vot i més dret a vet que nosaltres mateixos, només perquè té els invisibles fils de les marionetes col·locats estratègicament als llocs on es remenen les cireres. Des de quan això és normal? Des de quan el que AQUÍ decidim pot ser interpretat i retallat i ribotat i destrossat pels D'ALLÀ, PER QUI SIGUI? De què ha servit aleshores tot el circ previ per redactar aquests mínims i totes i cadascuna de les nostres baixades de pantalons? Com esperen que s'actuï fora de la visceralitat des d'aquí si l'únic que ens ofereixen són les seves orelles tapades i les seves ganivetades a traïció?

Cada vegada que aquest Estat dubta o anul·la el dret legítim a decidir a la nostra nació al considerar indissoluble “la seva” nació inexistent i vanitosa que s'han inventat, s'està confessant criminal i culpable de seguir enarborant les tesis tiràniques del totalitarisme impositiu més caspós i merdós que els hi ha corcat i enxiquit el cervell a còpia d'anys. L'estat s'està confessant mentider, antidemocràtic, bananer i pallasso per no esmentar allò que tant els fot que els hi recordem quan actuen: que segueixen essent uns feixistes reaccionaris. No, no em mereix, no em mereixen cap tipus de respecte i no em preocupa dir-ho. No es mereixen cap alabança aquest país i tampoc s'ho hauria de merèixer per part de la resta de catalans ni per TOTS i CADASCUN dels ciutadans de l'estat espanyol que es diuen a sí mateixos democràtics, perquè si hi estan a favor – de com actua el seu estat -, és que el corc els hi ha fet més mal que no ens pensem. I el mateix passa amb TOTS i CADASCUN dels europeus, la tesi general dels quals és girar l'esquena als problemes quan veuen massa merda per treure; perquè són també aquests darrers espècimens ufanosos – que es diuen a sí mateix els més demòcrates de tots i critiquen a tothom però no fan res de res - els que tenen la SAGRADA obligació de denunciar aquest Estat bananer i castigar-lo des de fora, doncs al no estar sotmesos teòricament a la seva tirania i males arts i despòtica i miserable i merdosa influència, són alhora els més obligats a parlar en nom dels encadenats que hi ha aquí dins, en aquesta caverna.

Dit això, afegiré que tots aquells que ara diuen que “acataran” la decisió són – en paraules molt reprimides, ho reconec -, els més immunds cucs de terra sorgits mai del cul de l'existència d'aquesta merda de món. I som nosaltres mateixos!, els que donen la cara per nosaltres, els que teòricament ens defensen i miren per l'interès general. No són res més que éssers de cartró pedra que s'han deixat tota la dignitat a un casset preenregistrat rere la seva imatge, incapaços d'adequar-se a la realitat, que segueixen mirant les imatges xinesques de la paret de Plató sense atrevir-se a sortir a fora. Segueixen encara amb el mateix discurset, una vegada i una altra – que pesats! -, són un refotut disc ratllat. Són personatges que semblen trobar plaer al fet de donar-se cops de cap contra una paret per comptes d'agafar l'escala que tenen al costat i saltar-la d'una vegada. Són aquests els intel·ligents que ens han de conduir a bon port? Sí, diuen que ho són, i si ho són tampoc em mereixen cap respecte. No dic que hagin de defensar l'estatut o queixar-se de la injustícia – que només fan això i res més -, sinó que són cecs corregibles que només es queixen per quedar bé i es neguen a anar a l'oculista per veure el que molts altres veiem: que on realment haurien d'anar d'una vegada és al manicomi; o no, potser no, potser més aviat els tocaria presó, perquè tots ells són conscients del que ESTAN FENT i D'ALLÒ QUE ESTEM PERDENT quan ells no fan res per corregir-ho i TOTS EN SORTIM PERJUDICATS; per culpa única i exclusivament de la seva incompetència i negativa a canviar de perspectiva, a acceptar l'error en el que estan.

Si tots nosaltres ens neguéssim ara a pagar els impostos que sabem del cert ens escanyen i no acaben servint a la nostra comunitat més propera no seria res arrauxat o forassenyat com molts d'aquests utòpics federalistes vomitarien i vomiten encara ara, sinó el més alt exercici de seny i dignitat i democràcia que mai s'hauria produït en aquest cony de nació. Si estem tots d'acord a la fi en que no estem d'acord amb les injustícies que rebem de la seva justícia, creem la nostra pròpia justícia i critiquem-la després i cultivem-la per fer-la més justa cada dia. La seva no es deixa criticar, la seva no es deixa tocar, la seva no vol ser ensenyada i molt menys per aquells que menyspreen. No ens amaguem rere la tanca protectora del fet diferencial o l'auto-compassió per criticar els afers exteriors que ens perjudiquen per sentir-nos millor una estona i fem ja el nostre camí sense por a equivocar-nos. Qualsevol dubte que tinguem sobre tallar d'una vegada amb tot això serà també el més gran dels encerts. I hi haurà errors en el nostre camí en solitari, de ben segur, i així és necessari que succeeixi si de debò creiem en créixer i aprendre per aspirar a millorar. Però si estem entestats a no adonar-nos que l'error principal és confiar en aquells que no ens atorguen confiança, ja podem plegar.

Tants i tants anys repetint el mateix! Dient-los: “Ei, que no hi ha res a fer, que no la travessaràs amb el cap, aquesta paret; agafa l'escala, cabut!”. No es tracta de ser arrauxat o perdre el seny com alguns diuen, es tracta de ser humil!, d'acceptar, d'una vegada ja, que no hi ha res a fer, que no has fet res més que equivocar-te – potser amb bona fe i tot. Però tranquil, tranquils tots; ho acceptem, acceptarem tots i cadascun dels vostres errors i us abraçarem amb nosaltres. Sempre i quan sigueu humils d'una vegada i us adoneu que SEMPRE us heu estat equivocant, que aquí teniu la vostra família, que aquí teniu la vostra terra, el vostre futur, la vostra dignitat. Què hi ha més digne que ser humil i acceptar fer-ho bé a partir d'ara?

* Aquest assaig no hagués estat possible sense la lectura prèvia i inspiració - i una clara part de reeinterpretació - que m'ha proporcionat la lectura de "Sobre el deber de la desobediencia civil" de H.D. Thoreau.*