Mudança

1

És una plàcida tarda de començaments d'Agost. Dic plàcid perquè m'agafa en dimarts i el dimarts és especial, és el meu dia lliure. Tampoc és que estigui exultant, eh!, ni amb una estúpid somrís optimista. Però bé, almenys no estic emprenyat, que hi fa molt. Almenys, a la nit, no començo l'entrada del diari escrivint: “ha estat un tediós i vomitiu i merdós dia més d'Agost...”. Si més no els dimarts el rellotge no pressiona, la suor no regalima. Els dimarts tinc unes hores per fixar-me en el món al que visc.
Però tornem-hi: tarda plàcida, lluminosa i alhora suportable. Ha plogut i el termòmetre s'ha calmat. L'hora: poc més de les set quan arribo al final del carrer, allà on m'han dit: a la cantonada. I sí, allà està: el número 12. Però fins que no em planto just davant del portal no començo a sentir-me imbècil, fins que no m'adono que no li he preguntat el número del nou pis al col·lega.
Bé, no pot ser complicat, penso. Rebusco a la motxilla cercant el telèfon mòbil. No hi és, NO HI ÉS! Bé, a mi sempre sol acompanyar-me la imbecil·litat, mai me l'he deixada i mai m'ha deixat tirat, aquesta. I es que no s'és imbecil per una bajanada concreta, sinó pel conjunt de bajanades que et fan just mereixedor del títol. Sóc imbècils, ergo, faig meritòries bajanades cada dos per tres.
Bé, ho intento solucionar a l'antiga: camino fins a l'altra cantonada, em quedo d'esquenes a l'altra façana. Observo els balcons de l'edifici. N'hi ha sis a la vista: tres amb les persianes blanques completament abaixades, sense moviment. Un de completament colrat de plantes i flors verdes, brillants, vermelles, grogues, blanques, enèrgiques. Allà dins hi ha vida, però hi ha un altre pis que sembla acabat de sortir de la cadena de muntatge; un amb les persianes lleugerament alçades que em fa dubtar de si realment hi viu algú: ni un armari, cap reixeta per a possibles menuts a la barana, ni tests, ni escombres ni escombraries, ni trastos, ni bicicletes, ni roba estesa; un pis per guarnir, vaja. En canvi n'hi ha un que... Bé, n'hi ha un que és un batibull de primera: la finestra oberta i tot ple de caixes de cartró amb el logotip “Frit Ravich” al llom, una escombra a la vista, bosses de brossa, un cubell blau amb reguerols secs de pintura blanca per les seves parets exteriors i, una bombeta, una trista bombeta penjant dels cables nuus brollant de la façana d'obra vista; ben bé com si el darrer inquilí s'hagués endut l'aplic que va comprar a l'Ikea. Bé, no cal ser Sherlock Holmes, tot apunta allà mateix, ha de ser aquí. Miro a un costat i l'altre del carrer. Ningú a la vista, lliure de culpa i pecat i vergonya. Bramo (com un energumen, per cert): “MAAAAAARC!”. El carrer retrona.

2

El que abans de convertir-se en pare era el meu amic s'ha mudat. L'acompanyen en tal aventura la dona, el maleït gos carlí que es dedica a llepar-me els dits dels peus encabits a les xancletes i, també, la seva joia: la petita bèstia-devora-euros-i-embruta-bolquers de nou mesos. Bé, això volien. Era el seu ideal de felicitat. No tinc res a dir sobre això, no és criticable; a la vida cadascú s'ajusta les manilles al gust.
Però el cas és que tots dos han decidit apujar el llistó de la vida i pagar una mica més per tenir-ho tot més fàcil. Pagar per comoditat. Enrere queden ara aquelles tres plantes sense ascensor, aquell cop de puny de pis menut sense calefacció ni terrassa ni aparcament ni totes les comoditats que els hi ofereix el nou. Aquest d'ara és la hòstia!, comparat amb l'anterior. Però no m'ha trucat per ensenyar-me'l, el pis, desenganyeu-vos. Me'l ensenyaran més tard, el pis, mentre em va demanant ajuda amb “un parell de nimietats” que domino, com ara els endolls i el suport de la tovallola fluix i tot això. Però el problema més important i pel que m'ha trucat aquesta tarda és perquè no li funciona la caldera i, per tan, no podrà banyar el nen. La miro, la molt cabrona; la comprovo, la faig marxar i apareix el raig d'aigua calenta a la pica de la cuina. Màgia!? Tothom té un passat, i el meu passat es diu lampisteria.

Després d'instants tensos que ofereix el meravellós món de parella, com ara recriminacions d'ella, disculpes d'ell, típics estira i arronses i critiques mútues d'aquells que es muden i tenen els nervis destrossats per tot el que comporta això, a la fi arriba el millor: el moment del premi per l'amic que apareix tres vegades comptades l'any: fer la cervesa. Bevem i fumem i parlem. Tinc l'oportunitat de provar el nou sofà, un sofà collonut i marró d'aquests on poden jeure-hi dues persones estirades en forma d'L. Per a mi em pregunto el preu, si me'n caldrà un quan em traslladi l'any que ve si tot va bé. Però ho deixo estar; escolto tots i cadascun dels detalls que els han portat a emprendre l'aventura d'un lloguer amb opció de compra.
Amb opció de compra? - pregunto jo -. No me'n havíeu dit res d'això. Què bé, no?
Sí, sí – diu ella -. Era una bona oportunitat. Es que és d'un home de Barcelona, saps? És molt maco, la meva mare el coneix i pobret, no té gaire sort amb els lloguers. Tothom se li envà en un tres i no res. O no poden pagar, o se'n van a llocs més econòmics, o el que sigui...
... el cas es – afegeix en Marc -... el cas es que el tio vol calés, i no el pot vendre encara, perquè tot està com està i perquè és de protecció oficial i li falten set anys per poder-ho fer...
Què!? De protecció oficial?
Evidentment m'agafa de sorpresa, no ho entenc, no em quadra. M'estan dient que és d'un paio de Barcelona que, imagino, tindrà la seva vida, el seu pis o casa, la seva feina, el seu carnet de videoclub i el seu restaurant i bar de copes i puticlub favorit, a Barcelona, no aquí. Com nassos pot haver comprat un pis de protecció oficial aquí? Això els hi pregunto.
No ho sé... - diu tot cercant complicitat o aprovació en els ulls d'en Marc -. Suposo... suposo que amb un altre nom, el d'algun familiar o alguna cosa així... Sempre s'ho arreglen. La gent s'ho manega sempre, Bernat, volia invertir, com feia tothom anys enrere i se la va empescar d'una manera o altra. L'edifici no està ple, hi ha més pisos que no hi viu ningú. Què hi vols fer? És el que hi ha...
Me'n expliquen més detalls. Em bull la sang. Coses com ara que el paio vol calés ara i treure's el pis de sobre més tard perquè s'hi ha enganxat els dits. Li desitjo poca sort, que pagui, que li tallin les mans llargues. Set anys!, això li queda. Paciència per fer negoci a costa d'altres. Bé, em recorden que quan s'acompleixin els quinze legals, ells també hi sortiran guanyant; doncs es farà una valoració del pis sobre el preu de llavors i els hi descomptarà part del que li hauran pagat. Evidentment, sense res firmat, perquè “no es pot fer cap paper d'això”.

Parlar dels pisos i els xanxullos i de situacions personals desgraciades o felices d'altres amics o coneguts ens porta, inevitablement, a parlar de la crisi, del que van fer les dretes, del que estan fent les esquerres, del poc que s'observa des de dalt el com funciona el món abaix... Però el que tothom sembla tenir clar ara és que ja sap quina és la raó de la crisi, quin ha estat el nostre gran error: dedicar-se a crear intermediaris que compraven i venien coses sense produir res. El sistema econòmic actual està muntat per subsistir un temps, no per viure-hi sempre.
Aprofundim, ens deixem endur, en Marc i jo obrim dues cerveses més. Em sento més llenguerut. Ella assegura que la cosa anirà a millor, que no sap quan, però que anirà a millor, encara que sigui a costa de que els sindicats s'abaixin els pantalons per crear ocupació i afavorir l'acomiadament... Parlem d'això darrer, però de seguida contraataco i jo defenso una postura radicalment pessimista, perquè ho sóc, de pessimista – o realista -, i no sé què és més odiós, si un carregós pessimista sense solucions o un encegat optimista sense raó. Li dic que dubto moltíssim que la màquina es posi en marxa de forma natural aquí, que aquesta és més grossa de la que ens pensem, que no hi ha industria, que el polígon industrial del poble està pràcticament buit, que no es produeix, que no es pot competir i que no es pot importar sempre ni tampoc vendre i revendre una mateixa mercaderia inútil perquè al final sempre n'hi ha que hi perden... I callo, perquè noto que comença a odiar-me. Acabem en punt mort, acabem parlant de quedar per sopar un dia d'aquests, tirant aigua damunt les flames creixents. Malparlem d'aquests i aquells amics que no veiem des de fa temps, de què fan, de com han canviat, amb qui estan, com estan... el menjador es torna peixateria o cua de supermercat.
No pensar-hi, aquesta és la clau per a tots els mortals de sota la cadena: no pensar-hi, deixar que tot segueixi el seu curs, deixar fer als grans. Ningú vol sentir en boca de ningú altre que no hi ha esperança a la vista per sortir-ne, d'aquesta. Tothom espera que el sistema torni a arrencar, que el cor torni a bategar, que les fàbriques tornin a produir pinso de gos, perfums, cremes hidratants, cotxes, motos, cases unifamiliars de cap de setmana, televisions gegants, ulleres de sol, vibradors, nines inflables, cagarros de cartró-pedra... Tothom vol comprar més del que necessita, simplement. Així s'ha fet sempre, ningú vol quedar-se sense la seva porció de pastís. També perquè ningú té ganes que li retallin la llibertat d'acumular com altres han fet abans. Ningú vol MUDAR de sistema, només de posició. I si ho volen, no saben ni a què ni a qui tenen que apuntar perquè tot s'ensorri com un castell de cartes. Tothom, en aquest món, sobreviu per l'esperança de trobar-se, tard o d'hora, al capdamunt de la cadena i ser qui remeni les cireres. Tothom, tothom, tothom, a fi de comptes, vol el mateix verí que fa a l'enemic de dalt de tot de la piràmide odiós a ulls dels de sota. S'hi canviarien sense pensar-hi. Tothom vol tornar-se una sangonera tot i que li repugnin quan li xuclen la sang. Tothom intenta enfilar posicions a la piràmide. Llei de vida, així és.

Hem de tirar pel dret?

Tirem pel dret? O bé seguim encantats retirant merda del camí, esperant trobar-hi algun dia les anhelades floretes? Bé, no ten refiïs massa del que jo pugui dir-te. En tinc ja vint-i-nou, divago i ja n'estic fins als pebrots de tanta espera i jocs de miralls. Diuen que dels trenta als quaranta comences ja a repapiejar i a tornar-te conservador i més egoista que una garsa, cercant un plàcid declivi al forat i a l'infern. Però ara, només sé que si al meu davant hi tingués un botó vermell per prémer, un que al costat enganxat amb cel·lo hi hagués un cartell amb la cita: “Polsar TAN SOLS en el suposat i hipotètic cas de voler engegar-ho tot a rodar”, no ho dubtis, jo ho faria.
Perquè, a veure: el que s'està bullint a Catalunya darrerament és massa excitant per mirar cap a una altra banda o per passar-hi pel costat sense dir ni piu. Mai fins ara havia vist i escoltat i llegit tanta gent garlant-ne, escrivint-ne, cagant-s'hi literalment en nacionalismes, en indissolubilitats, en sobiranies i independències i federalismes i monarquies i, en resum, de QUÈ redimonis som o volem ser. La majoria de mortals, abans tan sols s'ho plantejava un parell o tres de vegades l'any això, sovint al lavabo. No tenien temps per a gaire més. Es llevaven el dilluns sabent que tenien tota una setmana per endavant per eixugar-se del cul la seva pròpia merda; oh!, ja sabeu què vull dir: que tots tenim que pagar la maleïda hipoteca o el lloguer o atendre a la realitat més immediata: la refotuda lletra del cotxe, el rebut del mecànic, del lampista; treballar o intentar fer-ho algun dia, sobreviure a les baixades de sou, escridassar als guàrdies de la zona blava, fer vida familiar, suportar al cap de departament, pagar les sabates o la manutenció dels nens a la parella, caure per la vorera, aprimar-se, lligar... Tot això i més, els problemes “reals”.
Ara, tot això dels problemes d'identitat no és nou, però ens ha esclatat a la cara després de tants anys barallant-nos per aconseguir un text que no era res més que una bomba de rellotgeria a camp contrari - tot i rebaixada de molta càrrega, eh! I un cop efectuada la decapitació total de l'estatut per la vella guàrdia a les poltrones de la torre de marfil de la capital, després de la manifestació del 10J reclamant tirar pel dret, després de la merda extra que ens ha caigut al damunt de part del nacionalisme espanyol caspós un cop abolides les curses de braus, després després després de tot això i més, seria una gran fal·làcia assegurar que el debat identitari no és necessari i que no està en boca de tothom. Seran capaços de voler enterrar-lo altra vegada si s'ha demostrat que resulta importantíssim per a tanta gent amb suposats “problemes reals”?
Ja m'enteneu. El que vull dir és que sí, que a vegades jo també estic amb això que diuen aquests quatre pirats de sempre: que la gent té altres coses més importants en les que pensar, que la vida ja és dura de per si i potser més valdria no crear-ne més, de problemes. Jo estic desitjant deixar de tenir un problema d'identitat per ocupar-me de problemes més importants. Però repeteixo: només a vegades, perquè si us hi fixeu una miqueta us adonareu que els que s'omplen la boca dia rere dia i fan seu el discurset “dels problemes reals de la gent” són també els mateixos xitxarel·los que no només no canviarien res d'això, sinó que també revocarien tot el que s'hauria canviat fins ara. Aquests ja ens els coneixem, només tenen altaveus potents i els hi encanta pregonar a tort i a dret que es senten còmodes amb la incomoditat dels demés. Tampoc és estrany que no moguin ni un dit o que considerin estèril o sense interès o impositiu el debat identitari en el que estem immersos darrerament, perquè són precisament els mateixos a qui no els interessa que aparegui. Tampoc és rar que apel·lin a la llibertat només quan la seva individualitat és la que està en joc. Bé, jo he aconseguit fer-me amb una premissa bàsica sobre aquest assumpte i aquests estranys subjectes: no refiar-me mai d'aquell que no vol col·laborar amb un sostre nou per la cabanya tan sols perquè al seu raconet no li cauen goteres i ell ja dorm sec. Jo també vull preocupar-me de problemes reals, dels meus problemes, però cal ser intel·ligent: si has de fer un llarg camí treu-te primer la pedra de la sabata, peta't el gra, eixuga't bé el cul o no arribaràs mai a destinació. Això volem la majoria ara, preocupar-nos DEL MÉS GRAN dels problemes i superar l'escull en el que ens trobem.

I ens trobem en una societat d'encantats amb greus i profunds problemes d'identitat – i ara no ho dic perquè aparegui un lleuger somriure còmplice als vostres llavis -, és així, es pot veure, palpar i tastar que la societat ja és bipolar i que estava artificialment unida perquè simplement no s'havia posat damunt la taula el GRAN TEMA a discutir, la pedra a la sabata, la trampa, la mina antipersones que ens persegueix per comptes de quedar-se desactivada. Sempre s'ha evitat parlar-ne. Sempre, sempre i sempre per evitar dissoldre aquesta unió imposada que ja sabem només beneficia a una de les parts. Per a ells només hi ha una sola identitat i una sola nació i bla bla bla... Una mica hipòcrita tot plegat, no? Bé, parlar-ne no és que sigui necessari, sinó que és VITAL, perquè cal solucionar el tema d'una vegada i no mirar sempre a una altra banda. Cal extreure ja el resultat d'aquesta llarga divagació i actuar en conseqüència, actuar ja amb responsabilitat. Una persona normal i responsable amb problemes semblants lliura cada dia una batalla per saber què és i com ha d'actuar un cop ho tingui resolt, perquè vol per damunt de tot actuar normalment, sense crisis d'identitat, sense el malviure de plantejar-se un tema una vegada i una altra. I es que si no ho fes tan sols estaria retardant una mica més la seva davallada, el pet final de la bomba de rellotgeria que es resisteix a desactivar per no voler enfrontar-s'hi. Així que crec que està bé, que està molt i molt bé plantejar-se les coses a la fi. Això enriqueix i, quan acabes, en surts enfortit i vigoritzat encara que no t'agradi el resultat. Però això sí, no hi ha res pitjor que una llarga i cavernosa indecisió que no condueix enlloc més que a un atzucac, que condueix a la follia. Si ens hi posem que sigui a fons, que sigui per sortir-nos-en, no per ensenyar les dents i les ungles, treure'n un rèdit mínim i oblidar-nos-en.

Bé, què hem de fer? Hem de tirar pel dret? Jo crec que sí, que ho hem de fer per responsabilitat, per no haver-ho volgut o pogut fer abans, per exemple tot sortint del obscuríssim túnel de la guerra civil. Irresponsable seria no afrontar el que pertoca afrontar, en aquest cas agafar el brau per les banyes i no fer-se enrere com els crancs. Tanta por els fa a alguns polítics – dels qui esperem precisament els gestos útils aquí sota -, dir el que realment pensen? La desafecció del ciutadà amb els polítics ve donada precisament per la redundància dels segons a l'hora de marejar perdius, de ser precisament massa políticament correctes i no arribar a res. Perquè tothom s'entesta a dir el políticament correcte i no la veritat? Bé, tots sabem el perquè... Hi ha massa aprenents de polítics. Polítics!, tots ells i els militants encegats de pet a l'infern! Fins i tot la mateixa sentència de l'estatut és la millor declaració d'intencions possible de tot això que intento raonar. Allà hi és tot, en aquell inacabable rotllo de paper higiènic de doble capa on, amb altres paraules, amb mil falòrnies i floretes i amb mil excuses legals també, com el més elaborat joc de miralls, ha quedat redactat l'enfrontament cultural i ideològic que tenim uns i altres. És esperpèntic el redactat i evident i profund el problema. Només els faltava als redactors, al final de tot del rotllo, esgrimir un: “Però no os enfadeis mucho, eh!, que teneis que volver a poner el culo”. I ca, i ca!, enfadar-nos? Si a la fi ens heu lliurat del dubte, del nostre problema d'identitat! Amb vosaltres no hi tenim res a fer, així que tirem pel dret i peti qui peti.

(*) imatge extreta de http://aleixsalocat.wordpress.com/

Deliris d'atur, infraestructures, construcció...

Fou dissabte passat, o divendres. Tan se val. Eren sobre les vuit del vespre i jo fumava un cigarret a la porta del restaurant mentre esperava arribés la resta dels companys i comencés un nou ball nocturn a la terrassa d'estiu. Corria gent pel carrer a aquella hora. Pocs homes sols, més abundància de parelles i, moltes dones soles. També hi havia alguns homes muntats dins els seus cotxes, buscant un racó on aparcar o simplement fent temps suficient donant voltes i voltes a la plaça fins retrobar a la fi la parella subjectant cinc o sis o set bosses de plàstic plenes a petar. Aturada de vehicles, carregades ràpides o parsimonioses, clàxons, malediccions, orelles sordes... Bé, vaig dir-me: “Així funciona. Tot el món gira al voltant dels supermercats a aquestes hores. S'han d'alimentar, han de sobreviure, així funciona. És com anar a caçar, a recol·lectar; així es fa avui dia”.
Cada setmana el mateix: Els divendres i dissabtes al vespre veies més gent en una hora que en tota la setmana. Apareixien en desbandada, entrant amb les mans a les butxaques i les targetes de crèdit i del supermercat entre les dents. Feien cues, vigilaven els descomptes i les ofertes, acumulaven punts, rebien regals, firmaven rebuts i comprovants... Vaja, d'aquesta manera t'atrapava el segle XXI. Compràvem i sortíem altra vegada en direcció al refugi, al cau; talment com si tinguessin dins el coco l'avís d'un imminent atac aeri. Oh, sí!, llargues i inacabables fileres de cares llargues de cartró, emprenyades, felices, amb xancletes, amb pantalons curts mostrant llargues i depilades cames, nassos d'on brollaven repelons, gorres “xic”, ulleres de sol... Tots guarnits per l'ocasió caçant, tots recol·lectant, tots sobrevivint... Cares i més cares en processó, amb alguna mena d'ànima a dins que jo no discernia. Cares típiques de foto de carnet d'identitat, d'aquelles de les que te'n penedeixes et representi durant tants anys. Bé: som guineus, rates, hipopòtams, porcs, gripaus, gossos, aus rapinyaires... Tots passaven pel meu davant i simplement desapareixien durant una setmana. Alguns s'aturaven a les taules de la terrassa. Demanaven coles, cerveses, cafès... Reposaven. Després fotien el camp. No els tornava a veure fins passat molt de temps. On collons es fotrien la resta de dies? Què feien? En què collons pensaven? Pensaven?
Vaig deixar-ho estar. No hi havia resposta. Dues safates plenes de copes atrotinades sobre la barra esperaven que jo plegués tovallons i els introduís al seu interior. També m'esperava una muntanya de mantells blancs: els estendria damunt les taules, col·locaria els setrills, els cendrers, els plats, els coberts, les copes amb tovalló... Tota la mandanga. Tot era tediós però alhora plàcid: la costum. Què difícil lliurar-se del que estem acostumats a fer!

I amb tot això que en cert moment entra un home carregat de bosses del supermercat. Un home vell, ja de camí a convertir-se en decrèpit si et fixes en com s'aferra a la barra de la façana i per l'enorme dificultat amb la que enfila els tres escalons que separen el restaurant de la vorera i el carrer. “Es pot prendre un talladet?”, això diu.“Sí”, contesto, “se'l prendrà a fora?”, afegeixo. “No, no; aquí mateix”. Li preparo, li deixo damunt la barra, me'l miro mentre estripa el sobre de sucre i remena, sense perdre ni un moment de vista amb la boca oberta oberta oberta!, la pantalla amb el 3/24 sintonitzat. Una camisa descordada a ratlles verticals, això vesteix, una que deixa a la vista una cadeneta d'or amb quelcom penjant que no arribo a discernir. Té pocs cabells i tots blancs, el bigoti és tipus morsa a joc amb les espesses celles també blanques i, de fet, és en conjunt més pelut que un ós polar. Llavors, suposo, comença aquest estrany fenomen que es produeix als bars i restaurants petits quan no van atabalats de feina: Un desconegut solitari mira la televisió o el diari i sent l'estranya necessitat de compartir la notícia que llegeix o veu amb l'home de la barra, doncs troba que l'ambient es fa espès i incòmode i tot això. Sent la necessitat de trencar el gel. Et creuen avorrit. Creuen que no saps pensar per tu mateix.
La mare que els va parir – diu amb un to més pesarós que queixós -. Què et sembla? Ara que deien que s'estava recuperant tot una mica, van i es carreguen 20.000 llocs de feina d'una tacada. Quins fills de puta! Es que s'ha de ser imbècil, eh! Ara no en pensen d'altra que cancel·lar un fotimer d'obres i 20.000 persones més al carrer. 20.000 famílies... Què et sembla? No, si ja ho sé jo, ja... No sé on anirem a parar, la veritat, amb aquests incompetents.
Miro la pantalla sense dir ni piu. Actuo amb el necessari i típic gest de l'incrèdul que cerca la confirmació en la font original. Bé, el comentari m'agafa amb la guàrdia abaixada. No tinc res a dir encara, ni molt menys de collita pròpia. Tinc una opinió? Segurament. Sóc un subjecte individual, intento fer-ho, però abans tinc que pensar-hi una estona. Ara encara no sé res.
Sí!, quina colla tu... Anem de desgràcia en desgràcia... - Això li dic, seguint-li la corrent, sense mullar-me. Just la primera norma del cambrer: seguir la corrent de tot client. Actuar com un mirall màgic i mentider que venera tot individu.
Agafa embranzida. Continua garlant uns minuts. Menjo de la seva versió regada amb un pensament d'experiències personals. Em parla de com de vitals són ara aquests llocs de feina i es caga literalment en la incompetència del govern, en la seva inexistent perspectiva. Diu no sé què de la importància de les infraestructures en els temps de crisi que vivim, es lamenta de tota la construcció que s'ha perdut, em relata a grans trets – gràcies a Déu - la desgraciada i novel·lable història d'un nét seu aparellador que, pobre, caigut en desgràcia, està ara sense feina. Un home íntegre, treballador, honrat, eficient i familiar i etc, etc, etc... On anirem a parar si tot continua igual? Ni tan sols m'ho pregunta, ho pregunta al cel, com qui llença un tret al buit sense esperar resposta. Bé, a la fi se'n cansa, paga, se'n va amb el seu coi de bosses de supermercat a alguna altra banda i em deixa a mi pensant.
Així que dedico uns minuts a rumiar en tot allò amb una canya de cervesa a les mans. Miro a fora, al carrer, veig passar el reguerol de gent sortint i entrant al supermercat. Gent que s'ha d'alimentar, gent que ha de sobreviure d'alguna manera, que ha d'omplir la nevera costi el que costi. Llavors recordo el vell i penso en aquella teoria que diu que l'opinió de cadascú està sempre inclinada segons les seves individualitats i sempre sempre sempre segons el que li convé directament. Imagino que molt probablement, si el nét del vell tingués un negoci de taüts no m'hagués donat la tabarra amb el mal funcionament del país fins que algú inventés l'elixir de la vida eterna. “La gent s'ha de morir!”, diria, “és antinatural!”, “on s'és vist!?”, afegiria. Sí, i si el seu nét fos el president o el ministre de tal o pasqual del govern no seria aleshores un incompetent o un xitxarel·lo com ara el qualifica, sinó un home recte i ferm que pren decisions doloroses en vista de l'interès general... Bé, llavors relaciono aquesta notícia amb el que ha passat aquests darrers anys al poble, la meva nació i l'estat: l'enorme quantitat d'espais requalificats per a fer-hi nous habitatges, l'excedent d'agències i agents que ara ploren i bramen i que abans es dedicaven a retorçar el coll de la maleïda gallina dels ous d'or, tots i cadascun dels anuncis a les portes dels bancs i caixes fent-se garants de la felicitat de les persones a trenta, quaranta i cinquanta anys... Era fàcil, era fàcil! Tothom tenia una oportunitat en aquest món de mil dimonis. L'esforç? Després, després en parlarem estimat xitxarel·lo, estimat client, estimat poll atrapat al sistema... Ja en parlarem, ja ho trobarem!
I aleshores me'n faig creus que amb tot aquest batibull que hem parit nosaltres solets, amb aquest gravíssim error en el que hem caigut, encara hi hagi gent entusiasmada pensant en que tot es recondueixi en el mateix camí, pensant en que només ha estat un entrebanc en el futur brillant de construcció i creació, pensant – si se'n diu pensar d'això -, en que només cal esperar i tenir prou fe per tornar a fer el mateix que interessa “a la gent”. Vaja, a mi això no em quadra. La meva ment dement es pregunta, bàsicament, que si com ens volen fer veure el futur està en el reciclatge, en l'aprofitament i el no-malbaratament del poc que queda de la Terra, perquè cal crear i construir més del que necessitem? Som conscients de reciclar paper, vidre, envasos, piles i tota la mandanga, però no ens ho plantegem igual amb tot. Tothom està tan eclipsat per la idea de tirar endavant personalment, que li importa tres collons si amb això perjudica a la resta. Vaja, probablement el que jo digui sigui demencial si ens guiem en la bàsica idea de que tothom ha de menjar i omplir la nevera i prendre tallats i anar als supermercats. SOBREVIURE, mal dit, vaja. Si això ho hagués escrit a EUA en certa època, m'haguessin jutjat per antipatriota i enemic de la democràcia. Però vaja, tan clar teniu tots que això, aquest camí que ja no pocs afirmen està mal encarat, és el que realment ens convé a TOTS? En favor de què o QUI?, a veure. Expliqueu-m'ho. A mi ja no m'atreu aquesta forma de fer i encarar el futur. Pensaria en una altra cosa. Però, en què?

Bé, ho vaig deixar estar. Deliris, calor, cerca desesperada d'oasis... Vaig tornar als mantells, a les copes, als coberts, als setrills, als tovallons, als cendrers. Tot això. Que els pensadors pensessin o almenys diguessin la veritat d'una vegada; que els bàrmans servissin i fossin eficients i seguissin la corrent a les individualitats. Així ha de ser. Jo també he de sobreviure, nois. “Què? Una cervesa, senyor? Ara mateix! Unes olives de regal? Sí, sí, sí... És vostè collonut, un exemple a seguir.”

vilaweb