Fou dissabte passat, o divendres. Tan se val. Eren sobre les vuit del vespre i jo fumava un cigarret a la porta del restaurant mentre esperava arribés la resta dels companys i comencés un nou ball nocturn a la terrassa d'estiu. Corria gent pel carrer a aquella hora. Pocs homes sols, més abundància de parelles i, moltes dones soles. També hi havia alguns homes muntats dins els seus cotxes, buscant un racó on aparcar o simplement fent temps suficient donant voltes i voltes a la plaça fins retrobar a la fi la parella subjectant cinc o sis o set bosses de plàstic plenes a petar. Aturada de vehicles, carregades ràpides o parsimonioses, clàxons, malediccions, orelles sordes... Bé, vaig dir-me: “Així funciona. Tot el món gira al voltant dels supermercats a aquestes hores. S'han d'alimentar, han de sobreviure, així funciona. És com anar a caçar, a recol·lectar; així es fa avui dia”.
Cada setmana el mateix: Els divendres i dissabtes al vespre veies més gent en una hora que en tota la setmana. Apareixien en desbandada, entrant amb les mans a les butxaques i les targetes de crèdit i del supermercat entre les dents. Feien cues, vigilaven els descomptes i les ofertes, acumulaven punts, rebien regals, firmaven rebuts i comprovants... Vaja, d'aquesta manera t'atrapava el segle XXI. Compràvem i sortíem altra vegada en direcció al refugi, al cau; talment com si tinguessin dins el coco l'avís d'un imminent atac aeri. Oh, sí!, llargues i inacabables fileres de cares llargues de cartró, emprenyades, felices, amb xancletes, amb pantalons curts mostrant llargues i depilades cames, nassos d'on brollaven repelons, gorres “xic”, ulleres de sol... Tots guarnits per l'ocasió caçant, tots recol·lectant, tots sobrevivint... Cares i més cares en processó, amb alguna mena d'ànima a dins que jo no discernia. Cares típiques de foto de carnet d'identitat, d'aquelles de les que te'n penedeixes et representi durant tants anys. Bé: som guineus, rates, hipopòtams, porcs, gripaus, gossos, aus rapinyaires... Tots passaven pel meu davant i simplement desapareixien durant una setmana. Alguns s'aturaven a les taules de la terrassa. Demanaven coles, cerveses, cafès... Reposaven. Després fotien el camp. No els tornava a veure fins passat molt de temps. On collons es fotrien la resta de dies? Què feien? En què collons pensaven? Pensaven?
Vaig deixar-ho estar. No hi havia resposta. Dues safates plenes de copes atrotinades sobre la barra esperaven que jo plegués tovallons i els introduís al seu interior. També m'esperava una muntanya de mantells blancs: els estendria damunt les taules, col·locaria els setrills, els cendrers, els plats, els coberts, les copes amb tovalló... Tota la mandanga. Tot era tediós però alhora plàcid: la costum. Què difícil lliurar-se del que estem acostumats a fer!
I amb tot això que en cert moment entra un home carregat de bosses del supermercat. Un home vell, ja de camí a convertir-se en decrèpit si et fixes en com s'aferra a la barra de la façana i per l'enorme dificultat amb la que enfila els tres escalons que separen el restaurant de la vorera i el carrer. “Es pot prendre un talladet?”, això diu.“Sí”, contesto, “se'l prendrà a fora?”, afegeixo. “No, no; aquí mateix”. Li preparo, li deixo damunt la barra, me'l miro mentre estripa el sobre de sucre i remena, sense perdre ni un moment de vista amb la boca oberta oberta oberta!, la pantalla amb el 3/24 sintonitzat. Una camisa descordada a ratlles verticals, això vesteix, una que deixa a la vista una cadeneta d'or amb quelcom penjant que no arribo a discernir. Té pocs cabells i tots blancs, el bigoti és tipus morsa a joc amb les espesses celles també blanques i, de fet, és en conjunt més pelut que un ós polar. Llavors, suposo, comença aquest estrany fenomen que es produeix als bars i restaurants petits quan no van atabalats de feina: Un desconegut solitari mira la televisió o el diari i sent l'estranya necessitat de compartir la notícia que llegeix o veu amb l'home de la barra, doncs troba que l'ambient es fa espès i incòmode i tot això. Sent la necessitat de trencar el gel. Et creuen avorrit. Creuen que no saps pensar per tu mateix.
La mare que els va parir – diu amb un to més pesarós que queixós -. Què et sembla? Ara que deien que s'estava recuperant tot una mica, van i es carreguen 20.000 llocs de feina d'una tacada. Quins fills de puta! Es que s'ha de ser imbècil, eh! Ara no en pensen d'altra que cancel·lar un fotimer d'obres i 20.000 persones més al carrer. 20.000 famílies... Què et sembla? No, si ja ho sé jo, ja... No sé on anirem a parar, la veritat, amb aquests incompetents.
Miro la pantalla sense dir ni piu. Actuo amb el necessari i típic gest de l'incrèdul que cerca la confirmació en la font original. Bé, el comentari m'agafa amb la guàrdia abaixada. No tinc res a dir encara, ni molt menys de collita pròpia. Tinc una opinió? Segurament. Sóc un subjecte individual, intento fer-ho, però abans tinc que pensar-hi una estona. Ara encara no sé res.
Sí!, quina colla tu... Anem de desgràcia en desgràcia... - Això li dic, seguint-li la corrent, sense mullar-me. Just la primera norma del cambrer: seguir la corrent de tot client. Actuar com un mirall màgic i mentider que venera tot individu.
Agafa embranzida. Continua garlant uns minuts. Menjo de la seva versió regada amb un pensament d'experiències personals. Em parla de com de vitals són ara aquests llocs de feina i es caga literalment en la incompetència del govern, en la seva inexistent perspectiva. Diu no sé què de la importància de les infraestructures en els temps de crisi que vivim, es lamenta de tota la construcció que s'ha perdut, em relata a grans trets – gràcies a Déu - la desgraciada i novel·lable història d'un nét seu aparellador que, pobre, caigut en desgràcia, està ara sense feina. Un home íntegre, treballador, honrat, eficient i familiar i etc, etc, etc... On anirem a parar si tot continua igual? Ni tan sols m'ho pregunta, ho pregunta al cel, com qui llença un tret al buit sense esperar resposta. Bé, a la fi se'n cansa, paga, se'n va amb el seu coi de bosses de supermercat a alguna altra banda i em deixa a mi pensant.
Així que dedico uns minuts a rumiar en tot allò amb una canya de cervesa a les mans. Miro a fora, al carrer, veig passar el reguerol de gent sortint i entrant al supermercat. Gent que s'ha d'alimentar, gent que ha de sobreviure d'alguna manera, que ha d'omplir la nevera costi el que costi. Llavors recordo el vell i penso en aquella teoria que diu que l'opinió de cadascú està sempre inclinada segons les seves individualitats i sempre sempre sempre segons el que li convé directament. Imagino que molt probablement, si el nét del vell tingués un negoci de taüts no m'hagués donat la tabarra amb el mal funcionament del país fins que algú inventés l'elixir de la vida eterna. “La gent s'ha de morir!”, diria, “és antinatural!”, “on s'és vist!?”, afegiria. Sí, i si el seu nét fos el president o el ministre de tal o pasqual del govern no seria aleshores un incompetent o un xitxarel·lo com ara el qualifica, sinó un home recte i ferm que pren decisions doloroses en vista de l'interès general... Bé, llavors relaciono aquesta notícia amb el que ha passat aquests darrers anys al poble, la meva nació i l'estat: l'enorme quantitat d'espais requalificats per a fer-hi nous habitatges, l'excedent d'agències i agents que ara ploren i bramen i que abans es dedicaven a retorçar el coll de la maleïda gallina dels ous d'or, tots i cadascun dels anuncis a les portes dels bancs i caixes fent-se garants de la felicitat de les persones a trenta, quaranta i cinquanta anys... Era fàcil, era fàcil! Tothom tenia una oportunitat en aquest món de mil dimonis. L'esforç? Després, després en parlarem estimat xitxarel·lo, estimat client, estimat poll atrapat al sistema... Ja en parlarem, ja ho trobarem!
I aleshores me'n faig creus que amb tot aquest batibull que hem parit nosaltres solets, amb aquest gravíssim error en el que hem caigut, encara hi hagi gent entusiasmada pensant en que tot es recondueixi en el mateix camí, pensant en que només ha estat un entrebanc en el futur brillant de construcció i creació, pensant – si se'n diu pensar d'això -, en que només cal esperar i tenir prou fe per tornar a fer el mateix que interessa “a la gent”. Vaja, a mi això no em quadra. La meva ment dement es pregunta, bàsicament, que si com ens volen fer veure el futur està en el reciclatge, en l'aprofitament i el no-malbaratament del poc que queda de la Terra, perquè cal crear i construir més del que necessitem? Som conscients de reciclar paper, vidre, envasos, piles i tota la mandanga, però no ens ho plantegem igual amb tot. Tothom està tan eclipsat per la idea de tirar endavant personalment, que li importa tres collons si amb això perjudica a la resta. Vaja, probablement el que jo digui sigui demencial si ens guiem en la bàsica idea de que tothom ha de menjar i omplir la nevera i prendre tallats i anar als supermercats. SOBREVIURE, mal dit, vaja. Si això ho hagués escrit a EUA en certa època, m'haguessin jutjat per antipatriota i enemic de la democràcia. Però vaja, tan clar teniu tots que això, aquest camí que ja no pocs afirmen està mal encarat, és el que realment ens convé a TOTS? En favor de què o QUI?, a veure. Expliqueu-m'ho. A mi ja no m'atreu aquesta forma de fer i encarar el futur. Pensaria en una altra cosa. Però, en què?
Bé, ho vaig deixar estar. Deliris, calor, cerca desesperada d'oasis... Vaig tornar als mantells, a les copes, als coberts, als setrills, als tovallons, als cendrers. Tot això. Que els pensadors pensessin o almenys diguessin la veritat d'una vegada; que els bàrmans servissin i fossin eficients i seguissin la corrent a les individualitats. Així ha de ser. Jo també he de sobreviure, nois. “Què? Una cervesa, senyor? Ara mateix! Unes olives de regal? Sí, sí, sí... És vostè collonut, un exemple a seguir.”
vilaweb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada